El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A 1000 quilòmetres de Vilafranca m’ha tocat viure un dels moments més bonics de la història de la colla. L’amargor de ser tan lluny, l’ha ensucrada el beneit twitter, eina sublim, genial morfina pel casteller que, coses de la vida, és lluny del pilar que l’aguanta i el manté d’empeus.

Sóc a Conil de la Frontera, vila bella, vila vermella i llar d’uns bons parents que necessiten tant conèixer la pubilleta de casa com de prendre l’aire que respiren. Aquí, en aquest llogarret turístic de la millor de les Andalusies, la gaditana, els nens aprenen la llengua de la seva nova parenta.

Aquest dissabte, en llevar-me, l’enyorança de l’emigrant em colpeja amb força i em mostra l’espadat del martiri de no portar camisa i faixa a Martirs Street. De fet, he somniat en l’actuació vilafranquina amb tanta força que el dia passa amb un Lluís desdoblat: El físic a Conil, l’esperit entre Barcelona, Vilafranca i la casa de cadascun dels components d’aquella colla que l’ha fet vibrar, viure i reviure la sensació d’una activitat comuna, feixuga i trempant com és la dels castells humans.

L’actuació se’l troba a La Fontanilla, la platja on ja es banyaven altres generacions de parents cada cop més propers i agermanats. L’oceà, brau i profund, engega el seu joc de forces i enfila ones que, en tornar a la mar, succionen al banyista despistat.

És allà on m’arriba la joiosa noticia del 3 de 9 folrat i descarregat. Pit inflat, orgull vermell, alço el cap amb llibertat.

Dins del cotxe, tornant al camp, m’atrapa la nova del 5 de 8 descarregat i em venen al cap tots aquells intents que, en temps reculats, el feren inabastable somni pels castellers de la ciutat.

Ja a casa, darrera La casa de postas, mentre els parents són preparant la barbacoa del sopar, torno a ullar el twitter i faig un somriure de pam. Quanta feina feta! Quantes hores d’assaig! Barcelona ha fet història, ha tornat al olimp dels grans: el quatre de vuit amb el pilar i el pilarde sis final certifiquen que la colla té una salut espectacular.

Envoltat de profans en la matèria, celebro l’èxit dels companys!!!!

De matinada, a la fresca d’aquest turó, em miro la pubilla, em miro la dona i respiro cofoi per la família que m’envolta i pels castells dels meus germans.

Ahir va acabar el termini de presentació de treballs al Primer Concurs de Microrelats castellers, organitzat pels Marrecs de Salt.

L’excel·lent iniciativa m’ha servit per sintetitzar en menudes dosis tot allò que els castells m’han aportat íntimament des que els vaig veure per primera vegada i els vaig viure uns anys després.

Aquest apunt és doncs un collaret de les peces que ha fabricat la meva ànima gràcies a l’impuls dels Marrecs i a l’experiència que, encara avui, visc en l’agermenador vermell dels Castellers de Barcelona.

Per ells va aquest modest enfilall:

I en fer l’aleta, agafa la lluna i la regala a la colla amb qui s’havia alçat

La foscor m’envolta, la música em guia, els braços fermen genolls i uns peus se’m claven a les espatlles. Sóc l’etern que somnia

De nit, la son fuig empesa pel neguit d’un jorn en plaça pròpia: Serem dignes d’un èxit reeixit?

“El somni d’una nit d’estiu és un castell ferm, inestable i altiu” digué un Shakespeare ressuscitat per la màgia de la humanitat

És la vida la que fila aquesta malla de pits i mans que, fent força, peus a terra, eleva la quitxalla vers la màgia d’un instant.

