Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Memòria personal

Diumenge de festa major

Publicat el 16 d'agost de 2010 per rginer

Ahir era festa major … crec que poquetes viles, pobles, barris no celebren la seva festa aquests díes d’agost. En el meu cas, el barri veí, Gràcia, organitza la seva festa major, tots els anys i d’això en fa ja molts. Els envelats … en un d’ells, a la Plaça del Sol vaig anar a veure actuar, no recordo ja l’any, el mateix Tom Jones (!!!). La meva padrina em va acompanyar. 
Aquest matí tot fent una ullada al Twitter m’ho he passat molt bé mirant fotografíes i llegint comentaris. De fet ahir tarda vaig estar passejant pels carrers. Va ser un gaudi extraordinari. Els guarniments enguany són senzills, preciosos, amb molt de color, ben trobats. Han treballat de valent els veïns i l’ambient era …. de festa major.
Avui aniré a veure un carrer ‘alternatiu’ que fa patxoca. Fa anys que no hi havia guarniments amb ironia … el carrer del terror … ui, quina por (!!), però dins aquest carrer pots veure a personatges que han estat i han sortit de la garjola, d’altres que han ‘merescut’ homenatges vergonyants de les autoritats, i d’altres com una senyora alcaldessa d’una ciutat que moltes vegades oblidem ….
Ahir vaig dinar en un menjador lluminós i espaiós d’una casa del carrer Gran de Gràcia. En G., n’A., en J. en U. tot just arribat de Birmània i vaig conèixer na D. que ens va cuinar uns ‘noodles’ picantots estil birmà exquisits. Un ví boníssim de la Vall de Tenes que els amics n’A. i en J. van portar del seu poble, uns gelats de Tomo II del carrer Berga, tot just al costat (sorbet de síndria, de llimona, crema catalana, tiramisú, mel i mató, xocolata amb taronja) i el regal que li havíem de deixar sobre la taula per en U. Les converses variades, parlant i comentant el què passa a Birmània.

En U. en veure el regal no s’ho podia creure, el mateix que ens va passar a nosaltres quan al vam veure sortir per la porta a l’aeroport de El Prat ara fa tres setmanes! Un iPod Nano i ple de música i videos dels seus cantants preferits. Un miracle per a ell i una felicitat enorme per tots nosaltres de veure’l tan i tan feliç

Després vam anar a passejar pels carrers. Carrer de Verdi, saludant als amics, i sentir-te bé sota uns arbres especials, insectes volant, troncs ben armats; pel carrer Providència amb ampolles de plàstic, llaunes i més material recicables, una festa de colors i la Plaça Rovira, quin goig !!; tothom sentat a les taules i cadires de la plaça; d’altres senzills però entusiastes; carrer Lluís Antúnez i els seus legos …. carrer de Berga on un munt de dones feient punta de coixí, moltes; una meravella.

Passem per Tomo II per dedicar-li a la seva mestressa tots els nostres elogis per els gelats que ens regala; prenem un cafè al Quimet, un bar vell, atrotinat i que els antics  propietaris ja grans, van deixar i uns xicots joves han netejat, i l’han deixat tal i com sempre ha estat. A Gràcia hi viuen molta gent d’altres parts de món; un d’aquests xicots és d’Escòcia i va estar de voluntari a Mae Sot, com jo, a la Clínica de la Dra Cynthia, però ell de dentista ….. El nostre amic U. encara no està habituat ni al ví ni a les begudes alcohòliques, si de cas, alguna cervesa i sembla, sembla, que li agrada el cava. Tampoc li agraden gaire els diables, els focs, el soroll, potser perque recorda altres sorolls ara fa tres anys pels carrers de la seva ciutat …

En U. és molt tímid i n’A. em va donar una carta per a mí. La vaig obrir en arribar a casa. Va escriure les paraules que necessitava escoltar en aquest moment, en silenci.

Ja té una targeta de transport públic i ara ja baixarà a Ciutat des del Vallès Oriental i sense jo anomenar-li res, ell mateix, ja ha proposat de trobar-nos a Canaletes !!!
Ha estat un diumenge de festa major acopanyada de molt bons amics i del meu fill.
Què més puc demanar ? Aquests moments cal gaudir-los, perque les tristors sempre ens acompanyen.

La fotografía és d’una ‘festa major’ la de la Pagoda, a Mandalay, l’any passat, mes d’octubre. Era una festa molt semblant de la de Gràcia o qualsevol altra vila del nostre país, de la Mediterrània. La vam gaudir molt i vaig provar unes menges fetes allà mateix molt i molt bones. Fins i tot vaig temptar a la sort llençant els dards, i vaig guanyar un raspall de dents !

