L'Hereu Riera

Un bon dia els primats avantpassats nostres es van posar drets, i els van quedar les mans lliures per fer-les servir en altres menesters, i aquí va començar tot. Des de llavors l’home ha recorregut un llarg camí fins a la plena humanitat, que només l’assolirà del tot “quan socialitzi el coneixement” que ha anat acumulant al llarg del temps, segons el doctor Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, 1953), catedràtic de Prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili i codirector del mundialment famós jaciment d’Atapuerca. Sobre l’home i la seva evolució en vam parlar amb ell extensament aquest estiu a l’Abric Romaní de Capellades (Anoia), on una colla de futurs paleontòlegs graten la terra amb infinita paciència per arrencar-li els secrets del nostre passat remot.

-La paleontologia seria un assaig de mirada honesta cap al passat de l’home?
-L’honestedat va intrínseca amb la ciència. Si la ciència no fos honesta, tot això que coneixem no seria res.
-Tenim tendència a pensar que l’home és el sostre evolutiu de la naturalesa. És correcta, aquesta visió?
-Els humans som producte de l’atzar.
-La bipedestació ens va deixar les mans lliures, però aquella decisió sembla que tenia contraindicacions, perquè al cap del temps la postura d’anar drets ens dóna problemes estructurals: de columna, de genolls, etc, no?
-L’evolució no té direcció: és un procés. A nosaltres ens ha convertit en homínids, i els homínids tenen aquestes característiques. Però sí que va ser extraordinària entre els quadrúpedes avantpassats nostres, i es va convertir en un avantatge selectiu: el fet de posar-nos drets ens va permetre transportar coses, crear i perfeccionar les eines, etc.
-Al llibre Encara no som humans referiu el cas d’un homínid que estava bastant avariat, segons les restes, i que en canvi tenia una posició aristocràtica, dins el grup humà al qual pertanyia. En versió actualitzada, seria un discapacitat que tot i ser-ho va viure una situació de privilegi…
-Exactament. Casos com aquest es donen per raons de prestigi o de coneixement dels individus, o perquè podien mantenir el grup cohesionat, per selecció del treball, perquè eren capaços de reproduir-se… Un avi, per exemple, pot ser que conegui perfectament tot el mapa del territori.
-En tot cas seria un discapacitat que ocupava una posició preeminent, que és una cosa que no sol passar, en la nostra societat actual, on més aviat fa funcions alternes…
-És que la falta de mobilitat és una qüestió important, això és una cosa que no s’ha d’oblidar… També passa que els discapacitats són una minoria. Si fossin la majoria, tot estaria perfectament adaptat! I això no és una discriminació negativa. Això passa amb tot: és una qüestió molt lligada a la selecció natural. I el que ha de fer la selecció cultural és canviar aquests mecanismes: un discapacitat por fer moltes feines, a la societat. Actualment -i és la meva opinió-, els grups molt petits poden fer pressió, perquè la societat és plàstica. Abans, entre els caçadors-recol·lectors, o t’adaptaves tu, o llepaves. I si algú malgrat tot se’n sortia, era perquè tot i la seva mancança física era important per alguna raó, segur. És a dir, que eren molt socialitzats, ja.
-Tanmateix, encara ara els minusvàlids continuen dins la marginalitat.
-Per allò que us deia, perquè són una minoria. Si fossin una majoria -parlant ara científicament-, seria molt diferent. Això no és justificar el que passa, eh?, sinó entendre-ho.
-Però probablement hi havia alguna cosa més, perquè en els discapacitats, i especialment en els psíquics, s’hi percebia una mena de càstig bíblic, i fins fa quatre dies se’ls tancava a casa i se’ls amagava a la resta de la gent.
-Esteu parlant de nosaltres, però entre els indis de les praderes americanes, per exemple, no era pas així: allà se’ls tractava de manera especial, perquè se’ls considerava enviats dels déus. Això depèn de cada cultura.
-En canvi dins la cultura occidental, d’arrel cristiana, sí que hi havia aquesta prevenció.
-D’arrel cristiana, i encara més concretament capitalista, que és la que integra aquests valors. És una qüestió de valors, subjectiva.
-Un altre cas radicalment diferent d’agafar-se aquesta qüestió: l’eugenèsia dels nazis, del nazisme.
-Aquest és un cas característic de pensament subjectiu, idealista…, la mitificació de la puresa de les races, etc. És tremendo pensar que puguem eliminar la variabilitat, una pretensió que científicament és una bestiesa. Però, curiosament, és un concepte que s’aplica contínuament…
-Des del punt de vista de l’evolució, els nazis s’haurien arrogat la funció de la selecció natural, determinant qui havia de sobreviure?
-L’evolució humana seria precisament que la selecció cultural permeti que la selecció natural no actuï amb eficàcia. La naturalesa és el més cruel que hi ha. I allò terrible és que la naturalesa ens hagi connectat aquesta crueltat. El que hem de fer, en l’organització humana, és anar substituint a poc a poc la selecció natural, en el sentit de mantenir la variabilitat, la diversitat, i corregir fenòmens com aquest… La naturalesa és cruel. Si tinguéssim algun concepte per explicar de manera objectiva la naturalesa seria la seva crueltat.
-Començant per la simple qüestió de la supervivència: en el regne animal, sempre és a costa de la mort d’un altre ésser viu. Això ens inclou a nosaltres, que tenim darrera tota una indústria dedicada a la producció de carn per al consum…
-No hi ha cap depredador tan eficaç com l’home. Per tant, ni tan sanguinari ni tan cruel, parlant clar. Per evitar-ho, ens hauríem de menjar animals morts. I de fet així, amb el carronyerisme, la humanitat va viure molt de temps. És l’única manera de no ser depredadors…
-En general, els jaciments revelen les línies de migració dels grups humans, o és a l’inrevés?
-Els corredors geogràfics porten com a conseqüència els jaciments.
-I com és que s’establien en llocs com Atapuerca, a l’actual província de Burgos, que a l’hivern hi fa un fred que pela, i no ho feien a la vora del mar, en llocs de clima més suau?
-Ja hi eren: el litoral estava molt poblat. El que passa és que a penes en van quedar indicis.
-En un altre passatge del vostre llibre dieu que totes les generacions tenen la sensació que han entrat en decadència, totes lamenten una suposada pèrdua de valors de la societat…
-Aristòtil deia “què farem, amb aquests joves?”… Són tòpics històrics, que reflecteixen els canvis generacionals, simplement. L’ascendència dels joves és el problema dels grans…
-L’home és un animal bàsicament comunicatiu, i no diguem en la societat actual. Com hi encaixa la figura de l’autista, en un context com aquest?
-Les pertorbacions físiques, fisiològiques, relacionades amb el llenguatge són importantíssimes, en el nostre àmbit, perquè poden donar lloc a psicopaties, i és normal, perquè aquest, com també és el cas dels sords, és un problema objectiu important. Els cecs són una altra història. Nosaltres ens comuniquem per símbols, i estructures. La mirada té un contingut molt vell, molt més antic. Els primats vam aprendre a mirar per distingir el vermell, perquè ens ajudava a localitzar les fruites dels arbres en la distància.
-I el racisme, què és?
-És una malaltia greu.
-Té alguna base, el mateix concepte de raça?
-És una invenció, una formulació del segle XIX. Hi ha variabilitat, no pas races.
-Quina explicació científica tindrien els trets morfològics dels diferents grups humans?, els ulls oblics dels orientals, per exemple?
-Són adaptacions seleccionades, com tot, que fan que tinguem determinades formes o característiques… Al principi tots teníem la pell fosca, per protegir-nos del sol, i s’ha anat emblanquint a mesura que hem anat conquistant altres latituds, territoris més freds. Són adaptacions al medi.
-El descobriment de l’arma va ser resultat del fet de posar-nos drets, també, oi?
