Chào ông Viêt Nam

És l’any nou, la festa de l’aigua – Thingyan – i avui aquest matí, tot just fa unes hores, han esclatat tres bombes prop del Kandawgyi Park on milers de persones celebràven la festa de l’aigua; un parc familiar, tranquil, on m’hi vaig estar molta estona passejant. M’ha sorprès i molt; és veritablement raríssim aquest tipus de terrorisme a Birmània.
He llegit que han mort 20 persones i més de 75 amb ferides de tota mena han estat trasl.ladades als hospitals. La televisió del govern ha informat del fet, i sorprenentment no ha acusat ningú. Habitualment, segons la Junta Militar, sempre són rebels de les ètnies enfrontades a l’exèrcit els responsables dels atemptats i quan la televisió estatal informa de fets en contra el govern no s’hi estan de fer comentaris i acusacions directes, i sempre acusant a ‘forces estrangeres’. 
Estrany, molt estrany.

La fotografia d’una nena tot just després dels atemptats.
Caldrà veure les reaccions de la Junta Militar, però tanta informació, directament de la televisió estatal, en un país on tot està censurat ……. no sé, no pinta gens bé.
La violència no és patrimoni del poble, i durant aquests díes de festa, any nou, encara menys.
Com sempre, els morts hauran estat gent senzilla, que només desitjava fer festa i riure una mica amb les persones estimades, ser feliç. Només podem veure tristor en la mirada de la nena.

Avui fa 14 anys i 272 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

2/4 d’11 del vespre d’ahir; cinemes Verdi Park; projecció del documental Burma VJ; aforament ‘quasi’ ple; presentació de la pel.lícula i del seu director Anders Oostergaard.
Comença la projecció. Arronssada a la butaca. Imatges impactants. Boníssim guió. Valentia. Perdre la por. Violència. Mort. Esperances. Lluita. No violència. Il.lusió.
Enfrontaments. Llàgrimes. Desesperació. Impotència. Silenci i aplaudiments.

Avui matí em vénen a la memòria els milers d’infants desplaçats, orfes,  nens soldats, discapacitats, refugiats, pobresa, sense escoles ni sanitat gratuïta, treballs forçats.

Unes dades:
Els soldats birmans van entrar al nostre poble; van cremar les cases, van destruïr tot el que van veure, van matar indiscriminadament; vaig veure la violència, la mort dels meus estimats pares, i jo amagat en un forat on m’hi van fer entrar els pares.

Els infants necessiten un ajut immediat; seguretat, menjar, atenció mèdica i educació. 
Pateixen greus trastorns psicològics, estàn traumatitzats. Cantes amb ells, jugues amb ells, els hi expliques contes. És un procés lent; sí que veus que en un primer instant ténen por dels estrangers i dels adults, però si els infants no han patit traumes importants, la relació és immediatament la d’un infant com tots els del món. 

Explica una cooperant: Un d’aquests infants m’explica de bon començament que els seus pares van morir de malaltia; després em diu que els va mossegar una serp verinosa; i a la tercera conversa ja em va explicar la veritat; els seus pares van ser assassinats per els soldats.

En veure la pel.lícula, em transmet que se’ls ha de donar esperança, il.lusió, ajudar-los. Ells per sí sols, ténen esperança, és la seva manera de ser; confíen en que un día tot canviarà. Ja es va intentar l’any 1988; ho van tornar a intentar l’any 2007.
Cada día que passava durant el meu viatge per Birmània, tot veient la fe davant les imatges de Buda, en els temples, els monestirs, les seves mirades , les seves pregàries, entenía que la seva fe i la seva il.lusió  en que un día tot canviarà, és sempre present. La violència i la brutalitat pertany als generals; el poble espera, aguanta, lluita en silenci, no es rendeix, perque sap que un dia tot serà diferent.
Difícil per els occidentals d’entendre aquesta manera d’actuar, i difícil d’entendre com aquests mateixos occidentals continúen ajudant als generals i en treuen bons profits econòmics.

La fotografía que podeu veure és d’un grup d’infants desplaçats i en l’arxiu alguna més del  meu arxiu de l’escola on ténen el privilegi d’assistir-hi aquests infants refugiats, i que poden aprendre a llegir i escriure, a dibuixar, a jugar, a conviure amb altres infants, a arribar a tenir uns estudis que necessiten quan arribin a ser adults.