La lluna, la pruna ..

Publicat el 8 d'agost de 2010 per rginer

Un mes d’agost difícil … de fet està éssent un any 2010 difícil …. 94 anys de vida són molts i has viscut moltíssim. La meva mare, una gaspatxera del Baix Maestrat (sobrenom que es dona als nascuts a Alcalà de Xivert) va decidir que ja n’hi havia prou.
Són tantes coses que em vénen al cap, tantes, que no sé ni com explicar-ho, ni escriure. És un batibull, una barrejadissa de records, de pensaments que no puc comprimir.
La tristor …. 

Filla, nosaltres sempre hem mirat endavant i ens hem sortit.
 És el que sempre ens deia als seus dos fills, un noi i una noia. 

Tot llegint notes, poemes, llibres he trobat aquest de’n Guillem d’Efak, que ja no recordava, però que a trenc d’alba m’ha ajudat :

Plou i fa sol
qui ho havia de dir?
El teu somriure entre llàgrimes
és l’Arc de Sant Martí.
Plou i fa sol,
pentina el teu neguit,
i canta, maldament ploris,
somriu i canta amb mí.

Encara que pensis
que te trobes sol
les estrelles resen
per dar-te consol.
La lluna, la pruna
ja s’ha tret el dol
i l’oratge canta
i t’eixuga el dol.

Les estrelles brillen molt aquesta matinada. Som-hi, continuem ….. 

El cor, dos germans, la Mediterrània

Publicat el 4 d'agost de 2010 per rginer

En V. i en S. dos germans, el gran i el petit. Orfes de mare quan el gran tenia vuit anys i el petit quatre. Uns anys durs. Internat; convivència difícil; treballar i deixar els estudis; viure en temps difícils, molt difícils; formar famílies; fills; nets; caracteritzats per la seva tranquil.litat, el saber ‘estar’, el saber estimar.

El petit (59 anys) va marxar de viatge aquest mateix mes d’agost, estiu, vacances, fa ja cinc anys, el gran (69 anys) ho va fer ahir. Tots dos per culpa del seu cor, tots dos en el mateix mes, estiu, vancances, mar, per això eren germans; un cor potser massa gran ? Potser perque van tenir una infantesa dura, difícil, però que van poder superar per el seu gran cor? I aquest cor els ha fallat, a tots dos.

De ben segur que avui ja s’hauràn trobat, on sigui, en un racó, prop de la mar, que tots dos estimàven tant. Com la de la fotografia … la Mediterrània, entre dues illes, Menorca i Mallorca, a la sortida del sol.

Ja no puc continuar … llàgrimes i records … però continuarem el camí fins el final, el que aquests dos germans van intuïr i van començar a fer camí quan la seva mare els va deixar quan eren petits.

Sopar en una nit d’agost

Publicat el 2 d'agost de 2010 per rginer

Ahir el sopar va ser tot un esdevinent. Una nit d’agost, tranquil.la, silenciosa.  A casa puc dir que el silenci m’envolta, i visc a Barcelona ! Ens vam trobar a davant la Casa Vicens. U. i A. eren allà. Ell amb el seu vestit de monjo i tot just arribat avui fa una setmana de Birmània ! Res millor que entrar al meu barri amb Gaudí, oi?

A casa no em podia creure que era al menjador, mirant i mirant; comentant, parlant, ensenyant-li llibres que en el seu país no pot comprar ni llegir, estàn prohibits; escoltar música, en Bono d’U2, també prohibit al seu país. Però com ell manifesta; sempre poden tirar mà del mercat negre …… 

A.i jo ens miràven …. vols dir que és veritat que és aquí ?? Mentre ells cerquen la manera de conectar-se a internet, jo vaig preparant el sopar. No vaig fer gaire coses; li vaig dir que d’arròs ja en menja molt a casa seva, així que aquí ha de tastar el que nosaltres mengem i no vaig fer res especial. Restes que tenia a la nevera; verdura amanida com’ensaladilla russa’, amb olives i tonyina, esqueixada o empedrat,amb unes fesols que encara tenia en un saquet de Santa Pau, unes croquetes de pernil, pa amb tomàquet, una mica de pernil, sobrassada de Menorca i un paté de la Val d’Aran.
Tot sopant ens diu que un dia d’aquesta setmana és el seu aniversari….. mmmm … alguna cosa hem de fer, malgrat ells no ho celebren. Intenta menjar amb forquilla i ganivet, i li he de dir, que no, que les croquetes agafades amb els dits són millors de menjar, o el pernil. Prova un got de ví… no crec que mai hagi begut  ví … no, no li agrada gaire, però deixa el got buit i torna a la Coca Cola.