Dins l’infern del 3 de 9, només gralles i tabals. Dins l’infern del 3 de 9, baixos, agulles i crosses i peus i genolls fent força

El jaio, cigaló en mà i pell folrada a sol i serena, es mirava el menut remuntant esquenes, recordant les aletes que féu de petit

En la calurosa nit d’estiu, un pilar s’alça eixerit. No us parlo pas de sexe en un llit, sinó de l’actuació de Martirs Street

Expliquen les antigues cròniques que els icarians van aixecar un castell tan alt, tan alt que, en tocar el sol, es va cremar sencer

La cordada sortia del camp base amb el mateix valor i respecte que la quitxalla d’un castell. Aquell maleït cim era el seu repte

Arriba a plaça aviat. Tot és calma. Li agrada viure la pau abans de la batalla. De lluny, sonen les gralles. S’ha equivocat de plaça

És en llevar-me que, sentint els ocells fent el toc de castells, veig el sol roent com l’anxaneta d’un castell aixecat per sota

La soledat del terç en sortir de casa, el preparava per a fondre’s amb els companys, compartint forces, equilibris, valors i seny

Cec com sóc, veig el món amb les mans: l’aspror de la faixa, la dolçor d’una camisa neta, la fermesa dels braços del primer lateral

Al cim del Puigmal, s’alça el 3d7, el vent em porta el dolç cant dels tabals i les gralles. El coma induït em tenalla cos i cames

Un castell vora la mar. La Fadiya és africana, però en va haver de fugir. I, ara que és dalt de tot, fent l’aleta saluda l’Àfrica

Surto del refugi sabent-me segura, pujo les esquenes fermes dels gegants i, en arribar al cim, faig l’aleta. El castell és carregat

La pau de #Taradell en hora baixa recorda l’instant just en què la pinya, ja desfeta, espera el proper castell amb calma nocturnal

Un somni humit el neguiteja cada nit des de fa anys. De cop, es decideix. Ho proposa i la història recorda els baixos sota l’aigua.

#CastellPictogràmic:

Va
lor
Se ny
Eq ui
li bri
For ça
Germanor

Aquest passat dissabte va fer 44 anys que quatre eixelebrats, enamorats dels castells humans, van executar la primer mostra de llur bogeria ancestral: fer castells a ciutat. Més ben dit: fer castells al cap i casal. Tot un encert, com proven els anys.

Jo no faré història, sinó memòria, que m’agrada més, ja que és tan modulable com el record que la treu de nou a pasturar.

Fa 44 anys, èrem al 1969, els anys aquells en què els temps estaven canviant i els joglars catalans, disfressats de setze jutgets, així ho anaven cantant. En el món dels castells, l’eixida de Barcelona suposava un trencament, ja que la tradició s’enfilava més enllà del Penedès.

De fet, no tiro de memòria car tinc 43 anys, i si tiro d’alguna cosa, és del què m’han dit els més grans, aquells herois indomables que, a Gràcia, es reunien, però no teixien a mà.

Cinc escasos paràgrafs serveixen de commemoració per un aniversari que, el proper diumenge, esdevindrà actuació.

Per molts anys i encara més gràcies als nobles fundadors que van teixir aquell primer pilar de quatre al costat d’un insigne pedrot.

Un dels regals que em van fer per Sant Jordi va sorgir directament de l’infern roquer igualadí, de l’ardent gola del drac de Sant Jordi, de les profunditats de l’avern més nostrat.

I és que un grup, de nom fer i acords potents, llançava un tema que pot esdevenir himne pels més peluts del món casteller i un xic enllà.

Petit, però valent, el tema que obra l’EP que els igualadins van llançar al gener d’enguany, ha esdevingut videoclip pels volts de Sant Jordi com a acolorit àlbum musical, que recull l’esperit casteller, li posa estel i cel i, amb aquests ingredients, fer un còctel que beu del bo i millor del rock amb accent nostrat.

El Petit de Faèrica m’ha semblat un bon contrapunt al Tocant dels Strombers. Dos himnes diversos i complementaris per un món festiu i plural que bé es mereix un disc sencer amb temes d’aital qualitat.

Algú pren el guant i fa la propera peça castellera?

Després de força temps sense castells, hem tornat a vestir de vermell per a participar a la recuperació de la memòria del Cap i Casal i les seves tradicions. I és que, l’actuació de Can Jorba, commemora els concursos que, els doblement desapareguts magatzems, organitzaven als anys 60 del segle passat al cèntric Portal de l’Àngel.

Un àngel que, en el meu cas, tenia noms i cognoms, cognoms i una ferma família que no ha defallit fins al darrer moment i que ha donat tan escalf al bo d’en Lluís que, de ben segur, ja en reparteix allà on sia. Si. Ho has endevinat: La meva participació en l’actuació d’avui, la dedico e en Lluís Tuneu, gran amant de les festes populars i del teatre, incansable lluitador de proximitat i millor persona

Per ell van aquestes ratlles i la modesta aportació d’un gra d’arena en la immensa platja dels impossibles, fets efímeres realitats… Lluís: era això més o menys el què ens tocava fer any rere any amb en Toca-sons, oi?

Xino-xano i sense presses em pres el metro, baldufona adormida i abuela i mare per companyia, per aterrar en una plaça Catalunya farcida de turistes. Des de ben lluny, les camises vermelles lluïen al sol d’un matí de bella primavera. Avui és 14 d’abril i el Portal de l’Àngel es vesteix de casteller per reviure històriques i clàssique vetllades.

Primeres rebudes, reconeixements després de massa temps de desconnexió física, una visiteta a les sardanes de la Catedral i a enfaixar-se amb l’incombustible que n’enfaixava quan era un habitual de les places vermelles.

Pilars d’inici, faig de lateral i descobreixo que els castells són com les bicicletes: un cop apresa la tècnica, ja no s’oblida mai. Altra cosa són les forces que, després del tercer castell, es notaran en uns braços un xic massa adormits per la manca d’assaig i places.

Saludant d’ací d’allà, recuperant les aficions, participo en una nova edició de la clàssica que es es repeteix en cada actuació vermella d’enguany. Altres hi hauran que piularan o postejeran l’actuació complerta i amb més bon criteri tècnic, jo només deixo les sensacions personals d’un retorn: instants de força i comunió amb qui tens al davant i li dónes mans, alegria de tornar a plaça, responsabilitat de veure si la família hi és a gust o no, il•lusió compartida de saber que les coses es van fent bé i ja són ben q punt de madurar, …

Crec que ha estat en el darrer castell, en el quatre de vuit on feia de segon lateral, que he sentit com unes íntimes pesigolles que baixaven de dalt. Ha estat just en l’instant que l’anxaneta feia l’aleta. He somrigut, car he comprès que era en Lluís Tuneu que en feia una de les seves des del seu raconet de cel.

Per tu doncs el meu retorn als castells, per tu va aquesta silenciosa trabucada literària, per tu i pels teus i pels que et guardem en la memòria, en la memòria d’un bandoler que feia teatre.

Aquest apunt pot ser que aixequi ampolles, que sigui polèmic o que, simplement, passi la dura crítica de no fer-li cas, però el cas és que entre els castells de casa nostra i els pasos de les Setmanes Santes andaluses hi ha unes similituds que m’ha semblat interessant de destacar. De fet, podria ser un esbós d’un estudi que podria eixamplar-se fins a les fondelades d’una tesi doctoral.

I és que el tronc dels castells, a Andalusia, és de fusta i representa els diversos passos del via crucis cristià, però les bases que el sostenen són similars: els costaleros, com els castellers, són especialistes en el joc de forces i el càlcul d’estructures necessari per alçar les respectives construccions. Als pasos hi ha un capataz que fa les funcions de cap de colla i marca i ordena l’alçament de la construcció: la levantá.

Al cielo con ella! és el terços amunt! dels andalusos, uns andalusos que, a diferència dels castells, estan hores i hores voltant pels carrers amb el “castell” a les espatlles. A Sevilla, la processó més curta dura unes 6 horetes i la més llarga supera les 13 hores de calmós i musical passeig!!!!

Quan un agulla de castell de nou, conscient de la seva afició, baixa per aquestes terres, sent el cuquet de contribuir amb llur cos a alçar una d’aquestes meravelles de l’art que, per a força gent – i com ha passat amb els castells – ha perdut llur sentit més religiós per esdevenir art, cultura i tradició.

Com en els castells, hi ha colles, las hermandades o cofradias i, dins d’elles, les cuadrillas, i camises -túnicas i capas, en versió surenya- de diferents colors, segons la colla i el què representa. Però, com deia, la similitud més punyent entre les dues tradicions és aquest joc de forces humanes per a aconseguir fites increïbles, moments de màgia que inclouen alguns instants incomprensibles com el de treure un retaule d’una capella a genollons o alçar un castell a la inversa, els coneguts castells aixecats per sota.