Avui fa 14 anys i 267 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Diverses sales projectaràn el documental BURMA VJ (V.O. subtitulada en català) aquest mes d’abril al Principat, a les Illes i País Valencià.
No va guanyar l’Oscar, però arreu del món, els birmans amb les seves petites càmeres handycam sota les aixelles van anar enregistrant imatges i més imatges i les van enviar clandestinament fora del país. El director danès Anders Ostergaard ha fet una bona edició, i el documental és impresionant. Imatges i més imatges, enregistrades per una, dues, tres, moltes persones, amb risc de ser empresonats i jutjats a penes de més de 20, 30 anys de presó. Però ells volíen donar a conèixer al món el què passa a Birmània, un país ignorat, oblidat, quasi inexistent.
He escrit sovint en aquest modest bloc explicant la situació del país, una mica de la seva història i l’any passat vaig poder viatjar-hi i copsar les mirades de la gent. El propassat 29 de març es va produïr un fet fonamental; el partit politic NLD liderat per Daw Aung San Suu Kyi ha dit rotundament NO a participar en unes eleccions enganyoses, indignes i vergonyants. La situació política avui és difícil. 

El narrador d’aquest documental explica com li tremolava la mà en començar a gravar, però aviat podia mantenir el pols ferm i amb confiança. Ens diu que Birmània és el seu país, on conviuen amb una dictadura militar des de fa més de 40 anys; com l’any 1990 van guanyar les eleccions amb el 82% dels vots el partit NLD de Daw Aung San Suu Kyi; com l’any 2007 els monjos es van rebelar contra la Junta Militar.

El trailer és un tast d’aquest documental que us recomano d’anar a veure durant el mes d’abril, en les sales i poblacions que us relaciono.  -Vull llegir més –
El llistat de les poblacions, horaris i sales -.

Unes noves formes de rebel.lió contra un govern cruel; les noves tecnologíes; mòbils, internet, càmeres handycam, imatges. Malgrat la forta censura i vigilància, el poble sap com fer-ho per fugir, amagar-se o seguir vivint com un ciutadà més dins el seu país, però sempre en estat d’alerta. 

Aquest link us proporcionarà més informació www.eldocumentaldelmes.com
sobretot, per comprovar que en el meu llistat no hagi comès cap error.

6 d’abril 2010 – dimarts.
PALMA DE MALLORCA – Teatre Principal, amb la presència del director Anders Oostergaard. 20:30 hores. Entrada gratuïta.

8 d’abril 2010 – dijous.
BANYOLES – Ateneu Bar. 22:00 hores. Gratuït.

BARCELONA:
– Cinemes Verdi Park. 22:30 hores. Amb la presència del director Anders Oostergaard.   Preu: 5 Euros.
– Filmoteca de Catalunya. 19:30 hores. Preu: 2,70 Euros.  Amb la presència del     director Anders Oostergaard.
– Cinemes Mèlies. 20:30 hores. Preu: 6 Euros.
– Cinemes Alexandra. 22:00 hores. Preu: 6,50 Euros. **
** A partir del 09.04.10 consultar cartel.lera.

CAMBRILS – Centre Cutural. 21:00 hores. Gratuït.

GIRONA – Museu del Cinema. 20:30 hores. Gratuït.

MANRESA – Teatre del Conservatori. 21:00 hores. Preu: 4 Euros.

OLESA DE MONTSERRAT – Auditori Casa de la Cultura. 20:00 HORES. Gratuït

VILANOVA I LA GELTRÚ – Neàpolis. 20:00 hores. Gratuït.

ARTÀ – Teatre d’Artà. 21:00 hores. Gratuït.

EIVISSA – Espai Cultural Can Ventosa. 20:00 hores. Gratuït.

SANT ANTONI DE PORTMANY – Can Portmany – San Rafael. 20:00 hores. Gratuït.

SANT FRANCESC -Formentera. Centre Municipal de Cultura. 20:30 hores. Gratuït.

9 d’abril 2010 – dissabte.

BADALONA – Teatre del Círcol. 21:00 hores. Preu: 3 Euros.

BARCELONA – Centre Parroquial de Sarrià. 20:30 hores. Preu: 3 Euros.

CANET DE MAR – Aula Magna de l’Escola de Teixits. 21:30 hores. Gratuït.

POLLENÇA – Club Pollença. 20:30 hores. Gratuït.

PORTO CRISTO – Centre de Cultura de Porto Cristo. 20:00 hores. Gratuït.

VILAFRANCA DE BONANY – Casal d’Entitats. 20:00 hores. Gratuït.

10 d’abril 2010 – diumenge.

SANT FELIU DE LLOBREGAT – Cinebaix. 19:00 hores. Preu: 5 Euros.

SA POBLA – Congregació. 21:00 hores. Gratuït.

11 d’abril 2010 – dilluns.

BARCELONA – Filmoteca de Catalunya. 22:00 hores. Preu: 2,70 Euros.

SANT FELIU DE LLOBREGAT – Cinebaix. 19:00 hores. Preu: 5 Euros.

