Totxanes, totxos i maons

M’imagino que és una reacció d’allò més lògica. Cinc mesos després de la mort de ma mare mon pare (vegeu aquí) comença a dedicar una bona part del seu temps a remenar calaixos, armaris, capses i àlbums de fotografies a la percaça de documents, objectes i records que l’ajudin a reviure èpoques anteriors.  (n’hi ha més)

Sortosament, en aquesta tasca de recuperació que ha emprès, abans de llençar res a la brossa, mon pare va fent paquets de coses i piles de papers que suposa que al meu germà o a mi ens interessaran i quan ve a veure’ns ens les porta. És curiós, quasi mig segle després revisc aquella època de la meva infantesa quan l’arribada del pare a casa solia comportar alguns dies el regal d’un tebeo per a mi i d’una revista o un diari que llegia ell però que jo, així que podia, m’apressava també a tafanejar (*).

Com que, si més no a nivell familiar, sembla que tinc una certa fama de lletraferit el dissabte passat mon pare em va portar dos plecs de fulls mecanografiats d’allò més esgrogueïts sobre l’existència dels quals alguna vegada me n’havia parlat però que, de fet, fins aleshores no havia vist.

Són dos treballs que va escriure quan feia la "mili" -la seva segona "mili", val a dir, ja que el febrer de 1939, abans d’acabar la guerra, el varen tornar a mobilitzar fins a l’abril de 1942- a Osca i que va presentar a un certamen literari organitzat pel "Regimiento de Infantería número 20" amb motiu de la Festa del Llibre de 1941.

Com fan alguns professionals dels premis literaris mon pare va tirar sense gaires manies a dues modalitats de la mateixa convocatòria: poesia i assaig.

En poesia -més exactament en la categoria de "poemas alusivos a la Nueva España"- va guanyar el primer premi amb un extens reguitzell de quartets força ben construïts que es titulava "El Ejército y su Caudillo". Glups.

En "Ensayo literario" va quedar classificat en segon lloc amb un treball titulat "España y el régimen de préstamos a la nupcialidad". Reglups.

Pel que veig que va anotar ell mateix al final dels dos treballs que ara tinc damunt de la meva taula a punt d’ingressar a la corresponent carpeta d’arxiu el que ha activat la meva curiositat són els premis tangibles que l’home va obtenir. En ambdós casos varen ser quinze dies de permís, dos llibres "relacionados con el Cerco de Huesca" (un d’aquests, titulat "Asedio de Huesca", ja fa anys que me’l va regalar) i una quantitat de diners.

Just en tocar aquest punt és quan m’ha vingut a la memòria aquella frase de Joan Oliver-Pere Quart que deia que la poesia és la més pobra de totes les arts pobres. L’any 1941 els militars del "Regimiento de Infantería número 20 de Huesca" ja ho tenien ben clar: pel segon premi d’assaig el meu pare va percebre trenta pessetes. En canvi, pel primer premi de poesia es va haver de conformar amb vint.

—————————————————————————————

(*) Gairebé sempre el que em comprava era el TBO. De diaris mon pare comprava els diumenges -sagrat- el Diario de Barcelona i els dilluns la Hoja del Lunes per saber els resultats del futbol. Algunes setmanes comprava també "Lean" o "Vida Deportiva", revistes esportives plenes de fotografies dels partits del diumenge anterior que m’agradaven amb bogeria.

"El Once", en canvi, no. Aquesta revista que parlava de l’esport en clau humorística la llegíem tant ell com jo només quan anàvem al barber del carrer Ponent (molt a prop de can Terenci, per cert). Un dia aquell barber es va morir i vaig començar a freqüentar el de Casanova-Gran Via, que encara existeix.

Allí vaig entrar en contacte amb dues revistes que varen marcar bona part de la meva primera pre-adolescència: "Destino", amb "La columna de Raimon", els "Encuentros" de Baltasar Porcel i els articles de Josep Pla, i "Dígame", una magnífica revista dedicada als toros que va ajudar a consolidar la meva afició per "la fiesta" -una afició que ja deia fa pocs dies que mantinc tot i que la prodigo molt poc- activada pel cronista de TVE Manuel Lozano Sevilla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!