El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 06a. Castellers de Barcelona

Del castell estant

Deixa un comentari

Arribo al castell 18 minuts després de sortir de Taradell. El cor batega amb força i al nord, el Pirineu, s’amaga rere una boira espessa. El Matagalls treu un xic de fumaroles. I el sol, a ponent, va dient adéu-siau a la lluna que, encara sarraïna, se’l mira des de la distància.

Estirat al castell, dono voltes al pacífic i estimat món que visc hores d’ara. I pensant-hi vaig a Gràcia. De Gràcia a Terrassa, de Terrassa a… Però deixem… Deixem que siguin els records els que vesteixin la nua fulla que ressegueix la meva ploma amb literària voluntat.

Les papil·les gustatives encara serven el record de les cloïsses i el vi blanc, sec , terrer, servit pel Joan Noi del Mercat de la Llibertat. Entre copa i cloïssa fresca, una mirada, un somriure, una paraula, un somni.. sentit de llibertat!

La llibertat que ens agafa, fent encara la migdiada al so del trikipoteo que els de La Torna fan al peus del pis on el cor m’ha portat. Un cor que s’omple de joia i que s’enyora en entrar a un local farcit de memòries i grats records.

Al local retrobo rostres. Rostres i complicitats. Complicitats d’una bonica història que visc des de fa ja tretze anys. Mentres poso una engruna en un assaig important, pel cap m’hi passa aquell dia en que vaig entrar al local.

I, de nou sento la gralla. I de nou em fa vibrar. I tremolo com una fulla en retornar-me al Raval. Un Raval farcit de gent, de gent amatent al tres de deu amb folre i manilles que els locals han anunciat. I al cap m’hi ve aquell dia en què la neu ens va veure grans. Recordo les espatlles cobertes i la força dels braços creuats.

Potser les il·lusions s’estronquen, tot just quan l’èxit és a l’abast. Un èxit que fa afició, quan Barcelona basteix un espectacular i acrobàtic quatre de vuit amb el pilar. Un pilar que es remena i que se sap defensar. Quin gaudi d’adrenalina en veure’l tant treballat! L’acompanyem d’un tres de vuit, el segon de l’any. L’actuació es tanca amb una torre de vuit folrada que, pel joc de peus a les espatlles, sembla que s’ha de treballar. La torre es carrega amb suficiència, però es trenca en baixar. Finalment, el pilar de set se’ns torna a estroncar. Però la cosa promet i el xou ha de continuar.

L’actuació és força bona, i els records acumulats, em fan la diada més dolça i molt fàcil d’empassar.

Un punt d’aire fresquet em fa obrir els ulls i veure el seu rostre il·luminat. El sol cau darrera els cims del ponent de la Plana. M’aixeco i corro turó avall. I en la cursa saborejo botifarra i cervesa, cervesa i conversa universal.

I és que tota actuació castellera en un bar s’ha d’acabar. Car els castells estrenyen llaços i avui són els de l’amistat. L’amistat compartida i que és filla de l’emigrant. L’emigrant que és d’enlloc i d’arreu alhora, el que es busca la pàtria que més i millor el defineix. I és que…

emigrants som de la tendresa,
la tendresa dels nostres records.
Els records de la infantesa,
de la infantesa del nostre cor.

Enyorant sempre la saba
que, de menuts, ens crià,
vagaregem a les palpentes
per trobar-nos germans.

Germans en enyorances eternes
d’un planter universal,
car la memòria no té terra
només cors emparentats.

El Dia del Pilar Estroncat

Deixa un comentari

Estroncar:
1. Trencar, tallar una cosa separant-ne les dues parts completament
2. Aturar de rajar un líquid
3. Interrompre; aturar de sortir (la veu, l’aire, la paraula, la rialla, etc.)
4. Deixar-se, cessar de fer una cosa
5. Gastar totes les forces, llevar l’energia vital

 

El 12 d’octubre és per la Colla dels Castellers de Barcelona un dia gran. Ho és, si més no, des dels temps del enyorat Antoni Pallarès, aquell homenot que, un dia, es va entestar en portar bons castells a les festes del seu barri. De portar-los per recordar i mostrar aquell art tant bonic que ell havia viscut entre les verdes vinyes del seu Penedès nadiu.

Enguany, l’actuació de Les Corts venia amb una il·lusió compartida: descarregar –sense embrollades polèmiques dialèctiques- el pilar de set amb folre. Amb aquesta idea, començo, doncs, el dilluns, deixant un parell de notes a Facebook i Twitter, fent un bon esmorzar i emprenent el viatge de Taradell a Barcelona, ara per la C-17, ara per la B-30, ara per …

En arribar a plaça, quatre gats i les proves de só des del balcó. Entro en un bar de cambrers atabalats i en surto sense prendre res, per no atabalar-los encara més. Voltant la plaça, faig corró amb castellers instruïts en l’art de viure al Poble Sec. Anècdotes que em recorden les vores del Besós i del barri aquell que, reconvertit en moda Barcelona, hi havia davant de la fàbrica de Can Girona.

Arriben els camises blaves del Maresme i la plaça ja pren l’acolorida fesomia dels castells. Pel carrer d’en Güell, dos autocars que baixen d’Osona ens iniduqne que ja hi som tots. Ens enfaixem i, apa!, ordenats i mesells, encarem el primer castell.

És ben curiós, però els dos quatres de vuit amb agulla que he viscut de lateral –avui ha estat el segon- m’han resultat senzills de fer i sense l’esforç emprat en aquells tradicionals quatres de set amb agulla d’altres temps; o, fins i tot, d’altres estructures semblants, però que no han acabat tant bé com aquestes.

El sol m’ha fet beure més aigua que de costum i, amb la mà lesionada per un incident de muntanya recent, no m’he vist pas impedit pel dolor d’un palmell sense pell que, potser, m’ha fet concentrar-me encara més en cadascun dels castells treballats.

De fet, he tingut la sensació de viure una actuació on Barcelona anava a velocitat de ciutat, -tot exceptuant el carro gros-, mentres vigatans i mataronins, anaven a un ritme més pausat, més rural, més tranquil. Si més no, uns i altres han repetit construccions, mentre nosaltres, a pinyó fixe, anàvem saltant de construcció en construcció amb, si se’m permet dir-ho, força solvència. No ho sé, però, a vegades, m’ha semblat que anàvem passant pantalles amb l’únic objectiu d’arribar al gran pilar del dia.

