Chào ông Viêt Nam

Darrera la mirada de les persones sempre hi ha una història, unes vivències. He fet diverses fotografíes d’infants durant el meu llarg viatge. Però sempre coneixent una mica que amagava la seva mirada. Sempre he demanat autorització per fer una fotografía a una persona; algunes fins i tot t’ho demanàven, d’altres no ho volíen i d’altres mostràven indiferència. 

A Mae Sot, poble fronterer amb Birmània, al nordest de Bangkok, hi vaig ser dues setmanes. La Clínica Mae Tao també té una xarxa d’escoles dins i fora de Birmània. Em van proposar de fer de mestra d’anglès als infants del parvulari, i la meva companya de viatge i jo, ens vàrem convertir en mestres parvulistes durant uns díes.

El seu nom és Cherry HPoo. No riu mai, la seva expresió és molt seriosa, igual que una persona adulta. Té 4 anys i viu a Mae Sot. És de l’ètnia Karen com la majoria dels alumnes. Té sort, perque no viu en un dels tres, quatre, cinc camps de refugiats que són a la frontera. Aproximadament entre 150.000 a 200.000 persones fugides de la dictadura militar de Birmània viuen en aquests camps.

Aquests refugiats viuen en aquests camps sense cap mena de futur. Molts van arribar-hi fa més de vint anys; s’han casat, han tingut fills, nets i han mort dins el mateix camp. No han conegut res més. Només algunes ONG poden entrar-hi. Dins aquests camps hi ha escoles, llocs d’esbarjo (¿?), serveis mèdics i potser alguns tenen la sort que algún país occidental els acull com a refugiats polítics i poden marxar a Suècia,Noruega, Regne Unit o Canada, per exemple. És el seu somni i la seva esperança.

A Mae Sot viuen il.legalment. De fet crec que també és un ‘camp de refugiats’, però les autoritats tailandeses miren a una altra banda perque els interessa, ja que tenen treballadors a baix preu. Quan arribes a Mae Sot, per cert per una carretera preciosa i un paisatge muntanyenc plàcid i meravellós, hi ha un control de policia i pugen a l’autobus a veure la documentació dels passatgers. Pocs s’atreveixen a sortir de Mae Sot. Són famílies, majoritàriament, estructurades;  tenen serveis mèdics gratuïts a la Clínica Mae Tao, escoles, feines esporàdiques o fixes. Tenen llibertat de moviments. Una petita Birmània dins un altre país.  

El futur ? Aquest és el problema.
Les condicions de vida no són les més meravelloses del món, però si les comparem amb els camps de refugiats o dins el seu propi país, podríem dir que estem davant uns ‘privilegiats’.
A l’escola no sempre poden venir. Alguns infants viuen lluny i el transport és també un problema a Tailàndia, en aquest poble. 
A l’escola es veu enseguida quan un infant ha acabat d’arribar amb la seva família, travessant clandestinament la frontera, sense res. A l’hora de dinar, ni tan sols pot portar la carmanyola, i aleshores es comparteix el menjar.

Però a l’hora de la classe són infants i els infants són tots iguals arreu del món … alegres, somrients, canten, ballen, juguen, esperen que els acaronis amorosament ..

Cherry HPoo té aquest posat seriós i només li vaig poder extreure aquest mig somriure. Abans de marxar, em va regalar més somriures i vaig aconseguir jugar a pilota amb ella.

Les dones, homes i infants a Birmània abans de sortir de casa es posen la crema de bellesa anomenada ‘thanaka’ a la cara, que també és un protector solar. Aquest costum és tan antic com que fa més de dos mil anys els aleshores habitants d’aquest país se’l posàven a la cara i per el seu cos. Fan una pasta de la fusta d’un arbre que anomenen ‘thanaka’ …. però aquesta crema de bellesa mereix un altre apunt.