-Les armes existeixen en altres espècies animals, també…
-Sí, però l’arma no és un punt d’inflexió, pel fet que representa el domini sobre el contrari?
-Sí, implica la representació virtual, mental, de l’enemic mort… És la mateixa idea dels míssils actuals… Va ser un pas molt important, després del de la mobilitat: la projectivitat.
-En termes darwinistes, l’evolució de l’home ha sigut la més lògica?
-No té sentit. Per a mi, vull dir. Potser un evolucionista o un capellà us donarien una resposta diferent…
-En moltes obres científiques, com L’origen de les espècies, o de ciència-ficció hi trobem la idea que la mutació és l’origen de l’evolució.
-Sí, la mutació i la selecció natural són els factors dels canvis. Si es produeix un canvi intern, pel que sigui, o internament hi ha hagut una programació genètica, i es demostra bo i efectiu, el canvi se socialitza; si no ha sigut bo, es rebutja.
-I la clonació? La hipòtesi del film Els nens del Brasil és fantasia pura?
-Jo hi estic a favor, de la clonació. Crec que l’important en aquestes qüestions és fixar models de conducta i de comportament a nivell estratègic. Jo sóc una mica eugenesista, en això, quan hi ha la possibilitat de millorar l’espècie, eh?, tinguem-ho clar. Imagineu que poguéssim tenir a disposició tot d’òrgans clonats, un fetge, un cor…, que es poguessin trasplantar: seria genial!
-La ciència, en tot cas, sempre hauria d’estar al servei del desenvolupament o del benestar humà.
-Sempre.
-Perquè en el vostre llibre parleu de “completar el procés d’humanització”: on són els límits, d’aquest procés?
-El procés s’acabarà quan siguem capaços de canviar l’ordre natural per la realització humana.
-Sembla que al final del procés hi ha una paradoxa: quan siguem humans del tot, aleshores deixarem de ser-ho, i passarem a ser una altra cosa…
-És obvi, sí. Això és termodinàmica pura: perquè una nevera es refredi s’ha d’escalfar…
-La manipulació genètica, que alguns la presenten com la panacea de moltes coses, no fa el futur més imprevisible que mai, per dir-ho així?
-La incertitud és el que ens fa pensar…
-També heu escrit que “haurem de decidir quin tipus de societat humana volem, perquè la ideologia sustenti l’expansió del coneixement científic i la seva pràctica no perjudiqui el procés d’humanització”…
-Perquè penso que per la ciència i la tecnologia passa el futur de l’espècie: depèn de la tecnologia per alimentar-se, per reproduir-se, per a l’educació, per comunicar-se…
-Llavors quin seria per vostè el tipus de societat humana més desitjable?
-La que socialitzi la tecnologia.
-I com es fa, aquesta socialització?
-A través de la distribució dels recursos.
-I aquesta distribució, a través de quins mitjans?
-Doncs fent que les societats, en lloc de ser jeràrquiques i oligàrquiques, siguin societats finalment comunitàries, i que els beneficis puguin ser repartits.
-Aquest seria el nus de la qüestió, de totes les propostes de progrés: el repartiment més just de la riquesa. El problema és que és molt difícil veure algun ric que obri el puny…, voluntàriament, és clar.
-El dilema és evolució i revolució.
-Revolució?
-La revolució és una evolució ràpida…, és a dir, les coses es poden fer bàsicament perquè s’han de fer, convençuts que és el millor per a l’espècie, i això és la consciència d’espècie; però quan aquesta consciència no hi és, s’ha de generar…
-Però les revolucions sempre impliquen violència, no?
-La violència és una part molt important del ser humà… Negar-li la violència és fer-ne una lectura molt idealista… Jo no sóc pacifista, això ha de quedar clar. El pacifisme el trobo un pensament molt ben intencionat, molt correcte, molt humà, però moltes vegades poc pràctic. Tot i que respecto la gent pacifista, eh? Tampoc sóc ecologista…
-Poc pràctic, diu?