I, finalment, ha arribat l’hora. No l’he vist, no sé com ha anat, només ser que, un cop ben carregat, el pilar s’ha estroncat, sembla ser, en fer la segona motxilla.

Es pot estar decebut, després de carregar un pilar de set?

Suposo que no, però la mel assaborida per la Mercè ja era amarant les papil·les gustatives dels castellers, quan aquest s’ha estroncat i ha deixat, pel que m’ha semblat veure, algunes contusions físiques, que esperem que quedin en ensurts menuts i no afectin al dia a dia dels que els han patit.

Per la resta, pel castell, pel gran pilar, pel nostre pilar… encara queden oportunitats per tornar-hi. I és que, com se sol dir, l’esperança és l’últim que és perd. I, més encara, quan els deures son fets i les lliçons encara es poden aprendre.

Una dolça Mercè tenyida de vermell

Deixa un comentari

A casa, tombat al llit, arronso les cames i encaixo el portàtil entre els genolls i l’estomac. Mica en mica, les imatges se succeeixen i els dits dansen sobre un teclat força atrotinat.

És tarda de diumenge. És 27 de setembre. I hem viscut una nova Mercè.

Dijous de Mercè
Torno a plaça després de saltar-me Poblenou, amb l’excusa d’haver gaudit del dolç sabor encara despert d’una Montserrat inoblidable.

Com sempre, arribo amb temps per deixar-me impregnar pels aires d’aquesta Barcelona antiga i portuària que volta la Basílica de la Mercè.

Assegut en un cafè, esmorzo plàcidament, tot mirant la gent que
circula pel carrer Ample, com ho feren els seus avantpassats urbans.
Després, un cop passades les autoritats, m’aixeco de taula i m’apropo a
la Mercè.

La Plaça em sorprèn per la manca de manifestants a Sortida d’Ofici.
Algú, potser un xic irònic, comenta que encara deuen ser afònics de la
darrera Diada.

Pilars per la Patrona del Bisbat de Barcelona i, vinga amunt, que Sant Jaume espera.

La
Plaça de Sant Jaume és plena de gom a gom. Gairebé no hi ha lloc ni per
les colles castelleres, que fem mans i mànigues per entrar els pilars
caminant entre la gentada congregada.

L’actuació vermella és d’aquelles sinuoses, on el sabor és un xic
aspre. L’aspror d’una relliscada que, vulguis no vulguis, condiciona
una jornada que s’acaba amb dos castells.

Diumenge d’il·lusió
Aparco al cotxe a la Vila Olímpica i em deixo seduir per l’Estació
de França, els carrers de la Barcelona vella i els aires de Sant Jaume.

Després, ja a les Rambles, faig el cafè davant del Liceu i fullejo els diaris del dia, amb l’aroma d’un cafè que farumeja a burgesia capitalina.

La Virreina, com sempre, és tenyida de vermell. Seguint el ritual,
dono voltes pel FotoMercè, i surto fóra i em busco en les pinyes plenes
de promeses per la Diada de la Mercè.

Cercavila fins a Sant Jaume. Els pilars que entren a plaça. Arriba l’hora esperada.

Mica en mica, els castellers prenen posicions. S’agafen baixos. Es farceix el nucli. Entren vents. Poso el peu i em col·loco
amb suavitat, tot falcant la crossa i ben concentrat. Puja un segon. El
deixo fer i l’agafo: mà dreta al genoll, mà esquerra a mitja cuixa.
Noto les mans que m’ajuden i l’aire del segon lateral al clatell. Avui,
la colla fa olor de lluita, de lluita i de victòria.

Sonen gralles. Son gralles. I segueixen sonant. Sonen i sonaran. I
la plaça retruny quant s’obra el quatre i treu el cap el tímid pilar
que en son interior guarda.

No el veig, però me l’imagino esvelt,
parat, pagat d’ell mateix. Com una metxa es va fonent el pilar pas a
pas, i esclata en els cors d’una colla que crida i brama i ho celebra.
Foc! Flames! Escalfor! L’alegria d’una colla que, per fer 40 anys de
vida, és mereix, per fí, un èxit, un somni, una il·lusió.

És el resultat d’una feina pacient. Persistèncis i tossuderia
d’aquells que perden hores. Hores i senderi quadrant pinyes, fent
càbales, vivint la vida entre assajos i sales de juntes. La resta hi
fem el què podem. En moments com aquest, però, són aquells que fan més
del què poden, aquells que viuen la colla dia i nit, els que es fan
mereixedors absoluts dels èxits de la colla. La resta només podem tenir
agraïment.

Després, vindrà una torre de vuit
carregada, un quatre de vuit – car és el 4, el número màgic dels 40- i
un pilar de set folrat que, només la il·lusió de descarregar-lo, se l’emporta per davant.

Però Barcelona torna a ser gran. I ho torna a ser en pròpia plaça. A Sant Jaume. Per la Mercè.

Una nova Mercè viscuda, car és 27 de setembre.

Diumenge, tarda. A casa, tombat al llit.Estiro les cames i desencaixo el portàtil
d’entre els genolls i l’estomac. Les imatges segueixen succeïnt-se, les
imatges d’ulls que riuen i rostres ardents. Els ulls i els rostres
d’aquells que, amb la seva feina, han aprovat la dura prova d’una Mercè.

Això sí, una Mercè sense aperitiu a la vella plaça Real, Aquell aperitiu de temps de castells menuts i patates olioses.

Calor i decepció en una sola actuació

Deixa un comentari

Dijous resto a ciutat amb la intenció de posar la meua minúscula aportació als Castellers de Barcelona.

La tarda, la passo vagarejant pels carrers de Poblenou, sorprenent-me dels desconeguts canvis que em roben aquell meu Poblenou obrer i treballador. Cercant un racó nostrat, m’endinso a l’Etcètera, la llibreria més històrica i reconeguda d’aquest tros de món tant estimat.