Dit això, i sense parlar de la meteorologia, que afecta a totes dues tradicions, se’m formulen un parell de preguntes:

Podrïem fer intercanvis de coneixements entre els dos extrems de la mediterrània peninsular per aprendre de l’altre esport?

És aquesta similitud el què ha fet dels castells, exercici d’integració d’andalusos a la cultura catalana?

I, encara més: les dues tradicions tenen un origen comú i compartit que el arannà d’uns i altres ha evolucionat?

Començaré pel final i amb una paraula: Èpic!

I seguiré desgranant la setmana que m’ha portat a una de les millors Mercè que recordo.

Dissabte, la sobretaula s’allarga en converses que s’estiren i s’arronsen encenent, de tant en tant, les passions del bon argument. Saltem  d’un tema al següent, sense ordre ni concert, però amb la parsimònia de qui s’hi troba bé i amb el cor obert. De matinada, aterrem sobre un llit que ens esguarda i ens resguarda de les fines gotes que, sabrem l’endemà, cauen pels foscos carrers de la nostra ciutat. La nit és dolça, plàcida, tranquil·la i, el despertar, tendre com la primera gota de mel que engoleix un ós novell.

Cap a quarts d’una del migdia, sortim del Cau i ens atansem a Valls. Avui és festa grossa, car s’hi celebren les Desenals, però nosaltres hi anem amb la parsimònia dels espectadors tradicionals.

Baixant cap a la vila altcampina, em recordo dalt l’autocar amb camisa vermella. M’havia llevat molt d’hora i amb el nus fet de participar en un espectacle molt tradicional i poc habitual. Em recordo pels carrers farcits de camises diverses, camí de la Plaça del Blat, i encara em sembla veure els responsables de les colles corrent amunt i avall i intentant mantenir-ho tot més o menys controlat. I els somriures? I els ulls brillants del primerenc en saber-se en el bressol dels castells? I és que Valls és una plaça closa. Només hi actuen les colles locals i, tant sols, acullen la família un cop cada deu anys!

Enguany, han estat 57 les colles aplegades a la capital de l’Alt Camp. I naltros aparquem el cotxe amb la sort dels tocatardans i ens atansem a la Font de la Manxa, pensant-nos arribar a misses dites i amb tots els castells descarregats. Quina és doncs la nostra sorpresa en sentir els parlaments. Fem el got i esperem amb cor ardent que s’aixequin les construccions dels 57 castells.

Ara un, ara l’altre, ara aquí, ara un xic enllà. Com petites explosions de joia, terratrèmol de gralles i tabals. La plaça és una festa quan un anxaneta alça una mà. Massa construccions en molt poc temps. Un obrir i tancar d’ulls que es magnifica, ara si, amb els 57 pilars simultanis a llaor del fet casteller. Aquí hi ha força, hi ha equilibri, potser valor i també seny, però al bressol que ens agermana, sobre tot en aquest dia, hom hi veu molta bellesa i engrunes de germanor. La germanor de les colles de l’eix que, com és habitual en les seves trobades, alcen un sol castell multicolor i bramen d’alegria en un cant únic i coral.

Després, quan els castellera ja dinen, baixem a la plaça del Blat -dels castells, rovell de l’ou- i seguim pels escrostonats camins de Vilaniu, sabent que amaguen molta història, moltes misses, vins i oliveres. Sortim del Camp, sabent-nos un xic més rics, car creient que arribàvem a misses dites, hem viscut l’esclat més bonic.

“«Força, equilibri, valor i seny» – és el lema clàssic casteller. A dreta llei, el lema no és complet per a expressar el castell. El sentit d’unió es troba reflectit en el lema adoptat, des del seu començament, per l’actual colla «Castellers de Barcelona»: «Força, equilibri, valor, seny i germanor»..”– Pere Català i Roca (1981) MÓN CASTELLER (Volum II)

Tenia previst parlar-vos de la boira. Una de les manifestacions que més m’agraden. Suposo que és el meu bocinet osonenc o potser la lectura de l’Umberto Eco que em treu alguns minuts de son i molts de vigília. Però Nairobi m’ha canviat el discurs i, amb ell, les paraules que se succeeixen en aquest apunt.

