Chào ông Viêt Nam

Difícil de trobar una samarreta del Barça amb els colors de l’Espanyol, o de l’Espanyol amb l’escut del Barça !! És possible a ….. Mandalay.
Tot just baixant de veure la posta de sol i la pagoda de Mandalay Hill. Mandalay … un nom mític, màgic per una Ciutat caòtica. Kipling va fer famosa aquesta Ciutat, on no va quedar-s’hi mai. George Orwell sí hi que va viure uns anys i va ser molt crític amb Kipling.
Però aquest és un apunt, curt, anecdòtic, per somriure … us podeu imaginar quan vaig veure la samarreta ?? És un senyal de ‘pacificació’ futbolera ?? Celebràven una fira; menges diverses; jocs; vendes de samarretes; seure una estona i beure una cervesa i menjar ‘sticky rice’ o unes pizzes; encertar amb el llençament de pilotetes i guanyar un premi. Vaig guanyar un raspall de dents ! Ara penso que hagués pogut comprar-ne una de samarreta, millor dit, dues, i enviar-les als clubs de futbol corresponents.

Avui fa 14 anys i 28 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

El canvi d’horari, tornar, recordar, desfer la maleta, retrobar-me amb objectes que vaig anar trobant …. Birmània, Rangoon, Pagan, Mandalay, Ava, Amarapura, Sagaing, Kalaw, llac Inle, Nyaung Shwe, Pindaya, Heho, frontera Thai-Birmana / Mae Sot, Laos, regió de Champasak, riu Mekong, Viêt Nam, Huê’, Hoi An, Hà Nôi, Halong … encara no he trobat el ritme de casa, el temps, com escriure novament en el meu ordinador , els arxius ….
Escolto una conversa : En Peterman ha marxat de Burma ? Però, aquest país no s’anomena Myanmar ? …. Myanmar ? No és el nom de la farmàcia de la cantonada que fan descomptes ? 

Marco Polo va trepitjar terres del Regne de Mien (Birmània) allà per l’any 1290. En les seves cròniques de viatge, capítol XLIV – ”La Ciutat de Mien, i el gran sepulcre del seu Rei’ ens parla d’una Ciutat esplèndida, capital del regne. Els seus habitants són idòlatres i parlen una llengua molt estranya entre ells. El seu Rei ha ordenat construir un temple i el sepulcre. Dues piràmides de marbre, construïdes amb gran perfecció. Una d’elles coberta d’or, d’un gruix d’una polçada, i l’altra de plata. Dalt de les puntes de les piràmides hi han unes campanetes, d’or i plata, proporcionant un so màgic quan bufa el vent”.
Vaig arribar a Rangoon, la seva antiga capital, d’aquest pais desconegut i oblidat, el dia 24 de setembre i vaig marxar el dia 10 d’octubre. Han passat moltes setmanes, però no deixo de pensar-hi. 

Birmània ha estat un país malhaurat al llarg de tota la seva història. L’últim Rei, Thibaw va refusar els acords del colonitzador Lord Randolph Churchill (pare de Winston Churchill), i la caiguda tan social com econòmica del país va ser greu. No es pot saber, si les coses haguéssin anat millor si el Rei Thibaw hagués acceptat l’ultimàtum. Des de l’any 1962 no han conegut res més que dictadures militars, cruels, fortes, i un aïllament absolut de la resta de països. Se’ns ha dit moltes vegades que no s’ha d’anar a Birmània, cal fer un boicot, aïllar a la Junta, però aquests mateixos que ho diuen segueixen tenint interessos econòmics dins el pais i acords amb els generals.
Em van explicar que una vegada l’any, els generals fan una subhasta de pedres precioses, sobretot rubís i conviden a tothom que vulgui anar-hi. Tots, tots, els països dits del món occidental, capdavanters no s’ho perden i compren a bon preu les pedres, zafirs, rubis, jade, maragdes, i omplen les butxaques dels generals.

Després de viatjar per el país, com a turista, viatgera, ajudant on podia fer-ho, crec fermament, que cal anar-hi. I també crec que encara no és massa tard, i l’aïllament només fa que enfortir els generals amb un sentiment patriòtic barat, com es pot llegir en entrar a les grans Ciutats : ”Els països occidentals són els nostres enemics”.

La història de Birmània és fascinant; si mirem un mapa d’aquest món uns dos mil anys abans, veuríem els grans imperis dominants, encerclant Europa i Àsia, des del nord d’Anglaterra fins el Japó; Roma, Pèrsia, els Mauryans de l’Índia, els Han a la Xina; però existíen ja escletxes …. els germànics, els àrabs, els tibetans; les invasions a les valls de l’Irrawaddy van començar a formar aquest país;  un país meravellós; avui, però,  la pobresa t’envolta arreu; voldríes comprar tot el que t’ofereixen; cerques hotels, cases de menjars que no pertanyen a la Junta; discretament pots veure i copsar unes mirades plenes de tristor; també pots veure la seva fe en entrar a les pagodes a resar davant les diferents estatues de Buda; treballen hores i hores, de vegades sense rebre res a canvi, per força, i d’altres només els paguen no més de 700 kyats (menys d’un euro) per vuit hores de treball; pots veure festivals i festes plenes de joia, tots vestits elegantment i al sò de la seva música tradicional. 
En un racó, al fons de la maleta, em trobo amb un record que li vaig comprar a un noiet; fet a mà, de fusta; la lluna i un pescador amb la canya intentant pescar un estel, que podria ser el de l’esperança, per un futur millor. Sí, és possible, encara és possible.

La fotografia és del noiet a qui li vaig comprar el record, o com anomenaríem els turistes, un ‘souvenir’. A la sortida del temple de Htilominlo Pahto, a Pagan o Bagan prop de Nyaung U, construït per el Rei Nantaungmaya l’any 1218. El nom, extret de la llengua Pali, vol dir ”Benedicció dels tres móns”. El Rei va fer construïr el temple en el mateix lloc on va ser escollit nou Rei del Regne de Pagan entre els seus cinc germans.
Li vaig prometre que li compraria la lluna i el pescador en sortir de visitar el temple, i així ho vaig fer. Quants kyats ? Potser, mil o dos mil, no ho recordo, uns dos USD dòlars. Ell demanava cinc mil o més, per arribar a un bon preu i cobrar els dos mil. És el que necessitava.

Avui fa 14 anys i 27 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Es la salutacio d’aquest pais ……. Nomes unes poques paraules escrites per dir-vos que si que enyoro els veins d’aquest casa de Vilaweb …. Del 24 de setembre fins dema 10 d’octubre han estat uns dies intensos, de veure tantes i tantes coses, de parlar amb la gent, be els que sabien una mica d’angles, pero tots tenen un somriure obert i franc a la cara. Parlant amb monjos, gent jove, gent gran. Convivint en un monestir budista perdut per les muntanyes de les Shan hills, on hi viuen cinc novicis amb els dos monjos. Un lloc per a dormir separat per unes pareds de bambu, al terra, comode, i dins la mateixa sala d’oracions. La gent del poble de l’etnia Pa O entrant a partir de les cinc del mati a dur les seves ofrenes; els novicis i els monjos comencant les seves oracions a 2/4 de 5 del mati. La vida a Ciutat es molt, molt dificil. La vida rural es mes tranquil.la pero ningu sap res del que passa a l’exterior. L’arribada al llac Inle caminant va ser senzillament una meravella. Ens anomenen ‘the 60’s ladies’ …… Va ser una gran sort poder participar de la gran festa del llac Inle, del poble Intha on durant mes de 18 dies en la barca reial porten els 4 Budes per a tots el pobles en un seguici per el llac. Es la gran festa del poble.
Quasi tots els dies hi han apagades de llum, aixi que deixo aquest petit apunt, per dir-vos que encara estic ‘alive’.
Gracies Ma Victoria per recordar el dia 7 d’octubre ………

Les pasteres sovintegen al golf de Bengala i el Mar d’Andaman; milers i milers de gent del poble Rohingya intenten arribar a Indonèsia, Malaysia i fugir del seu propi país on són absolutament ignorats. Molts ho aconsegueixen, però encara més moren en l’intent o són interceptats violentament per l’exèrcit tailandés.
Els Rohingya són musulmans, un grup ètnic de Birmània (genèticament són descendents de bengalís, indis, àrabs i musulmans que van arribar a aquestes terres) Viuen concentrats al nord de l’estat de Rakhine, prop de la frontera amb Bangladesh. Un lloc remot. Són uns 3 milions de persones, majoritàriament de religió musulmana i el seu assentament en aquesta regió de Birmània es va produïr durant el secle VII A.D. Els budistes d’Arakhan són majoria en aquest estat. Després de la independència de Birmània l’any 1948 es calcula que més de 1.5 milió de persones van marxar a l’exili; a Bangladesh, Pakistan, Aràbia. Parlen una llengua molt similar al bengalí. 
La Junta Militar reconeix  les 135 ètnies del país, excepte els Rohingya, que els considera bengalís. No ténen dret a la ciutadania birmana; no ténen dret a tenir `propietats’; no ténen dret a cultivar la terra; no ténen dret a viatjar i necessiten un permís de les autoritats fins i tot per anar al poble del costat; han d’acceptar qualsevol treball per força; necessiten autorització per casar-se; si ho demanen han de pagar diners i el permís els pot arribar en dos anys.
Si la parella fan vida de matrimoni abans de rebre l’autorització de l’Estat, són empresonats; quan finalment es poden casar han de signar un document de compromís de no tenir més de 2 fills; Tailàndia i els altres paísos no els consideren refugiats polítics, però sí refugiats ‘econòmics’, i per tant han de ser deportats, però on? Si en el seu propi país no són considerats com ciutadans, ni tan sols ténen un carnet d’identitat, ni cap dret com a ciutadà ! És un poble invisible, malaurat, ignorat.
Què han de fer ? Marxar; no poden viure en el seu propi país on els hi neguen tots els seus drets, fins i tot els més elementals …. treballar per poder menjar !!
En una de les pasteres interceptada per un barco de guerra tailandès, els van deixar en una illa deserta durant més de dotze díes i després els van fer pujar en una pastera sense condicions, unes 208 persones, un sac de 10 kgs d’arròs, i una mica d’aigua. No van tenir moltes més forces per arribar a qualsevol illa. Finalment van poder arribar a Malaysia, però només 98 van aconseguir-ho. 
Sembla que les autoritats internacionals s’han interessat per aquest poble. He vist fotografíes terribles i he llegit històries impossible de creure.
És trist veure com un poble amb una història de més de mil anys al darrera pugui ser considerat ‘no apte’ en el seu propi país. Però, els Rohingya són pobres, ningú els coneix, no són primera plana de notícies, no són res  ……  i la Junta Militar del dictador continúa ……
Només volia donar a conèixer una nova injustícia en aquest món cada vegada més convuls, soberbi i inhumà. 

Avui fa 13 anys i 127 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Va ser un dia intens. Va començar amb una mica de retard a 3/4 d’12 i va acabar a 3/4 de 6 de la tarda. Només un petit descans per un ‘piscolabis’ de no més de 20 minuts.
Primer apunt: Escoltar a periodistes, dones, monjos, polítics, organitzacions no governamentals, tots d’ètnies diferents; tots exiliats en països diferents; tots treballant de valent i ben organitzats.
Segon apunt: Escoltar a gent amb unes ganes terribles d’explicar la veritat, de donar-se a conèixer, de fer sentir la seva veu.
Tercer apunt: poc a poc Birmània va sortint del forat invisible, de país desconegut.
Quart apunt: Un país de 46 milions d’habitants amb més de 135 ètnies i quasi 50 llengües. Ténen un rol importantíssim en el futur del país i defensen amb coratge la continuïtat de la seva existència com a pobles.
Cinquè apunt: La Junta Militar no reconeix a totes les ètnies com a ciutadans de Birmània i la seva política és anar desplaçant les ètnies lluny, a la frontera i si pot ser fer-les fora del país.
Sisè apunt: Institucions i organitzacions del nostre país cada vegada més implicades en ajudar directament els grups i organitzacions dels camps de refugiats a la frontera amb Tailàndia.
Setè apunt: Alertar d’unes eleccions ”lliures ” l’any 2010, després de l’aprovació vergonyosa d’una nova constitució uns dies després del desastre del cicló Nargis.