12 d’abril 2010 – dimarts.

Avui fa 14 anys i 261 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

 

El partit NLD (National League for Democracy) ha decidit NO participar en les eleccions del mes d’octubre ! Notícia de les 13:15 hores. 

El partit NLD (National League for Democracy) va guanyar les eleccions l’any 1990 per una majoria absoluta, però els generals de la junta les van invalidar. Birmània pateix una dictadura militar des de fa més de 40 anys.
Hi hauràn eleccions el proper octubre 2010. La Junta de Generals ha fet una llei electoral per els seus propis interessos, vergonyant, i fora de la llei.
La líder del grup polític NLD, la oposició més important, Daw Aung San Suu Kyi, (recordo;  empresonada a casa seva des de fa més de 14 anys ), ha manifestat que no participi el seu partit en aquestes eleccions per ser fraudulentes i il.legals, però que acatarà la decisió dels membres del seu partit si decideixen participar-hi perque el NLD no desapareixi, segons els votants del Sí.
Hi ha diversitat d’opinions dins el partit. M’ha sorprès llegir que els joves, la nova generació, creuen que NO han de registrar el partit per participar en aquestes eleccions.
Això vol dir que immediatament després del 30 de maig, data límit perque els partit polítics que vulguin participar en les ellecions s’enregistrin, la Junta Militar considerarà el NLD com un partit dissolt.
La premsa birmana a l’exili està seguint aquest procés minut a minut, i ens ensenya el mapa de totes les circumscripcions on voten Sí o No, a participar.
Hi han comentaris diversos; cal aprofitar aquestes eleccions; per què anar a votar si els generals ténen la força i han fet una llei electoral indigna, infame i contra els drets humans. Es presenten partits petits, nous, i no sé si la gent anirà a votar.

El propassat dia 27 de març es va celebrar la gran parada militar del 65è aniversari de les Forces Armades o dia de la Resistència, commemorant el dia que els soldats birmans van començar la lluita contra les tropes japoneses l’any 1945. Sorprenentment hi eren presents els agregats militars d’EE.UU., Austràlia i Regne Unit. Països que fan boicots constantment, i malgrat tot, seuen al costat dels militars opressors del seu propi país.

Daw Aung San Suu Kyi ha manifestat, en la veu del portaveu del partit NLD, que la societat civil i els soldats de Birmània han d’estar units per poder transformar el país en una nació lliure i democràtica. També diu : ‘Avui, hi ha gent que creuen en la existència d’ una divisió entre nosaltres i el Tatmadaw (forces armades). Expressen opinions que poden donar peu a que la gent cregui que el partit la NLD no vulgui lluitar per la prosperitat i la democràcia de la nostra nació”.

Birmània, avui, pot fer canviar moltes coses en el país. Participar en unes eleccions indignes i acceptant la llei electoral feta il.legalment per una dictadura d’uns generals, o no participar i seguir mantenint la coherència i la seva lluita soterrada i persistent. El gra de pus  (Daw Aung San Suu Kyi) continuaría existint per la Junta de Generals, i potser el partit NLD desapareix …. però, per què no ha de sortir-ne un de nou promogut per les noves generacions que no han conegut res més que dictadors, pobresa, abús dels drets humans,exili, camps de refugiats, morts, assassinats ??

Unes fotografíes per il.lustrar aquesta situació complexa, important i perillosa a la vegada. Una d’última d´hora, d’avui mateix, una dona amb un NO ben clar, el que ha guanyat.

Fotografíes en l’arxiu de la parada militar; els agregats militars de països demòcrates que fan boicots constantment, arribant a la parada militar; treballadors forçats per acabar el nou parlament abans de les eleccions que es construeix a la nova capital-fantasma Nay Pi Daw.

Avui fa 14 anys i 255 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El veterà periodista i politic que va ser alliberat l’any passat després de més de 19 anys d’empresonament, Win Tin, va celebrar el seu 80è aniversari el propassat divendres:
‘El meu desig més gran és treballar per desmantellar la dictadura feixista i militar del meu país fins l’últim alè de la meva vida i amb totes les meves forces’.
Win Tin va ser jutjat i empresonat l’any 1989 senzillament per ser col.laborador de Aung San Suu Kyi i defensar la llibertat, la democràcia i els drets humans del seu poble. La sentència va ser: Per desobediència i instigació a les lleis de la Junta Militar.

