Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de febrer de 2007
0 comentaris

Per què en dic “batalletes”?

M’escriu en Tapi (o na Tapi) -que m’ensumo que deu ser molt jove- per dir-me que li ha cridat l’atenció que en el meu catàleg de categories del Bloc hagi batejat amb el nom "batalletes" un epígraf que aplega tots aquells apunts en els que parlo de records i reflexions de la meva vida. Em diu en Tapi (o na Tapi, vaja) que li fa molta gràcia perquè coincideix amb el que a casa seva havia sentit dir als seus pares quan algú es posava a evocar el passat i em pregunta d’on prové aquesta denominació.  (n’hi ha més)

L’origen, amic (o amiga) Tapi, prové d’un tebeo de la meva infantesa que es deia "DDT", tres lletres també com el mític "TBO" del qual enguany, precisament, es compleixen noranta anys de la publicació del primer número.

El DDT era un poderós insecticida que en aquells primers anys cinquanta -que és quan va sortir el tebeo amb aquest nom- era molt utilitzat a les cases. Ara em sembla que és una substància totalment prohibida pels seus nocius efectes col·laterals.

En adoptar aquest nom per a la publicació sembla deduir-se que les tres lletres del DDT volien ser una alternativa diguem-ne més dura (dintre de les moltes limitacions en la permisivitat de l’època, és clar) al TBO, de caire més familiar i tou.

Un dels mestres del DDT va ser Manuel Vázquez creador, entre moltes altres, de sèries d’historietes com "Las Hermanas Gilda", "Angel Siseñor", "Anacleto, agente secreto" i "La familia Cebolleta", el seu èxit més important.

En aquesta família tenien un avi amb una llarga barba blanca i el peu embenat a causa de la gota que es passava el dia perseguint els altres personatges per explicar-los els seus records de la guerra de Cuba. Uns records que, lògicament, per a ell eren "batalletes".

I han estat aquestes "batalletes" les que molts que vàrem conèixer de prop la família Cebolleta hem adoptat per definir el que fem quan ens posem tendres (o tontos), mirem cap enrere i evoquem les coses que hem viscut.

El pitjor per els altres, però, és que no ens conformem amb recordar només. Què va. Ens entestem, ai las, a explicar-ho. Clavat com l’avi Cebolleta. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!