Parlem de música, de la possibilitat de fer un viatge al nord d’Europa per anar a un concert de Bono i el seu grup U2. Però hauríem de viatjar en cotxe; l’avió no és segur. Passaport, visat, etc. Els ulls se l’il.luminen … però serà cert ? Com els hi explicaré als companys del monestir ? Es pregunta en U.
Na A. em comenta que en un dels missatges rebuts des de Birmània, els companys, li diuen que després de tot el que hagi vist i viscut, no voldrà tornar, però no, ell vol tornar, té una tasca a fer, i és responsable. Una escola és allà, i uns nens i nenes reben una educació per poder continuar éssent poble i nosaltres des d’aquí els ajudarem tant com podem.
Pel matí ha passejat per la Rambla i ja ha dit que vol tornar. Ell i l’A. han dinat a casa d’uns altres amics, els han fet ‘mohinga’ un plat típic i imprescindible quan ets a Birmània, i després han anat caminant carrer Gran amunt.
Aquí és lliure, i ho sap, ho respira, ho sent.

Ja et parla en català, algunes paraules, però espontàniament: Com et dius ? Bona tarda, gràcies, molt bé, bon dia, estic content ……….
Quan marxi de ben segur que podrà ja seguir una conversa.

Per parlar d’altres temes, ‘seriosos’, ho deixarem per un altre dia; ahir vespre era una nit d’estiu plàcida, tranquil.la i la conversa va transcórrer amb una fluidesa d’això, d’una nit d’estiu.
No penjo cap fotografia feta a casa; són arxivades al meu Mac,  sobretot una que és preciosa, llegint un llibre prohibit al seu país, i la meva estelada del balcó al darrera d’ell …… llibertat és la paraula !
La fotografia la vaig fer durant el meu viatge a Birmània l’any passat en un temple important, de pelegrinatge; el dormir o somiar d’aquest xicot monjo, un dels milers que et trobes. Estarà somiant ? meditant? O senzillament dormint ? 

L’A. i en U. marxen; han de tornar a casa i encara els hi queda una hora de camí. Ja m’ha dit que aprendrà a baixar a Barcelona en autobús tot sol.

1960-2010: 50 anys on els camins van prendre un altre rumb – Retrobament a la Val d’Aran

Ha estat una setmana ‘diferent’ … En tornar de la Val d’Aran les emocions viscudes encara eren dins meu. Unes lectures ràpides; visitar la meva mare; arxivar les fotografíes; continuar pensant en que el nostre amic aviat arribarà de Birmània …. però la paraula d’una de les companyes crec que va ser clau al llarg de la setmana: estàvem mústics i pansides.

Anem a pams: A Salardú, Naut Aran, vam anar de colònies la classe de l’Escola Suïssa que vam acabar estudis l’any 1960, és a dir, ara fa 50 anys. Arribàrem des de Holanda, Dinamarca, Suïssa i del nostre país: 14 alumnes i una professora. És clar que en unes colònies d’estiu hi ha d’haver una professora per ‘vigilar’ ….
Ferran, Mercè, Jordi, Elisabet, Urs, Beatrice, Noldy, Roser, Donald, Ester, Juan Manuel, Joan-Marc, Carme, Robert i la professora ‘senyoreta Soler’.
Vam escollir bé, Hotel La Creu, el de tota la vida i un establiment hospitalari, bon menjar, comodíssim i ideal.

En Ferran que ja és aranès cent per cent, ens va organitzar un bon programa, i els més caminadors, van pujar fins el Tuc de la Salana, a la Vall de Tredós, 2.500 m, on van poder fruir d’unes vistes panoràmiques meravelloses. 
La resta preparant el dinar a la Cabana deth Nabiau; foc a punt per el corder, botifarres, amanida amb enciams tot just agafats de l’hort, cebes de l’hort com també la ciboulette i roqueta; begudes dins un safareig on brollava l’aigua fresca de dalt els cims.
És curiós com malgrat les distàncies i l’allunyament en el transcurs de tants anys, entre nosaltres encara hi ha uns lligams difícils de trencar. Com a l’Escola cantar i la música era assignatura prioritària, el concert va ser constant i de sobte vam recordar com els joves professors suïssos ens van ensenyar a estimar el nostre país, Catalunya, i com ens van ensenyar a ballar L’Hereu Riera o La Dansa de Castellterçol i com la professora i na Carme, van sortir a ballar-la …. la professora ja amb els seus 82 anys a les espatlles !!

