Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Corruptes i defraudadors, a l’infern de dos en dos

Al mail obert d’aquesta quinzena reporto una petita experiència personal relacionada amb les fantasies burocràtiques de què l’administració és capaç per simular transparència. I em demano com ho hauríem de fer per acabar, de debò, amb la corrupció i el frau: segurament, una mica massa per a un petit article. […]

Corruptes i defraudadors, a l’infern de dos en dos

Doncs jo, cada vegada que sento que es preparen lleis, decrets, normes i altres floritures per la transparència, em poso de mal humor. No qüestiono que algú dels qui les proposa, les elabora o les defensa no vagi carregat de bones intencions, però al capdavall acaben per no ser sinó ornaments burocràtics que tranquil·litzen alguna consciència i, sobretot, permeten fer veure que tot és net i que es manté sota control. Fer-ho veure, només, sí.

Ja sabeu que m’agrada no parlar de les coses en abstracte i mirar de veure-les en exemples concrets. Anem-hi. No oblidaré, per anys que visqui, un dels grans disbarats normatius del nostre govern, em sembla que era en temps del segon tripartit, quan va esclatar l’infame cas Millet. Amb la intenció d’evitar que es donés diners públics a pintes com els que s’havien fet amos del Palau es va establir que els expedients de subvenció havien de dur una declaració del responsable de l’òrgan concedent segons la qual els sous dels càrrecs de l’entitat sol·licitant no eren exagerats. El terme no era aquest, però tenia ben bé el mateix nivell d’imprecisió. Sí, pot ser que presentant-ho així no ho trobeu del tot malament.

Però digueu-me: com es pot valorar si la remuneració que rep el secretari, el gerent o el director general d’una entitat privada és o no és exagerat? Em va tocar signar-ne uns quants, d’aquests, i per fer-ho amb tranquil·litat de consciència i, a més, evitar que mai algú busqués les pessigolles si es descobria sota una catifa qui sap quin poal d’aigües tèrboles, es va tractar de redactar la declaració d’una manera prou ambigua. Complíem la norma i no dèiem res de compromès. Sobretot quan, en el cas d’algunes empreses, la remuneració sí que era escandalosa: però amb quina autoritat podia discutir-ho un càrrec de tercera de l’administració autonòmica? Vaja, si voleu acabar-ho així, que feta la llei feta la passera. I visca la transparència.

Per simple regla de tres, també em ve la mala lluna cada vegada que algú posa la condició de la netedat per jutjar qui hi serà i qui no hi pot ser en la construcció del nou país. Vejam si m’explico.

Personalment, tolero molt poc tant el frau com la corrupció. I no tinc cap dubte que res no justifica moralment ni els defraudadors, ni els corruptors ni els corromputs. Ara, també he vist prou món per saber que, sense que això els llevi ni un gram de culpa, una part no gens negligible del xorisseig i el neoestraperlo són fruit directe de la mateixa lògica de l’administració. Per a la qual l’administrat és, per principi, un falsari en potència. Fins al punt que en no pas poques circumstàncies només dient veritats a mitges, enganyant suaument o mentint fluixet se’n pot sortir. I qui enganya fluixet una vegada, per què hauria de ser suau en la pròxima mentida necessària?

A l’hora de fer el nostre estat dubto que puguem prescindir de ningú. Quan diem que nosaltres no volem un país excloent, també ho hem de dir en aquest sentit. Si fem fora els corruptes (tots?, o només els que hagin bellugat un determinat nombre de zeros?), què no ens perdrem del que, més enllà d’aquesta falta, puguin aportar de bo? Pel que fa als defraudadors…, posem-nos bíblics: qui estigui cert de no haver fet mai ni una mica de frau, que llenci la primera pedra. Proposo, doncs, que fem una màniga ben ampla i girem els ulls a un costat? Al contrari.

Només eradicarem de debò el frau i la corrupció si la pressió social sobre els que cometen aquests delictes els fa la càrrega moralment insuportable. Ho trobeu tebi? Doncs ho diré amb un altre exemple, tot i saber que no el voldreu entendre: m’agradaria imaginar que, el mateix dia de la DUI, tots els corruptes i defraudadors confessaran públicament els seus enganys, seguint l’exemple del president Pujol, i en rescabalaran en alguna mesura les arques públiques. I que, l’endemà mateix, els qui no hagin gosat fer aleshores el pas, preferiran optar pel suïcidi que no exposar-se a la vergonya pública de ser descoberts.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent