Chào ông Viêt Nam

El General Than Shwe Cap de la Junta Militar de Birmània ha estat de visita oficial a la Índia des de dilluns. Si Birmània té uns veïns com aquest, no hi veig cap sortida democràtica a la dictadura militar que pateixen des de fa més de 60 anys.

Els actes han estat tan i tan vergonyants, infamants, i d’una ironia tan sagnant, que és difícil de creure que això passi avui. 
Però és així; en aquest viatge, aquest cruel dictador que va esclafar violentament la revolta dels monjos i que té empresonada a Aung San Suu Kyi, la icona de la no violència de Birmània, el primer que va fer va ser el peregrinatge a Bodh Gaya, on Buda va trobar la il.luminació total, i després va anar a presentar el seu ”respecte” a Mahatma Gandhi. Sense comentaris.

Per vergonya seva, el Govern de la Índia, una de les democràcies més grans del món, i que un día va honorar Aung San Suu Kyi amb el premi Jawaharlai Nehru, va ignorar les protestes dels birmans exiliats al seu país i va rebre a Than Shwe organitzant un ceremonial i un protocol reservats per els més importants caps d’estat del món.

Va rebre de mans de la Ministra de la Joventut, un document escrit sobre pergamí, dels SET PECATS SOCIALS, citat per Mahatma Gandhi a ”Young India, l’any 1925:

POLITICA SENSE PRINCIPIS
RIQUESA SENSE TREBALL
PLAER SENSE CONSCIÈNCIA
CONEIXEMENT SENSE CARÀCTER
COMERÇ SENSE MORALITAT
CIÈNCIA SENSE HUMANITAT
ADORACIÓ SENSE SACRIFICI

El General Than Shwe és un pecador total i continúa amb les seves supersticions.
El seu viatge coincideix amb els seus 77 anys de vida i 77 persones l’han acompanyat. És el seu número de la sort …..
Fa mal als ulls, a l’ànima, a la consciència, veure’l en la fotografia amb el pergamí a la mà.

Dins el món budista, s’ha de fer el peregrinatge a Bodh Gaya, tota la família, perque estaràn salvats dels quatre dimonis que leviten per sobre els cossos de les persones una vegada han mort.

He escrit molts apunts denunciant les crueltats d’aquest malvat; no cal repetir-ho, però des de l’esclafament de la revolta dels monjos, passant per negar-se a rebre ajut per els més d’un milió de persones damnificats per el cicló Nargis; censura total i absoluta; 2.200 presoners polítics; reclutament de nens i nenes soldats, aproximadament uns 70.000 en el seu exèrcit, treballs forçats; expoli del territori i més i més i més …. no podríem dir tots plegats  — P R O U ?????

Però veure’l a ell i la seva dona presentant el seu respecte davant Mahatma Gandhi, sincerament m’ha provocat fàstic, molt de fàstic.

La fotografia: Than Shwe i la seva dona ensenyant el document dels Set Pecats Socials; Mahatma Gandhi icona de la política de la no violència, en l’arxiu, lluny d’aquest individu, i també algunes fotografíes de les manifestacions dels birmans i indis honrats que van demostrar el seu enuig i fàstic davant de Than Shwe i el govern de la Índia.

Avui fa 15 anys i 13 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Actualització:  
Ja ha arribat; ja és a casa nostra, sense problemes. Els seus ulls no paren de mirar encuriosit. Equipatge molt, molt lleuger … i amb totes les ganes del món de conèixer
nous paisatges i gent.

Un gran dia ! En U. ja està volant. Tota la documentació en regla, cap problema.
Quins seràn els seus pensaments?  D’ací poc de quatre hores trepitjarà la terra del nostre país. Serà una estada de noranta díes, en un país llunyà; la primera vegada a Europa! 
Aquesta nit de lluna plena ….. i llegint a Màrius Torres, només puc expresar aquestes paraules, copiant un dels seus poemes:

EL DIA

És difícil de traduïr aquest nom ‘mudskipper’/ mud:fang / skipper: saltador; és un peix i té un nom científic llarg -periophthalmus-, però és un peix molt estimat i fins i tot existeix una web http://mudskippers.org/ ! Viu dins el fang, als manglars, en països tropicals, i aquests peixos ténen la capacitat de sortir fora de l’aigua i respirar com un amfibi; i córren i córren a velocitats inimaginables per damunt del fang. Perque el seu habitat és precisament dins el llot. És un espectacle veure’ls, però s’endinsen dins el fangar lluny dels depredadors, posen els ous, surten a respirar, s’amaguen novament, i el seu instint és tan perfecte que saben quan són atacats i sempre ténen una sortida d’emergència.
No és un peix que es mengi gaire, però a Birmània creuen que el mudskipper és bò per la salut dels homes.
I aquí apareix Pho Lone. La seva supervivència per a ell i la seva família, dona i dos fillets, és atrapar el mudskipper dins el seu cau. És el seu menjar per a ell i la família, i si ha tingut un bon día i ha pogut pescar-ne uns 2 kilos, els pot vendre i treure’n 1,50 USD. Fa 15 anys que exerceix de ‘caçador de mudskippers’; no és ni fuster, ni llaurador, ni barber, és segurament l’únic caçador de mudskippers del món.

El video és extraordinari i us el recomano; veure com en Pho Lone troba el cau dins el fangar, i com lluita per trobar el peix per arribar a caçar-lo, és com veure un lleó atacant a un animal per la seva subsistència.
Pho Lone no té més remei que seguir pescant, amb les seves mans, per viure amb la seva família. Ell sap que aquest peix no serà mai una espècie en ‘extinció’, perque la mar no és un llac que pugui assecar-se; la mar és viva i es mou; puja i baixa i hi han mil.lions de mudskippers …. i no és del gust del consumidor ‘globalitzat’ …. encara.
El difícil és com pescar-los; aquí no serveixen ni les canyes, ni les barques, ni xarxes, només les mans i els braços de Pho Lone i la seva força.
Al seu poble el coneixen per aquest nom Mudskipper Pho Lone.

Us deixo el link per saber-ne més dels mudskippers. – ACÍ – i en l’arxiu trobareu una fotografía d’aquest peix molt apreciat, fins i tot hi ha gent que els agafa com animals de companyia !! Quina bestiesa.
Però aquest video és bonic, molt bonic.

The Mudskipper Pho Lone from DVBTV English on Vimeo.

Encara no m’ho crec …. fins que en U. no arribi a Barcelona un dia de la setmana vinent i el vegi sortint per la porta amb el seu equipatge no vull confirmar que sí, que ha pogut sortir i dins el seu passaport té un visat per tres mesos.
Els nervis estàn a flor de pell. Les cartes enviades, referències, persistir, no perdre mai la esperança, i finalment ja té un visat meravellós dins el seu passaport per poder viatjar per primera vegada lluny del seu país.
Una estada de tres mesos a casa nostra, al nostre país; quins seràn els seus pensaments? I nosaltres, com ho farem per no atabalar-lo ? De fet el seu objectiu és omplir el seu sac d’experiències i coneixements per després desenvolupar-los a la seva estimada Birmània i transmetre tot el que ha vist, als infants del seu poble i ciutat.
La alegria és immensa, però encara ens queda una mica de basarda, per si quan ensenyi tots els documents i visat a la policia del seu país, tot correcte, tot legal, no apareixi un ximple i no el deixi pujar a l’avió …. però no hi vull pensar-hi !
De ben segur que la setmana vinent el veurem trepitjar terra catalana.

La fotografia feta a Mandalay, vora el riu, els infants jugant amb un estel i la mirada del jove novici. L’estel vola i vola, com l’avió on pujarà en U. i el portará a Europa.
T’esperem …..

Avui fa 15 anys i 4 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El nostre amic monjo, com molts d’altres, era a punt per recollir el seu passaport amb un visat vàlid de tres mesos per sortir de Birmània i tornar. L’Ambaixada de França a Rangoon/Yangon, n’eren els responsables, després d’haver entregat tot els papers i pagar 80 Euros, tota una fortuna per a ell i qualsevol ciutadà de Birmània (els ingressos de quasi un any). 

Bitllet d’avió, amb reserva tancada, cartes d’invitació per celebrar conferències d’entitats culturals i ajuntaments, juraments visats per la policía de fer-se responsables de la seva estada a Catalunya, més juraments de les persones amigues de la seva manutenció, un altre jurament que se l’acompanyi personalment a l’aeroport per tornar a Rangoon, més els papers exigits per el seu propi govern.