Al vespre, les passes prenen la Diagonal i es dirigeixen al local d’allà dalt el carrer Bilbao. Avui és dijous i hi ha assaig especial. El bar és força ple, però l’esquivo i marxo directe a la pista d’assaig. Allà, aprofito per fer unes mans a l’assaig de canalla, tot esperant l’assaig general.

Retrobaments, mirades, alguna salutació, paraules i riallades, feina de troc i alguna pinya ocupen les dues horetes d’assaig en bona companyia.

Divendres al matí, el desplaçament és a Badalona. El ritual em porta a comprar el diari al quiosc habitual, i a esmorzar al bar del Sant Josep.

Assegut en un banc segueixo les ofrenes florals d’aquest municipi
costaner on, algú que n’és forà com jo, es fixa més en la que fan els
llargaruts la Penya.

Camises micaco arriben a plaça. Alguna de vermella s’asseu en un fast-food de l’indret, un parell de Xicots treuen el cap per una cantonada.

A quarts d’una, l’arribada del migrat contingent vilafranquí permet
l’inici d’una Diada castellera que, en els primers castells, presenta
un públic força nombrós. La calor, amagada rere núvols esparços, va
fent acte de presència i les ombres s’enretiren per il·luminar l’espai.

Nosaltres, els Castellers de Barcelona, alcem una torre de set força
bonica, i, tot just descalçada, comencen els nervis per un castell que
sembla benassajat, però que genera un cert neguit en la colla. Eps! Flaire totalment personal, i potser equivocat, d’un casteller un xic allunyat del dia a dia de la colla vermella.

En segona ronda, es tanca una pinya de quatre de vuit amb agulla que
no s’acaba de lligar bé. I que cal tornar a obrir.Seguidament, es torna
a lligar l’estructura i, aquest cop sí, sembla que la cosa va
seriosament.

El castell, a vista de lateral, sembla pujar força bé (uix! quina
expressió més poc castellera), però amb una remor a peu de castell que
no m’acaba de fer gaire el pes. En algun moment, el públic se suma a la
remor de fons que niava a la pinya, les gralles segueixen tocant i,
sembla que per indecissió de la quitxalla, es començar a desmuntar la
història i es decideix passar ronda.

Sant torne-m’hi que no ha estat res. Uns canvis al nucli del castell
són el preludi d’un nou intent. Del meu lateral estant, faig mans i
mànigues per mirar de controlar la moto que recorre la cama del segon
que hi ha damunt del meu baix.

El quatre sembla pujar un xic remogut, però defensable. Si més no,
aquesta és la sensació que tenen les meves mans engrapades a la cama
del segon. Sonen gralles d’aleta i el quatre es carrega.

Un xic més d’esforç, sobre tot en falcar els genolls de l’agulla, segueixen aquest moment. Però noto que el castell comença a fimbrejar
com la corda d’una guitarra. Se m’en va, se m’en va, se m’en va. El cop
és sec i el coll resta tort sota algun membre de tronc. La il·lusió del castell es desploma com les cartes d’una baralla que hom creia guanyada.

Després, revisió de baixes. La derrota d’un castell es dilueix en la preocupació pels companys lesionats.

L’actuació es mor amb un tres de set que visc del rovell de l’ou estant i d’un pilar de cinc amb ganes de marxar.

El regust dolç de l’esperança resta amarguit
pel dolor de la derrota. Una derrota que, succeïda en 11 de setembre,
no pot ser altre cosa que el preludi de futures victòries, les
victòries d’una colla que, a Badalona, s’ha entestat en reproduïr els
fets senyers d’un país xic, però farcit de gent tossuda amb els objectius ben clars.

Força, equilibri, valor, seny i germanor… són la recepta d’un futur esperençador.

Mairu eta Bartzelona

Deixa un comentari

El Manelic de Sant Gil ha estat la cirereta d’una de les més belles aventures que un ésser viu pot haver viscut en la darrera centúria, si no més.

Una aventura que, endinsada en el Pirineu, començava un divendres 24 de juliol a l’hora bruixa. I és que jo no podia entrar a ca la Mari a fer de Mairu sense demanar-li permís des del cim del gran Gorbeia, que l’esguarda des de temps molt i més reculats.

És així com, en batallar les dotze al campanar de Taradell, girava la clau de contacte del cotxe i em llançava a la carretera.

Foto: Cròmlech de set estadis vermells (gorriaren harrespila monumentu) immortalitzat per en Pep Masoliver a Mairuelegorreta (Araba).

Taradell –Vic – Manresa – Lleida. Primera parada: Estació de Servei
de Pina de Ebro (coca-cola). Saragossa – Tudela. Segona parada: Estació
de Servei de Logronyo (coca-cola i una dormideta d’una horeta). Altube
– Murgia – Gopegi.

A quarts de set del matí arribo a una deserta cantera de Murua. Baixo, faig una
estirada. Obro el maleter. Em calço les botes. I, au!, cap al cim del
Gorbeia falta gent.

Una pista ampla guanya alçada i passa just per damunt les parets de
la cantera. El camí a Gorbeia és costerut, però molt ben marcat. Amb
dues horetes ja sóc sota la impressionant creu d’un cim mític, d’un
d’aquells cims de panxa rodona i mil-i-un amorosos accessos. Gorbeia és
un cim maternal. I justament al cim és on rebo un missatge que em fa
força il·lusió: En Quim, el fill d’en Raul i la Gemma, ha triat la
màgica nit del Gorbeia i la Mari per veure aquest món per primera
vegada.

En tornar a la cantera, faig un son abans de prendre el cotxe i
trobar-me amb la colla. Trobar-m’hi per a fer història, per escriure
una d’aquelles pàgines meravelloses que mariden dos països i fan més
agraït el pas dels anys.

I és que el dissabte 25 de juliol de 2009, els Castellers de
Barcelona ens vam enfaixar, vam trucar a la porta de ca la Mari amb dos pilars de kataluniako bandera i ikurrinya i, amb permís de la
fosca, vam baixar a la mítica Plaza de Toros, sala de dimensions suficients com per gaudir
de bons castells i de l’esperit de Mari i els Mairu.