I com recordàvem les visites a les esglèsies romàniques de Sant Pere a Terrassa, o una excursión a Sant Ramón des d’on podìem admirar tot el Baix Llobregat i els seus horts fins l’horitzó del mar. O les colònies tèxtils del riu Llobregat per aprendre com l’aigua dels rius pot abastar de riquesa un país.

I continuar cantant, i cantant, en les tres llengües de Suïssa, alemany, francès i italià, i alguna encara en el dialecte ‘schwyzerdutsch’, perque en aquest escola (anys foscos, durant la dictadura) la llengua vehicular era l’alemany, seguidament va venir el francés, la senyoreta Soler ens donava classes de castellà, a casa, la meva llengua era i és el català. Quin batibull … però no, no passava res i va arribar l’any 1960 on en aquell temps els estudis arribàven a la seva fí en aquesta Escola i tots van anar cercant els seus destins, els seus horitzons.

Respirar Pirineus … i amb els companys i companyes d’escola; parlar i parlar, cantar i cantar, riure i riure, gaudir dels silencis, caminar per un pla anomenat Beret fins arribar a Montgarri, admirar flors i més flors als bancals del camí i al bosc, i tornar a riure, i tornar a explicar i escoltar històries, recordar a tots els que no hi són i d’altres que no han pogut venir, poder veure  les mirades de felicitat de la professora en veure als seus ‘alumnes’ al seu voltant …..

La fotografía … la professora i l’alumna ballant L’Hereu Riera … i en l’arxiu, ben menjats a la taula de la cabana, una altra arribant a Montgarri i una de la classe al complet.

Per cert, vaig fotografiar la flor JUSQUIAM : planta de les bruixes, molt tòxica i al.lucinògena. Associada a les bruixes ja que els seus efectes al.lucinògens feien donar la sensació de levitar, donant origen al mite que les bruixes poden volar. Els seus fruits tenen forma de queixal i en la medecina popular es feien servir inhalant el fum que feien en cremar-los per alleugerir el mal de queixal !!
Us deixo també la fotografia del Jusquiam – Hyoscyamus Niger …… i de bruixes a Montgarri i a la Val d’Aran i Àneu en saben molt !!

Històries paral.leles: Aconseguir un visat de sortida Espanya-Suïssa – Ia part

Publicat el 3 de juliol de 2010 per rginer

Si es viu en un país on el govern és un règim militar dictatorial, aconseguir un visat de sortida i poder tornar a entrar al teu propi país, és tota una aventura.

Hem estat lluitant, insistint, aportant tota la documentació necessària, perque el nostre amic monjo pogués sortir de Birmània i tornar, un visat de tres mesos; conèixer món, veure altres països; viatjar per primera vegada lluny del seu poble. No s’ha aconseguit.
M’ha vingut a la memòria el meu primer viatge fora fronteres, any 1956; Suïssa va ser el destí, més concretament el Kanton St. Gallen i el poble d’Unterwasser.

Comencem la història: Els meus pares, treballadors, teníen ja una visió oberta i si podíen aconseguir un ‘raconet’ d’estalvis, preferien que els seus fills poguéssin sortir del barri, de la Ciutat, veure altra gent, pobles, trepitjar la natura, mirar a l’horitzó i cercar-lo, no mirar-se l’ombligo, en una paraula, ni tampoc enriquir les caixes d’estalvis. 

Setembre de 1956, un viatge a Suïssa en tren, tres setmanes, amb l’escola, mixta, noies i nois.  No tothom va poder venir. Algunes noies els hi va estar prohibit, altres per qüestions econòmiques, però es pot dir que vam anar-hi el 90% de la classe. Per aconseguir els diferents visats va ser tota una aventura. El viatge estava previst per el mes de setembre i crec recordar que vam començar a fer ‘papers’ el mes d’abril …..

Descripció del passaport de la fotografia :

Edat: 11 anys. Estudiante. Soltera. Rostro, color de ojos, color de cabello, señas particulares: Según fotografía. Firma del titular. El Gobernador Civil. Jefatura Superior de Policia. P.D. El Secretario General Federico Rodriguez de la Iglesia. Pasaporte válido para EUROPA (excepto Rusia y países satélites), Tánger y Marruecos Francés. O sigui, aquesta part d’Àfrica es considerava Europa ??? Colonitzadors …..
IMPRESIONES DIGITALES – Pulgar derecho, Índice derecho, Medio derecho.
OBSERVACIONES: EL FUNCIONARIO QUE SUSCRIBE, CERTIFICA: Que la fotografía, firma, huellas dactilares, nombres y apellidos y media (¿?) filiación del titular de este pasaporte son auténticos y corresponden al mismo.Firma: EL FUNCIONARIO.
LA VALIDEZ DE ESTE PASAPORTE TERMINARÁ: A los dos años de su expedición.
Barcelona, 20 de Abril de 1956.