La resposta va ser: Com viatges a un altre país que no és França hauràs d’anar a l’Ambaixada d’aquest país a Bangkok. Els 80 Euros, però, se’ls queden; és una taxa obligatòria de la Unió Europea i que no és retornable. Però no estem en una Europa Unida ? No ens representa aquesta Ambaixada ? S’ha rebut tota la col.laboració per part de l’Ambaixada d’Espanya a Bangkok, però els que ténen la última paraula, són evidentment, els militars de la Junta a Birmània i la poca col.laboració i interès de les Ambaixades europees i d’altres països a Myanmar/Birmània.
El nostre amic ens expressa els seus sentiments : Abans de demanar el visat, ja em van dir els amics que el poble de Myanmar no és ben  tractat en les Ambaixades. Potser perque som pobres, perque tenim un govern militar, no tenim educació, ens queixem, demanem llibertats, no no ens tracten bé, i nosaltres rebem al visitant amb els braços oberts, amb somriures, les nostres cases estàn sempre obertes, però nosaltres no rebem res. NO puc anar a Tailàndia; la policia ens ho revisa tot; si em donen un visat seré lliure, però ho vull ser-ho dins el meu país. Mai m’he sentit tan trist com fins ara i no tinc cap motivació per ser ‘amable’ ni ‘somriure’ a la gent europea.
Sentiments sincers ….. crítica dura davant tot el món occidental i estaments i organitzacions internacionals que s’omplen la boca amb bones paraules, boniques, petits ajuts, però continúen mantenint en el poder a una junta militar cada vegada més perillosa per tota aquella zona del sudest asiàtic, amb acords amb Corea del Nord, amb la Xina,  amb Rússia, amb la Índia, fins i tot amb Tailàndia. 

El conte comença quan uns joves van arribar a Birmània/Myanmar perque els havíen dit que és un país meravellós i sí, és cert. Es van trobar amb una gent que sempre somriu, però amb les mirades tristes. Es van trobar en un país que les llibertats no existeixen. Van conèixer un monjo i ell per practicar el seu anglès, van començar una conversa que es va anar allargant, i allargant, fins que en tornar a casa, a Catalunya, van decidir ajudar i col.laborar.
La seva fermesa, ajuda i entesa amb el seu amic, han fet que el seu projecte sigui ja una realitat, i la motivació dels milers i milers de monjos de dins el país continúa en el seu desig que tots els nens i nenes tinguin el dret a l’educació. També perque no es vagin perdent les generacions, com està passant des de fa més de 50 anys i perque no hi hagin més reclutaments de nenes i nens soldats, en definitiva ajudar a la seva gent a viure una ‘miqueta’ millor.

Però després de la revolució del safrà l’any 2007, la vida dels monjos és complicada. Se’ls vigila, però se’ls venera a la vegada.
I avui, abans de les eleccions previstes del mes d’octubre, fraudulentes, el govern militar ha suspès tots els tràmits per aconseguir un passaport i visats als monjos que viuen dins el seu pais ( uns 400.000 i a més sense dret a vot … ). Ténen por del què diràn quan siguin a Catalunya, o a Noruega, o a Canadà, a al Regne Unit, o a França, o al Japó, etc. etc.
Els exigeixen ara que han de presentar un ‘DHAMMACARIYA DEGREE’ , una carta d’invitació del sponsor que et convida i la aprovació del ministre militar per afers religiosos de la Junta. Aquest ‘Dhammacariya degree’ és com un Master al Regne Unit i un status per el monjo com a estudiant amb títol de qualsevol Universitat.
Després de 2007, a les presons birmanes malviuen 252 monjos i moltíssims van fugir a l’estranger.

Sembla que el cap, el general de la junta militar, en una visita a Sri Lanka on viuen molts d’aquests monjos birmans exiliats, va rebre una humiliació per part d’ells. Van fer boicot, i no van acceptar cap donació religiosa per part del general i la delegació birmana.

Les donacions als monjos i als monestirs és important per la societat civil de Birmània, perque així guanyen ‘mèrits’ dins la tradició Budista, i si els monjos refusen aquests donatius, això pot comportar ramificacions negatives en les seves vides, com per exemple un karma molt dolent, dolorós.

Els monjos actualment a l’exili, estudiants en diverses universitats del món es van convertint dia a dia en activistes per aconseguir la llibertat del seu poble, i els que són dins de Birmània, en silenci, sense fer soroll, van construint escoles i ajudant socialment a la gent.

U Ashin Sopaka va ser fa poc a Catalunya i ens va regalar unes conferències plenes d’amor, de sentit comú, de pau, de llibertat, i sobretot demanant que no oblidéssim que existeix Birmània, que és  …. allà…..

