L'Hereu Riera

Marina Geli i Fàbrega (Sant Gregori, Gironès, 1958) és llicenciada en medicina per la Universitat de Barcelona, especialitzada en malalties infeccioses, en prevenció comunitària i en disminució psíquica, i va ser responsable mèdica del centre Joan Riu (1981-1990), de l’Associació pro Persones amb Disminució (1990-1995) i de l’Associació Comunitària Antisida de Girona (1991-1995). Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1996, va ser diputada al Parlament de Catalunya (1995-1999), i des d’en fa dos és la titular d’un dels departaments de la Generalitat més complexos, i per això mateix dels més mediàtics, pel fet que la seva acció de govern incumbeix de manera decisiva un gran nombre de persones, i d’una manera o altra a tothom. "Mentre hi hagi salut rai…", és una sentència que la gent té sovint a la boca, i que defineix una de les seves màximes prioritats. I això no és menys cert, sinó tot al contrari, entre les persones discapacitades. En aquesta conversa parlem amb la doctora Geli d’alguns dels temes on s’interseccionen la sanitat i el benestar d’aquest col·lectiu.

-La coordinació que el departament de Benestar i Família i el de Salut buscaven en aquells camps que els són comuns, o coincidents, ha desembocat en el que vostès anomenen "sistema d’atenció integral"? Com es concreta, a la pràctica?
-La coordinació a la qual fan referència s’ha concretat mitjançant un acord del Govern de Catalunya amb la creació del ‘Programa per a l’impuls i l’ordenació de la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones amb dependències’, que proposa un model d’atenció a la dependència i la creació d’un ens públic que permetrà disposar d’un sistema d’atenció integral soical i sanitari. Actualment ja s’estan implantant, a 14 territoris, projectes d’atenció comunitària a domicili a persones amb dependència severa; això ens permetrà acabar de dissenyar el nou model d’atenció a la dependència.
-L’impost sobre els carburants per finançar la sanitat catalana té data de caducitat, en principi, amb el nou sistema de finançament per a Catalunya previst en el nou Estatut?
-El projecte d’Estatut de Catalunya preveu que els tributs cedits a la Generalitat, com és el tram autonòmic de l’impost sobre les vendes minoristes d’hidrocarburs, es mantinguin com a tributs cedits. La Generalitat mantindrà la capacitat d’obtenir els seus rendiments. En tot cas, serà potestat de la Generalitat la decisió sobre el seu manteniment o no, fet que dependrà de la capacitat de finançament global que generi l’evolució de l’economia catalana.
-En el projecte de reforma territorial de la sanitat catalana es preveia la creació dels ‘consorcis territorials’, que s’havien d’anomenar ‘sectors’, d’acord amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunuya (LOSC): en què consisteixen?, quin paper han de tenir dins l’organigrama sanitari català?
-Als acords de goven del Tinell es va manifestar la voluntat política de compartir el goven del sistema sanitari de Catalunya amb els ajuntaments. Així, la Generalitat, a través de les polítiques de proximitat al territori i de particiapació, pot dotar el model sanitari català d’una nova dimensió d’apropament a la ciutadania facilitant la congruència entre les seves necessitats i les iniciatives impulsades des de l’Administració (…). Es vol compartir el govern de les competències que la Generalitat i els ajutaments tenen. Així s’articulen consorcis de govern que s’anomenen ‘governs territorials de salut’, que tindran un abast geogràfic definit partint orientativament de la delimitació pròpia de les àrees bàsiques de salut i de les comarques, i un dimensionat que inclogui com a mínim l’atenció primària, l’atenció hospitalària i l’atenció sociosanitària. (…) La gestió dels acords presos pels governs territorials de salut serà duta a terme pels ajuntaments, sobretot en temes de salut pública, i pels professioanls de les regions sanitàries que són personal de la Generalitat.
-Es diu que Catalunya, que té un sistema sanitari i hospitalari molt competent, atén molts pacients de fora del territori català. Com es fa des del Govern perquè aquests serveis extres, diguem-ne, no repercuteixin en la butxaca i en la qualitat del servei del pacient autòcton?
-El Govern de la Generalitat va posar sobre la taula de la conferència de presidents la necessitat de millorar el finançament de la sanitat. Com a conseqüència, a la reunió de la conferència de setembre de l’any passat es va acordar un conjunt de millores per al finançament de la sanitat a les comunitatas autònomes. Una de les mesures va ser l’increment amb 45 milions d’euros de la dotació que l’Estat fa del Fons de Cohesió, que pràcticament s’ha duplicat, i que és el fons que finança l’atenció a malalts desplaçats entre comunitats autònomes.
-L’exconsellera Irene Rigau deia que caldria assumir "conceptualment" que les ajudes tècniques per als discapacitats es reduïssin al que és complementari, i que allò essencial per a la qualitat de vida entrés al catàleg de la Seguretat Social perquè fossin ajudes universalitzades i gratuïtes. És possible que aquest ‘canvi conceptual’ tingui lloc?
