Oi?

Per un suplement de l’Avui, que li dedicava portada, editorial i un sentit article de Francesc Puig Rovira, vaig saber que l’editor olotí Miquel Plana es va morir el passat mes de maig. En tinc un record del tot afable, quan fa ja un quart de segle va presentar-se a Proa amb alguns projectes suggerents, i després venia almenys un parell de cops a l’any a dur-me les seves roses de Sant Jordi fetes punt de llibre o una de les seves magnífiques nadales, un poema sempre ben escollit acompanyat d’una cara litografiada. Les tinc totes emmarcades i penjades al despatx: fan molta companyia…

Un bon dia, l’any 1999, va demanar-me si voldria prologar un dels seus llibres. Es tractava d’un volum de la Suite infogràfica, tres títols amb textos de Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú i meu, que Plana presentava com “tres obres, d’un contingut críptic” amb “la característica que només poden realitzar-se mitjançant l’eina de l’ordinador”. Em va correspondre presentar una proposta de lectures gràfiques basades en el codi de barres. Hi vaig escriure això.

[…]

Aproximació, no del tot poca-solta, al misteri de les coses

Mireu, jo sóc dels que creu que el misteri no es crea ni es destrueix. El misteri es transforma. Temps enrere, per capbussar-se en l’enigma de les coses n’hi havia prou amb la lectura intencionada d’un feix de paraules adequadament relacionades, el text literari. Més endavant, va semblar que es reconeixia més còmodament l’enigma en els feixos d’imatges, primer cinematogràfics i després catòdics, i recentment s’ha desplaçat cap a la virtualitat substanciosa dels feixos de bits. La història té un abans, i tindrà un després. I explica que la força misteriosa de les coses, sense crear-se ni destruir-se, s’ha anat transformant a mesura que privilegiava un nou espai on residir. Però on n’hi ha hagut sempre n’hi queda. El feix literari encara és capaç, ni que sigui ocasionalment, de posar-nos en contacte amb la realitat profunda. Fins i tot superficialment: fixeu-vos en la contracoberta dels llibres, els contenidors de paraules per excel·lència, on la referència explícita als cèntims que us calia desemborsar per fer-vos-els vostres ha estat substituïda per un feix de ratlles i xifres, inintel·ligible als ulls de la majoria de nosaltres, que convenientment interpretat ho explica tot, o gairebé tot, del volum corresponent. És el codi de barres. Ben mirat, el codi de barres s’ha estès entre les coses, entre totes les coses, més ràpidament que la mentida en els cors. Hom pot considerar, ombrívolament, que aquest fet és la millor metàfora de la progressiva pèrdua de llibertat a què ens sotmet la dita civilització de la informació. Hom, aleshores, tan sols és capaç de veure en el codi de barres una matrícula, la codificació inequívoca d’un contingut que només uns pocs, dotats dels instruments adequats, podran interpretar. Jo, però, sospito que el codi de barres és més aviat la metàfora postmoderna de la inevitabilitat del misteri, que, com us deia, no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. És més, diria que no trigarem gaire a descobrir en la combinació, ara per ara abstrusa, de ratlles paral·leles de gruix divers i xifres la possibilitat d’un nou llenguatge, d’una nova interpretació de la realitat i de la seva dimensió encara enigmàtica. Haurem conquerit, aleshores, una altra manera d’aproximar-nos al misteri i fer-nos-el inesperadament nostre. Mireu, si no, aquest llibre.