El mapa que podeu veure es pot constatar aquesta diversitat de pobles dins un mateix país. El 65% de la població és d’ètnia birmana, i el 35% els pobles Karen, Shan, Karenni, Mon, Arakan, Kachin, Chin, Wa,  Rohingya ( no reconegut per la Junta; els ha negat la nacionalitat birmana l’any 1982 ). Dins aquestes ètnies es troben diferents grups tribals, com per exemple els Kachin hi han 12 grups tribals com els Atsi, Dalaung, Guari, etc.  o els Shan, on ens trobem amb 33 grups tribals. Només l’ètnia Mon és un sol poble.
A Casa Àsia vaig poder parlar amb homes birmans, dones kachin, karen, shan.
Aquest ha estat un petit apunt, perque hi ha molt de material per continuar explicant; anècdotes, història, cultura, natura, però també de la represió cruel i sistemàtica de la Junta Militar en contra aquests pobles. 
No voldria oblidar a la Dra. Concha Pinós, Directora de Birmània per la Pau, organització englobada dins la TBBC que coordina tots els ajuts als refugiats que viuen en els camps a la frontera amb Tailàndia. Ella ha estat la veritable ànima del Seminari i una activista que no defalleix mai, no només dins el nostre país, però també arreu del món. El Seminari ha estat un èxit rotund.
Avui fa 13 anys i 107 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Demà divendres, dia 6 de febrer 2009, tindrà lloc a Casa Àsia, durant tot el dia un interessantíssim i important seminari on es parlarà de :
– La Revolució Safrà: dones i monjos
– No violència: pau i drets humans
– Reconciliació i referèndum constitucional
– L’oposició a l’exili
– Els media en la resolució de conflictes
– Els periodistes com a actors de pau
– Dones: líders de pau
– El futur dels presos polítics
– El Parlament Europeu i Birmània.

La Dra. Concha Pinós, Directora del Seminari i de Birmània per la Pau ha aconseguit dur a terme aquest seminari on seràn protagonistes i principals oradors de les diferents ponències  des de’l Venerable Sayadaw U Uttara, secretari de la Intl’ Organisation of Buddhist Monks, passant per  Soe Aung, Zoya Phan de l’ètnia Karen, Dr Win Naing, U Kyaw Thwin, Nang Seng de l’ètnia Kachin, Charm Tong de l’ètnia Shan, Htet Aung Kyaw, ex militar, New Aung i Andreu Felip, Sabina Puig, Xavier Rubert de Ventós, Jordi Urgell, Raül Romeva, David Bondia, Siscu Baiges, Gaspar Hernàndez, Silvia Escobar, Carme García, Mark Farmaner, director de Burma Campaign UK i altres personalitats. Us recomano de fer una ullada a l’enllaç per saber-ne una mica més del que es ‘courà’ en aquest seminari.
http://birmaniaporlapaz.blogspot.com

La fotografia correspòn a un infant de l’ètnia Mon, un 3% de la població de Birmània. Viuen al sudest del país. Van arribar al país del sudest asiàtic o el sud de l’Índia durant el secle VIè. El regne dels Mon va ser un estat relativament estable al llarg dels secles. Són els responsables d’introduïr el budisme theravada. També han lluitat contra l’exèrcit de la Junta; el New Mon State Party ( NMSP) i la seva branca militar Mon International Liberation Front.
La mirada de l’infant és de preocupació, o de cansat, o de no saber quin futur li espera …..  una mirada perduda a l’infinit. Hi han més de cent ètnies a Birmània; més de 50 llengües.
Aquest serà un Seminari important. 

Casa Àsia m’espera ……..