-La llei que el govern de l’Estat està impulsant i que properament entrarà en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles, i també la Llei de serveis socials que el govern de Catalunya està impulsant, defineixen uns serveis d’accés universal en funció de les necessitats de les persones que pateixen situació de dependència. ‘Accés universal’ no vol dir ‘gratuït’, i un nivell de copagament en funció de la renda de les persones hi serà. (…) El canvi conceptual a què fan referència s’està produint, i s’implementarà progressivament.
El que volem aconseguir és que tota persona amb un nivell de dependència determinat tingui el seu pla d’atenció individualitzat integrat social i sanitari fet i executat per professionals (…), amb indepèndència del tipus d’administració responsable de proveir un determinat bé o servei, ja sigui qualsevol Departament de la Generalitat o un Ajuntament.
-Creu que seria rendible, en termes socials, però també econòmics, que el Govern assumís la gratuïtat total de les ajudes tècniques? S’ha fet algun estudi, en aquest sentit?
-Prèviament hem de definir bé fins i tot el concepte d’ajuda tècnica. Perquè, els hi posaré un exemple: la supressió d’una barrera arquitectònica en un habitatge, és una ajuda tècnica? Possiblement arribaríem a la conclusió que sí. D’altra banda, com ja els he comentat, s’està configurant, tant a nivell de l’Estat com de Catalunya, un sistema d’atenció a la dependència, i això inclou les ajudes tècniques d’accés universal; no com passa ara, que només poden accedir als serveis un determinat segment de la població, segons criteris econòmics. Aquest sistema d’accés universal tindrà un cert nivell de copagament que no serà igual per a tothom, sinó que estarà modulat pel nivell de renda de cada ciutadà atès per la seva situació de dependència, amb la finalitat que la renda, o la manca d’ella, no sigui un element que condicioni la possibilitat d’accedir a un servei.
-Vostè s’ha manifestat partidària que les autonomies tinguin poder de decisió sobre els preus dels productes farmacèutics. Està prevista, aquesta possibilitat, en el ‘pacte d’Estat per a la sanitat’? I quina és la postura del seu Departament respecte al paper dels medicaments genèrics?
-La nostra voluntat és que les comunitats autònomes tinguin una millor participació en termes de corresponsabilització en les decisions de l’oferta pública de medicaments, i concretament del seu preu. (…) Pel que fa als genèrics, a Catalunya la seva utilització segueix un increment progressiu per la incorporació dels nous conjunts homogenis, l’increment de l’oferta i la potenciació de l’ús racional del medicament. (…)
-Respecte d’aquest punt, què els diria als lesionats medul·lars que es queixen que no tinguin la Viagra gratuïta i en canvi sí l’injectable, que és més car, i en general que Sanitat financi determinades despeses diguem-ne sumptuàries, com algunes relacionades amb el canvi de sexe, mentre que per a d’altres potser més necessàries, i també més senzilles, no hi hagi diners?
-L’autorització i decisió de finançament i preus dels medicaments és una competència del Ministeri de Sanitat i Consum, que és qui va autoritzar el registre del Sildenafil (Viagra) a finals de l’any 1998; i pel que fa a la qualificació respecte al finançament, es va considerar exclòs de l’oferta del Sistema Nacional de Salud. Les especialitats farmacèutiques Caverject, la composició de les quals és l’Aprostadil, i que s’administren per injecció intracavernosa, són els únics fàrmacs inclosos en el finançament pel SNS. Són medicaments de diagnòstic hospitalari, que ha de prescriure un metge especialista, i es dispensen mitjançant recepta oficial.
D’altra banda, la vigent cartera de sercveis del SNS no recull la intervenció de canvi de sexe. La revisió que s’ha fet de la cartera de serveis, i que ha aprovat el Consejo Interterritorial en la proppassada sessió extraordinària de data 25 de gener del 2006, tampoc la recull.
-Vostè ha tingut relació professional amb els discapacitats psíquics. Com veu un tema tan delicat i complicat com la sexualitat plena d’aquestes persones i la incertesa d’un eventual embaràs no desitjat?
-És preferible parlar de sexoafectivitat, quan ens referim a les persones amb discapacitat intel·lectual. Els professionals que els acompanyen, quan sorgeix la situació, vetllaran perquè no es produeixin repercussions psicològiques adverses. S’ha de fer una valoració justa, ni més ni menys, de la seva sexualitat. Cal desmitificar, destruir apriorismes falsos. És necessari normalitzar què significa que la persona amb discapacitat intel·lectual tingui les mateixes oportunitats de desenvolupament que la resta de persones, o les més semblants possibles, amb les pautes de creixement i desenvolupament que tenen la majoria de les persones. La societat ha de trencar l’aïllament tradicional de les persones amb discapacitat intel·lectual, acceptant-les tal com són, amb les seves limitacions i els seus valors. Hem d’aprendre de la seva sensibilitat, de la seva expressivitat i de la seva capacitat afectiva.