Alló que es va enginyar un savi casteller de barba i cua de plata,
tot baixant del Puigmal ara deu fer ja uns nou anys, es feia realitat. La gralla
sonava dins Mairuelegorreta i Barcelona hi feia castells. Castells en
vermell, castells benavinguts, castells esperats.

Al vespre, sopar commemoratiu a Gorpegui i quatre tantos nord-catalans per rematar la gesta dels constructors de cròmlecs efímers i humans.

La llarga i emotiva jornada, les glopades d’una sortida que –en
aquella junta del 2001- ens semblava impossible, la pacient feina de
qui no defalleix per assolir un somni, el record d’una mort que no va
acabar de fer estada en el cos d’un ós aferrat amb dents i urpes a la
vida, es van congriar dins el ventre d’una muntanya basca de dolç record
i amb una cavitat de resonàncies alabeses.

1969-2009: Quaranta anys de troncs i pinyes

Deixa un comentari

Divendres,
5 de juny de 2009
189 castellers…
… 189!!!
8+1+9=18.
1+8=9.
Tres vegades tres!!!
Número màgic!!!

Un sopar,
cambrers que corren,
cares alegres,
Retrobaments!!

El Vendrell, un pilar;
Santaco, una gent;
Terrassa, un castell;
Barcelona, nova llar…

Amb arrels vilafranquines
i un cor urbanitzat,
al sopar d’aniversari
un bri de joïa ha esclatat:

1969…
neix la colla que porto’l cor,
vermell és el seu color
castellers de Barcelo o ona

lo lo lo lo lolo
lo lo lo lo lolo
lo lo lo lo lolo
castellers de Barcelo o ona

Per molts anys!

Frankfurt-am-Vermell!

Deixa un comentari

Tres dies, dos avions, un autocar: Turnfest!

Frankfurt, capital econòmica d’Europa, pàtria de Johann Wolfgang von GoetheDie Leiden des jungen Werther. Les tribulacions del brau vermell en terra de ludòpates óssos assedegats de diner!!!

Frankfurt potser ha estat el viatge més llunyà pel neguitós casteller que no ha anat més enllà de Sant Martí de Londres. Frankfurt potser ha estat el primer viatge per la joveníssima castellera de pessigolles a la panxa i ulls brillants. Frankfurt potser ha estat un viatge més pel casteller caçador de ciutats i vil·les d’arreu del món. Però tant en avió com en autocar, Frankfurt ha estat una manera diferent de viure castells en vermell en una altra de les parts d’aquesta Europa dinàmica i unida per llur diversitat.

Alemanya i Barcelona sempre han tingut una íntima relació d’amistat. A la taula, tot dinant, n’hi ha que recorden aquella primera gira d’esclop i espardenya pel país dels lands. Enguany, el quarantè aniversari no podia deixar passar la oportunitat de tornar-hi. I la oportunitat s’ha aprofitat per a fer castells en un ferry damunt del Main i per a arrancar aplaudiments a les portes d’una antiga presó i al patí d’una escola gegant que ens ha servit d’aixopluc.

Una escola, un munt de salsitxes, alguna cervesa amb més gas que civada, torres i més torres de la capital de l’Europa dels diners, Goethe i un rodamón compartint parc públic als peus de les torres, quatre cases reconstruïdes després de la bogeria dels anys 40, l’aroma d’uns transports eficients i un festival viscut en vermell.

Tota una experiència que començava i acabava a les portes del Banc d’Europa, una torre massa menuda enmig d’una ciutat on cada banc vol demostrar el seu poder aixecant-se per damunt dels seus companys de batalla.

Allà, de la Willy Branz Platz, l’òpera nova i un parc immens que desemboca a la vella òpera de Frankfurt. I allà, un carrer farcit de bars i botigues, que acaba a la Goethe Platz. Primera nit, Maredo. Frankfurt és el nostre Lloret. Sangria i carn, cervesa i música. Rialles d’amistat i un cambrer mig tronat que no es refia dels catalans, tot i ser del país d’en Messi.

Carn, cerveses, sangria, … massa teca per empassar, bosses de menjar per emportar. A les portes de l’escola passem els darrers minuts abans que soni la corneta. A la una, tots a dins, ni tabac ni cerveses. Escola, Alemanya, normes, em pica la sang.

Dissabte en un vaixell Vermell-am-Main. Pilars a la vora del riu, un assaig, arriben els de l’autocar i dinem dins del vaixell. Migdiada, exercicis, jocs i gent que es para. Que es para i s’ho mira i juguem amb alemanys. Quina manera més bella de fer una Europa gran!

A la tarda, canvio d’ubicació. Massa normes per un anarquista jubilat. Deixo el llit de campanya i m’endinso en un hotel entre prostíbuls, locutoris i fàrum de mascle ardent a les portes d’un bordell.

L’hotel és força justet, però la sensació de poder entrar i sortir a qualsevol hora, beure o fumar encara que no ho acabi fent, bé val la fugida d’una escola que, malgrat les normes, no m’havia pas tractat malament.

Diumenge, una actuació a les portes d’una antiga presó, reconstruïda fa poc, en una font els gats ploren i un conill fa pam-i-pipa als vianants. Després de dos castells i dos pilars, segueixen amb la Turnfest i alguns s’envolen damunt d’una torre, mentres un servidor, amb bona companyia de nou, s’endinsa en la torturadora llar dels amors impossibles: Johann Wolfgang von GoetheDie Leiden des jungen Werther

Rellotges increïbles, decoracions austeres, una habitació per a titelles, un despatx i una remenuda biblioteca. On són els llits? Dormien en màrfegues de campanya? Història viva de l’Alemanya dolça, dolça i tempestuosa, tempestuosa i impetuosa com una castellera vestida de vermell. L’Alemanya a cor obert. Raig de somnis fets art, art i cultura en un país terriblement penitent. Rammstein cremant bruixes davant les portes d’una vella Vila Franca suturada després de guerres i …

L’exèrcit vermell, en falques disperses, ressegueix la ciutat després dels castells. Alguns en pubs, d’altres en bars, d’altres… Una festa catalana de comiat. Marxa l’autocar i, com si d’una família es tractes, surt el gruix a acomiadar-los. Després…

… vindrà la nit. La nit i el dilluns. Dilluns, Frankfurt plora la marxa dels darrers castellers…

… un cel farcit de núvols deixa veure els grans llacs suïssos, la mar mediterrània i un reguitzell de cales en la costa catalana.

