Oi?

Dues inesperades estones lliures donen prou per capbussar-me en l’Aiguafang de Joan-Lluís Lluís, i sortir-ne viu… Una cita que diu molt del que diu aquesta bona novel·la: […]
“La
vocació del seu fill no l’ha xocat mai, ha de guanyar-se la vida, i matar li
permet de suportar aquella feina a Ikea. És clar, hauria preferit que fos
poeta, perquè un dia, a la televisió, algú va dir que era la millor manera de
fer feliços els que ens estimem i ell vol que l’assassí el faci feliç.”

M’arriba a les mans un diàleg d’Amélie Nothomb, Cosmètica de l’enemic, en la versió castellana de Sergi Pàmies per a Anagrama. I n’anoto tres cites, que en podrien ser més: […]
“Enseguida se nota cuando alguien está leyendo. El que lee, el que lee de verdad, está en otra parte. Y usted, caballero, estaba aquí.”

“A mí, lo que me gusta en la vida son las molestias autorizadas. Como las víctimas no tienen derecho a defenderse, resultan todavía más divertidas.”

“Juzgo los actos con la vara de medir del placer que proporcionan. El éxtasis voluptuoso es la suprema meta de la existencia, y no necesita justificación alguna. Pero, sin placer, el crimen es un mal gratuito, un sórdido daño. Resulta indefendible.”

Tenia pendent de fa mesos la lectura del seu Tractat de geografia. Dijous passat, finalment, la vaig reprendre. En copio aquí, en homenatge, un parell de paràgrafs sobre el dia de Tots Sants, ressonants de vitalisme i passió per la terra. […]
“Dia quasi d’estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m’adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d’un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M’agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d’oncles, i aquell cosí que se’n va anar massa d’hora, víctima d’un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d’un trajecte vital que s’escurça, un camí que s’aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d’inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.

Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l’any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d’estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d’un cementiri pot ser així d’alliçonador.”

Rellegeixo Chartier i la seva mirada sobre la història del llibre i de la lectura em torna a seduir. […]
Diu, a propòsit d’alguns esforços d’alfabetització a la campinya francesa de finals del XVIII (en un dels assaigs recollits a Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna), que els lletrats més ben intencionats tenien una doble preocupació:

“¿Cómo evitar que la corrupción por el saber sustituya a la corrupción que acarrea la ignorancia? ¿Cómo hacer para que el libro sea fuente de ejemplos imitables, y no depravaciones nuevas?”

I a la vista de tot plegat, l’única conclusió vàlida deu ser que poden canviar moltes coses (el nivell cultural, les condicions de vida o què sé jo), però totes ho fan sobre l’eix, invariable, de la corrupció i la depravació. Que no s’extingeixen, sinó que milloren amb el nivell cultural, les condicions de vida o què sé jo…

Trobo entre el suggerent anecdotari que Alberto Manguel articula amb saviesa a Una historia de la lectura aquesta revelació, que és per pensar-hi: […]
“La frase clásica scripta manent, verba volant –que, en nuestro tiempo, ha pasado a significar “lo escrito permanece, las palabras se las lleva el aire”– significaba antiguamente lo contrario; se acuñó en alabanza de la palabra dicha en voz alta, que tiene alas y puede volar, comparándola con la palabra silenciosa sobre la página, inmóvil, muerta.”

[A la imatge, “Women Reading” de Clifford Harper.]

Se’m presenta un pretext per rellegir Joan Teixidor que no desaprofito, i em sorprèn trobar a Fluvià aquest ressò, que no recordava, d’El Príncep: […]
Variant d’una història

Un àngel ha tornat a casa nostra.
Ens partirem el pa una altra vegada.
Que hi sojorni molts anys
i que tot sigui alegre
quan jo seré fora.

Llegeixo El meu ofici, on Espinàs parla del fet d’escriure endreçant com ell sap fer algunes idees comunes i buscant-los, sovint, punxa. Per exemple, quan parla de l’emoció en la lectura: […]
“Emoció, com estimar, és també una paraula maltractada per un ús abusiu. Emoció prové de moure. Una obra literària no ens ha de deixar immòbils. Ha de fer que alguna cosa es mogui dins de nosaltres, ha de crear un petit lligam que ens faci avançar pel text solidàriament amb l’autor.”

Faig tastets d’un llibre de títol potent, La llengua m’és l’únic refugi, en què l’editor Lleonard Muntaner aplega diversos textos de l’escriptora francesa nascuda a Orà Hélène Cixous, curats per Joana Masó. […]
I ara en trio un parell de fragments del relat “A Barcelona somiant Barcelona”, que ha traduït Marta Segarra:

Potser sí…

[Fotografia d’Hélène Cixous segons Olivier Roller.]

L’estiu de l’any passat llegia El mundo sobre el papel de David R. Olson, i ara hi he tornat i en recullo una altra cita, potent: […]
“Los viajes de Cook no deben ser considerados simplemente la proyección del mundo al papel sino la exploración del mundo desde el punto de vista de un mapa. El mapa es el modelo o teoría cuyas pruebas empíricas son los viajes. Los mapas se han convertido en representaciones.”

