Santa Eulàlia gloriosa, vetllau pels barcelonins!
Deixa un comentariA la memòria del Sr. Amics
Dimecres vinent serà Santa Eulàlia i, des de divendres, Barcelona celebra les seves Festes d’Hivern.
Santa Eulàlia gloriosa, vetllau pels barcelonins!
Eulàlia, Lali, Laia, Laie, la teva llegenda il·lumina la ciutat quan l’hivern, encara viu, inicia llur viatge vers la florida primavera.
Tu ets patrona, la primera, la més vella, arcana princesa d’aquests verals.
Tu, filla del misteri més arcà, esdevinguerés santa icona de la defensa de la ciutat. El teu penó, en mans d’un ric, encapçalà la defensa dels teus fills terroritzats.
Però la teva cristina llegenda, aquella que resta viva en l’imaginari popular, només és una tapadora per recloure ton ver setial.
Martiritzada pels romans, origen de l’asfaltat, tu no ets altre que la mare terra que sota les llambordes t’has quedat.
Eulàlia, tu ets la Laia, mare dels laietans que vivien en armònia amb boscos, rieres i prats.
El suplici que s’explica sobre les teves tendres carns no és altra que el de la terra que el que t’imposen lloses i llambordes criminals.
Generosa com les collites que regaven els teus cabals, tu ets l’aigua que encara corre sota el nostre sòl urbà.
I és que aquell Riu de Sota que els novel·listes han glossat, és ben viu, no és pas llegenda, és la sang dels ciutadans!
Per això, L’Esglèsia sàvia, del teu poder es va apropiar, per a fer-ne una llegenda que amb el temps s’ha anat fent gran. Però les seves intencions, amb tretze martiris als tretze anys, no han tapat, malgrat la bestiesa, ton ver origen boscà.
Laia tu ets la mare terra que, des dels cims de Collserola, feien ric tot aquest Pla.
Per això, tu que ets la primera, t’has quedat amb la festa xica. Per una altra, han dat la gran! Els prohoms de Barcelona mai t’han perdonat ton rebel i arcà llegat.
Tu ets salvatgina preurbana, veritable mare del Pla!
Selva i llacunes, boscos i prats, amb la teva tossuderia, encara resten sota l’asfaltat d’aquesta encisera ciutat, d’aquesta urbana senyora que, engalanada de ciment i maons, pretén tapar tons tendres i verds colors. Però, ai murria mare terra! Tu que baixares a rodolons, has aixecat els turons que ens porten a Barcelona ton mantell més xamós!
Pobre Laia, encisadora, en ciment t’han enterrat, però la memòria més antiga, aquella que et fa bestial, sempre sura per damunt les llegendes que damunt teu s’han aixecat.
I és per això, i no per més, que els castells que s’aixequen a llaor del teu llegat, arrelen amb més força dins del cor dels ciutadans.
I és per això, i no per més, que tristos són els que no poden veure’t i viure’t sota l’asfalt d’aquesta urbana Barcelona que en un temps fou bell poblat.