 
Aung San Suu Kyi ha donat ordres als dirigents del seu partit de tornar a obrir les oficines electorals; que es reuneixin i poder discutir perque la Constitució aprovada ‘per força’ de l’any 2008 és inacceptable per garantir una millor vida per el poble.
Ha declarat al seu advocat que aquestes eleccions i les lleis són un menyspreu contra  la dignitat de la persona i embruten el prestigi del seu país.
Ha demanat a tots els membres de la NLD i els grups ètnics que aixequin la seva veu dins el país en contra aquestes lleis vergonyoses, indignes.
Ha demanat al seu partit NLD que vagi al registre per tornar a presentar-se en aquestes eleccions, i no deixar passar el temps, no sigui que finalment la gent només pugui votar al partit de la Junta Militar. Una notícia d’aquest matí diuen que possiblement es registraràn uns set partits, entre ells el NLD, o la Generació del 88; dels altres que es presenten …. més aviat tiren cap el color del propi govern.

En un llibre que he rebut directament via email de la Dra. Cynthia Maung, a qui vaig visitar en el meu últim viatge, passo la segona pàgina, i puc llegir :

” WE WILL SURELY GET TO OUR DESTINATION IF WE JOIN HANDS. ”
          — Aung San Suu Kyi —

En una altra pàgina, la mateixa Dra. Maung escriu :

LLIÇONS QUE HEM APRÈS:

No importen les situacions més dolentes, sempre podem trobar camins i maneres de millorar-les.

No jutjis abans d’hora; primer intenta entendre i reflexionar el per què.

No pots millorar i guarir la salut de la gent, si abans no els dones les eines per millorar la seva qualitat de vida.

Ensenya i dona una formació a la gent de la teva comunitat, i sempre cal ser al seu costat, abans de demanar ajut extern. 

Allà on vagis o facis, dona la mà. No et tanquis, obre’t a les diferents llengües i cultures.

No escolteu ni doneu veracitat als rumors, sospites o tenir por. Aquestes són les armes poderoses d’un règim dictador i militar.

No defalliu en cap moment, malgrat la situació sigui dolenta, molt dolenta, i perillosa.
– Pots mirar darrera i ells sempre guanyaran o pots mirar endavant, i tú guanyaràs –

Entrar en webs de tot el món, veure videos clandestins, llegir el diari tots els matins, recordar el que vaig veure durant el meu viatge, constatar que de poc serveixen els boicots, o denuncies de les grans organitzacions. Molt trist.
Ahir, vaig poder, per fí, enviar un paquet amb llibres per els infants de l’escola bressol de Mae Sot ( en català, i traduït a l’anglès; enganxines, dibuixar, ‘les tres bessones’ ) i també la promesa que li vaig fer a en S.; una samarreta del Barça amb el seu nom al darrera i una mica de cafè per na E. que és el seu més gran plaer. Petites coses que són al meu abast i ho esperen. 

La fotografía que vaig fer …. treballar per pocs diners i sobreviure.
A l’arxiu podeu veure el contrast; els anuncis insultants que es poden veure arreu a les grans Ciutats.

Avui fa 14 anys i 239 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Encara que el director d’aquest documental és Anders Ostergaard, el més significatiu, és que en realitat han estat centenars de persones, qui han enregistrat les imatges, clandestinament i amb perill de la seva pròpia vida o de ser condemnats a presó,  i van poder enviar-les a ‘Democratic Voice of Burma’.

El resultat: un gran documental de la revolució dels monjos del mes de setembre de 2007, i que ja ha guanyat diferents premis, el més important a Sundance.

Serà la primera vegada en la història d’aquests premis, si  guanya, que el poble de tota una nació rebrà un Oscar. Em sembla que fins i tot els generals de la Junta els hi agradaría .. o no.

La pel.lícula ens explica com els periodistes van anar enregistrant les imatges pels carrers, des de les finestres, amagats entre els manifestants, en racons i cantonades, de la revolució del mes de setembre de 2007 quan milers i milers de monjos, monges, homes i dones, grans i joves, van sortir al carrer per demanar llibertat i democràcia per el seu país.
                ————–
http://burmavjmovie.com/  

En una entrevista feta a Tin Oo, 83 anys, vice president del partit National League for Democracy (NLD)  explica com s’ha sentit empresonat a Indein i també a casa seva.

Diu coses molt interessants: Sí, ara sóc lliure, però no m’hi sento. Encara sóc sota el control de la junta. Hi ha un soldat vigilant a la porta de casa meva, i em segueixen arreu. No, no estic lliure. De fet, tothom en aquest país que somia i lluita per la democràcia, els drets humans i la pau està sota sospita i control. No estic gens satisfet d’aquesta situació. Quan la Junta Militar dicta sentències de presó de fins a 70, o 80 o 100 anys a gent jove, senzillament perque desitgen la pau i la llibertat i una vida millor, la crueltat d’aquests actes no té nom i és un impacte emocional molt gran per a mí. El judici, o millor dit, la farsa que es va organitzar per un nedador ‘nordamericà’ que va arribar fins a casa de Aung San Suu Kyi, va estar molt ben planejat per poder continuar tenint empresonada a la nostra líder.  Necessitem a Aung San Suu Kyi lliure; és la única persona que pot tirar endavant i en pau aquest país i aglutinar totes les ètnies. Té la força i la capacitat per fer-ho. Ha dedicat la seva vida al servei del país.

