Després de veure Burma VJ …. El documental
2/4 d’11 del vespre d’ahir; cinemes Verdi Park; projecció del documental Burma VJ; aforament ‘quasi’ ple; presentació de la pel.lícula i del seu director Anders Oostergaard.
Comença la projecció. Arronssada a la butaca. Imatges impactants. Boníssim guió. Valentia. Perdre la por. Violència. Mort. Esperances. Lluita. No violència. Il.lusió.
Enfrontaments. Llàgrimes. Desesperació. Impotència. Silenci i aplaudiments.
Avui matí em vénen a la memòria els milers d’infants desplaçats, orfes, nens soldats, discapacitats, refugiats, pobresa, sense escoles ni sanitat gratuïta, treballs forçats.
Unes dades:
Els soldats birmans van entrar al nostre poble; van cremar les cases, van destruïr tot el que van veure, van matar indiscriminadament; vaig veure la violència, la mort dels meus estimats pares, i jo amagat en un forat on m’hi van fer entrar els pares.
He llegit un informe titulat : Displaced Children: Human Rights and International Crimes Against Burma’s internally Displaced Children.
Aquests infant pateixen uns atacs gravíssims contra la dignitat humana, testimonis de la mort violenta i criminal dels seus pares i familiars, i tractats com a éssers inferiors. Aquesta Organització que ha publicat l’informe, fa 10 anys que hi treballa, i ha intervingut en 400 missions i més de 2,000 persones hi han col.laborat.
Només l’any 1997 més de 100,000 persones van ser desplaçades dels seus pobles.
Des de l’any 2002, més de 990,000 infants han estat desplaçats del seu poble i entorn. Més de 3.000.000 de persones s’han vist forçats a marxar, a fugir, viuen il.legalment on poden, i aquests 900.000 infants són dins aquests tres mil.lions, és a dir, un 30%. Les ètnies Arakan, Chin, Kachin, Karen, Karenni, Mon i Shan són les perjudicades. Una neteja ètnica evident.
Els infants necessiten un ajut immediat; seguretat, menjar, atenció mèdica i educació.
Pateixen greus trastorns psicològics, estàn traumatitzats. Cantes amb ells, jugues amb ells, els hi expliques contes. És un procés lent; sí que veus que en un primer instant ténen por dels estrangers i dels adults, però si els infants no han patit traumes importants, la relació és immediatament la d’un infant com tots els del món.
Explica una cooperant: Un d’aquests infants m’explica de bon començament que els seus pares van morir de malaltia; després em diu que els va mossegar una serp verinosa; i a la tercera conversa ja em va explicar la veritat; els seus pares van ser assassinats per els soldats.
En veure la pel.lícula, em transmet que se’ls ha de donar esperança, il.lusió, ajudar-los. Ells per sí sols, ténen esperança, és la seva manera de ser; confíen en que un día tot canviarà. Ja es va intentar l’any 1988; ho van tornar a intentar l’any 2007.
Cada día que passava durant el meu viatge per Birmània, tot veient la fe davant les imatges de Buda, en els temples, els monestirs, les seves mirades , les seves pregàries, entenía que la seva fe i la seva il.lusió en que un día tot canviarà, és sempre present. La violència i la brutalitat pertany als generals; el poble espera, aguanta, lluita en silenci, no es rendeix, perque sap que un dia tot serà diferent.
Difícil per els occidentals d’entendre aquesta manera d’actuar, i difícil d’entendre com aquests mateixos occidentals continúen ajudant als generals i en treuen bons profits econòmics.
La fotografía que podeu veure és d’un grup d’infants desplaçats i en l’arxiu alguna més del meu arxiu de l’escola on ténen el privilegi d’assistir-hi aquests infants refugiats, i que poden aprendre a llegir i escriure, a dibuixar, a jugar, a conviure amb altres infants, a arribar a tenir uns estudis que necessiten quan arribin a ser adults.
Avui fa 14 anys i 267 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.
És certament un privilegi estar amb ells , els infants, poder-los escoltar… dibuixar el món al seu costat. Enhorabona per elegir gaudir d’aquest privilegi tots aquells dies.