Li vaig fer aquesta fotografía; la presonera més coneguda és al seu costat, a qui ell li dona tot el seu suport, com la majoria del poble Birmà, Shan, Mon, Karen, Kachin, Arakan, Karenni, Padaung, Pa- o i totes les ètnies que conviuen en aquest país anomenat ara Myanmar, abans Birmània.

Dues històries paral.leles de com aconseguir un visat; una simplement anecdòtica, però que sempre cal recordar tots els anys viscuts dins un estat dictatorial i militar, sense llibertats i la segona d’avui any 2010, i encara ‘sobreviuen’ aquestes manques de llibertat …..

Avui fa 14 anys i 352 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El meravellós i sorprenent llac Inle/Inlay a Birmània, Shan State, està absolutament sec; no hi ha aigua, els horts flotants moren; pots caminar i no cal pujar a cap barca.

És cert que la sequera d’enguany ha estat greu, molt greu, de les pitjors dels últims cent anys, però també es reben informes (censurats per la Junta Militar) que cada día més s’utiitzen fertilitzants i productes tóxics i prohibits.

En els meus posts explicant les meves experiènces navegant per aquest llac han estat un somni; no puc mirar la fotografia del llac tal i com és ara mateix. Aquell lloc meravellós, plàcid, únic, desapareixerà ?? No ho sé; però és evident que no tinc cap confiança en la Junta Militar del país. Els turistes que hi van, no els deixen fer fotografíes i els censuren les càmeres. Per què els hi porten ?? Per continuar cobrant les taxes per entrar al llac ? Tot es pot esperar d’aquests generals.

Penso en la gent, els Intha, tota la vida durant més de dos secles treballant en els seus horts flotants; els seus tallers de forja, de joieria, de seda; els pobles flotants;
d’on treuràn l’aigua ? L’ajut no el rebràn pas de la Junta; i els hotels de luxe construïts per el Govern ? Els és absolutament igual; però no per els seus treballadors.

L’acudit del gran dibuixant Harn Lay és ben explícit i si mireu a l’arxiu, us he posa’t dues fotografíes; una actual, el llac sec, i una altra de les meves que vaig poder fer el passat novembre 2009. La diferència és brutal i la veritat quan les miro em poso a plorar.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157971

Avui fa 14 anys i 349 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Avui és l’aniversari d’Aung San Suu Kyi. Ahir ja vaig escriure un post.
Però no serà un dia feliç per a ella. Continúa empresonada.
Paraules d’un llibre escrit per un historiador i escriptor anglès, Timothy Garton Ash, popular en l’àmbit anglosaxó: Beauty and the Beast in Burma.

Suu Kyi : Honestat, integritat, no violència, llibertat, democràcia, diàleg, partit polític NLD.

Junta Militar : Disciplina, dictadura, manipuladors, opressió, força (400.000 soldats) i un full de ruta estudiat.

La fotografia està feta a Johannesburg, el propassat dia 29 de maig. És el grup  global anomenat ‘THE ELDERS’  fundat per en Nelson Mandela. El grup deixa una cadira buida, coberta amb seda de Birmània, per celebrar l’aniversari de la persona que hauria de ser allí amb ells. Podem veure a: Martti Ahtisaari, Graca Machel, Ela Bhatt, Kofi Annan, Jimmy Carter, Lakhdar Brahimi, Mary Robinson, Fernando Henrique Cardoso, Desmond Tutu, Gro Brundtland.


Avui fa 14 anys i 337 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Un fet simbòlic, petit, però desafiant; cinc exiliats birmans, fills o amics de presoners polìtics, morts o encara empresonats; tots junts a les escales de l’Ambaixada de Myanmar a Londres, és a dir, trepitjant terra del seu país, en llibertat,  on no poden viure ni tornar.
Amb la mà alçada i el nom del presoner polìtic escrit; aquesta campanya tan i tan emotiva que en James MacKay va endagar l’any passat.

El proper dissabte serà el 65è aniversari de Daw Aung San Suu Kyi i és una data emblemàtica per els birmans, per reivindicar, lluitar i celebrar-ho plegats a tot el món, i també dins el propi país, en silenci, però molt notori i evident. 

Aquesta petita i simbòlica ‘invasió’ en terra lliure birmana ha estat el primer dels actes reinvidicatius.

