El Raval + tropical
Deixa un comentariPrenc el metro escoltant càntics a Barcelona a través del telèfon i d’un programari ben trobat.
És d’hora, però em crema la família, assedegat de castells com sóc. Passejo pel Raval a la deriva i se m’amunteguen els records d’un Xino que se submergeix encara sota les capes d’asèptica modernor que hi han abocat.
A mitja hora de la festa, m’assec al barraval i deixo que la canya i el pernil facin el coixí i calmin una ment que no para de voltar sobre un cinc de vuit malaguanyat en aquesta mateixa plaça.
Ja fa molts anys, han passat moltes coses.
Tants anys i tantes coses com les que s’han succeït des que no veig al primer company que em trobo. Bona senyal, ja som dos gats vells a plaça i això indica gruix i ganes.
Davant l’esperpèntic hotel, símbol de la victòria del capital, ens apleguem les quatre acolorides colles i no m’estic de recordar el Noi del Sucre, el recordo tot llepant les ferides obertes en una colla que no para de tenir ensurts en aquest 45è. Aniversari. Avui, toca un altre pilar de dol. Un altre per un bon company que, coses de la vida, passa a l’eternitat dels justos.
Pensant en en Bartomeu, m’abraço amb en #SergiInnocent #SergiAbsolució Encara no l’havia vist des que un xic de senderi es va escolar al sistema judicial per refer, parcialment encara, una errada que es va fent massa recurrent hores d’ara.
Ens coxorxem per celebrar la fi de tot plegat per la Mercè, tot i que – restes del presidi – pensa en els recursos de la fiscalia i en un allargament d’un procés tan injust com la fam que recorre encara els carrers que ens envolten.
Els vius – inculpats o no – iniciem actuació difícil. Un puntal dels grans castells està en baixa mèdica obligada i això, que en el passat, hagués acabat amb clàssica de vuit i cap a casa, no és de la raça d’ara. Canvis de darrera hora i insultant 4 de 8 amb un pilar de luxe.
Avui, coses de ser pinyeru esporàdic, em perdo els castells de les colles convidades. Prefereixo sentir-los en pròpia pell i, salvant alguna construcció, vaig de pinya en pinya like a rolling stone.
Arriba segona ronda, arriba un nou 3 de 9 folrat. Canvis per tot arreu i el peu, com no podia ser d’altre manera, es munta i es desmunta per acabar de lligar-lo el millor possible. A la tercera va la vençuda. Des de la pinya – si més no des del meu micromón a la pinya – tot sembla força rodat i tranquil. Toc i aleta. Nova plaça de nou.
Cops i recops i contracops. En una posició impossible, recordo aquells castells d’agulla, aquelles primeres gegantes que s’enfonsaven pel mig i em queien al damunt i que, com ara, aguantava portant el cos a límits que creia inexistents.
En sortir del damunt, un doloret sobre la cella. Ens fem grans, ens fem vells i la manca d’assaig no manté el cos tan flexible com abans.
Ara però la colla té corda. I l’amanida de contusions ens permet alçar una torre de vuit folrada. Una altra torre de vuit, una altra palmera invertida que sembla que jugui amb les palmeres d’aquesta Barcelona tropical que ens envolta.
Insultant pilar de sis que clama per un nou pis i, des de la distància, veig la canalla com balla i em sento alleugit. Em sento alleugit en veure com la canalla valenta sobreviu ara i sempre als despenjaments inoportuns.