>>BONUS TRACK: Una auca de Frankfurt amb quetshup<<

Baixant al Mercat del Ram

Deixa un comentari
Baixant al Mercat del Ram
una faixa, una faixa

Baixant al Mercat del Ram
una faixa caminant

 

 

 

 

 

Xiulant la dolça tonada de barcelonines reminicències, el casteller taradellenc avança pagès enllà per anar al cap de comarca.

És diumenge de rams i, a Vic, hi ha festa grossa. Els Sagals, d’aniversari, fan de la Plaça Major el seu gran escenari.

Can Llebre, Can Rossend, La Madriguera, Can Puntí, Tarres, el Genís, el Viver d’en Tortades
i ja som ben bé a Vic. Per La Calla, molta història, assaboreixo el
pont vell i em planto a les Adoberies. Quatre passes més i ja soc
envoltat de vigatans endiumengats.

Mercat
del Ram, orgull d’Osona. Retrobament vermell en terra taronja. Sagals,
Minyons i els companys de Barcelona fem una actuació ben bona. Castells
de set d’alta gamma i el 4 de 8 Minyó… bé han de marcat la diferència
del G-4, no?

Fa gràcia actuar prop de
casa quan un viu a Taradell! Però més en far sentir la musculatura
tensa quan es pren la cuixa del segon. Regular les forces, notar les
necessitats de qui puja en espatlles alienes, mig emprenyar-se quan el
company et demana que apretis o deixis. Mig emprenyar-se amb un mateix per no haver estat capaç de sintonitzar prou amb les necessitats del segon de torn!

Fas
i desfas en companyia i et sents bé formant part d’una colla que
treballa per mostrar el somriure de la canalla saludant des del cim
d’un quatre, d’una agulla, d’un cinc o de…

Els castells
aixecats per sota són una altra història. La pinya substitueix amb
força l’agilitat del tronc. L’atenció es magnífica i, encara que quedi
un bunyol, salvar un castell com aquest, notar la tensió dels braços,
l’esquena i les cames en les pujades finals és tot un regal de
gimnàstica i d’esforç.

Les sensacions
d’una actuació semblen magnificar-se quan hom hi arriba caminant. Vells
camins de pagès del tros de casa. La terra que hom trepitja li doni
forces per feinejar. Els ànims s’omplen amb el cant dels ocells, la
bellesa dels primers gallarets, la suavitat dels globus dansaires, la
força de construccions centenàries, la fragilitat dels terrers, el misteri de la boira…

Després,
a plaça, et fas el murri amb uns, saludes d’altres, parles i mires i
observes i… , de tant en tant, poses cara de taujà i somrius o
t’entotsoles, però gaudeixes de la bona companyia d’una colla que
recordes i encara vius.

Més tard, en acabar la festa, tornes a casa i escrius. Escrius quatre notes, destil·les sentiments, alambiques sensacions, mostres emocions i converteixes els castells en un enfilall de raons.

Pere Català i Roca ha pujat al seu darrer castell

Deixa un comentari
Dimarts, la noticia va córrer pel local. Erem a assaig i sabiem que anava fluix de salut, però era un amic senzill, reposat. Alguns el coneixien de primera mà, d’altres el teniem com un mite “tafaner”, com senzill savi de peu pla.

Avui miro el correu i deixo de treballar uns segons per deixar nota del missatge de la colla:

“La Colla dels Castellers de Barcelona lamentem la mort d’en Pere Catala i Roca.
 
Català i Roca va estar estretament lligat a la nostra Colla des dels seus inicis,  va participar en la sortida que vam fer a Berlín al 1978.
 
Gran fotògraf i escriptor, deixa un llegat documental d’incalculable valor per la història dels castells i la cultura catalana. Com a fotògraf de la Colla, recordarem sempre el seu nom a les imatges dels primers 3/7 i 4/7 que Castellers de Barcelona va descarregar.
 
Guardonat amb la Creu de Sant Jordi al 1985, i el premi Ciutat de Barcelona de fotografia al 1954, l’obra visual i escrita d’en Pere restarà per la història de la cultura tradicional catalana.

 
El comiat serà demà dijous a les12 al Tanatori de Collserola
 
Mai t’oblidarem Pere”

Primer assaig d’una nova temporada

Deixa un comentari

Si has llegit el darrer apunt, ja devies veure com el meu pot va fer-me esquivar la mort a la carretera. Ja a Barcelona, la tarda va tenir dues parts i un tercer temps:

>> La primera part va ser una obra mestra de la cuina casolana!

Com pot ser que algú pugui cuinar una paella tant gustosa amb un euro de peix per comensal?

Misteris d’una experiència que un servidor no es creu prou capaç de poder abastar.

>> La segona part va ser per la Guiness Premiership, el campionat anglès de rugbi: Gloucester – London Irish.

Velocitat, força, habilitat i estratègia. Assajos a dojo, xuts a pals
imperdibles. Una primera part d’esclatant domini dels de la City i una
espectacular remuntada del Gloucester. Una d’aquelles que fan afició.

>> El tercer temps fou de retrobament, de retrobament al local en
una tarda de pluja. Una tarda feixuga potser, però que va permetre de
seguir somiant en vermell. I és que Junta a fet feina i la tècnica ha
posat una falca pilanera que il·lusiona, il·lusiona i obra portes que,
si més no a un servidor, li semblaven tancades i barrades en començar
aquella temporada.

Quina llàstima de no haver estat capaços de mostrar a plaça la feina de
9 feta als assajos. En l’anecdotari de la jornada resta la gràfica que
ens augura, si més no, un castell de 9 carregat per la temporada que
comencem. Entoma aquesta Sergi, que ja tens un llistó posat!

Sergi, Sergi. No m’acostumaré pas a associar Sergi al Miliu quan surti
als mitjans. Fa tants anys que se’l coneix per Miliu que dubto que les
orelles s’acostumin al nom “real” només pel fet de ser el nou cap de
colla. Però bé suposo que un cap de colla ha de tenir més nom que
sobrenom. Mirare’m d’acostumar-nos-hi.