En el nostre país Birmània per la Pau,  Casal de Cultura de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, Club Muntanyenc de Sant Cugat, Amics de l’Ofici de Viure i Casa Àsia, organitzen una sèrie d’actes entre el 16 i el 20 de juny amb la presència important d’U Asin Sopaka, monjo i mestre budista a l’exili. Hi han exposicions de fotografíes, novament la projecció del documental BURMA VJ, conferències i el día 19 de juny, l’acte central a la Plaça Barcelona de Sant Cugat, juntament amb la Trobada d’Amics de l’Ofici de Viure, una meditació silenciosa i una encesa d’espelmes per la pau a Birmània, entre 3/4 de 9 i 9 del vespre.

És important conèixer una mica la història de les persones ‘invasores’ de la fotografia: 

Zoya Phan – Activista de l’ètnia Karen i que ja ha estat a casa nostra dues vegades.
Va fugir de Birmània a l’edat de 14 anys. El seu poble va ser arrasat per l’exèrcit de la Junta Militar com tan d’altres. El seu pare va ser matat a trets. El nom que ha escrit a la seva mà és Nilar Thein  presonera polìtica de la generació de 1988. Va haver d’abandonar el seu fill dins la presó perque no podía alimentar-lo. Encara continúa presonera.

Wai Hnin Pwint Thon és filla de Ko Mya Aye, un dels organitzadors de la revolta per la democràcia de l’any 1988 i que l’exèrcit de la Junta Militar va esclafar matant a més de 3.000 persones.
La primera vegada que va veure al seu pare va ser darrera de les reixes de la presó d’Indein. Va ser posa’t en llibertat i novament empresonat perque va tornar a ser present en la revolta del safrà de l’any 2007. Ha escrit el nom del seu pare a la seva mà.

Htein Lin és artista i actor. També ha trepitjat el terra de la presó d’Indein i ha passat uns anys darrera les reixes.
Ha escrit el nom del seu gran amic i gran actor Zarganar empresonat per voler ajudar als damnificats del cicló Nargis el maig de 2008.

Nay Oo Hlaing – 25 anys. Exiliat. El seu pare va ser presoner politic. 
Ja fa vuit mesos que viu a Anglaterra.  A l’escola a Birmània li van dir d’interpretar una obra de teatre escrita per Zarganar. En la seva mà podem llegir el nom de Khun Bedu, un jove de l’ètnia Kareni, activista, i empresonat per sentència de 30 anys, per haver fet campanya contra el referèndum organitzat per la Junta Militar l’any 2008.

Aung Gyi és periodista de Democratic Voice of Burma amb seu a Noruega. Ha estat empresonat dues vegades. 
Lïder de la revolta dels estudiants del 88. Ha escrit el nom de Aung Naing a la seva mà. Empresonat amb sentència de 65 anys.

Kate Allen. Directora de Amnesty International UK i Burma Campaign UK.
Ha escrit el nom de Aung San Suu Kyi a la seva mà.

El proper dia 19 de juny és l’aniversari de Aung San Suu Kyi, però els problemes de Birmània van més enllà de l’empresonament de The Lady, de la líder, d’aquesta defensora dels drets humans i lluitadora.
— We are together in the prison without bars of our country —

Aquest ‘petit’ desafiament és un acte impossible de fer dins a Birmània. Un petit acte politic, un dibuix satíric en contra la Junta, un mòbil no registrat, escriure un poema, conectar-se per internet amb alguna persona fora del país, parlar de the Lady. Les conseqüències ja les sabem: empresonament, judicis, sentències, tortures i fins i tot la mort.

Avui fa 14 anys i 333 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Un video emocionant, ben fet, i amb una cançó meravellosa que un dia els U2 van cantar, crec que era per l’any 1988, i que s’escau perfectament. En poc temps Birmània ha rebut dos premis de periodisme prestigiosos:
El 1r i 2n en el ‘Prix de la Photographie Paris (PX3) 2010 – James McKay (www.enigmaimages.wordpress.com) i Amnesty International’s Media Awards (Documental Burma VJ).
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166050