Avui fa 13 anys i 104 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Els Karen és una ètnia d’aquest país tan complex com és Birmània i representa el 7% aproximat de la població. Viuen majoritàriament al llarg de la frontera amb Thailàndia.
Crec que poques persones els coneixen i saben res de la seva lluita.
El propassat dia 31 de gener van celebrar el 60è aniversari de la fundació de la Karen National Union ( KNU ) dins l’estat independent d’aquesta ètnia. La nova generació va retre homenatge als guerrillers més ancians, els que van començar la lluita. I molt bé es podria dir que la transició de les noves generacions és ja un fet. Han preservat la seva cultura, la seva llengua, el seu estat.
El KNU va ser fundat l’any 1949, un any després de la independència de Birmània del Regne Unit. Els rebels Karen juntament amb la seva branca militar el Karen National Libertation Army (KNLA) va ser una força molt potent enfrontada als diferents governs militars de Birmània,  fins que van ser desplaçats a la frontera amb Thailàndia l’any 1960 i van instal.lar el seu quarter central a Manerplaw, al costat del riu Moei a l’altra banda de la frontera Thai.
L’any 1995 un grup del KNU es va escindir i van fundar el Democratic Karen Buddhist Army (DKBA). Van signar un cessament del foc amb l’exèrcit oficial de Birmània.
El KNLA és la guerrilla que ha anat defensant el poble Karen. El problema més gran d’aquest país és les més de 50 ètnies, diferentes llengües, cultures i sempre ha estat difícil aconseguir una unió. Daw Aung San Suu Kyi ho va aconseguir amb el seu partit NLD.
Aquest dia 31 de gener de 2009 va ser important; no va ser només una celebració política, peró també d’unitat, de cultura, d’una societat, d’un poble que vol continuar éssent ells mateixos. Milers de refugiats i exiliats Karen van voler assistir a aquest acte.
Més de 5.000 persones van ser-hi. Una d’elles na Zoya Phan, filla del secretari general de la KNU Mahn Sha i que va ser assasinat ara fa un any. Zoya Phan ha estat a Barcelona dues vegades i una d’elles va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya en nom de Daw Aung San Suu Kyi. Aquest divendres també hi serà present a casa Àsia durant el seminari que ens parlarà d’aquest país.
‘L’exèrcit ha intentat eliminar, matar, assasinar els Karen i els seus líders, però no pot eliminar-nos a nosaltres, la nova generació’.
La família de Mahn Sha ha endegat la Phan Foundation i ha establert un premi per les noves generacions. El primer ha estat atorgat a una dona karen, activista, Naw Paw K’Bla Htoo per la seva contribució i lluita per ajudar a les persones que fugen del país fins a la frontera thai. Ha rebut un premi de 2.000 USD.
‘Malgrat els problemes, les desunions, lluites internes, desplaçaments, crueltats i moltes frustracions durant aquest 60 anys de lluita, jo espero i desitjo veure un nou món, una nova vida per els Karen en un futur no gaire llunyà’. 
Avui fa 13 anys i 103 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Ahir, Daw Aung San Suu Kyi i membres del seu partit el NLD, van entrevistar-se amb l’enviat especial de les Nacions Unides senyor Gambari, per primera vegada, no només amb Aung San Suu Kyi, sino també amb membres del seu partit NLD, el guanyador de les eleccions lliures de l’any 1989. És el setè viatge que fa aquest senyor a Birmània. No van voler parlar amb ell el passat mes d’agost, com a protesta del poc interès que aquest organisme té en preservar els drets humans i la legalitat en el seu país. Ahir la Junta Militar va deixar que sortís del seu empresonament a casa seva per parlar amb aquest senyor. Poques paraules; res a parlar si abans no alliberen els més de 2100 presoners polítics i deixin de fer judicis sumarials amb penes de presó des de 40 a 65 anys, a monjos, periodistes, actors, dirigents polítics de l’oposició.
I així van les coses. Aquesta vegada segueixo el sentit de l’humor que ténen els birmans i torno a penjar aquest acudit de fa ja uns mesos i que el tenia en l’arxiu d’un dels  meus apunts; el senyor Gambari intentant parlar amb ella.
En l’arxiu podeu veure la fotografia d’aquest moment de l’encontre; membres de la NLD, Daw Aung San Suu Kyi i el senyor Gambari.
El proper divendres dia 6 de febrer, durant tot el dia, l’organització Burma Campaign i Birmània per la Pau organitzen a Casa Àsia un seminari amb la participació de destacades persones exiliades i coneixedors de la situació de Birmània. 
Avui fa 13 anys i 101 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Molts blocaires de tot el món han participat en una acció : ‘ Candles for Burma’ per demanar la llibertat dels presos polítics, la democràcia a Birmània, l’acabament de la violència, dels atacs a les ètnies de les muntanyes. Les meves espelmes van adreçades a Daw Aung San Suu Kyi, perque pugui ser lliure i estar prop del seu poble, i a tot el poble de Birmània que de manera silenciosa i resistent va lluitant contra el seu govern, un dels més cruels del món.
Aquestes espelmes volen significar una petita escletxa d’esperança i de pau per aquest nou any 2009.