-En moltes ocasions sí. El pacifisme no elimina la violència. Pot contribuir a millorar situacions conflictives, però jo penso que no ha contribuït a eliminar-la. Gandhi no era pacifista, era un violent, però que va utilitzar el pacifisme per aconseguir els seus propòsits amb les mínimes baixes. La seva actitud va provocar centenars de morts…
-A pesar seu, però, no?
-Si jo hagués de matar, també seria a pesar meu… Estem parlant de situacions límit, eh? Això és coherència. Si jo, podent-ho fer, no eliminés una persona que en condemnés una munió a morir de fam, aniria contra la meva manera de pensar…
-Però parlant estrictament de rendibilitat pràctica, una situació de violència revolucionària no provoca més molèsties que beneficis?
-I les que genera no fer-les solen perjudicar més, com ara si tens grans quantitats de gent en condicions extremes, mai en condicions d’estabilitat. Les revolucions es fan quan es té poc a perdre…
-Hauríem de saber per què hi ha qui té poc a perdre… Com és que cap analista no explica que les classes socials no existeixen pas per generació espontània, com ens volen fer creure?
-Jo procuro que la gent diguem-ne subalterna sigui capaç de no ser-ho. Els problemes no els tenen pas els que detenten el poder. Com explica Hegel, el que s’ha d’eliminar no és l’amo, sinó l’esclau…
-Per “poder” hem d’entendre aquí els poders fàctics, no?
-Els que tenen el control social i econòmic efectiu, que després tenen el poder polític. Un exemple concret: el d’Hugo Chávez, a Veneçuela, que ha fet un procés molt interessant, agafant el paper de les grans empreses nord-americanes des de l’estructura política, gestionant ell el petroli del país… Chávez s’ha apropiat aquest sistema d’una manera genial, revolucionària. La base de tot seria el control dels recursos a nivell planetari, però mentre això no passi, s’ha de fer a nivell territorial, amb polítiques d’Estat. I això són revolucions, i en aquest cas sense morts. L’Allende, a Xile, no va poder aguantar perquè en aquell moment l’imperialisme nord-americà era molt fort, però era un altre exemple de revolució.
-Que era del que es tractava: d’evitar que hi hagués exemples, igual com va passar amb Cuba i l’assetjament econòmic a què l’han sotmès…
-En Castro acaba de fer una maniobra molt intel·ligent, amb aquesta retirada de l’escena, per veure com anirà la successió, etc.
-Vol dir que aquesta hospitalització ha sigut una pantomima?
-Per descomptat. Una estratègia marxista per veure com reaccionava l’entorn. Castro és un estrateg. Aferrat al poder, sí, però és que si no tens poder no fas res… “Poder” vol dir ‘poder’. I jo el poder no el vull pas per dominar, sinó per construir… Els revolucionaris són persones que tenen molt clar que volen canviar les coses, però una revolució s’ha de mantenir ferma. Aquest és un dels problemes que tenim actualment, en els comportaments socials: la gent fa els canvis per mantenir el poder, no pas per continuar canviant.
-No és una contradicció en els termes, una “revolució permanent”?
-És una altra paradoxa. Jo no sóc altruista, ni caritatiu, ni missioner. Jo sóc marxista: estic per la transformació, aportar grans de sorra per millorar el comportament de l’espècie. La resta forma part d’un idealisme en el qual no crec. Totes les opinions s’han de respectar, però mentre no hipotequin els principis fonamentals de l’equiparació, la solidaritat, la igualtat…
-Parlant d’igualtat: a què atribueix vostè la suposada supremacia de l’home sobre la dona?
-Bona pregunta. En l’evolució biològica els dos sexes han sigut complementaris, una especialització estratègica que permetia racionalitzar l’energia disponible. Fins a la revolució neolítica va ser una estructura etològica natural, que implicava menys mobilitat de la dona. A partir de llavors ja es presenta la possibilitat de redistribuir els rols, i aquest procés ha de culminar en aquest segle XXI, en què ha de canviar el paper de la femella en l’estructura domèstica. Però perquè això passi hi ha d’haver una massa crítica que ho demani.