Sleep

Sleep tonight

And may your dreams

Be realized

If the thundercloud

Passes rain

So let it rain

Rain down
on him

Mmm …. mmm ….mmm

So let it be

Mmm … mmm …mmm …

So let it be

Sleep

Sleep tonight

And may your dreams

Be realized

If the thundercloud

Passes rain

So let it rain

Let it rain

Rain on him

Avui fa 14 anys i 326 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El propassat dia 16 de maig 2010, Tin Min Naing i Kyaw Win Aung, dos nois de 15 anys, van anar de cacera, al bosc, al camp, prop de casa seva, el poble de Pyontaza, al sud de Bago o Pegu, no gaire lluny de Rangoon o Yangon (Birmània o Myanmar). Volíen caçar rates de camp, per poder menjar a casa. 
De sobte apareixen uns soldats de l’exèrcit birmà, soldats a les ordres del govern, de la Junta Militar, Moe Win, San Ko Ko i el tinent Kyat Moe Khaing, del Batalló d’Infanteria no 586 amb base a Pyontaza. 
Van intentar agafar els nois, sobretot a Tin Min Naing, ja que van pagar 500,000 kyats (USD 500,-) als seus pares per a reclutar el noi per convertir-lo en un valent i gloriós soldat del seu exèrcit. 
Tin Min Naing s’hi va resistir, no volia convertir-se en un soldat, no volia aprendre a matar, no volia entrar a formar part d’aquest exèrcit. Tots dos van córrer, van fugir i els soldats van disparar, dos trets a l’esquena de Tin Min Naing i el van rematar . El seu amic en estat de xoc no es va moure. Se’l van emportar a la base militar, i en veure el seu estat emocional, el van deixar lliure.

Aquest fet no és únic, no es nou; a Birmània en saben molt d’aquests reclutaments forçats. Més de 70.000 nens i nenes soldats formen part d’un exèrcit molt nombrós, més de 400.000 !! Però aquest incident ha anat més enllà. Els soldats no guanyen gaire diners i els donen un bonus, per entendre’ns una paga extra, per cada nen o nena que puguin reclutar, per força o voluntàriament.

Jo d’això en dic ‘genocidi’; fer desaparèixer les noves generacions i impedir que vagin a les escoles i que puguin canviar un dia el seu país. El seu refugi són els monestirs budistes, monjos o monges; o el sacrifici dels pares que rebutgen, si no són forçats, a rebre diners per els seus fills a canvi del reclutament. 

Els estats emocionals dels nens i nenes que han pogut fugir de l’exèrcit és ja un problema i en són milers i milers els refugiats als camps de la frontera amb Tailàndia i el més greu amb un futur absolutament incert i sense il.lusió.

Human Rights Watch denuncía una i una altra vegada aquest fet; les Nacions Unides denuncíen; tots els organismes mundials també; però el General Than Shwe el deixen fer. Vergonyant, ignomiós, trist, hipócrita, cruel … aquest món globalitzat fa molta, molta por.

Una de les moltes fotografíes que vaig fer durant el meu viatge per Myanmar (Birmània) durant els mesos de setembre/octubre 2009. Qui pot saber si aquests nens un dia seràn reclutats a la força ?
No s’ha d’oblidar mai el què passa a Birmània si qualsevol turista vol viatjar i conèixer aquest país. No fer preguntes, no esperar respostes. El silenci és el que hi ha …. i la resistència i la lluita pacífica del poble hi és present.

Avui fa 14 anys i 319 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

He escrit més d’un apunt on he inclòs un dibuix d’aquest gran il.lustrador que és en Harn Lay. Publica els seus dibuixos a The Irrawaddy i té la seva web on podeu entrar si així ho desitgeu
                              – ACÍ –

‘Human Rights Watch’ ha considerat a Harn Lay com un clar mereixedor del premi, per unanimitat, com a reconeixement dels seus acudits satírics que aparèixen un dia sí i un día no, al diari the Irrawaddy.

Marcia Allina, coordinadora de Hellman/Hammet i garant del programa de la ONG amb seu central a New York manifesta : Crec que la decisió ha estat d’una unanimitat incontestable, perque es tracta d’una persona perseguida i que va haver de fugir del seu propi país per la seva seguretat personal. És l’exemple perfecte de com una persona que volia expresar les seves idees, era perseguit i calumniat per el seu propi Govern i al qui volia eliminar i empresonar.

Harn Lay té 44 anys, és de l’ètnia Shan, i es va graduar a la Rangoon School of Fine Arts Academy. Va fugir a a Tailàndia després de la revolta dels estudiants l’any 1988.

No us perdeu un dels últims ‘cartoons’ de’n Harn Lay, de com la Junta Militar ajuda a la gent del seu poble proporcionat-los bidons i garrafes d’aigua perque la sequera encara és evident i molt forta en algunes regions.
Sortosament, ja ha començat a ploure, i molt, en moltes regions del país.

