Totxanes, totxos i maons

Aquests dies em sento especialment bé. Potser arrossego una mica de son endarrerida (i aquesta nit tenim Barça a la TV!) però, vaja, amb els costums assenyats i ordenats que practico no ha de ser res que distorsioni gaire allò que ara es diu "el meu dia a dia". L’A. i jo -que sempre estem contents- aquests dies ho estem especialment per dos motius. Primer, perquè per Reis els dos nois de casa ens varen regalar un viatge d’un cap de setmana a Roma per d’aquí a dos mesos. I segon, perquè ja hem començat a posar fil a l’agulla per al nostre retorn a Grand Canyon a finals de juliol.

A la feina les coses van d’una manera que m’agrada. Aquesta gent diu coses que em són familiars. Properes. Per primera vegada sento un conseller de Cultura -abans d’ahir al programa d’en Bassas- demanant obertament als mitjans de comunicació que deixin de banda la moda de l’autoodi i dediquin a les coses que es fan aquí la mateixa atenció que dediquen a les que es fan a fora. Ja començava a ser hora…  (n’hi ha més)

Ahir al migdia vaig fer mans i mànigues per no faltar a l’acte de presentació de la nova Vilaweb TV (vegeu aquí)  (aprofito per demanar disculpes: quina vergonya, vaig ser l’últim d’irrompre a la sala quan l’acte estava ja ben avançat). Vaig voler estar a prop del Partal i el seu equip en aquest dia que ell definia en el seu "Mail obert" d’avui (vegeu-lo aquí) com molt llarg però, sobretot, un dia en el que, de cop i volta, el demà es va fer avui amb la presentació de la televisió IP i, més concretament, del producte Aple TV (vegeu aquí).

Aquest migdia, d’altra banda, s’ha signat un conveni de Google amb cinc importants biblioteques catalanes per a la digitalització i la publicació a internet de les obres dels seus fons lliures de drets d’autor (vegeu aquí).

Comptat i debatut, tinc la impressió que aquests dies estem vivint esdeveniments importants. O si més no, els prolegòmens d’una sèrie de transformacions que aniran molt més enllà del que fins feia poc podíem imaginar-nos.

I és en aquest punt quan he de confessar -i això de tenir un Bloc va de conya per situacions com aquesta, tu- que no puc evitar sentir-me una mica vell perquè reconec que, tot i intuir-ne la importància cabdal que tenen, em costa seguir de prop la magnitud d’aquests canvis. Aquest estiu l’amic Partal em va començar a explicar algunes de les petites meravelles informatives que des del meu iPod, via iTunes, tindria ben aviat (des d’ahir, potser?) al meu abast. Vaig entendre bastant del que em deia.

Suposo que a poc a poc, a la meva manera i a la meva velocitat aniré incorporant a la meva quotidianitat totes o una bona part d’aquestes innovacions. Discretament, sense fer gaire nosa als que vénen pel darrere, molt més joves i amb ganes de menjar-se el món. L’A. i jo, contents com sempre, l’únic que els demanarem és que ens deixin algun raconet. Els prometem no fer gaire nosa i fer-nos creus, amb la nostra ingènua facilitat per enlluernar-nos, davant de tot allò que per a molts serà la normalitat de cada dia en un futur que ja és present i que mentre puguem mirarem de viure amb la màxima implicació.

————————————————————————————-

I per arrodonir l’apunt d’avui -una mica especial, ho reconec- penjo els estremidors 3’44" que dura "Ull per ull", el tall que canta Adrià Puntí a la pel·lícula "Rock & Cat"(vegeu aquí). Aquest noi és gran. Molt gran…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!