I és que, saber que els paisatges que m’estimo, l’afició que m’enamora, la música que em trempa i el cant que m’emociona, serán especialment protegits per la humanitat, bé s’ho mereixen.

Els paisatges de la mediterrània donen fruit, un fruit dolç i saborós, saborós i senzill, un fruit que a més d’oli i vi, inclou el pa i el sucre. El pa amb vi i sucre és dieta mediterrània i, ara, la UNESCO me’l protegeix. Me’l protegeix a ell i a les terres que fan pa, vi i sucre.

Un pa amb vi i sucre que em menjo a l’eixida de casa, allà, en aquell edifici infecte construit per un Samaranch, un Pablo Porta o qualsevol d’aquells individus que van fer ninxols d’extraradi per encabir-hi els treballadors de la meva terra. És cap al tard i, assegut en un banc mig desllorigat, un paio, amb cabell llarg i pintes de jesucrist de barriada, canta, amb veu fonda, allò del “volant hi vaig i volant me’n torno i que pel camí jo que m’hi aturo, i pel camí jo que m’hi aturo”

I, s’hi atura, per veure el castell que el seu fillol fa a la plaça d’un poble. Un castell multicolor, un castell fet pels 7.000 castellers de les 54 colles que, ahir, a Nairobi, van ser un sol col·lectiu. Força, equilibri, valor, seny i, sobre tot, germanor. La germanor que la modèstia d’en Sala va oferir al món i que han reconegut a Nairobi amb aquestes paraules:

“els castells proporcionen als membres de la comunitat, cohesió social i solidaritat (…) i fomenten el respecte pel diàleg cultural i la creativitat humana”.

La creativitat del solitari eunuc que aixeca la veu dins una hermosa catedral.

I és que, quan les gralles deixen de sonar, s’eleva la veu del castrat medieval. Canta al judici final. És la nit de Nadal. I en la catedral marinera, s’eleva la veu més fina, més pura, més virginal, per glorificar, en la nit del naixement de la llum, la veu de les tenebres finals. Quina veu més dolça! Com s’enrosca en les voltes de la gran catedral!

La mediterrània, amb les seves terres, les seves tradicions, les seves aficions i les seves veus, ja és un xic més universal. Pel casteller novell, però encara més pel més vell, avui es dia gran, car som patrimoni a conservar i això ens ompla d’humilitat, de dil·ligent i feliç humilitat, la mateixa que ens va fer dir, als de ciutat, que, a la força, l’equilibri, el valor i el seny, calia afegir-hi la germanor que ens ha fet universals.

Surto al carrer i se’m tanquen els ulls. Massa sol, massa son. Les Rambles són tan vives com sempre. Sembla ser que, allà on sempre ha passat una rambla, un riu, hi ha de continuar havent aigua, aigua humana, hores d’ara. O que no som el 70%, aigua?

La set, la son i la tradició em fan entrar al Café de l’Òpera. En aquestes hores, el Cafè encara no s’ha vestit de bohèmia modernista, però conserva els miralls. Un avi llegeix el diari, mentre fa una xocolata amb xurros. Jo, prenc l’Avui, i m’assec a fer el cafè.

Les noticies passen per davant dels ulls, però el cap es perd en aquelles primeres mercès on, la impaciència del novell, no em deixava gaudir de les prèvies.

Ara, la camisa un xic vella i les voltes que dóna la vida, em permet assaborir un bon cafè i pensar que n’hi ha molts que volen viure la millor de les experiències.

I és que, la primera Mercè és quelcom espectacular, granet de sorra en una colla que dóna esforç a canvi d’aplaudiments. Les primeres passes en entrar a plaça, el so de la gralla, el brogit de la gentada portada per l’empenta de la il·lusió, …

El cafè s’acaba, pujo al lavabo.

