Oi?

Aquest darrer cap de setmana Riba-roja d’Ebre ha viscut la tercera edició del festival Poesia des dels Balcons, i hi vam tornar.

(més…)

Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.

(més…)

D’avui en vuit a Riba-roja es podrà començar a fer balanç de la tercera edició de Poesia des dels Balcons. Hi haurem estat, compartint carrer amb molts altres poetes i fent memòria de Joan Brossa, que el festival d’enguany homenatja.  (més…)

Cada dia falta un dia menys per al 27S. Per a mi seran, segur, les eleccions més importants que haurem viscut, encara més que les que ens van batejar en això de la democràcia després del 1975 i fins als primers 80. Ara toca escalfar motors, sobreescalfar-los si cal, perquè siguem més, molts, molts més, que ho visquem així, que les llegim com el referèndum que exigim de fer. És en aquesta clau que l’última proposta del president Mas, per incòmoda que pogués resultar, té tot el sentit. Això mirava d’explicar el meu mail obert d’aquest dilluns.

(més…)

L’últim mail obert abordava tímidament un concepte d’aquells que ara es fan servir tant per espantar: el de la seguretat jurídica. Que, quan mires enrere, descobreixes que és aquella seguretat que solen tenir, posem per cas, els espanyols o els poderosos, o fins i tot només els espanyols poderosos. I que tot sovint et passa pel costat amb altiva indiferència, a tu, trist catalanet que ets a tot estirar un menestralet sense pedigrí ni glamur… Mentrestant, el pretext que el motivava, el vodevil aquest de la consulta d’Unió sobre un indefinit procés, continua generant embolics: no podia ser de cap altra manera!

(més…)

Dissabte es va celebrar al Barts del Paral·lel, un any més, la festa de proclamació i lliurament dels premis Al Vent per a persones amb discapacitat intel·lectual, la setena edició dels de narrativa i la primera de poesia. Hi vaig ser, de bracet entre d’altres de Lali Ribera, Jordi Roig i Vicent Sanchis, al costat de l’impulsor de la cosa, Carles Capseta. El llibret que aplega treballs finalistes i guanyadors du aquest pòrtic meu:

(més…)

Tot plegat té un aire tan grotesc, que fa encara més bones i escaients aquelles paraules que repeteixen adés i ara Asterix, Obelix i altres habitants de l’irreductible llogaret gal: estan bojos aquests romans… Com, si no amb aquesta exclamació de resignada paciència, hauríem de reaccionar davant les reacions a la cosa del seu himne? D’això parlava el mail obert d’aquest dilluns, i vist com va anant tot plegat —ja m’ho temia— és clar que m’he quedat curtet curtet!

(més…)

Vaig escriure l’últim Mail obert per a Vilaweb sabent que, molt probablement, em ficaria en camisa d’onze vares: hi ha temes que semblen un vesper…

(més…)

Fa alguns mesos Saül Gordillo va publicar Sobirania.cat, un llibre que vol contribuir a fer des de peu de carrer la història catalana de les xarxes. I és que es pot ben dir que internet i la presència catalana a les xarxes són, com ens agrada tant de dir ara, una veritable estructura d’estat. Que té el valor afegit —i és molt de valor!— d’haver estat construïda entre tots, des de baix, col·laborativament, democràticament. El cas és que el llibre aporta una mena de qui és qui, “200 ptotagonistes de la Internet catalana“, i m’hi inclou, en aquests termes: […]

(més…)

He parlat algunes vegades, aquí i al Bloc del director de la ILC, de Francesc Garriga –francesc garriga barata, com li agradava signar–: arran d’una lectura seva de poemes al Col·legi de Llicenciats, arran de l’homenatge del 2012 com a poeta d’honor de Sant Cugat, arran de la presentació a Molins de Rei del seu Tornar és lluny, per exemple. En aquesta darrera ocasió vaig tenir l’oportunitat de fer-li el modest reconeixement personal que crec que li devia.  (més…)

Fa uns dies es van presentar a la botiga Oriol Soler i Albert Gomis, en nom de Verbàlia, amb ganes de petar-la una estona i fer-nos quedar ben retratats. I així va ser: […]

(més…)

Demà arrenca la campanya electoral de les municipals i jo puc ben dir que ja n’he tingut prou abans de començar. Quines ganes que hagin passat les dues setmanes llargues que vénen…! Deu ser per aquest estat d’ànim —i això que encara no havia vist les enquestes que el CIS ha fet públiques avui!— que el mail obert d’aquesta quinzena parla en aquests termes: […]

(més…)

Poc em pensava en escriure el mail obert d’aquesta quinzena que la brutalitat sense sentit ens colpiria com ho va fer ahir dilluns. Jo mirava d’argumentar, a propòsit de l’anomenat terrorisme islàmic, que la necessitat que tenim de trobar explicacions ens pot dur a enganyar-nos i, amb l’afany de comprendre, més aviat acabem de mal entendre el que escapa a la nostra comprensió. La meva conclusió, provisional, és que, avui, el que en diem fonamentalisme religiós, o justícia revolucionària, més aviat sol emmascarar ressentiment. Em sembla que és per ressentiment, per un ressentiment que pot ser aprioristic i genèric, que al nostre voltant hi ha individus capaços fins i tot de fer-se conversos a l’Islam o al que faci falta. Per trobar cobertura a l’afany de fer mal i poder deixar córrer la set indiferenciada de venjança que els provoca el sol fet que cada dia surti el sol.

(més…)

Què ho deu fer que, davant l’adversitat, el primer impuls sigui buscar un culpable extern, algun agent en qui reconèixer l’agressor, l’enemic? D’aquesta manera, segur, ens estalviem de jutjar-nos nosaltres mateixos amb la severitat que caldria. I així, evitant l’autocrítica, que sempre fa una mica de mal, ens acabem fent més vulnerables a la crítica, que encara en fa més… D’això parlava, a propòsit d’una entrevista a Núria Parlon, el meu darrer mail obert. […]

(més…)

Al mail obert d’aquesta quinzena reporto una petita experiència personal relacionada amb les fantasies burocràtiques de què l’administració és capaç per simular transparència. I em demano com ho hauríem de fer per acabar, de debò, amb la corrupció i el frau: segurament, una mica massa per a un petit article. […]

(més…)