VISADOS: ESPAÑOLES : Nº 25132
El titular de este pasaporte queda autorizado para efectuar tres viajes de salida y regreso a España con destino a SUIZA dentro del plazo de CIENTO OCHENTA DIAS a partir de esta fecha, sin necesidad de cumplir ningún otro requisito.
En Barcelona, 9 de Junio de 1956
El Jefe Superior, P.D. El Secretario General. Jefatura Superior de Policia.

Per poder aconseguir el visat, el meu pare va haver de signar i jurar que el viatge era d’estudis i va haver de donar tot tipus d’informacions d’ell mateix i de la família.

CONSULAT GENERAL DE FRANCE A BARCELONE
Nom: Giner Bruñó
Prénom: Rosario  (grrrr, quants anys ‘patint’ aquest nom !!! )
NUMÉRO DE VISA: 41288
Genre de visa: TRANSIT: Sans arrêt, aller et retour. ( cap parada, anar i tornar ¿¿??)
Date de délivrance: 11 Aout 1956
Date d’éxpiration: 11 Octobre 1956.
Nombre d’entrées autorisées: DEUX. 
CONSULAT GENERAL DE FRANCE – BARCELONE. Affaires étrangères. Taxes: 1000 F
Lionel Cadiot, Attaché de Consulat.

CONFÉDÉRATION SUISSE
Le titulaire de ce visa est soumis en Suisse aux préscriptions sur la déclaration d’arrivée.
VISA No. 7773/56
Valable pour une entrée en Suisse jusqu’au 8-10-56.
Durée du séjour: Un mois.  Motifs: Tourisme.
Taxes frs. 3.- Pts. 27.- (Taxe réduction).
Pour le Consulat de Suisse – Barcelona, le 8 Ago 1956 .  A. Hasler
 
Aquest passaport encara el tinc, és una veritable reliquia i he pensat que fora interessant de copiar tot el que figura en les seves pàgines.
Penso ara la feina i els embolics que va tenir el meu pare per poder aconseguir els diferents visats, perque fixeu-vos que havia de tenir una autorització per part del govern militar dictador per sortir del país; un visat de trànsit per part de França i un visat restricitiu per part de Suïssa, i evidentment el passaport.
Un mes abans de marxar de viatge van informar al meu pare que havíem d’anar als Consulats de França i Suïssa per aconseguir els visats. Ingenuament es pensàven que al ser noies i nois d’una escola en un viatge de turisme i estudis, no caldríen els visats … però, no. La UE no existía i el règim militar dictatorial que patíem no tenía cap acord amb aquesta països, suposo, en matèria de trànsits, viatges, desplaçaments, etc. com moltes altres coses.

Després de més de quaranta anys, els països on actualment ténen un règim dictatorial militar, continúen negant els visats als seus ciutadans i si els autoritzen, és perque hauràn d’haver fet un munt de gestions, pagar moltes taxes i amb una mica de sort rebre el passaport amb un segell autoritzant la seva sortida. Paísos tancats, aïllats, en certa manera presons ……
Però, aquesta història ja l’explicaré a la segona part, en un segon post.

 I avui, podem entrar, sortir i viatjar amb molta més llibertat, i de vegades sense passaport, creuant fronteres sense parar ….. i tenir les oportunitats per estudiar, treballar, viatjar, conèixer món, intercanviar experiències, sentir-te lliure, seguir la línia de l’horitzó amb placidesa, sense més.

A Birmània encara no saben ni coneixen aquest sentiment de llibertat ……

Estiu 1952

Publicat el 21 de juny de 2010 per rginer

Bona idea del blocaire ‘borinotus’ …….. 
ESTIU   …. És avui el primer dia, encara que sembla més un dia de primavera, lluminós, preciós, cel clar i un airet que dona guster.
La meva participació d’aquest estiu és una fotografia recuperada de l’any 1951.
L’àvia A. vestida i ben tapadeta per vigilar els seus dos nets i nebodets que es van anar afegint al llarg del matí d’estiu; platja El Carregador – Alcossebre – terme d’Alacalà de Xivert, Baix Maestrat; quan encara no hi havíen ni apartaments ni ningú.
Va ser el meu paradís durant tres estius seguits i d’altres que van venir al darrera, però sense la iaia …. ja no va ser el mateix.