M’agrada pujar-hi per veure les sales buides del segon pis. Veure-les i imaginar-me-les plenes de lletraferits amants de l’opera, movent-se pel lloc en aquells temps on Wagner i Verdi aixecàven disputa.
Un cop a la Virreina, ens saludem amb els que hi són i dono la
preceptiva volta per la Imatgeria Festiva de la ciutat (la Mulassa i en
Bonifaci em somriuen com els tòlits, la Tarasca, la Vibra i el Drac amb
el seu somriure foteta i festiu, com els cavallets cotoners o els nans.
Del lleó i l’àliga no en parlo, sabent-se com se sabent els amos del jorn. Els gegants són una altra cosa, et miren des d’allà dalt, sabent-se
estirats i superiors. M’agrada, però, la fesomia d’en Mustafa i
l’Elisenda, els gegants del Pi, que escenifiquen les relacions
interculturals de temps de moros i cristians.

Feta la volta, el FotoMercè, canvia de fesomia. Enguany, les imatges
estàtiques s’han reduït i dues projeccions et fan posar el cul a la
cadira i passar les hores, estàtic de cos i amb l’ànima moguda.

En tornar al carrer, la marea vermella de castellers i mercedaris.
Mercedaris com un servidor que hem perdut compromís i constància, però
que ens aferrem en la constància dels compromesos per a fer bons
castells per la Diada.

Els Minyons fan tard i ens passen al davant quan ja baixem per la
Rambla, gralla i tabal en mà, alguns dançant i d’altres parlant de la
jornada.

A Plaça, els Minyons punxen, Vilafranca estrena samarra i Barcelona
torna a fer els deures i, collons quina Mercè més rara!, no ens cau cap
castell al cap. La defensa de la torre, però, és d’aquelles que fan
afició. Potser més la de divendres, però la d’avui, pel que diuen els saberuts i per les vibracions a peu de soca, ha costat un ronyó.

La colla surt de plaça farcida d’il·lusió, car sembla que es gira la
truita i que es pot pensar en quelcom superior. Els camises noves i els
velles ja pensen en el Concurs i els descompromesos sortim alegres per
haver pogut gaudir d’una Mercè sense patir.

Al vespre, tocava el PiroMusical, però, estintolats al sofà de casa,
sentim els petards ben suaus, mentre mirem una pel·lícula que ens porta
a viatjar ben lluny.

Bona Mercè hagueu tingut. Si més no, com la d’un servidor, que si es repeteix l’any vinent serà plena d’il·lusió.

Un mal de cap persistent es dilueix per l’efecte de l’Espidifen.

Em vesteixo de vermell, em calço les espardenyes i, amb bona companyia, prenc el metro per anar a fer castells.

I és que avui, 24 de setembre, és el dia de la Mercè. Malauradament,
els llençols se m’han enganxat amb tanta força que, faltant a la
tradició basilical, baixo al Liceu i me’n vaig directe a plaça.

En arribar, la colla encara és fent pilars a la sortida
d’Ofici. Allà, els ben peixats surten de redimir els seus pecats a llaor de la Patrona. Jo, descregut com soc, acompanyo la xicota i una amiga d’ultramar. Ens atansem al
Paraigua de la Plaça Sant Miquel. Necessito un cafè. Un cafè i un
croissant.

Un cafè i un croissant més tard, faig un petó a la mossa i m’atanço al
carrer per on puja el cercavila. Passen les autoritats, enguany més que
mai –car s’apropen eleccions-, i seguidament el Seguici. Jo, surto rere
en Bonifaci i
m’acosto a plaça. Espigolades pel trossic de carrer,
les camises vermelles em saluden. Ens saludem i, finalment, amb un
grupet petem la xerrada, mentre comencen a passar castellers. Primer,
Sants. Després, Poble Sec. Uns minuts més tard, s’aixeca el primer
pilar. És hora d’entrar a plaça.

Un cordó ens obra pas entre la gent. És l’hora del nostre pilar. Les gralles
ja sonen i el brogit de la gentada, ajuden a donar color. El color de la Festa Major. A l’escenari,
l’imperdible Cervera, va anunciant el que es va fent. I jo, em deixo
portar per la marea vermella. Em deixo portar, plaça endins, i amb el record d’aquelles primeres Mercès vestit de vermell.