LI DESITJO MOLTA SORT A BURMA VJ – Pot guanyar un Oscar, i el poble birmà el guanyarà !

AVUI FA 14 ANYS i 130 DIES QUE DAW AUNG SAN SUU KYI ESTA EMPRESONADA. 

És difícil, complicat, trist, dur viure a Birmània. Llegint cada matí els RSS les noticies son cada vegada més i més preocupants.  La ICBL (International Campaign to Ban Landmines) ha denunciat la seva por per la repatriació al seu país, Birmània,  de més de 3.000 refugiats Karen que malviuen a Mae Sot (Tailàndia) per part de les autoritats tailandeses. El camí de retorn al seu país es ple de mines. Aquests artefactes vergonyants, invisibles i amb un poder destructiu inequívoc. Molts països occidentals en fabriquen i els exporten, els mateixos que fan més i més declaracions en favor de la llibertat d’aquest país, Birmània, denuncíen com els drets humans no existeixen per la Junta Militar, fan boicots econòmics …. però la fabricació de mines continúa.
Aquestes 3.000 persones son encara al camp de refugiats a Tailàndia, i ahir dia 15 de febrer havíen de ser repatriats. De moment, esperen.

Tres famílies van ser expatriades no fa ni dues setmanes a tornar al seu poble, al sud de l’estat Karen, però van tornar  a Tailàndia; senzillament teníen por de trepitjar una mina.

De 1999 a 2008, ‘The Land Mine Monitor’ ha confirmat a Birmània  175 persones mortes i ferides de gravetat (amputacions) a més de 2,002 persones. Són dades d’aquesta organització que no sempre té total llibertat per investigar.
Les fotografíes que vaig fer durant la meva estada a Mae Sot en son una prova.

I els informatius donen la notícia de la posada en llibertat del no. 2 del partit NLD liderat per Daw Aung San Suu Kyi com un gest de bona voluntat de la Junta Militar.
Ni el mateix Tin Oo s’ho creu. És com una ‘petita’ reconciliació  de la Junta amb tots els grups i governs i associacions i estaments del mon i …. tots aplaudeixen el gest 
( ¿?).
Win Maw, de 47 anys, un cantant de rock, activista polític i que és a la presó de Sandway a l’Arakan, ha guanyat un premi internacional, el Kenji Nagai Memorial, atorgat a Bangkok. L’any 2006, va anar a Mae Sot a veure el seu germà Win Zaw que va fugir de Birmània l’any 2004. Havíen estat un dels grups de rock més convincents i populars del país. Després d’aquest encontre, Win Maw va enviar diverses fotografíes, videos, DVD, músiques, enregistraments de cançons a diferents publicacions fora del país. Va ser arrestat per aquestes activitats l’any 2008. Condemnat novament, ara a 17 anys de presó.

Aquest premi ha estat instaurat per el govern japonès, un any després de la mort del fotògraf Kenji Nagai per part dels soldats de la Junta quan era a la manifestació dels monjos, setembre de 2007, treballant per informar al mon.

Però en Win Maw ja va ser a la presó durant un llarg període per les seves activitats ‘anti-governamentals’ i el seu suport incondicional a Daw Aung San Suu Kyi.
La seva dona i els seus quatre fills esperen veure’l algun dia lliure en un país lliure on la gent pugui viure sense por.

El senyor Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, adverteix que ara és el moment perque aquest país, Birmània, torni a ser el primer exportador d’arròs del món. Sería un gravíssim error no restablir la economía del país, on el 75% de la població viu de l’agricultura (57 milions d’habitants) i és sense cap mena de dubte, la part més important on viuen en la més gran de les pobreses, en un país on no els manca ni aigua, ni terra fèrtil,  ni recursos naturals.
Encara avui, quasi tres anys després de la tragèdia del cicló Nargis que es va endur totes les plantacions d’arròs i va matar milers i milers de persones, i va fer desaparèixer tot el bestiar, els seus efectes son vius i l’impacte econòmic gravíssim, en potencial humà sobretot, en un país on un règim absolutament opressiu i fascista, posa constantment pals a les rodes per el seu desenvolupament davant la mirada crítica (??) de la resta del mon, si és que ho saben i se’ls informa.

