Birmània: Viure
És difícil, complicat, trist, dur viure a Birmània. Llegint cada matí els RSS les noticies son cada vegada més i més preocupants. La ICBL (International Campaign to Ban Landmines) ha denunciat la seva por per la repatriació al seu país, Birmània, de més de 3.000 refugiats Karen que malviuen a Mae Sot (Tailàndia) per part de les autoritats tailandeses. El camí de retorn al seu país es ple de mines. Aquests artefactes vergonyants, invisibles i amb un poder destructiu inequívoc. Molts països occidentals en fabriquen i els exporten, els mateixos que fan més i més declaracions en favor de la llibertat d’aquest país, Birmània, denuncíen com els drets humans no existeixen per la Junta Militar, fan boicots econòmics …. però la fabricació de mines continúa.
Aquestes 3.000 persones son encara al camp de refugiats a Tailàndia, i ahir dia 15 de febrer havíen de ser repatriats. De moment, esperen.
Tres famílies van ser expatriades no fa ni dues setmanes a tornar al seu poble, al sud de l’estat Karen, però van tornar a Tailàndia; senzillament teníen por de trepitjar una mina.
De 1999 a 2008, ‘The Land Mine Monitor’ ha confirmat a Birmània 175 persones mortes i ferides de gravetat (amputacions) a més de 2,002 persones. Són dades d’aquesta organització que no sempre té total llibertat per investigar.
Les fotografíes que vaig fer durant la meva estada a Mae Sot en son una prova.
I els informatius donen la notícia de la posada en llibertat del no. 2 del partit NLD liderat per Daw Aung San Suu Kyi com un gest de bona voluntat de la Junta Militar.
Ni el mateix Tin Oo s’ho creu. És com una ‘petita’ reconciliació de la Junta amb tots els grups i governs i associacions i estaments del mon i …. tots aplaudeixen el gest
( ¿?).
Win Maw, de 47 anys, un cantant de rock, activista polític i que és a la presó de Sandway a l’Arakan, ha guanyat un premi internacional, el Kenji Nagai Memorial, atorgat a Bangkok. L’any 2006, va anar a Mae Sot a veure el seu germà Win Zaw que va fugir de Birmània l’any 2004. Havíen estat un dels grups de rock més convincents i populars del país. Després d’aquest encontre, Win Maw va enviar diverses fotografíes, videos, DVD, músiques, enregistraments de cançons a diferents publicacions fora del país. Va ser arrestat per aquestes activitats l’any 2008. Condemnat novament, ara a 17 anys de presó.
Aquest premi ha estat instaurat per el govern japonès, un any després de la mort del fotògraf Kenji Nagai per part dels soldats de la Junta quan era a la manifestació dels monjos, setembre de 2007, treballant per informar al mon.
Però en Win Maw ja va ser a la presó durant un llarg període per les seves activitats ‘anti-governamentals’ i el seu suport incondicional a Daw Aung San Suu Kyi.
La seva dona i els seus quatre fills esperen veure’l algun dia lliure en un país lliure on la gent pugui viure sense por.
El senyor Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, adverteix que ara és el moment perque aquest país, Birmània, torni a ser el primer exportador d’arròs del món. Sería un gravíssim error no restablir la economía del país, on el 75% de la població viu de l’agricultura (57 milions d’habitants) i és sense cap mena de dubte, la part més important on viuen en la més gran de les pobreses, en un país on no els manca ni aigua, ni terra fèrtil, ni recursos naturals.
Encara avui, quasi tres anys després de la tragèdia del cicló Nargis que es va endur totes les plantacions d’arròs i va matar milers i milers de persones, i va fer desaparèixer tot el bestiar, els seus efectes son vius i l’impacte econòmic gravíssim, en potencial humà sobretot, en un país on un règim absolutament opressiu i fascista, posa constantment pals a les rodes per el seu desenvolupament davant la mirada crítica (??) de la resta del mon, si és que ho saben i se’ls informa.
Els meus apunts de viatge per aquest sorprenent i meravellós país seguiran apareixent en aquest bloc, amb totes les meves emocions i admiració, però amb la tristor dins la meva ànima, perque veus, perceps, el què passa a Birmània.
El silenci de la gent n’és una mostra.
Les fotografíes: Un infant sortosament viu. Un camp il.legal de refugiats a l’altra banda de la frontera, a la llera d’un riu ara sec, però que a l’arribada de les pluges hauran de fugir ràpidament. El departament d’ortopèdia de la clínica té feina; el 99% son persones esperant refer la seva vida amb una nova cama o un nou braç. Una mare cuidant el seu fill; per què ? Aquesta segurament és la pregunta que es fa.
Avui fa 14 anys i 115 díes que Daw Aung San Suu Kyi està ermpresonada.