Ara recordo que ja vaig publicar aquesta mateixa fotografia en un apunt de fa ja molt de temps, mesos, o potser més d’un any. Na Xesca em va fer un comentari molt divertit del vestit de bany de la neboda de l’àvia … molt sexy.

Benvingut estiu de 2010, t’esperàvem amb delit !

Poesia: Any Joan Maragall

Publicat el 11 de juny de 2010 per rginer

Tots els matins comença el dia amb el cant de la merla, el vol de les tòrtores, la parella de garses, però sobretot el vol elegant, bell, vertiginós de les orenetes.
 
En aquest any Joan Maragall, m’agrada un poema que va escriure l’1 de febrer de 1880:

A L’ORENETA

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Mes tan bon punt l’hivern, amb mans glaçades,
despulla de verdô el prat i la serra
travessa l’ample, insegur mar, lleugera,
altres brises cercant més temperades.
Quant feliç fóra el geni, si podia
com tu fugir de la realitat que el mata,
i en ales de valenta fantasia,
passant de l’ideal, el mar de plata,
pogués trobar l’indret on pura, ardenta,
la flor de l’inspiració, encesa hi esclata !

Des del balconet, un cel blau i les orenetes enjogassades volen i volen i jo vaig seguint aquest vol.

Cistellet de viatge

Publicat el 23 de maig de 2010 per rginer

Damunt d’una tauleta tinc cosetes que vaig arreplegant, o em regalen, o les compro, en els viatges que vaig fent.

La fotografia de’n S. és a la capçalera i està envoltada d’aquestes petites coses que en un moment, un instant d’un dels viatges, m’ha agradat de tenir-les, d’agafar-les, de amagar-les dins la maleta.

Un trocet de fusta de padauk de Bagan (Birmània), o una closca de macadamia de Lismore, Austràlia, o un trocet de corall de la costa australiana, una estrelleta de mar, molt petita, del Mar de la Xina , la polsereta que em va posar al canell el monjo del monestir a les Shan Hills de Birmània, pedretes de les platges de Nha Trang a Viêt Nam, o Sydney, closques d’arbres del rainforest a Austràlia, restes d’algún estri de les cases de Bagan, qui sap si del secle XII, un cargol petitet de mar de Halong, una closca que ja no recordo què és. Tot dins un petit cistellet de bambú fet a mà i que em va regalar una noia preciosa de l’ètnia Mon a Birmània, i a sobre d’una peça de seda natural que vaig comprar al llac Inlay.

Són petites coses que guardes i tens a casa, damunt la tauleta i les veus cada dia quan t’aixeques i quan vas a dormir.

 

Xesca Ensenyat : Joia

Publicat el 14 de maig de 2010 per rginer

Joia, sí, quan en un moment inesperat de la teva vida coneixes una, dues, tres, quatre, cinc o més persones d’una manera ‘virtual’.
I com aquesta virtualitat es va anar convertint en real. I com es va organitzar un viatge a les Illes i es van retrobar. I com una escriptora, una poetessa, una historiadora i una viatgera van poder parlar cara a cara, sense embuts.
I com l’escriptora ens va regalar amb menges absolutament fantàstiques del seu poble. (I si us plau Roseret, no li diguis ‘cap i pota’ a la greixonera; és un sacrilegi …) I vam poder beure una copa de cava a les dotze del migdia; i seure a taula plegades juntament amb en J. i en F.

I continuar llegint un post darrera l’altra, i aprendre i molt; ‘Via Crucis’, ‘Una altra vida’, ‘Babalusa la Medusa’ tres novel.les que esperen editor i ser publicades.

Un catering, amb na Júlia, enviant unes receptes per llepar-se el dits. 
Unes reinvidicacions nacionals, de lluita, de defensa del nostre país i la nostra llengua.
Un desig de viure. Un intercanvi de correus, idees, emocions, estats d’ànims, opinions; com va escriure la poetessa: L’única pàtria que ens permeten.

O com em va fer recordar a Coleridge : Li agradava preguntar: Què pensaríes si, després d’haver somiat que et passejaves pel jardí, et despertessis amb una rosa fresca a la mà damunt els llençols, una rosa recent tallada, plena d’espines ……

Això és la joia – ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.



I això és la mort – tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.


– Màrius Torres –

Ni sóc escriptora, ni poetessa, i em cal anar llegint llibres i més llibres. M’agrada en Màrius Torres. 

I la fotografia d’un veler, on ella somiava viatjar com a cuinera de la tripulació….. Sittwe, Faifo, Mar de Xina, Mar d’Andaman, Oceà Pacífic …..