Els meus apunts de viatge per aquest sorprenent i meravellós país seguiran apareixent en aquest bloc, amb totes les meves emocions i admiració, però amb la tristor dins la meva ànima, perque veus, perceps, el què passa a Birmània. 
El silenci de la gent n’és una mostra.

Les fotografíes: Un infant sortosament viu. Un camp il.legal de refugiats a l’altra banda de la frontera, a la llera d’un riu ara sec, però que a l’arribada de les pluges hauran de fugir ràpidament. El departament d’ortopèdia de la clínica té feina; el 99% son persones esperant refer la seva vida amb una nova cama o un nou braç. Una mare cuidant el seu fill; per què ? Aquesta segurament és la pregunta que es fa.

Avui fa 14 anys i 115 díes que Daw Aung San Suu Kyi està ermpresonada.

Un periodista, Ngwe Soe Lin, ha estat condemnat a 13 anys de presó en un judici sumaríssim. El seu delicte; informar a la redacció de ‘The Democratic Voice of Burma’ a Noruega, de la construcció per part de la Junta Militar, d’una xarxa de tunels, sota la direcció de tècnics de Corea del Nord, prop de la nova capital del país Nay Pyi Taw i també prop de Taunggy, capital de l’estat de Shan, prop de la meravella que és el llac Inle.

Aquesta és doncs la nova Birmània; tunels construïts amb tots els avenços tecnològics … fibra òptica, ventilació, habitatges, sales de reunions, electricitat, etc. etc. ….. Mentre la majoria del poble continúa vivint en unes condicions absolutament deplorables.

Ngwe Soe Lin va ser detingut tot just en sortir d’un internet café al barri de Kyaukmyaung de Rangoon, el propassat mes de juny de 2009.

La fotografia la vaig fer mentre navegaba per el llac Inle, un dels llocs més bonics que he vist mai; l’edifici és la biblioteca del poblet. No hi han gaires llibres, tan sols els que els deixen tenir o els que bona gent els deixa discretament, i així poden tenir accés a la poesia, a les narracions, a les novel.les, a la història del seu país.

En l’arxiu podeu veure fotografíes d’aquestes noves construccions que la Junta Militar està ja acabant, per protegir …. el què ?

Avui fa 14 anys i 99 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Si ets a Yangon no pots deixar d’anar el més a prop possible on està empresonada ”The Lady” o ”The Mother”, és a dir, Daw Aung San Suu Kyi. Arribar al carrer University Road 54 és del tot impossible perque unes barreres t’ho impideixen.

Però sí pots passejar pels voltants de l’Inya Lake i en la llunyania pots veure la casa on fa més de 14 anys està empresonada aquesta dona d’aspecte fràgil, però forta a la vegada. No és lliure, des del dia que va guanyar clarament unes eleccions democràtiques l’any 1990, i les va guanyar amb un 86% dels vots i una altissima participació, per ser empresonada immediatament a casa seva per part de la Junta Militar. 

Va ser alliberada dues vegades, durant uns períodes molt curts, per tornar a la casa-presó. Ara ja porta catorze anys i quasi cent díes. Recentment va ser empresonada a la temuda presó d’Insein a Yangon, per culpa d’un home nordamericà que va ”nedar de punta a punta del llac” per arribar a casa seva. Una història rocambolesca, però efectiva, que va utiltzar la Junta per fer un judici i sentenciar-la a 8 anys de presó.

A finals de maig de 2009, segons les lleis vigents del país, Daw Aung San Suu Kyi havia de ser alliberada. Havia ja acomplert la seva comdemna. Però a finals d’aquest any 2010, hi han eleccions, i la Junta Militar no vol entrebancs ni sorpreses com en l’any 1990. El ‘nedador’ va aparèixer tot just abans de ser alliberada. El resultat ja el sabem; sentència, i rebaixa de l’empresonament a vuit mesos, els suficients per no poder fer campanya en les properes eleccions d’aquesta tardor de 2010.

La fotografia la vaig fer a corre-cuita. Al fons a l’esquerra, es veu la casa-presó de ‘The Lady’. Impossible poder apropar-m’hi més. Una persona em va cridar l’atenció i em va informar que era totalment ‘prohibit’ fer fotografíes.

He trobat aquest video de la BBC; una entrevista amb ella enregistrada l’any 1995.
El seu pensament continúa éssent el mateix.

Avui fa 14 anys i 94 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

http://news.bbc.co.uk/go/em/fr/-/2/hi/asia-pacific/8195353.stm 

L’home tracta d’avivar el foc perque el menjar estigui ben cuinat i algú que passi per aquest carrer el vegi i en compri. L’home podrà tornar a casa amb diners i les persones que comprin el menjar hauràn degustat una menja gustosa i bona.