-I els capítols de violència de gènere?, això també es corregirà?
-I tant que sí! El mascle és molt més violent, més impulsiu, i la femella és molt més diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt important.
-I no perdria part de la seva essència, el rol de la dona, si es prescindís de la maternitat? Els hipotètics embarassos “extraclaustrals” del futur sembla que no lliguen gaire amb la cerca desesperada d’un fill per part de moltes parelles estèrils actuals…
-Però les coses canvien. D’aquí a un temps, mirant enrera potser ens farem creus que les femelles parissin com els animals…
-I la comunicació tan íntima entre mare i fill, durant l’embaràs i la infància del petit?
-Jo no em puc posar en la psicologia d’una dona, però penso que ha de ser la societat que cuidi les estructures. Si ens ha de cuidar la família, en la infància i la vellesa, vol dir que encara som animals. La consciència d’espècie ens ha de fer avançar.
-I una qüestió clau, com és la successió hereditària, ¿com pot ser que sigui de caire familiar, i no pas estructural, regulada?
-Perquè és una qüestió ecològica, de l’espai, del territori…
-Però si parlem de racionalitzar la nostra vida, ¿no seria més lògic a aquestes altures de la història que fos la societat, a través de la llei, que regulés l’herència, i no pas l’atzar del naixement?
-Sí, d’acord.
-Estem davant d’un llegat del passat, precisament, però absolutament vigent… La socialització de la ciència que demaneu seria més fàcil fent primer un repartiment efectiu de la riquesa a través de la socialització de l’herència…
-S’ha de fer una revolució.
-Incruenta, però.
-Tota revolució demana un gran esforç. També és una qüestió ecològica: si no és per un objectiu important, ja no fas una despesa gran d’energia. No dic pas que totes les revolucions siguin bones, eh? L’evolució mateixa no és més que un projecte, que funciona més o menys bé…
-També plantegeu la solidaritat com a motor de canvi.
-Òbviament, perquè crec que és eficaç. És més eficaç convèncer que vèncer.
-Vostè estaria d’acord amb Saramago, que diu que abans d’enviar coets a l’espai hauríem d’eliminar la pobresa a la terra?
-Em temo que la pobresa no l’eliminarem mai, tot i que amb els recursos mundials existents ningú no hauria de passar gana. Diu que actualment hi ha mil milions de persones obeses, al món, i vuit-cents milions de persones afamades…
-En quin punt de l’evolució, i per quin factor, els homínids ens vam separar dels altres primats?
-És molt difícil de dir, però bàsicament va ser amb l’adaptació nostra a viure en espais oberts, i introduir en la dieta el consum de carn, de proteïnes animals.
-I la famosa “baula perduda”, és un mite?
-No hi ha cap baula perduda. L’evolució tindria forma d’arbre, amb branques i branquillons, però el tronc no el coneixem.
-Hi ha filòsofs que diuen que és més feliç l’ignorant que l’home savi. Va triar-ho, l’home, ser intel·ligent?
-No. Va ser una conseqüència de la forma de relacionar-se amb el medi i amb els altres individus de l’espècie.
-El llenguatge és resultat de la intel·ligència, o al revés?
-És resultat de la fabricació d’instruments i de la descoberta del foc, i de la seva socialització.
-La ciència i la tècnica, tan idolatrades per la societat actual, ¿no serien l’equivalent del tòtem prehistòric i del dogma religiós posterior?
-La ciència no és per creure, és per pensar. Per això sempre dic que convertir el coneixement en precedent és una de les obligacions que tenim les persones que treballem en el camp de la ciència. I la tècnica és una expressió de la ciència.

Pili Martínez / Fermí Sidera

[Entrevista publicada al núm. 13 de L’Atípic, tardor del 2006]

Il·lustració: El doctor Carbonell, en un moment de la conversa a l’Abric Romaní, una estació arqueològica del Paleolític Mitjà oberta a la cinglera del Capelló, al costat mateix de Capellades. (foto: Quico Serrat)