Avui fa 14 anys i 312 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Voldria, desitjaria, escriure posts explicant històries, paisatges, somriures, art, cultura, donar a conèixer les meves vivències en aquests últims viatges que vaig fer durant dos mesos; però malgrat els esborranys es van amuntegant, no puc deixar de denunciar una i una altra vegada què passa a Birmània. Quan hi ets, no ho veus, però ho perceps; veus la precarietat de la seva subsistència; veus el poder de l’exèrcit i la Junta Militar; veus monjos i … monjos …; veus la resistència i la fe de la gent, veus el seu somriure, malgrat tot. Quan tornes a casa, de primer, recordes amb amor i emocions tot el que has vist, i unes hores més tard, penses: I que bé dormir en un llit, obrir una aixeta, premer l’interruptor, poder ser lliure, poder tenir una assistència mèdica i tots els infants van a escola, i la gent gran és més independent que fa només uns trenta anys; i ells, i elles ? Poden somriure amb tant poquet que els hi dona la vida ?

Aquest mes de maig fa dos anys del Cicló Nargis al delta de l’Irrawaddy, al sud de Rangoon; bé doncs encara avui, sí avui, milers de persones no tenen casa, no tenen camps per llaurar, l’arròs creix en males condicions, el bestiar va morir, i per damunt de tot, orfes i més orfes- La Junta Militar no té cap pressa en ajudar el seu propi poble.
Des de fa dos mesos pateixen una sequera severa, les pluges no arriben, malgrat les pregàries, la fe, i la festa de l’any nou. Bagan, Mandalay Rangoon, Pegu, són àrees on no ténen aigua per beure. La gent fa cues amb poals per omplir-los. I us preguntareu, qui els dona aigua ??
Doncs donants particulars, gent del poble. La USDA (Union Solidarity and Development Association) depenent de la Junta Militar vigila als donants particulars, i fan fotografíes a a les persones que ajuden a la gent que no té aigua. Novament, la Junta no té prevista cap acció per ajudar al seu poble. Les temperatures s’enfilen a més de 40 º.
Al poble de Dala, un dels seus habitants explica; les autoritats locals distribuiexen aigua, però només als seus familiars i membres de l’exèrcit i la junta. La gent del poble que ens ajuda, els paren membres de la USDA, i els obliga a posar las bandera de la Junta i la USDA, per així poder fer fotografíes per demostrar que sí, que ajuden. Si es neguen a posar la bandera, no poden entrar al poble a repartir l’aigua.
Un metge de Rangoon informa que han mort moltes persones per deshidratació, entre 60 i 70 anys. Algunes persones beuen alcohol … Els talls d’electricitat són cada vegada més i més freqüents. Comprar una botella d’aigua de 5 l els costa 0.60 US$; els ingressos anyals d’un treballador és de 220,- US$.

La petita organització popular, és a dir que no pertany de la Junta, anomenada Free Funeral Service – FFS -, que dona assistència a la gent en el moment de la seva mort, el funeral i l’enterrament,  ha decidit ara ajudar a distribuïr l’aigua, en veure que la Junta s’inhibeix descarada i cruelment, i els que poden fan donacions de diners o senzillament omplen els poals. La FFS reb els ajuts en diners o botelles i garrafes d’aigua, i la porten als pobles i per la gent més necessitada.
Ara tenen més feina ja que les morts es multipliquen i al mateix temps ajuden a apaivagar la set de la gent.
Mentre, la Junta està preocupada en organitzar les ‘seves’ eleccions per la propera tardor.

També poden trobar aigua en els monestirs i els monjos activistes ajuden tot el que poden i més, però de vegades l’aigua no és bona per beure.
L’organtzació de la UNICEF – United Nations Children’s Fund – establerta dins a Birmània, distribueix l’aigua on pot i quan pot. Les temperatures s’enfilen fins a 45º.
Al delta de l’Irrawaddy on van patir el cicló Nargis, ara estàn en un veritable estat d’emergència.
Un enginyer birmà resident a Singapore ha pogut enviar diners, perque els voluntaris passen il.legalment les fronteres a cercar ajut, diners o aigua.
Un resident a Rangoon ha rebut més de 300,000 Kyats ( uns 300 US$) dels amics i veïns, per comprar botelles d’aigua i poder anar als pobles afectats. Es trobarà amb els membres de la Junta que li ordenaran de posar la bandera del govern al seu cotxe, i ell ho ferà, perque el més important és fer arribar aigua per beure a la gent.
Les fotografíes les he trobat a la xarxa. Homes, dones, infants, esperant poder omplir les galledes d’aigua.
I mentre la Junta continúa al poder i les organitzacions i governs  internacionals amaguen el cap sota l’ala, com l’estrús …..

