(La sèrie comença aquí) Mira que sóc pesadet -ho admeto- quan agafo un tema i hi fico la banya fins que em sembla que li he extret tot el suc. Per exemple amb la sèrie dedicada als missatges de futur que va ocupar sis extensos apunts entre el 23 de juny i el 4 de juliol d’enguany. Doncs bé, resulta que
Bastant justet, francament, això de "La teva vida en 65 minuts" que ha estrenat tot just fa tres setmanes la directora catalana Maria Ripoll. (n’hi ha més) Un guió amb unes quantes cartes que no lliguen, una realització massa deutora de l’estètica del videoclip, un protagonista principal – Javier Pereira- que es passa tota la pel·lícula amb
Feia molt de temps que no m’acostava a una platja i pel que he pogut veure ja n’he tingut prou per una llarga temporada més. Digueu-me intransigent i carca, si voleu. Intolerant, fins i tot. Però he arribat a la conclusió que no suporto la impúdica exhibició de personal damunt la sorra amb pells tatuades i cossos perforats
Matí de passeig sense presses amb la Vespa per la carretera vella de la costa fins a Caldetes per visitar la Fundació Palau, del poeta Josep Palau i Fabre. A les 10 del matí, quan sortim de casa, el sol és més aviat estantís -fins al punt que he hagut de posar-me un jersei- i
Si fa vint-i-quatre hores algú m’hagués parlat d’un país on el dia en què està previst el major nombre de sortides i arribades per via aèria una colla de treballadors emprenyats envaeix les pistes com si fos la cosa més natural del món i col·lapsa el trànsit durant tot un dia deixant bloquejats milers de passatgers
Tot i que de bon matí, via internet o per la ràdio, ja surto de casa una mica informat del que està passant al món tinc un sistema quasi infalible per assabentar-me de quins són els temes que de debò interessen al ciutadà del carrer. Em refereixo a una espècie de tertúlia que s’organitza -de
(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris de la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dijous 20 de juliol i l’hora les 19:03) Dissabte passat l’A. i jo vàrem viure una experiència nova: uns bons amics -que ja han
El company de feina Albert S., seguidor d’aquestes totxanes i una de les poques persones del meu entorn amb qui puc intercanviar impressions sobre les darreres tendències en l’arquitectura dels nous tanatoris a Barcelona, m’envia un correu electrònic a propòsit del que explicava dimarts passat per dir-me que el vaticini del meu pare sobre els museus ja va ser
Fa uns quants anys, quan el meu pare encara feia tronar i ploure, recordo que solia dir que tal com anaven les coses no havíem de trigar gaire temps a veure un cagarro exposat en la vitrina d’un museu i a la porta tot de gent fent cua per contemplar-lo amb la boca oberta. Doncs
(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris que de vegades té la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 10 de juliol i l’hora les 7 de la tarda) Aprofitant que hi passo a prop aturo una estona la moto per tafanejar les obres
De vegades la vida propicia coincidències cruels. Aquests dies en tenim un bon exemple: per una banda hi ha hagut la mort de la pedagoga Marta Mata i, per l’altra, mestres, alumnes, pares i administració no paren de fer alegrois perquè aquest any la prova de català de la Selectivitat sí que ha estat fàcil i no
Sembla mentida que a aquestes alçades del segle XXI una persona tan assenyada i d’ordre com jo tingui problemes amb les màquines però la veritat és que ahir va ser un dia marcat per la tecnologia: primerament vaig tenir el PC de casa a punt del col·lapse irreversible si no hagués estat per un esforçat
(La sèrie comença aquí) Tot aquest seguit de records, batalletes i reflexions al voltant dels missatges adreçats al futur no hauria sorgit -o, si més no, no hauria fet eclosió en aquest moment i d’aquesta manera tan prolixa- si l’A. i jo no haguéssim anat a sopar fa uns dies a casa d’uns bons i
(La sèrie comença aquí) Era un poema breu, tot just mitja dotzena de versos, però que em va sacsejar com un terratrèmol. El poeta, assegut al marge de la carretera mentre el xofer canviava una roda, deia que no se sentia bé ni en el lloc d’on venia ni en el lloc cap on es
(La sèrie comença aquí) Si hagués de trobar uns referents literaris a la meva fascinació pels missatges de futur n’esmentaria tres: Salvat-Papasseit, Terenci Moix i Bertolt Brecht. Autodidacte (i un pèl potiner) com sóc, són uns referents que m’he anat trobant pel camí i que m’ha plagut d’associar-los, tant si s’hi ajusten com si he