El vaig veure amb la seva cuina mòbil, i el cistell on transportava els estris i la matèria prima necessària. Una imatge fràgil, sobretot el fogó i com amb un senzill ventall intenta que el foc sigui viu ben viu. Un paraigua al seu costat per si de sobte plou i poder ser allà, per vendre el seu menjar preparat amorosament.

En aquest primer dia de l’any 2010 voldria dedicar aquest apunt a tot el poble de Birmània, i els hi desitjo molta força, pau i encoratjar-los a continuar la seva lluita pacífica contra la por i poder assolir uns nivells de llibertat amb els que poder gaudir d’una qualitat de vida que es mereixen.
De tot cor i des de el fons de la meva ànima.


Avui fa 14 anys i 69 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Amb un somrís que li aclota graciosament les galtones – J. Ruyra . La Parada.

Aquest és el desig per a totes les amigues i amics blocaires d’aquesta casa per aquests díes i per el proper any i tots els que vinguin; somriures, bon humor, fermesa, salut.

Aquesta nena em va regalar aquest somrís mentres navegava per el llac Inle a Birmània; un somriure innocent, espontani i feliç. Absent de tot el que li envolta, però segura de viure a l’aixopluc de la seva familia que l’estimen.

Bon Nadal a tothom ! 

Avui fa 14 anys i 60 dies que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

La meva estada a Mae Sot va ser un motiu per poder ajudar i sobretot veure el què passa a Birmània a l’altra banda de la frontera. Després de disset díes viatjant per aquest país, l’avió em porta de Yangon a Bangkok i un autobús de línia regular a Mae Sot.

Dues setmanes d’estada. Exercint de mestra parvulista en una escola per a nens i nenes de 3 a 5 anys, birmans, majoritàriament de l’ètnia Karen. La meva tasca: ensenyar anglès. Cantant la cançó ‘En Joan Petit com balla’ en traducció lliure a l’anglès els ‘alumnes’ van aprendre noves paraules, van ballar, i van riure molt i ens ho vam passar molt i molt bé.

El video està enregistrat amb la meva càmera petita; la meva companya Maria Josep és la que va fer l’enregistrament; i la producció a càrrec de Valls-Giner. Demano disculpes per la poca qualitat de les imatges … no som professionals i la petita càmera va fer el que va poder…….. 

Darrera la mirada de les persones sempre hi ha una història, unes vivències. He fet diverses fotografíes d’infants durant el meu llarg viatge. Però sempre coneixent una mica que amagava la seva mirada. Sempre he demanat autorització per fer una fotografía a una persona; algunes fins i tot t’ho demanàven, d’altres no ho volíen i d’altres mostràven indiferència. 

A Mae Sot, poble fronterer amb Birmània, al nordest de Bangkok, hi vaig ser dues setmanes. La Clínica Mae Tao també té una xarxa d’escoles dins i fora de Birmània. Em van proposar de fer de mestra d’anglès als infants del parvulari, i la meva companya de viatge i jo, ens vàrem convertir en mestres parvulistes durant uns díes.

El seu nom és Cherry HPoo. No riu mai, la seva expresió és molt seriosa, igual que una persona adulta. Té 4 anys i viu a Mae Sot. És de l’ètnia Karen com la majoria dels alumnes. Té sort, perque no viu en un dels tres, quatre, cinc camps de refugiats que són a la frontera. Aproximadament entre 150.000 a 200.000 persones fugides de la dictadura militar de Birmània viuen en aquests camps.

Aquests refugiats viuen en aquests camps sense cap mena de futur. Molts van arribar-hi fa més de vint anys; s’han casat, han tingut fills, nets i han mort dins el mateix camp. No han conegut res més. Només algunes ONG poden entrar-hi. Dins aquests camps hi ha escoles, llocs d’esbarjo (¿?), serveis mèdics i potser alguns tenen la sort que algún país occidental els acull com a refugiats polítics i poden marxar a Suècia,Noruega, Regne Unit o Canada, per exemple. És el seu somni i la seva esperança.

A Mae Sot viuen il.legalment. De fet crec que també és un ‘camp de refugiats’, però les autoritats tailandeses miren a una altra banda perque els interessa, ja que tenen treballadors a baix preu. Quan arribes a Mae Sot, per cert per una carretera preciosa i un paisatge muntanyenc plàcid i meravellós, hi ha un control de policia i pugen a l’autobus a veure la documentació dels passatgers. Pocs s’atreveixen a sortir de Mae Sot. Són famílies, majoritàriament, estructurades;  tenen serveis mèdics gratuïts a la Clínica Mae Tao, escoles, feines esporàdiques o fixes. Tenen llibertat de moviments. Una petita Birmània dins un altre país.  