De la pinya estant, visc la jornada: 4, 3 i 2 de 8. Tornen els folres a
Barcelona i s’allarga el retrobament amb amics, companys i coneguts.

En acabar, tot fent la cervesa, comentem la jugada i recordem aquells
anys, aquelles primeres torres que vam fer al segle passat. D’aquella
feina primera, i de la il·lusió dels novells, en va sortir bona feina i
encara millors castells.

És tard quan acabem la diada. Ens fa mandra anar cap a casa i una bona
actuació, bé mereix de celebració: l’arrós negre del Peru és deliciós.
El vinet blanc que l’acompanya l’ajuda a passar millor.

I, en acabat, cap al teatre. La tarda d’un divendres festiu val la pena
de gastar-la rient. A les portes del Borràs ens apleguem. Ens hi trobem
per gaudir d’una comèdia que el pit ens fa partir.

L’obra va d’una companyia de teatre. Comença la nit de l’assaig general
i segueix una part de la gira d’un grup d’actors que, ai! la
convivència!, embolica que fa fort.

Pel davant i pel darrera és una comèdia d’embolics cada cop més
esperpèntics i estripada. El final és apoteòsic! I els actors,
professionals.

Sortint del teatre, la colla se’n va a sopar. Noves cares, nous móns per descobrir. L’ambient es relaxa al voltant d’un bon àpat i millor vi.

La jornada acaba al Pastís, bocinet de cabaret que sobreviu als seus il·lusos
enterradors, com deia el filòsof.

El Pastís és  un niu
remenut on s’aplega la bona gent per escoltar Edith Piaf i Carla Bruni,
cagar-se en el Sarkozy i deixar que les veus flueixin i les mirades
encara més.

<< continuació >>

L’artista ocasional surt, de Can Felipa, lleument alçat del terra, per l’influx de veure la seva obra bonament exposada en una col·lectiva de creativa barriada.

L’artista ocasional s’ha retrobat amb la seva obra, voltada d’altres fruits creatius de la barriada. Se l’ha mirada. Carai! Quin goig! Redéu! Quina joia!

L’artista ocasional s’atura i reflexiona:

Per un artista, una exposició col·lectiva, és com una guarderia exhibicionista.

Els comissaris tenen cura de la quitxalla sorgida de l’esclat creatiu, però també l’exposen impúdicament a la tafanera gent que, vençuda per la curiositat, a Can Felipa s’ha enredat.

A la Rambla nova, aquella que encara fa olor de cases velles i fàbriques desnonades, un bes de comiat ens separa l’un de l’altre. Ella, se’n va a fer temps. I jo, dirigeixo els peus cap al Local dels castellers.

Bilbao amunt, penso si hi serà aquest, o aquell, o el de més enllà;
recordo la Mercè del 2000, una de les primeres actuacions on, malaltís
encara, treia el cap a plaça i em deixava portar per la gralla i el
tabal.

Voldria recordar els castells de nou pisos que havíem fet en anys
grassos, però no me n’he sortit. Suposo que saber les penúries d’una
colla en reconstrucció em fa recordar aquella primera torre de vuit,
pas ineludible pels castells de nou pisos; o aquells primers folres,
que, novell com era, vivia amb curiositat d’infant.

El Local és al mateix lloc: xamfrà de Bilbao amb Concili de Trento.
A l’esquerra, el bar buit. A baix, al pati, la gent envolta una torre
que treu el morro per damunt d’on sóc. A peu d’escala, el Tete, apunta
noms en un full de pinyes. A la taula de la tècnica, salutacions de
benvinguda i somriures d’agraïment.

La solitud de qui fa tard, em fa canviar samarreta per camisa, les
mans d’un company m’ajuden a enfaixar-me, la cantarella del noi de
pinyes que, alt i barbat, va cridant noms, fa circular la sang vermella
que encara porto al cos.

Voltant un folre a terra, torno a ser casteller. Xerrant, ara amb
un, ara amb l’altre, ens posem el dia de les respectives vides. Callem.

