Déu n’hi do quin any, el 1967! Va començar amb el suïcidi de Luigi Tenco a San Remo ("Ciao, amore, ciao…"), van obrir portes Bocaccio, els magatzems Sears -a tocar de Calvo Sotelo- i el cinema Publi com a primera sala d’art i assaig de Barcelona (amb la projecció de "Repulsión", de Polanski, i el curt
Avui, 13 de juny, diada de Sant Antoni de Pàdua, patró del ram de la construcció, es presentarà a Frankfurt el programa oficial de la cultura catalana a la Fira del proper octubre. Tinc un record molt viu dels dies que, quan jo era petit, celebràvem el patró dels paletes. Poc abans del 13 arribava a casa un sobre
Dos quarts de 9 del matí d’ahir, dilluns. A Barcelona és festiu. Els polítics van decidir que aquesta Segona Pasqua la celebréssim set dies més tard de quan tocava per allò de no estirar el cap de setmana electoral i que la gent anés a votar (he, he…) massivament. La ciutat és buida. Per l’hora i per la festivitat, és clar.
La celebració aquests dies a Barcelona del Saló Construmat i la polèmica desfermada a propòsit de la tremebunda propaganda sobre l’elevat nombre d’accidents laborals en el ram de la construcció (el ram en el que em vaig guanyar la vida durant molts anys) que la Generalitat ha posat en l’estació del metro i dels ferrocarrils de la plaça d’Espanya m’han
La M., una companya de la feina practicant molt fervorosa de les seves conviccions religioses em comentava que un dia d’aquests un dels seus fills havia rebut el sagrament de la Confirmació com a pas previ per a la Primera Comunió. La notícia m’ha cridat l’atenció perquè jo ja em pensava que això de confirmar les criatures havia passat a la
Encara es conserva en bon estat, tot i que per les puntes ja comença a groguejar. És la factura número 005359 de Muebles Favorita (Urgell cantonada Sepúlveda) a nom de "Sr. Isern. Telégrafo, 50, entlo 1a" pel concepte següent: "1 cabezal mod. S-And, bicolor, con turca de 135 cms. con ruedas". L’import és de 17.125,- pessetes que amb un
A casa des de fa una pila d’anys col·laborem amb els programes d’apadrinament d’infants que la Fundació Intervida desenvolupa al Perú. M’apresso a dir que no és cap ajut espectacular pel qual l’A. i jo hàgim d’anar pel món traient pit però segur que el nostre amb el del costat i el de l’altre i el de
Un dels encants de la feina amb la que em guanyo la vida és que de tant en tant m’arriben trucades des dels llocs més insospitats del món en demanda d’informació sobre els assumptes més diversos i imprevisibles que es puguin imaginar. Abans d’ahir, diada de Sant Jordi, en vaig tenir un bon exemple. Cap a tres
Tal com estava planificat des de fa unes setmanes avui hem passat la tarda a la Clínica Teknon on li han fet a l’A. una petita intervenció a l’ull dret -l’esquerre tocarà d’aquí a vuit dies- que ha anat molt bé però que, com no podia ser altrament, ha destarotat les velles rutines de cada dia.
Llegeixo que la gent de La Cubana (vegeu aquí) compleix vint-i-cinc anys de dedicació a les arts escèniques i que, per celebrar-ho, munten una gira per tornar a representar "Cómeme el coco, negro", cosa que m’omple de satisfacció perquè, tot i que no em considero en absolut cap entès en matèria de teatre, crec que aquesta obra i "Cegada de
(La sèrie comença aquí) La primera notícia sobre Eduardo Criado em va arribar a través de la ràdio dels anys cinquanta. Tenia una veu molt característica i sovint intervenia com a actor en les transmissions d’obres de teatre -"Teatro invisible" i "Radioteatro" n’eren els noms- que feia Ràdio Barcelona. Per aquells anys simultanejava dues feines:
Aquest mes de març ha portat la notícia de la mort de dos homes que no vaig conèixer personalment però que han tingut una certa presència en determinats moments de la meva vida. Coincidien en el nom: els dos es deien Eduardo (o Eduard, perquè eren catalans). L’un era Eduardo Tarragona, procurador en les Corts franquistes pel denominat "tercio familiar" (els altres dos
L’escena sembla extreta d’una novel·la de Charles Dickens però puc assegurar que és rigorosament certa. Jo en vaig ser el protagonista i és, segurament, el record més llunyà que tinc de la meva infantesa. Som a l’any 1954 o a tot estirar 1955. A l’“Academia Aguilar”, una escola de pis del carrer Ponent -a tocar d’on vivia el Terenci– regentada
Des que aquest Bloc està en funcionament hi ha una data en la que faig un apunt temàtic fix. És la d’avui: 19 de març, diada de Sant Josep i aniversari del meu naixement. És, doncs, la tercera vegada que m’hi poso i si algú sent curiositat per saber quines coses concretes barrinava tal dia com avui de l’any passat
Com cada any si fa no fa per aquesta època passo la revisió mèdica que ens fa l’empresa. Aquest ritual que els nostres periodistes i comunicadors darrerament solen denominar “revisió metge” ben a joc amb el seu cosí germà “certificat metge”. La cita és a dos quarts de nou. Me n’hi vaig dejú, com Déu mana. Arribo a