(…) La sexualitat pot constituir un valor important en la vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, pot ajudar a fer que la seva vida sigui una mica més feliç, com tots nosaltres. Ni més ni menys. L’embaràs no desitjat és un tema complex, i s’han de respectar els drets de la persona, però també s’han de considerar els supòsits d’avortament legal que existeixen al nostre país (amb totes les garanties jurídiques, mèdiques i psicològiques). No obstant això, com a qualsevol grup poblacional, la millor mesura sempre és, si reconeixem el dret a la sexualitat, aplicar la contracepció més adequada per evitar embarassos no desitjats.
-Respecte a la prostitució, quines són les perspectives de regularització (sanitària, laboral, etc) en el futur, a mitjà i a llarg termini? El troba aplicable el ‘model holandès’ a Catalunya?
-Els temes de salut relacionats amb el treball sexual no són independents de les propostes relacionades amb aspectes socials, legals i policials; hem de tenir en compte que els majors problemes per als que hi treballen són l’explotació, l’estigma, l’aïllament social i l’abús.
(…) L’objectiu principal de les actuacions en matèria sanitària relacionades amb el treball sexual és la reducció al mínim dels riscos per a la salut de les persones que exerceixen la prostitució i dels que hi contacten, en un context de dignitat, respecte i confidencialitat, i assegurant la promoció de la salut, la seguretat i els drets de les persones. Les propostes de regularització han d’incloure mesures sanitàries orientades a evitar la invisibilitat de les persones que presten serveis sexuals remunerats, facilitant-los l’accés a uns serveis sanitaris de qualitat i apropant les intervencions fins i tot al seu lloc de treball. (…)
-En relació amb la sexualitat i la discapacitat: hi hauria alguna possibilitat que la prostitució es contemplés com a servei sanitari, en certes condicions i per a determinats discapacitats que no tenen altra possibilitat d’accedir a les relacions sexuals?
-La resposta s’ha d’emmarcar en un àmbit més general. La regularització o no de la prostitució és un tema que està en debat, actualment. Pel que fa a la consideració de la prostitució, per ambdós sexes, com a servei sanitari, creiem que l’Administració no ha d’entrar a regular la vida íntima de les persones. El cuidador/responsable de la persona discapacitada (en el cas que estigui tutelada) seria qui hauria de decidir la vida sexual de les persones. Aquest és un tema molt delicat i que, honestament, no ens hem plantejat, ara com ara.
(…)
-Hi ha hagut algun acostament a la postura dels que reclamen llibertat en el consum de cànnabis com a recurs terapèutic?
-El Departament de Salut ha proposat i impulsat l’autorització de l’ús terapèutic de cànnabis en aquells pacients amb patologies en les quals hi ha suficients dades com per fer-ne un ús terapèutic adient (…) i que es poden beneficiar dels seus efectes terapèutics, que ja han estat demostrats a través d’un medicament autoritzat (…).
-Les estatístiques diuen que ha augmentat el consum de cànnabis entre la gent jove. El veu amb preocupació, aquest increment, com a professional de la sanitat i/o com a a política?
-El que més em preocupa és la baixa percepció del risc del cànnabis i la banalització del seu consum. Estem observant com el cànnabis substitueix el tabac com a pas de la infància a l’adolescència. (…)
-La ‘Llei antitabac’ tindrà els beneficis socials i sanitaris que se li suposen? I des del punt de vista econòmic, ¿ha sigut rellevant en la seva aprovació la balança entre els ingressos de l’Estat per impostos i la despesa sanitària?
-Per l’experiència de països propers al nostre, les regulacions (…) aconsegueixen una reducció de fins al 30%. (…) Pel que fa als impostos especials provinents del tabac, no cobreixen més enllà del 60 o 65% dels costos sanitaris i socials generats per l’hàbit tabàquic, que se situen en uns 600 M ? l’any. (…)
-De la recentment aprovada Llei de serveis socials, quina valoració en fa? En quins aspectes afectarà el seu Departament?
-Aquesta llei estableix la garantia del dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya, és a dir, com un dret universal. A més, planteja la descentralització dels serveis i l’accés a ells, i un increment de la cobertura i de les prestacions ofertes fins ara. Vull destacar també l’alt grau de col·laboració que ha tingut de diferents grups de participació ciutadana.

Jan Millastre / Lluís Pla / Fermí Sidera / Santi Silvas / Paqui Vega

[Entrevista publicada a L’Atípic núm. 12, primavera del 2006]
Il·lustració: la consellera Marina Geli, a la delegació de Salut a Girona (Foto: Jordi Batllori)