Callem quan s’aixeca un tronc fibrat de dos, tres o quatre. La
tensió i el joc del casteller de tronc, encara em sorprèn, passats els
anys. La suor en tornar a terra, és l’indicador de l’escalfor muscular
d’aquells que pugen per damunt del cap dels altres. Feia ben bé un
any…

O potser tan sols nou mesos? No, no, el darrer assaig devia ser pel
novembre de l’any passat. Si. Ara, el recordo. Fou abans de Terrassa i,
tornant cap a casa, em vaig perdre pel tren.

Pocs assajos i cap actuació. La vida et va portant, i els plaers que
senties en enrampar, amb força, els braços, ara es diversifiquen i
s’emmotllen a d’altres prioritats. La vida vola i les etapes es van
cremant, però…

S’acosta la Mercè. La Festa més important del calendari casteller.
La Festa més nostrada. I, fins i tot, el casteller de vell, hi vol
posar el seu gra de sorra. Vol que tot hi surti bé. Potser es folrarà
la patrona, potser la tècnica no ho veurà prou bé. Però el somriure
serà alegre si fem el que sabem. La temporada, segons em diuen, ha
estat més dura que mai. Però de pitjors tessitures, la colla n’ha
sortir abans.

Divendres és la Mercè i, tot tornant cap a casa, ja em venen ganes
de vestir-me camisa, mocador i faixa. I posar-me ben vermell per
reviure aquells anys tan bonics i entranyables.

Baixo al Clot. Avanço pels carrers d’una Barcelona farcida de nocturnitat.

Al bar del local, els darrers castellers fan el got abans de baixar a la pista d’assaig. Algunes salutacions, algunes mirades. Tot sembla igual que quan vaig deixar el lloc en els darrers assajos de l’any passat.

Baixo a la pista. Deixo el jec als penjadors i, un cop al rovell de l’ou, aixeco els braços en el primer pilar de dimarts de la nova temporada.

Feta la primera feina, recupero la tradició de l’enfaixada. El
company al cap de la faixa i jo, com un Nureyev de pa sucat mab oli,
dono voltes per acabar  ben fermat  allà on més falta fa aquest fòtil
tant nostrat, com multicultural.

Un assaig de castells és un retrobament. Un retrobament amb coneguts,
saludats i, fins i tot, amb gent amb qui creues mirades fugisseres,
però no et dius res. Les ànimes tenen tantes maneres d’expressar-se!

Les proves es van succeint, l’all-i-oli humà que conforma els castells
demana de proves i mé proves, d’asajos i més assajos, d’anar lligant els elements que facin trempar l’estructura i li donin espectacular solidesa.

El nou cap de
colla és un d’aquells savis saberuts que, d’aquestes coses, en saben un munt. De fet, no és nou en l’art de la castellística i, sense l’esforç de qui no en sap, s’apropa a tothom amb bonhomia i s’allunya i s’enrosca en el
castell que s’està provant, quan és el moment de fer-ho.

La castellística ja té aquesta dinàmica. La dinàmica de la
socialització i l’introspecció, del treball grupal i la conversa plana,
de la concentració i la disbauxa. Si, com diuen, el caràcter català es
compon de seny i rauxa, els castells, si més no en l’experiència del
primer assaig, es basteixen en aquest joc de paraules i silencis, de
mirades i connivències, de saber-se formant part d’un projecte
col·lectiu on l’objectiu, no per ser efímer, és menys important.

S’acaba l’assaig, s’acaba una nova jornada. Les darreres paraules, les últimes mirades… silencis farcits d’intencions.

Tornant de nou a casa, repasso la vesprada i em recordo d’agulla en aquell pilar o de
lateral en aquell quatre. Em veig amb les mans alçades, controlant la força, coneixent
les forces que hi posa l’altre i regulant les pròpies. En resum,
aprenet a ser, de bell nou, un gra de sorra en una platja immensa. Una platja que,
enguany, comencem a dibuixar amb vistes a la mar immensa dels
objectius que, a peu de pinya i lluny de tècnica, se’m fan misteriosos i llunyans. De bell nou, una promesa: Hi serem tant com la vida ens ho permeti.