Deu ser que ja començo a formar part d’una altra època però el cert és que recordo molt bé com, quan era petit, els elements diguem-ne derivats de la religió eren presents en la vida de cada dia. No em refereixo únicament al fet que tots vivíem sota la llosa d’un nacional-catolicisme imposat i de professió obligatòria. Això hi tenia a veure,
Ara que acaba de tancar portes definitivament el cinema París per cedir el lloc a un establiment de la cadena Zara m’ha vingut a la memòria un record de fa una pila anys: resulta que molt abans que es posessin de moda les multisales, alguns cinemes de Barcelona mancomunaven esforços i compartien la mateixa programació. Encara avui es fa però tinc la
Des del principi d’estar casats l’A. i jo vàrem decidir de celebrar cada 30 de novembre -l’aniversari de noces- sopant en un restaurant de cuina estrangera. El primer any vàrem anar a un xinès que, si no m’erro, es deia La Gran Muralla i que era -no sé si encara hi és- a tocar de l’Ajuntament. M’apresso a dir que el
Llegeixo al diari (vegeu aquí) que des de fa un temps apareixen a la plaça de Catalunya de Barcelona una quarantena de coloms morts cada dia. Possiblement enverinats, diuen. (n’hi ha més) I jo, que ja fa temps que penso que en aquesta ciutat ja en tenim massa, de coloms (amb tota la ronya que comporten), no
(la sèrie comença aquí) Dels veïns de la meva escala n’he parlat més d’una vegada en aquest Bloc. Per exemple, quan vaig explicar una trapelleria matinera del veí del quart primera un dia d’hivern en el que tot el jardí va aparèixer amb mig pam escàs de neu (vegeu aquí), un altre dia vaig evocar els alegrois i rialles dels primers matins de Reis (vegeu aquí) a
(la primera part de l’apunt és aquí) El que podríem denominar com la història immobiliària de l’A. i meva és -malgrat els quasi trenta-cinc anys que portem de casats- bastant breu i, contemplada amb ulls d’ara, força marciana. El nostre primer pis -al carrer del Telègraf, al Guinardó- el vàrem comprar a una immobiliària que es deia FUSA l’1
Deu ser cosa de l’edat que et va tornant cada vegada més amant de les rutines però hi ha una sèrie de fites que solen esdevenir-se entre finals de gener i principis de febrer que en el meu particular calendari anyal de biorritmes m’indiquen que, un cop superat el parèntesi de les festes nadalenques, les rodes de la vida reprenen un
M’escriu en Tapi (o na Tapi) -que m’ensumo que deu ser molt jove- per dir-me que li ha cridat l’atenció que en el meu catàleg de categories del Bloc hagi batejat amb el nom "batalletes" un epígraf que aplega tots aquells apunts en els que parlo de records i reflexions de la meva vida. Em diu en Tapi (o na Tapi, vaja) que li fa
Com tantes coses a la vida el que avui explicaré té la importància que cadascú li voldrà atribuir. És probable que per a molts lectors sigui una nimietat. Per a mi, en canvi, no ho és en absolut. Així doncs, em fa molta il·lusió deixar constància escrita aquí que avui fa vint-i-cinc anys que vaig apuntar-me com a soci, amb el
M’imagino que és una reacció d’allò més lògica. Cinc mesos després de la mort de ma mare mon pare (vegeu aquí) comença a dedicar una bona part del seu temps a remenar calaixos, armaris, capses i àlbums de fotografies a la percaça de documents, objectes i records que l’ajudin a reviure èpoques anteriors. (n’hi ha més) Sortosament, en
La brama corria des de fa mesos pels cercles "teatreros" de casa nostra tot i que, per raons òbvies, tothom mantenia una actitud discreta i respectuosa: el popular actor Paco Morán estava travessant una situació de salut summament preocupant. Pel que ara s’ha sabut, l’estiu passat una infecció intestinal similar a la que pateix Fidel Castro va provocar una degradació progressiva de l’estat
Amb la seva habitual i gens dissimulada complaença per tot allò que es cou pels voltants del carrer Nicaragua l’edició d’ahir d’El Periódico dedicava tota una pàgina a explicar a la ciutadania que el president Montilla té una professora particular amb qui fa dues hores setmanals de classe de català . A més a més en un requadre destacat se’ns deia que la jornada de treball de
Aquests dies em sento especialment bé. Potser arrossego una mica de son endarrerida (i aquesta nit tenim Barça a la TV!) però, vaja, amb els costums assenyats i ordenats que practico no ha de ser res que distorsioni gaire allò que ara es diu "el meu dia a dia". L’A. i jo -que sempre estem contents- aquests
Cada dia festiu pels volts de les vuit del matí baixo al quiosc de Sanllehy a comprar la premsa. Per salvar els quatre pisos que separen casa nostra del carrer tiro habitualment d’ascensor. Tret d’un dia l’any. Un dia molt especial en el qual retardo un pèl més la meva sortida i baixo les escales a
(La primera part la trobareu aquí) Durant el dinar nadalenc surt el tema dels idiomes estrangers. Recordo que els primers contactes amb el francès els vaig tenir quan anava a visitar la tieta Conxita i el tiet Martí -els rics de la família- que, entre altres coses insòlites per a nosaltres, compraven "Paris-Match". No sé exactament per què però d’aquelles