Totxanes, totxos i maons

Deu ser que ja començo a formar part d’una altra època però el cert és que recordo molt bé com, quan era petit, els elements diguem-ne derivats de la religió eren presents en la vida de cada dia. No em refereixo únicament al fet que tots vivíem sota la llosa d’un nacional-catolicisme imposat i de professió obligatòria. Això hi tenia a veure, és clar, però no ho era tot ja que m’atreviria a dir que en aquesta sacralització hi havia un component de naturalitat força notable. Cosa que em fa pensar que potser els motius profunds del que comentaré els hauríem de buscar més a prop de l’antropologia que, per entendre’ns, del No-Do.  (n’hi ha més)

Parlo, per exemple, del "Jesús" i del "Sant Pau" que acostumàvem a dir (i encara es diu, però molt menys) quan algú feia un esternut o tenia un atac de tos. O del costum -per mi ja rural- de dir "A Maria" (apòcope d’"Ave Maria") quan s’entrava en una casa o "Deu vos guard" (ara, amb sort, un esllanguit "delaguard") quan es rebia una persona en algun lloc. En aquest mateix paquet hi cap l’"adéu siau", és a dir, "Amb Déu siau".

Segur que per les cases dels avis encara avui es poden trobar a les parets del rebedor rajoles amb salutacions com aquesta: "Si veniu per bé, no us quedeu al carrer / Si veniu per mal, no passeu del portal". El bé i el mal, el portal i el carrer, extrems d’un món en el qual el sagrat tenia una presència força habitual.

Paraules o bé gestos com el signe de la creu fet amb la punta del ganivet damunt la crosta cada vegada que a casa s’encetava una barra de pa. També recordo haver vist quan algú badallava ostensiblement fer-se ell mateix un seguit de signes de la creu amb el polze davant de la boca fins que el badall no s’acabava. Per barrar el pas als mals esperits, evidentment. I, continuant amb el pa, evoco també amb nitidesa el costum de la meva àvia de fer-li un petó quan, per atzar, li queia a terra una llesca o un rosegó.

Un altre ritual que evidenciava aquesta sacralització era el del sistema correcte per eliminar les estampes que et donaven a missa o, com a premi, a l’escola si anaves (no va ser el meu cas) a escoles religioses. Mai de la vida podien ser estripades o llençades a la paperera o a la galleda de la brossa. Si és que n’havíem de suprimir alguna la solució era contundent: les estampes s’havien de cremar.

No és estrany que amb tota aquesta motxilla de convencions heretades i viscudes -la majoria de les quals puc dir que, en aparença, les tinc superades- mantingui ben viu algun rebrot sacralitzador. Per exemple, en el cas dels llibres.

Tota la vida recordaré la sorpresa immensa que vaig tenir la primera vegada que a Londres -el 1974- vaig descobrir que en la majoria de les papereres de Hide Park hi havia llibres que els londinencs havien llençat un cop llegits. No ho entenia. I encara ara em costa de fer-me’n a la idea. Llençar un llibre, Déu meu…

Ras i curt: per mi encara avui és un sacrifici haver de desprendre’m d’un llibre o, encara més, tractar-lo inadequadament, rebregar-lo, guixar-lo… Per això ahir, a propòsit de la lectura del llibre de Patrícia Gabancho, comentava que estic fent una cosa insòlita per als meus costums: en subratllava alguns fragments.

Des que em dedico a comentar llibres els paquets amb novetats de les editorials envaeixen el pis (sobretot en èpoques com ara, prèvies a Sant Jordi). Paquets amb llibres una bona part dels quals sé que ni els podré llegir, ni els necessitaré més endavant, ni (amb perdó) m’interessaran.

Sort que des de fa uns anys he trobat la solució ideal per al problema: tres cops a l’any -per vigílies de Sant Jordi, abans de les vacances d’estiu i a prop de Nadal- poso una nota a l’ascensor de casa anunciant als meus veïns que durant uns dies en la cambra de les bicicletes trobaran una pila de llibres nous que no necessitaré o de vells -però en magnífic estat- que ja he decidit donar de baixa perquè triïn, remenin i s’emportin els que necessitin. Puc assegurar que pràcticament el noranta per cent dels llibres troben llar d’acollida i, per tant, el ritual de separació és molt menys dolorós per a mi. I, a sobre, tinc els veïns més contents que un gínjol.

Qualsevol cosa abans que llençar un llibre a la paperera. Una sacralització que encara avui tenim uns quants i que molt em temo que d’aquí a vint o vint-i-cinc anys haurà caigut en l’oblit més absolut.

Déu meu…

———————————————————————————–

(Del llibre "El preu de ser catalans", de Patrícia Gabancho, editat per Meteora)

"Si la cultura espanyola és la que relliga el nen andalús i el nen català, també incorpora sota el mantell protector el nen colombià. ¿O quina cultura el rep, a aquest nen, quan surt al carrer en el seu barri perifèric? Si encara que per casualitat hagués anat a parar a un barri catalanoparlant tothom se li adreçaria en castellà! I a la mama i al papa colombians, també!

Això greixa la convivència, però la convivència també sobreviuria a una estandardització del català, només que la població catalana ho intentés amb el somriure que la caracteritza.

El que no és de rebut és parlar amb tots els migrants, siguin espanyols o siguin del món sencer en castellà i després queixar-se amargament que ens destaroten la llengua i a on anirem a parar" (p. 61)

—————————————————————-

"Que el Ministeri de Cultura faci una exposició de pintura espanyola i hi posi Miró i Dalí és tan sols una qüestió d’apropiació indeguda; que la Generalitat de Catalunya determini que Mayte Martín és cultura catalana és difuminació del patrimoni cultural català, dit sigui amb tots els respectes per una artista que és enorme en el seu talent, però espanyola en el seu imaginari.

No tot el que s’hi cria, a Catalunya, és català. Hem d’assumir que la cultura espanyola hi ha fet niu." (p. 64)

——————————————————————–

"Espanya ho té molt clar quan un escriptor pertany a la cultura catalana: l’obvia. Els catalans de cultura catalana no triomfen a Espanya. S’accepten aquells -Quim Monzó, Carme Riera- que s’hi van obrir pas en la dècada dels 70 i potser una mica dels 80, quan l’anticatalanisme i sobretot l’antinacionalisme no hi havia fet tant de camí. Quan un intel·lectual espanyol ve a Barcelona -i això comença a ser història, perquè ja no venen- es relaciona amb els intel·lectuals catalans que assumeixen la cultura espanyola, no pas amb aquest cercle subterrani d’autors provincians que tenen el català com a llengua d’expressió. No hi ha, contràriament al que passava als anys 30, lectura i relectura entre catalans i espanyols, i gosaria dir que el menyspreu està del tot a la banda espanyola i no pas a la nostra. I aquesta manca de diàleg entre cultures, que es correspon amb l’escarpat moment polític, és potser el definitiu intent d’ofegar la cultura catalana, de fer-la petita, de fer-la paleta -l’expressió és de Maruja Torres-, de fer-la prescindible.

Amb la cultura espanyola feta a Catalunya, els espanyols en tenen prou. Però els catalans, no." (p. 76-77)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!