Més enllà del cap de colla, la Junta i la Tècnica són de continuïtat i
això, amb els dos darrers anys que s’han fet, augura bona feina.
L’assaig d’ahir bé m’ho va semblar… Bé, si exceptuem algun anxaneta
que “falconeja” un xic i un retorn a l’esport dels braços alçats que
costa un xic més del què hauria. L’edat no deu passar en va, suposo.

El que no es paga amb diners es paga amb dinars

Deixa un comentari

Diumenge al matí plovisqueja a la plana de Vic. A Barcelona, hi fa sol.

Camí del local, m’aturo a contemplar escenes de cap de setmana: Famílies patinant per la Diagonal… famílies rodant amb bicicletes… sagals fent l’animal amb taules de patinatge…

Al Clot de la Mel hi fan futbol. Partits de quitxalla que se succeeixen un darrere l’altre en eterna processó, tot encenent passions al camp i a la graderia. De fet, sembla que no hi hagi entrenador. Si de cas, hi ha entrenadors –així, en plural-. Entrenadors que no seuen a la banqueta, no! I és que són Són els pares dels xavals. Homes cepats i fets que bramen als nins perquè corrin i llancen gripaus a un àrbitre que no gosa a demanar-los la necessària calma.

L’oloreta de la la xup-xup, m’estira del nas cap al local…
I és que al pati d’assaig, l’equip de cuina habitual, més algun nou adepte a la causa dels fogons, rodeja tres immenses paelles fumejant.

En destapar-ne una, la boca se’m fa aigua: Trossos de pollastre i de
conill fan la dansa del foc amb un bon aplec de cargols en salsa. La
següent tapa, d’ingredients similars, permuta els cargols per patates.
Un bé de Déu de menjar i una colla que somriu i fa tabola. Aroma tradicional!

Dins la pista d’assaig, taules i més taules, cadires i més cadires, i
gent que acaba de guarnir l’espai per l’acte final del dia més llarg
dels castellers de Barcelona. I és que el dia de la colla és una
jornada de 72 hores plenes d’activitats destinades a tots els públics,
a totes les generacions que s’apleguen en una colla castellera com la
nostra.

Dalt de tot, a la sala d’actes, les primeres imatges d’un reportatge
sobre una xiqueta del Moçambic que va passar un temps amb nosaltres.
L’espai és ple de gom a gom. La gent se l’estimava… o potser se
l’estima també ara.

En acabat, els tiquets de l’àpat, recollida de loteria i la primera
mostra de què acaba una temporada, però comença una commemoració: els
40 anys de la colla barcelonina!

El calendari, la suara esmentada mostra, és
un compendi de records de la nostra història: dades i imatges que hem
anat construïnt entre tots amb la modèstia i la tranquil·litat que demana l’exercici que ens agermana, places i més places, camps de joc d’alegries i tristeses castelleres, …

La cap de colla recull tiquets a
l’entrada (encara no n’ha tingut prou de servir a la llopada?). Baixem les escales de nou, les taules són força plenes ara. Però permet-me que et
deixi aquí. I és que parlar amb la boca plena és mostra de mala educació
i, a més a més, avui és dia per compartir-lo amb la família de camisa
vermella
.

Avui no hem fet el 4 de 7 amb agulla

Deixa un comentari

Arribo a casa després de donar un cop de mà en el tancament de la vint-i-novena edició de la Rupit-Taradell. Els ulls dels organitzadors reflecteixen el cansament d’un dia dur, però agraït. Sobretot pels comentaris d’uns participants tan cansats per l’esforç com impressionants pel paisatge que veuen i el servei que reben en aquesta clàssica no competitiva del calendari de marxes osonenques.

Mentres ajudo a endreçar les restes de la “batalla”, el cap torna a prendre la fluïdesa que ha perdut durant uns instants a Terrassa.
De nou, una Terrassa agre-dolça. Agre per uns intents de quatre de nou folrats que no han acabat d’anar tant bé com als assajos i que han acabat amb alguns contusionats i un lesionat que, sense tenir-ne noticies hores d’ara, espero que es recuperi de l’ensulsiada. I dolça perquè el 4 de 8 amb el pilar ha avançat un xic en relació al que vam fer al Clot i perquè després de la caiguda del quatre hem estat capaços de tornar a folrar-nos per fer una torre que, més enllà d’altres causes, possiblement ha acabat caient perquè a Terrassa les coses sembla que no poden acabar mai bé.

Segur que cadascú té les seves explicacions, les seves vivències, les seves idees, les seves raons… però més enllà del que cadascú pensi, jo estic content perquè, com dic més amunt, no hem acabat l’actuació amb no-sé-quants intents de castell de nou i un quatre de set amb agulla. Content i agraït. Agraït amb la primera cap de colla que ha portat una colla castellera a fer castells de nou – el quatre carregat l’any passat -, i que ha deixat sang, suor i llàgrimes per conduir el vaixell dels eixelebrats a la primera de les sales on reposen les colles pilaneres. Eps! El mèrit segur que no és tot seu, també ho és del gegant que ha parat el pilar de cinc de Terrassa i d’una colla de castellers anònims que han decidit esmerçar hores de les seves vides a assajar i assajar i comentar i comentar la manera d’alçar aquestes estructures.

Ni jo sóc Einstein ni ella és Marie Curie, però possiblement se li pugui aplicar allò que el pare de tots els relativismes digué de la més gran científica de tots els temps:

“Posseïa una força i una sinceritat, una duresa contra si mateixa, una objectivitat i una integritat de judici difícils de trobar en una sola persona. En tot moment se sentia al servei de la societat –de la colla, en el nostre cas? – , i la seva gran modèstia no la feia pagada de si mateixa… Si havia descobert el camí, el seguia sense compromisos i amb fermesa extrema”.

Massa potser? Intenteu dirigir un heterogeni i dispers aglomerat com som els castellers de Barcelona i veure-ho com la mateixa Curie tindria problemes per fer-ho!

No crec que en Joan Margarit pensés en castells quan va escriure el bellíssim poemari “Càlcul d’estructures”, però, el títol i la milímètrica lletra que hi aboca, té molt a veure amb aquesta mena d’art, tradició i esport arquitectònic que són els castells.