Convocatòria : Xesca Ensenyat – 1 any

Publicat el 11 de maig de 2010 per rginer

El proper dia 14 de maig;  un any ja,  que na Xesca ens va deixar amb el seu hidroavió apagafocs. Es va enlairar per fer el seu últim viatge, però de fet, continúa volant i volant creuant el cel, continents, mars, muntanyes, i llençant-nos paraules i més paraules.

Us proposo a tots els blocaires amics d’aquesta casa de veïns, d’escriure un petit apunt, el mateix dia 14 de maig – divendres; records, poesia, pensaments, descripcions, anècdotes, el que vulgueu.

Crec que pot ser un bell homenatge per na Xesca Ensenyat, blocaire d’honor, gran escriptora i una persona per no oblidar i recordar-la. Escriure una, dues i fins a tres novel.les, apunt per apunt en un bloc, no és cosa fàcil ….

Gràcies a tots !

ANNA – Círcol Badalona – Nit de teatre 24.04.10

Publicat el 25 d'abril de 2010 per rginer

Un 24 d’abril, dos mesos abans de Sant Joan. Una nit. Un teatre desconegut per a mí, bonic. Un escenari amb una escenografia bella. Unes golfes, un lloc per viure. Apareix l’Anna. Comença la funció. Amb en Jaume (borinotus)i la Dolors, blocaire també, vam seure tot encuriosits i expectants davant la primera obra de teatre escrita per en Marc Torrecillas, sí, sí, el blocaire, Badalona-Trondheim. Director, autor, escenògraf, grafisme, i amb la col.laboració d’un grup de gent extraordinàriament professional de maquilladora, attrezzo, música, il.luminació, coreografíes, so, regidor, perruqueria, maquillatge, vestuari i les dues actrius, tot amanit per en Marc.

Però, en un teatre tan petit, un grup de gent entusiasta i estimant el teatre … pot captar l’atenció de l’espectador i que tots segueixin en silenci, amb interès, gaudint de teatre durant una hora i 15 minuts? Doncs sí. Marc, ets gran i la vetllada teatral será per a mí, com per la o les protagonistes, una nit especial.

Amb en Jaume després de la funció, només vam expressar: Molt bé en Marc; per ser la seva primera obra de teatre que ha escrit, dirigit i cuinat, Déu n’hi dó ! Una escenografía perfecta, un clímax desorientador que no perd l’interès i has d’estar clavat a la butaca fins el final. Molt bon text.
Després vam petar la xerrada d’altres temes, els referèndums d’avui, els blocs que semblen que s’estiguin ‘refredant’, els fatxes que ens envolten, d’altres Barcelones, en una nit agradable, a la Plaça de la Vila de Badalona. 
De fet, jo reacciono tard …. fins passades unes hores, no torno a entrar en l’obra de teatre i aleshores recordo novament les situacions, el text i el fil de la història que en Marc ens vol explicar.

Per cert, les dues actrius, el seu segon cognom és una Danés i l’altra Xirgu …….
Carla Torres Danés i Clara Moliné Xirgu.
Porten el teatre dins la seva sang, no hi ha dubte i ho van demostrar.
 

Bravo Marc ! 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164923

 

Missatges i missatgers: Els coloms

Publicat el 16 d'abril de 2010 per rginer

Fa uns díes en un programa de televisió van enviar un missatge des de Sant Joan Despí a Santa Coloma de Gramenet. El colom no va trigar més de 20 minuts en arribar i portar el missatge. Immediatament em va venir a la meva memòria el colomar que hi havia al terrat i l’afició que el meu pare tenía per criar coloms missatgers. De petita vaig conviure amb els coloms. Més tard, el meu pare per motius de temps i feina, ho va haver de deixar, però els colomars van quedar com un vestigi d’aquesta afició al terrat.
Anys més tard, el veí de dalt, en R. era aficionat a la columbofília. Ho vaig descobrir per les cartes que el carter no deixava mai dins les bústies.

Vam parlar d’aquesta afició moltíssimes vegades i sobretot de la quantitat d’històries i dels missatges importants que aquests coloms han estat portant dia rera dia durant guerres, moments difícils i finalment per afició. En R. va ser el responsable de la volada de coloms el dia de l’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

No fa pas gaire he llegit als diaris que els coloms missatgers han deixat de ser ‘membres de l’exèrcit espanyol’ i ara ja pertanyen a la societat civil.