El futur ? Aquest és el problema.
Les condicions de vida no són les més meravelloses del món, però si les comparem amb els camps de refugiats o dins el seu propi país, podríem dir que estem davant uns ‘privilegiats’.
A l’escola no sempre poden venir. Alguns infants viuen lluny i el transport és també un problema a Tailàndia, en aquest poble. 
A l’escola es veu enseguida quan un infant ha acabat d’arribar amb la seva família, travessant clandestinament la frontera, sense res. A l’hora de dinar, ni tan sols pot portar la carmanyola, i aleshores es comparteix el menjar.

Però a l’hora de la classe són infants i els infants són tots iguals arreu del món … alegres, somrients, canten, ballen, juguen, esperen que els acaronis amorosament ..

Cherry HPoo té aquest posat seriós i només li vaig poder extreure aquest mig somriure. Abans de marxar, em va regalar més somriures i vaig aconseguir jugar a pilota amb ella.

Les dones, homes i infants a Birmània abans de sortir de casa es posen la crema de bellesa anomenada ‘thanaka’ a la cara, que també és un protector solar. Aquest costum és tan antic com que fa més de dos mil anys els aleshores habitants d’aquest país se’l posàven a la cara i per el seu cos. Fan una pasta de la fusta d’un arbre que anomenen ‘thanaka’ …. però aquesta crema de bellesa mereix un altre apunt.

Avui la Dra Cynthia Maung (Premi Internacional Catalunya) celebra el seu 50è aniversari. Des d’aquest modest bloc, vull felicitar-la molt cordialment i encara que lluny del seu redol, la Clínica Mae Tao, he brindat per ella bebent una copa de cava i l’he desitjat una llarga vida i molta salut, i sobretot, que pugui tornar ben aviat al seu país, Birmània, i continuar aquesta tasca que ha estat fent des de fa 20 anys; tenir cura de la salut de la seva gent que cerquen serveis sanitaris que dins el seu país no tenen.

Arreu de la Clínica es poden veure fotografíes d’Aung San Suu Kyi, però la que més m’agrada és la que he penjat en aquest post :

UNITY IN DIVERSITY

Aung San Suu Kyi és birmana, la Dra Maung és karen; Aung San Suu Kyi és budista convençuda i practicant; la Dra. Maung és cristiana practicant, però totes dues viuen en un mateix país, Birmània, una empresonada a casa seva a Rangoon, l’altra a Mae Sot, Tailàndia, just a uns pocs metres de Birmània a la seva Clínica Mae Tao, que jo anomenaria ‘la petita Birmània’, un país, el seu, que s’estimen i lluiten per aconseguir foragitar els militars i poder tenir una llibertat somiada des de fa molts anys. 

Permeteu-me incloure en l’arxiu una fotografia que em varen fer amb ella durant les dues setmanes que vaig ser a Mae Sot intentant ensenyar anglès als infants refugiats en aquesta població fronterera de Tailàndia; una escola integrada a la xarxa que també aquesta Clínica Mae Tao té dins i fora de Birmània.

També podeu veure una fotografia de la sala d’amputats de la Clínica. El 98% dels afectats a conseqüència de les mines que l’exèrcit de la Junta va posant al llarg de la frontera.

I finalment, he trobat aquest video, en birmà i karen, de la celebració d’un anterior aniversari  ( any 2005 ) de la Dra. Cynthia Maung. El títol és ben explícit.
                        
– Long live Mother –

Sento una profunda i gran admiració per aquesta dona.

Avui fa 14 anys i 43 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

M’afegisc al post del pèndol de les petites oscil.lacions d’ahir …. Les aigües del llac Inle van dòcils també. El canoer fa moure la petita embarcació lentament en mig dels horts on creixen les tomaqueres, i aubergínies, i carbassons, mongetes, síndries, papaies, cebes, alls, plàtans. Uns horts que la gent d’aquest entorn, la ètnia Intha, han anat fent al llarg dels anys per damunt de l’aigua del llac. És poc profund. No més de 6 a 7 metres.
Van omplint els racons amb les fulles amples dels jacints  i terra fins que sobresurt de l’aigua.

Els núvols van aparèixer i més tard la pluja va fer que cerquéssim aixopluc en un poblet.

El sol va tornar a sortir: 
— un sol que crema el cul de les llebres —



Ai, els comentaris als meus posts de na Xesca … com els enyoro. Tot posant al dia els meus posts de Birmània, he anat rellegint els seus comentaris. Sense saber-ho, coneixia Birmània millor que jo.

Avui fa 14 anys i 37 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.