Totxanes, totxos i maons

Des del principi d’estar casats l’A. i jo vàrem decidir de celebrar cada 30 de novembre -l’aniversari de noces- sopant en un restaurant de cuina estrangera. El primer any vàrem anar a un xinès que, si no m’erro, es deia La Gran Muralla i que era -no sé si encara hi és- a tocar de l’Ajuntament. M’apresso a dir que el grau d’exotisme i d’originalitat que podia tenir un sopar en un restaurant xinès a Barcelona l’any 1973 no té ni punt de comparació amb el que té ara.

El segon any vàrem anar a un restaurant francès que es deia “Les délices de France” i que estava a la part alta de Muntaner. El tercer va tocar cuina italiana amb “Il giardinetto”, a tocar de Tuset…

De cara a 1977 -el cinquè aniversari- vàrem voler fer alguna cosa especial i se’ns va ocórrer que seria divertit anar a viure un parell de dies a un hotel barceloní per veure com ens en sortíem, en això de fer de turistes en la pròpia ciutat.

El pla de la festa es limitava només a dos dies -el dimarts 29 i el dimecres 30 de novembre- perquè ni la bossa donava per a gaires alegries més ni podíem deixar el noi gran de casa -aleshores de 2 anys- gaire temps a cura dels sacrificats avis.

Hi havia, a més a més, un parell de factors addicionals a tenir en compte: l’avançat embaràs de l’A i el fet que el mateix dimecres 30 per la tarda ens esperaven a La Llave de Oro per signar les lletres i els documents del nou pis (vegeu aquí) i -tatxaaan!..- per lliurar-nos-en les claus.

L’hotel elegit el vaig tenir ben clar des d’un bon començament: havia de ser a la Rambla i amb finestral obert al carrer més bonic del món. Amb aquestes premisses l’elecció era senzilla: uns dies abans vaig reservar una cambra -“Amb vistes a la Rambla, sobretot”, els vaig insistir- a l’Hotel Orient i al vespre del dia 29, just abans de sopar, vàrem encaminar-nos-hi. Si no recordo malament la festa l’havíem començat a mitja tarda anant a veure una pel·lícula.

Potser ara la cosa no té tanta gràcia però tota la vida recordaré el rostre impàvid del recepcionista de l’hotel -exemple de professionalitat- en examinar el meu DNI en el qual jo figurava com a domiciliat a la ciutat de Barcelona mentre em veia acompanyat d’una senyora -una noieta, vaja- amb una prominent panxa de set mesos i mig.

Aquella nit vàrem sopar més contents que un gínjol envoltats de la decoració decadent dels salons de l’Oriente. L’endemà vàrem passejar per la Rambla, vàrem pujar a Colom, després vàrem anar al Museu Picasso, vàrem dinar a la Barceloneta i encara ens va quedar temps per -feliços i indocumentats- fer unes quantes voltes fins a l’hora de visitar la immobiliària i convertir-nos en propietaris del nostre nou pis. El que encara tenim.

Uns quants anys després -el juliol de 1985, més concretament- Josep Maria Espinàs va publicar en la seva secció diària a l’Avui un article titulat “Una experiència” que encara conservo i que, sense ser un calc del nostre cas, descrivia una història similar d’un amic seu barceloní que va reservar una cambra en un hotel de Barcelona per passar-hi una setmana de vacances, ell i la seva muller, d’absolut incògnit mentre els fills i la resta de la família se’ls imaginaven en un indret paradisíac… a l’altra punta del món.

I. és que, de vegades, el paradís és a tocar. Només cal tenir encert a l’hora de triar-te la companyia. Aquell 29 i 30 de novembre de fa trenta anys jo la vaig encertar. I així em va anar.

I així em va encara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!