És a dir:

“El mundo pensado ya no es simplemente el mundo, sino el mundo tal como se lo representa en el papel.”

Rere una referència molt concreta trobo un pretext per rellegir la magnífica Història de l’art d’Ernst H. Gombrich. I no m’estic d’anotar aquesta lliçó que hi trobem ja al prefaci: […]
“Es cierto que cada artista considera que ha sobrepasado a la generación anterior a la suya, y que desde su punto de vista ha ido más allá de cuanto se conocía anteriormente. No podemos esperar comprender una obra de arte si no somos capaces de compartir este sentido de liberación y de triunfo que experimenta el artista cuando considera sus propios logros. Pero debemos advertir que cada adelanto o progreso en una nueva dirección entraña una pérdida en otra, y que este progreso subjetivo, a pesar de su importancia, no corresponde a un objetivo acrecentamiento de valores artísticos.”

[L’exemplar que corre per casa és la traducció espanyola del 1980. Però m’hauria agradat tenir a mà la versió que en va editar Columna el 1999, que no trobo ni per deixar-ne aquí la portada…]

L’antropòleg Jack Goody ha escrit algunes de les pàgines més penetrants sobre el que distingeix l’univers mental i social de l’oralitat i el de l’escriptura. […]
Com aquesta afirmació, no tan evident com podria semblar, que s’imposa en llegir el seu assaig sobre Les conseqüències de la cultura escrita:

“En nuestra civilización, la escritura es claramente una adición, y no una alternativa, a la transmisión oral.”

La novel·la Com una pedra comença a rodolar. […]
Després de recollir el Pin i Soler a Tarragona, la novel·la de Dolors Borau ja és a les llibreries. Ahir Antoni Pladevall la va presentar a Proa Espais i mitja dotzena dels seus primers lectors en vam llegir uns breus capítols en veu alta.

La Dolors ho ha començat a explicar, ella també, aquí.

Vicent Berenguer em fa arribar l’últim exemplar de les seves Edicions de la Guerra, la primera traducció al català de Gerald Vizenor, poeta que és presentat com l’autor indi nord-americà més important del present, a qui posa paraules en la nostra llengua Carme Manuel Cuenca. Fullejo Quasi en terra, em deixo seduir per l’aspror d’uns poemes que creen atmosfera d’haikú. I en trio un que també parla d’aquí: […]
Surrender

the longest war
ended at dusk
last summer
by surrender
behind the tonics
and hand cream

my friends
waited outback
and declared
the loading dock
a homeland
drug store
and promised
the world
native liberty

my enemies
touched by women
always survive
no one ever died
at the counter

my relatives
tease the prisoners
count wounds
masks of torture
every winter
and change
nicknames
by the seasons

Rendició

la guerra més llarga
acabà al capvespre
l’últim estiu
amb rendició
darrere els tònics
i cremes de les mans

els meus amics
esperaven defora
i proclamaren
la dàrsena de càrrega
botiga
nacional
i prometeren
al món
la llibertat dels natius

els meus enemics
tocats per dones
sempre sobreviuen
ningú no ha mort mai
al taulell

els meus parents
enganyen els presoners
compten ferides
senyals de tortura
cada hivern
i baraten
els malnoms
cada estació

M’arriba a les mans la ressenya, positiva, que el New York Times ha publicat de la traducció anglesa de la novel·la de Bernardo Atxaga El fill de l’acordionista, amb la qual em sembla recordar que alguns crítics espanyols van ensopegar. […]
I em sorprèn com un principi de possible retret es gira, amb habilitat, en elogi encès:

“It is to Atxaga’s credit, however, that some crucial questions remain
unresolved. One never learns exactly how committed David’s father was
to the fascist cause, or the extent of David’s own participation in the
Basque underground. The truth may die with him. In a world where sons
are condemned to reinvent the sins of their fathers, this could amount
to a sort of mercy.”

Allò que el novel·lista no acaba d’explicar es converteix, als ulls del lector, en un secret que els protagonistes s’enduran a la tomba. I això, tradueixo, en un món on els fills estan condemnats a reinventar els pecats dels pares més aviat acaba per ser un cop de sort.

Fullejo l’últim llibre de poemes de Màrius Sampere, Altres presències, amb el pretext que ha celebrat els primers vuitanta anys, i sense adonar-me’n el llegeixo de cap a cap. Me’n quedo alguns poemes, i entre tots sobretot potser el que du el número 52: […]

Vivim per viure més.
Vivim per viure més i més.
De tant viure més vivim encara.
Han passat tants anys,
que tots aquests anys fan una vida.
Una vida que passa
entre vides, però no són vides,
són més i més,
i no són més i més, sinó
anys i anys, tants anys
com vides més i més, tantes com una
sola vida. Una sola
vida més.