Totxanes, totxos i maons

Amb la seva habitual i gens dissimulada complaença per tot allò que es cou pels voltants del carrer Nicaragua l’edició d’ahir d’El Periódico dedicava tota una pàgina a explicar a la ciutadania que el president Montilla té una professora particular amb qui fa dues hores setmanals de classe de català .

A més a més en un requadre destacat se’ns deia que la jornada de treball de la nostra primera autoritat sol començar cap a les vuit del matí i no s’acaba abans de dos quarts de dotze de la nit. I embolica que fa fort.  (n’hi ha més)

M’apresso a dir-ho: crec que sóc una persona bastant ocupada però mai de la vida se m’acudiria respondre a la pregunta "Com va tot?" amb aquell reguitzell d’esgarips, planys i carones de vedell a punt d’escorxador (tot i que per dintre ben cofois n’estan) amb què molta gent et respon dient: "Ufff. Ni t’ho explico. Una feinada, tu. No dono l’abast. Ahir a quarts de deu encara era al despatx".

Sembla que molta gent se sent més feliç si se l’associa amb una imatge de persona atrafegada. De persona que mentre esmorza en una esgarrapada aprofita per despatxar amb la secretària, que freqüenta els dinars de treball (on està prou demostrat que ni es dina ni es treballa), que acostuma a convocar reunions simultànies per aprofitar el temps i que no surt de la feina fins que és fosc. I així un dia rere l’altre vinga "apretadas agendas de trabajo"…

I el que és encara pitjor. Pel que em diuen, sembla que cada vegada està més mal vist en empreses de determinats rams -informàtica, consultores, financeres, comunicació, gabinets jurídics…- que la gent plegui quan li toca i no regali hores de dedicació robades al seu temps de lleure.

A mi, en canvi, no m’emocionen gens, aquestes preteses heroïcitats. Més aviat em provoquen pena. Deu ser que ja sóc d’una altra època però confesso que tinc una irrefrenable tendència a pensar que amb un jornada de vuit hores -això sí, ben aprofitades- es pot fer moltíssima feina. I si algú necessita més temps per fer-la és perquè en el fons és una mica malfeiner.

D’aquests n’he conegut unes quantes modalitats. El que no se sap organitzar i fa cada cosa en el triple de temps necessari. El que no vol o no sap delegar i, doncs, s’ha d’empassar la feina pròpia i la que podrien fer-li els del seu entorn. El que no se’n refia de ningú i, per tant, cada vespre ha de revisar tot el que durant la jornada han fet els seus subordinats. El cagadubtes que abans de prendre cap decisió fa un informe detallat que envia a mitja dotzena persones en espera d’opinió i que fins que no té totes les respostes ben analitzades i condensades no fa el següent pas…

Hi ha un altre cas que mereix un tractament a part i que és el d’aquell que té més feina que temps per fer-la i que, a més a més, l’empresa no li dóna recursos humans o logístics suficients per dur-la a terme. Aquesta seria una perversió relacionable amb el que deia tres paràgrafs més amunt i que, dissortadament, és també força comú.

També hi ha casos patològics. Per exemple, un dels caps que vaig tenir en l’última empresa constructora en la que vaig treballar (parlo de l’any 1980). Quan entrava un nou membre en el seu equip de caps d’obra el primer que li deia era que podía trucar-li tranquil·lament a l’oficina (aleshores no hi havia mòbils) a qualsevol hora entre les 9 del matí i les 10 de la nit de dilluns a dissabte. I, efectivament, el paio hi era.

No cal dir que aquell individu, en reciprocitat, considerava que et podia trucar a casa en qualsevol moment del seu exagerat horari. Tenia dona i fills però, per raons que només ell sabia, era evident que es trobava molt millor al despatx que a casa seva.

Cada dia que passa estic més convençut que no és gens bo que es vagi difuminant la tradicional divisió de la jornada en tres franges de vuit hores repartides equitativament entre el treball, el lleure i el descans. I més en un clima mediterrani suau i amb força hores d’insolació com el nostre que el que convida és a sortir al carrer a passejar.

Per anar bé, tothom a les sis de la tarda ja hauria d’haver enllestit la feina per començar a invertir en el gaudi personal i familiar. Jo, que sóc de mena matinera procuro anar a dinar cada dia a casa i a les sis de la tarda ja no ser al despatx. Si més no això és el que intento i predico.

Per això aplaudeixo amb entusiasme l’experiment que el Teatre Nacional de Catalunya està duent a terme en la present temporada de començar les representacions a les 8 del vespre dels dies feiners. És un primer pas, però molt necessari. Cal començar a trencar el glaç…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!