Oi?

Demà arrenca la campanya electoral de les municipals i jo puc ben dir que ja n’he tingut prou abans de començar. Quines ganes que hagin passat les dues setmanes llargues que vénen…! Deu ser per aquest estat d’ànim —i això que encara no havia vist les enquestes que el CIS ha fet públiques avui!— que el mail obert d’aquesta quinzena parla en aquests termes: […]

Esgotament preventiu a les portes d’un altre cicle electoral

Falten només uns dies perquè engegui oficialment la campanya electoral de les eleccions del 24 de maig, aquestes que a casa nostra són formalment municipals i a la resta del país també autonòmiques. Falten només uns dies, i ja em sento exhaust de tantes bestieses que escoltarem. Perquè, no en dubto gens, se’n diran moltes. Ja se’n diuen en precampanya. Vaja, se’n diuen habitualment, però creixen en intensitat com més s’acosta un procés electoral: en campanya i en precampanya sembla que hi hagi barra lliure per dir-les de l’alçada d’un campanar contra els que són considerats adversaris i per prometre muntanyes de duros a quatre pessetes al suposat electorat potencial. Al capdavall, fer-ho surt com qui diu de franc. Doncs apa, som-hi: voteu-me i us donaré l’oro i el moro. Ai no, això segur que no: a Badalona i en alguna altra plaça, de moros res de res.

D’acord: aquest paràgraf s’alimenta d’uns quants tòpics i no aporta gaire cosa. Ja ho té, això, l’esgotament, i encara més quan és reiteratiu. I és que en el pla electoral sembla que ens hàgim instal·lat, com es diu ara, en el dia de la marmota. Com si no n’aprenguéssim res. Com si no en volguessin aprendre res ni els qui en són actors polítics ni, sobretot, els mitjans que els fan la gara-gara. Com si els uns i els altres s’ho creguessin. Com si en visquessin.

Tanta reiteració cansa. Tanta previsibilitat esgota. I, només de pensar-hi, cansa i esgota el que vindrà: les crítiques i les promeses de sempre, per més que en algun cas simulin que porten noves disfresses. Que si ara sí que podrem, que si ara sí que guanyarem, que si veuràs ara com la ballarem: digueu-me descregut, però em sembla que, del primer a l’últim que presumeixen de vestit nou, a tot estirar duen el vestit aquell de l’emperador. Ni que s’hagin convençut que van de vint-i-un botons o s’ufanin que els seus teixits són els més sostenibles i alternatius.

Perdoneu. Sí, segur que sóc injust amb alguna de les propostes d’algun dels candidats. Però, com us deia, és que n’estic cansat, esgotat, exhaust. Fart. Perquè això ja no dóna més de si. Ha fet fallida. No hi ha sortida. Comença a ser insuportable aquesta sensació que els models d’anàlisi de la realitat han envellit i que les solucions que es proposen són ara irreals que fan riure, adés tan resignades que fastiguegen. Comença a ser imprescindible tornar a començar.

Ara que engega altra vegada el cicle electoral, aquesta és l’única espurna d’il·lusió que sóc capaç d’entreveure-hi: que ens donem l’oportunitat de tornar a començar per revisar des dels fonaments totes les estructures i totes les institucions. I que ens la donem de debò. Per això jo tinc molt clar, ja abans que comenci aquesta ditxosa campanya electoral, què votaré. Ara i tantes vegades com em convoquin a les urnes. Avui se’n diu votar en clau plebiscitària. Doncs això. Perquè és tan imprescindible tornar a començar i estic tan esgotat d’aquesta sínia on rodem sense horitzó, que només ens oferirà alguna possibilitat de veritable canvi un bon trencament. El trencament amb un estat que continua ancorat en l’antic règim.

Donem-nos l’oportunitat de fer-ne un de nou per al segle XXI. Molt serà que ens equivoquem tant i tant que al final recaiguem en tots aquests vicis podrits d’ara. Però i què, si fos així? Bé devem exigir el dret a guanyar-nos a pols fins i tot això, el risc d’equivocar-nos.