Llessamí
La flaire del llessamí del pati de na tieta Carme sempre ha impregnat els patis interiors de l’illa de cases. De menuda quan era al costurer amb ella i la seva germana Martina, amb les finestres obertes, la flaire ens feia reviure les olors de poble. Els seus pares, l’avi Pasqual, va venir a Barcelona des d’Alcanyís i la seva mare, l’àvia Amàlia de Sos del Rey Católico, comarca de las Cinco Villas. Van viure per sempre més en un petit carrer d’un barri benestant, però on també hi viuen immigrants i treballadors. Van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, i com la casa era molt petita i tots no teníen espai ni llit, la meitat vivíen al costat, a casa els oncles Joan i Martina que no teníen fills. Na tieta Carme va morir diumenge. Tenia 90 anys. Ha estat la última dels deu germans que ha començat el llarg viatge. Era la filla número 9, ha mort l’any 2009 i tenia 90 anys. El número 9 es repeteix …. Era riallera, presumida, brodava i feia ganxet meravellosament, estimava les flors, el seu pati era un jardí. El dia de Sant Esteve anàvem tots a casa seva, de fet, la casa pairal de la família per menjar torrons, beure un gotet de cointreau o chartreuse, xampany, neules, cafè. Ens aplegàvem un munt de gent (tants germans … ) i tots apretadets ens buscàvem un lloc prop de la taula. Na tieta Carme i el seu somriure mirant-nos a tots al seu voltant, i en doble fila!!!!
He trobat un poema de l’estimat pèndol de les petites oscil.lacions ; m’han vingut ganes de transcriure’l en aquest moment i amb la fotografía de la flor del llessamí:
De vegades ….
els braços de la mort són branques.
Esperen dolçament pacients, com la mar.
Gronxen les angúnies.
Cobreixen el fred.
Esbrinen l’absurd.
Culminen.
Assoleixen.
Comprenen.
Acullen.
Fermen una ferida.
Acaben un retret.
Pentinen la vida.
Donen una oportunitat.
Tanquen el cercle.
– Maria Victòria Secall –
Manuel, Joan, Josep, Ramon, Miquel, Martina, Pasqual, Miquela, Carme, Lola … Giner i Cortés. El cercle s’ha tancat. Ara som ja una nova generació la capdavantera, i una tercera i una quarta……
La vida és un tresor,
la mort un mistèri.
Uns venen i altres van.
Tantes persones
que han trepitjat la terra.
Tantes estrelles
que hi ha al cel.
Tan grans
i tan insignificants
que som.
i de bellesa, de capteniment emotiu, senzill com tot allò que en definitiva compta, assaborit amb l’ànsia dels qui interroguen la vida per fer-la autèntica i valuosa
… per compartir-ho!
La mort, de vegades… és un fet brutal, provocat, altres és tan natural com la vida … la culmina, tanca el cercle