Enguany, des de la mesurada distància d’un casteller de camisa vermella i residència allunyada, es clou una etapa. Una etapa molt fructífera, un període que deixa tots els trumfos a les mans de la colla. El proper any en fem quaranta, fem quaranta anys amb una gamma de vuit ampliada, amb un registre de castells impensable per aquells que ens pariren públicament al Vendrell i amb bones perspectives per tornar a folrar castells de nou.

Es tanca temporada i s’obren il·lusions. Les il·lusions sorgides d’una explosiva mescla de velles camises gastades i una nova fornada ferma i esponerosa de castellers… de castellers de Barcelona!

Si em permeteu, m’avanço als esdeveniments i ja felicito a la colla: Felicitats Barcelona! Els castells ens esperen!

REMEMBER WHEN: Ara farà deu anys

Deixa un comentari

Surto del Centre Excursionista amb les mans brutes del carbonet que courà les botifarres del dinar a Sant Julià de Vilatorta. La Rupit – Taradell sembla que està controlada i ben controlada. Hi ha gent que se l’ha fet seva, que la cuida, que la mima, que la fa possible. Enguany se superaran els vuit-cents participants, si no s’estronquen les inscripcions. El temps previst promet una jornada de vistes espectaculars! Quina enveja que hem fan aquells que veuran sortir el sol penjats als cingles de Tavertet!

Però enguany li faig el salt.
És tant difícil mantenir dos amors que et citen en una mateixa data! I
és que l’altra amor, el dels castells, m’ensenya la poteta de les
vigílies de l’any en què la colla farà 40 anys! I així com l’any passat
vaig deixar-los per passar el dia en un dels controls de la travessa
osonenca, enguany ho faig a l’inrevés i seran els osonencs els que
hauran d’estar sense mi durant bona part del dia. Això sí, si tot va
bé, aniré a recollir anècdotes i donar un cop de mà per la tarda. Que
així se’m passarà potser l’enyorança d’aquest amor deixat a la bona de
Déu.

Però la Diada dels Minyons és la darrera cita de la temporada vermella.
Tot just fa una setmana que vam carregar per primera vegada un
d’aquests castells que fan il·lusió i, per postres, a la plaça malva
vam assolir uns galons de nou que, exceptuant, si no m’equivoco una
temporada –que l’edat no perdona en això de la memòria-, hem anat
mantenint any rere any.

No sé com anirà enguany, però les previsions de fred per diumenge em
recorden l’aigua-neu d’aquell dia de l’any 98. Un dia en que els
Minyons feien el 3 de 10 amb folre i manilles, també. El record de la
pressió rebuda en la base d’aquestes dues construccions em retornen
l’aroma dels bons castells i el gust d’una diada completa.

Com serà la jornada d’enguany? Quina és l’actitud que hem de prendre a plaça?

Personalment crec que hi hem d’anar amb la tranquil·litat de saber que
aquesta temporada ja hem fet història. Hem fet història al portar dos
nous castells al calaix de la memòria vermella: el pilar de sis
descarregat a Molins de Rei i el quatre de vuit amb agulla carregat al
Clot. El quatre de nou ja l’hem fet altres vegades. No és un castell
nou. És repetir quelcom que ja vam fer. Hi hem d’anar amb aquesta
tranquil·litat i amb les ganes de gaudir fent la feina que s’ha
treballat, alguns més i altres –com jo mateix- amb menys intensitat i
regularitat-, en els assajos d’aquesta temporada.

Somio amb repetir aquell quatre de nou de fa deu anys, seria tant bonic
l’homenatge a aquella fita històrica, però gaudiré només del fet de
trobar-me a la plaça Vella, la de l’esglèsia, el lloc on vam actuar
aquella vegada, i encara més en trobar-me al Raval de Montserrat, la
plaça tradicional dels finals de temporada de la nostra colla.

Si tot va bé, hi arribaré un xic d’hora. Ho faré per a poder veure la
plaça buida, tancar els ulls i sentir la pressió dels peus de les
crosses a les espatlles. No la pressió d’avui, sinó la de fa deu anys!
I és que, enguany, a Terrassa el plaer més gran serà ser-hi i intentar
allò que aquells que han esmerçat hores i il·lusions vulguin portar a
plaça. Enguany, només hi ha paraules d’agraïment per aquells que, amb
la seva dedicació, el seu esforç i la seva fé, ens han obert el
brollador dels pilars en camisa vermella. Quina sort saber-se en mans
de gent que no s’atura per assolir els seus somnis!

Diumenge, a plaça, toca somriure als llavis i, com ve diu la llegenda
castellera, força, equilibri, valor, seny i, sobre tot allò que les
cròniques diuen que és ben nostre… la germanor!

Tractat sobre les il·lusions i les esperances

Deixa un comentari

“Un bon espectacle és aquell on només l’autor sap el que ha anat malament!” Lyn Heward (2006) La Magia. Empresa Activa: Barcelona

Lledarat. Divendres. Vespre.
El cel s’enfosqueig. En una butaca, un home


– Tot cofoi dono per acabada la primera versió lliurable d’un encàrrec literari que em fa força il·lusió: Un text per un espot motivacional d’una empresa amb nom i cognoms.

Per esbargir una mica el cervell, l’home entra al patí de les amistats virtualitzades. Tots semblen anar fent. Els silenciosos continuen en silenci. Els cridaners segueixen cridant. Els actius segueixen intentant motivar als inactius. I els addictes, encomenar-te llurs addiccions.

Content per la feina feta i amb l’eufòria de les il·lusions previstes, l’home hi escriu:

“Acabo d’escriure per encàrrec i em preparo per un cap de setmana esperançador”

Lledarat. Albada de dissabte.
El cel s’aclareix. Hi ha un xic de boira. Un mas. Dins un llit, un home.

– La nit ha estat més pesada del normal. Em llevo tot escruixinat. Un nuvolet de malson roda encara pel meu pobre cervell.

D’esma, l’home s’aixeca del llit i es calça roba de muntanya.

Tot anant cap a la cuina, l’home esborra un vell projecte de muntanya. Massa tros en cotxe. Ahir volia. Avui no pot.