Avui fa 13 anys, 68 díes i 1 segon, que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El propassat dimecres, en l’Assemblea General de les Nacions Unides, es va adoptar una ressolució per un marge de 4 a 1, per exigir a la Junta d’alliberar els presos polítics, i criticar i denunciar fermament les milers de transgressions als drets humans en aquest estimat país.
La ressolució de denuncia en favor de que els drets humans s’han de respectar a Birmània va ser votada amb el resultat de 80 vots a favor, 25 en contra i 45 abstencions. Es demana alliberar d’immediat tots els presoners politics; denunciar les tortures continuades als presoners; abusos sexuals i les mesures violentes en contra les manifestacions pacífiques del mes de setembre de 2007. 
Demana a la Junta de continuar en el seu procés ‘ dels set punts’ per assolir la democràcia, en unes eleccions per l’any 2010, però on han d’estar representats tots els partits polítics, incloses les ètnies i sobretot el partit que va guanyar les eleccions l’any 1990, el NLD.
El representant de Birmània va criticar fortament aquesta ressolució, tot dient, com és habitual, que ‘era una ingerència absoluta en els afers interns del país’.
Indonèsia, Filipines, Singapore i Tailàndia es van abstenir; Cambodja no va ser-hi present; Brunei Darussalam, Laos, Malaysia, Vietnam (em sap greu … molt) van votar en contra la ressolució, juntament amb Xina, India, Rússia, Algeria o Zimbabwe, entre d’altres.
A Birmània hi ha 2.100 persones empresonades per motius estrictament politics. Uns 250 activistes van ser sentenciats a més de 68 anys de presó en els últims dos mesos.
En l’arxiu podeu veure un altre acudit molt adient: Podrà entrar a Birmània el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki Moon ?

Avui fa 13 anys i 63 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Aquesta setmana els premiats del Nobel de la Pau, cent persones, van suscriure un document demanant al Secretari General de les Nacions Unides la seva intervenció, per l’alliberament de Daw Aung San Suu Kyi, la única que ha rebut el premi i no pot exercir la seva llibertat. 
Les organitzacions cíviques d’arreu el món no han baixat la guàrdia i continúen dia a dia reclamant la llibertat dels presoners polítics, la intervenció de la UE, Nacions Unides, ASEAN, reclamant ‘el principi de responsabilitat de protecció’, en un país on els Drets Humans es transgredeixen constantment, minut a minut; el silenci és  traspúa per damunt de les crueltats i els fets d’aquest país; a Mae Sot, població a 600 kms al nord de Bangkok van arribant refugiats des de Birmània; els tailandesos ofereixen sous de Euro 40.00 al mes per als nens perque vagin a Bangkok a vendre flors o ves a saber quines altres activitats; les pasteres al sud del país arriben constantmernt a Tailàndia amb gent que han fugit del delta de l’Irrawaddy després del cicló Nargis, per treballar en el sector de la pesca, sense papers, il.legals i en mans dels productors d’exportacions de peix de Tailàndia arreu del món; al nord ho ténen més fotut; mercat de droga, construccions grandioses de conduccions de gas i petroli.
No, no és gens bò el panorama d’aquest país. La gent continúa vivint, lluitant clandestinament, però fora de les seves fronteres el decensís i el cansament comença a fer estralls.
El meu viatge de l’any vinent està ja confirmat i programat. Fins i tot ja tinc el bitllet d’avió. També estic preparant l’estada a la clínica Mae Sot de la Dra. Maung per una estada en ajut dels més de mil infants que són refugiats i que eviten que tornin a Birmània; saben que immediatament seràn soldats de l’exèrcit.
L’any vinent és l’any del búfal. Un bon any. No perdem la esperança.
Deixo aquest desig: Pau i llibertat per aquest país, i també extensiu a tots els països del món on els drets humans no existeixen, ni tampoc la llibertat.
Avui fa 13 anys i 56 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Un 10 de desembre de 1948, després de moltes discusions, finalment es va aprovar una declaració que ha estat molt important: La Declaració Universal dels Drets Humans.
En una sessió solemne es va signar aquesta declaració a Paris. Avui encara és una esperança per a molts pobles de tot el món, però també hem pogut constatar repetidaments com molts governs, poders econòmics, fundamentalismes no han fet, ni fan ni malhauradament feran cas d’aquesta declaració, i el que és pitjor les Nacions Unides ens deceben una i una altra vegada.

– Tots els éssers humans neixen lliures i iguals amb dignitat i drets, en la raó i la consciència i tots s’han de comportar plegats de manera fraternal. 

– La declaració estableix que no ha d’haver-hi cap diferència ni distinció entre pobles, races, religions, sexe, llengües, opinió política, posició econòmica.

Pareix una utopia, però és un text que està signat i no hem de perdre mai la esperança.
La fotografia va ser feta al poblet de Hlaegu, a 40 kms al sud de Rangoon un 6 de juliol de 2008. Els infants encara no ténen res; familiars morts, desapareguts, un cicló anomenat Nargis va destrossar tota una regió al delta de l’Irrawaddy a Birmània.
138.000 morts. 2.400.000 de persones esperant encara un ajut que mai arriba. Només els monjos i grups de civils arriben fins els llocs on necessiten més ajut.