Un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important, o sigui capturat per un rapinyaire.
La raça del colom missatger, una au que està protegida per la llei, té una sèrie de peculiaritats físiques. La més destacable seria la capacitat d’orientar-se i poder retornar al colomar on va néixer. Sempre retornar a casa …. i ho recordo quan de petita el meu pare feia volar els seus coloms, i sempre tornàven a casa.
No se’ls pot ensenyar que voli a un lloc determinat, però sí que sempre, sempre, per lluny que se’ls emporten els aficionats i amants dels coloms, sabràn tornar al seu colomar.

Quan s’avien, comencen a volar en cercle fins que s’orienten i agafen el rumb. Tot i que no es coneix a fons el mecanisme que facilita aquesta orientació, sí que científicament es creu que utilitzen un sistema de navegació que es basa en els camps magnètics terrestres, en la posició del sol i fins i tot en el seu olfacte.
Sempre tornen a casa, són animals molt sociables,  i que es fan estimar amb les persones que els cuiden i torna perque en el colomar té el seu niu, és casa seva, hi té la seva parella, la seva família. De fet quan faig un viatge, sempre em sento una mica ‘colometa’, perque torno a casa, al meu niu, d’ón sóc, on pertanyo.

De Lisboa a Barcelona, 1.050 quilòmetres triga 12 hores, 20 minuts, més ràpid que el cotxe més veloç, perque no ha de parar per res. Té moltíssima resistència, a una velocitat constant d’entre 90 i 100 km/hora, pot fer parades molt curtes si ha de beure aigua, i, curiosament, té una resistència a la fatiga, per un motiu físic – no té fel i per tant no l’avisa que s’està esgotant – i quan aparèixen elements meteorològics adversos, té una glàndula que segrega una mena de polsim que fa que les plomes es tornin impermeables a l’aigua i per damunt de tot, té la facultat de transmetre genèticament aquestes capacitats, i per tant l’espècie es pot anar millorant cada dia.

És un missatger segur; els espíes o la policia no pot ‘punxar’ el missatge; no es poden escoltar converses; no hi ha internet, i és molt difícil de perseguir-los, ni tan sols en avioneta; quan volen, no saps mai quin rumb agafaran.

Al nostre país, avui, hi han més de 300 colomars; qui pot saber on anirà a raure el colom missatger ? Posar vigilants en tots i cadascún d’aquests colomars ?

A diferència dels coloms comuns,aquests son silenciosos, nets, ténen uns ulls molt vius i si algún desconegut obre la porta del colomar i els deixa escapar, cap problema, aviat tornaran a casa.

He trobat una quantitat d’articles i informes d’aquests estimats coloms missatgers. Si més no, m’han fet tornar a la meva infància, i recordar el veí del pis de dalt, en R., i veure aquest vol elegant, seriós, viu d’aquests coloms únics al món.

Us deixo aquets enllaços on trobareu tot tipus d’informacions d’aquests missatgers del cel, com jo he fet, i he intentat transmetre-la en aquest bloc. En aquesta la nostra casa, a nosaltres.cat, trobareu més links per poder informar-vos millor.
Aquest apunt només ha estat un petit homenatge als coloms missatgers i als seus cuidadors i aficionats.

http://www.colomsmissatgers.cat/

Matí de pluja

Publicat el 4 d'abril de 2010 per rginer

M’ha despertat el soroll de les gotes de pluja de primavera. És una pluja diferent aquesta de primavera; suau, plàcida, t’agrada. Té diferents tons, depèn on cauen les gotes, a les teulades, al pati de veïns, als arbres, a les flores, en un pot ….

Un diumenge de Pasqua silenciós, amb pluja, molt fina, agraïda. És moment de llegir poesia, s’escau. 

Sota la pluja desplego un mapamundi – Joan Brossa.

Sí, la meva ment el desplega …. Alcossebre, Baix Maestrat, vinyes, amelers, baquetes, Montseny, bosc, muntanya, Oô, flors, prat, avets, carrers, Calaseit, pedres, oliveres, Coin, racons, cases blanques, patis i flors, Costa Brava, mar, pinedes, atzavares, Serra de Tramuntana, margallons, pins, ginebró, alzines, solitud, Vignemale, neu, bellesa, rierols, Bagan, espiritualitat, història, llum, Mae Sot, plataners, papaies, olors, Halong, novament la mar, barques, veles e vents, Mekong, placidesa, lluminositat, Tasmània, bosc mil.lenari, salvatge, natura, Uluru, desert, gotes de pluja llargament esperades, Kakadu, silenci, repòs, …. i continuaría desplegant aquest mapamundi, però ja no plou ….

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets ?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets …
No sents, cor meu, quina pau més divina ?  – Josep Maria de Sagarra

La fotografia ….  un matí de primavera a Oô, Pirineus.