Això és el què passa a Birmània i si pots viatjar a aquest país, recordeu d’informar-vos bé, molt bé, i donar diners directament al poble i recordar en mig de tanta bellesa, que s’amaguen uns fets, unes vides, que miren esperançats a poder viure una miqueta millor, tan sols, una miqueta millor.

Avui fa 14 anys i 304 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Una esplèndida fotografía d’un company de TE. Mercat a Nyaung U, Bagan/Pagan.
Mirada digna, forta, de dona lluitadora, treballant hores i hores per vendre un tall de síndria al preu de 2 cèntims d’Euro. Em sembla més una corona de reina que no pas el fruit que ha de vendre per poder sobreviure.

Un bell homenatge a la gent de Birmània, al poble, en un dia on es celebra mundialment el dia dels treballadors, i tot el poble d’aquest estimat país mereix no ser oblidat.

Llegint a Montserrat Abelló, m’abelleix reproduïr aquest poema:

Encara és fosc:
les mans s’esllavissen
damunt la pell.

Avui fa 14 anys i 289 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

La seva veu no es pot silenciar. El diari The Independent publica aquest cap de setmana un dossier especial dedicat als milers de presoners polítics que hi han a Birmània; històries diferents, conegudes, desconegudes. Silenciosament, pacientment, un col.lectiu vol donar a conèixer al món, la història d’aquests més de 2.100 presoners polìtics que es consumeixen a la presó, molts d’ells ja fa més de 20, 30 anys, d’altres tot just acaben d’entrar i la sentència és de 60, 65 o 70 anys.
El seu delicte: reclamar una millor vida per la gent, ajudar als damnificats del cicló Nargis ara ferà dos anys, demanar preus més assequibles per poder subsistir, demanar que no s’emportin els nens a l’exèrcit, demanar que deixin de posar mines anti-persones a la frontera amb Tailàndia, demanar escoles i hospitals gratuits, demanar que no desplacin a la gent ni obligar-los a treballs sense cobrar, demanar que s’acabi el tràfic de droga, demanar ‘prou als assassinats’, demanar poder parlar sense por, demanar unes eleccions netes, lliures, en igualtat de drets i condicions; demanar, demanar, tantes i tantes coses en aquest país pobre i ric, meravellós, pacient, convençut que un dia els arribarà la llibertat i la felicitat.
2,186 presoners polítics.
U Win Tin, 80 anys,  alliberat després de passar 19 anys a la presó.

Aung San Suu Kyi, 64 anys, líder indiscutible i guanyadora de les eleccions de l’any 1990. Més de 15 anys empresonada a casa seva.
Min Ko Naing, líder dels estudiants en la revolta de l’any 1988. 
U Gambira, monjo, per ajudar a fer realitat la revolució del safrà de setembre de 2007. 
Win Htein, 70 anys, empresonat l’any 1988, company de partit d’Aung San Suu Kyi.

Aquest col.lectiu va decidir fer una campanya ‘diferent’, i crec que ho està aconseguint. El document fotogràfic és impactant:

‘EVEN THOUGH I’M FREE, I’M NOT’ aquest és el títol del seu blog.

www.enigmaimages.net


Estàn fent una tasca fantàstica per denunciar una i una altra vegada l’empresonament de tantíssima gent.  Les fotografíes impactants; persones compromeses han accedit a ser fotografiats amb una mà ben oberta amb el nom del presoner escrit. Com la fotografia d’aquest apunt, en U Win Tin, mà oberta, i el nom d’Aung San Suu Kyi.
Els autors d’aquesta campanya han estat viatjant per Àsia, clandestinament per Birmània i cercant fills i familiars i amics de presoners que van poder fugir a altres països.
Han accedit a ser fotografiats perque el món sàpiga el què passa a Birmània …….

Avui fa 14 anys i 282 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Durant l’any nou a Birmània, els activistes del partit NLD, presidit per Daw Aung San Suu Kyi, ténen una feina a fer, com tots els anys. Pugen a un petit pujol prop del llac Inya, a Rangoon, on es troba la casa on està empresonada la seva líder. No poden ser gaires, els vigilen.
Reinvindiquen la seva llibertat, fan les seves oracions per desitjar el seu alliberament i llencen al llac peixos. 
Ella ho sap i de ben segur que els pot veure des d’una de les finestres de la casa, absolutament rodejada per les forces de l’exèrcit i tancada tota accessibilitat.
Però un petit racó encara és lliure i els peixos poden nedar sense perill fins a casa seva.


Avui fa 14 anys i 277 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.