– Amb la panxa mig plena, prenc el cotxe. La dansa dels revolts em deixa un xic abans del creuament de carreteres a Taradell, Seva i Viladrau.

El cotxe surt de la carretera i les rodes queden roges de la terra d’aquesta terra. Una estirada, gorra al cap. L’excursionista comença a caminar. Comença a caminar per un camí que creu conegut. Les cames fan la seva. El cap s’envola. S’envola i es gronxa en els dubtosos braços de l’amor cortès. Canta les excel·lències d’aquella que li roba la son i li pren els pensaments.

– On sóc?

En baixar del país dels versos, l’entorn resulta desconegut al trobador perdut. Els pensaments han corregut massa i les cames, sense direcció, han errat el rumb previst.

Amb l’atenció fixada en cada mata, en cada arbre, en cada pedra del camí, el perspicaç trobador segueix fent camí.

– Xssst! Calla!

Una pilota que bota. El riure d’uns infants. Un xic enllà, el motor d’un cotxe. Una carretera.

El trobador llegeix un cartell: Restaurant Riera Major TANCAT. De nou en món conegut, el rodamón desfa la carretera en direcció a Viladrau.

– Com carai puc haver anat a espetegar tant amunt? – reflexiona el cervell abans de somriure i endinsar-se de nou pels camins de l’amor trobadoresc.

Arribat al Maspujol, sent la crida del Torrent de Rentadors. La sent i comença a enfilar-se penjat sobre la riera Major. Un xic enllà, el Club de Polo. I un xic més enlairada: La Sala de Viladrau.

Les cames, però, es queixen, i una pluja fineta el segueix fins a les portes de l’altiu mas. Amb recança, el dubitatiu rodamón s’atura i mira Torrent amunt. Després, el crida el rellotge. I, per no deixar-lo desatès, se’l mira: Són vora les 11. Guaita amunt i guaita avall. Pujar o baixar? Seguir o tornar?

El rodamón cansat decideix tirar avall i fer l’antic camí reial de Taradell a Viladrau. O potser, no! Potser és la seva imaginació malaltissa el que ha posat nom a aquest camí que, tot just al costat de La Sala, baixa vers la vall d’Espinzella. Les ovelles, encuriosides, es deixen sentir en son corral.

Endinsat ja en el bosquet de ribera del Torrent, el pensament torna a envolar-se en versos i poemes per la dama dels seus planys.

Assegut sota el Pont, verseja debades per l’amor de qui no hi és ni sap que és estimada. Verseja i somieja. Somieja i tomba la soledat que, com l’amor, atenalla i estima.

Amb l’amargor de no haver pogut lliurar-se a les entranyes del Gorg Negre, desfa el camí de tornada.

Civ. Dissabte migdia.
Sons de ciutat. Un home camina per un carrer.

Amb roba bruta i esgarrinxada, un hom troba barrat el pas per les antigues adoberies vigatanes. Contrariat de nou pels esdevenirs d’un cap de setmana idealitzat per les il·lusions, entra en una llibreria. Hi té un encàrrec. Un sucós i teutònic encàrrec. Un encàrrec d’amor. D’amor i  de mort …

wie einst, Lili Marleen
wie einst, Lili Marleen

Tolc. Dissabte d’assaig.
Sons de metropoli. Un home dóna cops al volant del seu cotxe.

– Merda! Merda! I encara més merda!

Porta una hora i vint minuts de rellotge buscant lloc per aparcar als voltants del local dels Castellers de Barcelona. Una hora i vint minuts!

– Barcelona té un problema i aquest problema es diu aparcament!

Quant a quarts de sis, com un tret, ha aparegut l’oblit de les claus del pis dels pares, el nostre home ja era a les envistes de Mollet. Ha sortit de la C-17. Hi ha sortit per entrar en una altra dimensió: la dimensió insegura. La dimensió de les carreteres que, enlloc de tornar-te a lloc sembla que juguin amb tu com la mainada amb els insectes. Finalment, ha recuperat la carretera i no ha trigat massa en tornar a ser a Taradell.

Però, quan el casteller ha sortit de nou cap a Barcelona, ja era massa tard. Malgrat tot, a un quart de vuit ja feia les Naves de Tolosa i enfilava el camí del local.

– Una hora i vint minuts! Una hora i vint minuts sense trobar lloc! Com pot ser això? Un merdós oblit que trenca el sagrat compromís de la paraula! Merda! Avui no aniré a assajar! La il·lusió a prendre pel sac! A prendre pel sac!

Demà… Pot ser demà?

Tolc. Diumenge. Fa sol.
Toc de castells. Una plaça de vila urbana.

Un xiquet sobresurt per damunt d’un mar de camises vermelles. Crits de joia. El xiquet alça el braç, sota seu la gernació celebra una il·lusió compartida, una altra il·lusió, una nova fita, una fita que, per alguns, és un miracle. Un miracle que val la pena reproduir:

L’estructura plana, la que toca de peus a terra, es va tancant. Les persones que la formen deixen de ser individus per esdevenir col·lectiu, un col·lectiu agermanat per un objectiu comú. La il·lusió esdevé compromís, compromís i concentració. Penitència per alguns, potser, però compromís i concentració per a molts.

Pujen segons, comença l’ascens d’aquells cridats a aixecar-se a les espatlles dels seus companys. De quatre en quatre es prenen les mides, com sargantes metòdiques s’alcen per les esquenes dels seus companys. Les gralles omplen el silenciós aire de la plaça. Per dins, el pilar va prenent forma. Comença a pujar la canalla. Primer dos, després un. I encara un altre. Amb l’agilitat dels anys joves coronen el castell i la plaça esclata en un aplaudiment. Un aplaudiment que esdevé silenci tant bon punt el nen s’escola entre els dossos i corona el pilar. El món s’atura.

El món s’atura a mesura que es desmunta l’estructura del quatre i un “ooooooohhh” d’admiració esclata tant bon punt apareix l’estructura amagada en el seu interior. Dins la pinya, se sent l’encoixinat cop dels segons que deixen sol el pilar. El castell és coronat!

S’aguanta el pilar de sis, s’aguanta. Resisteix, es redreça. Segur que… Però cau. Cau i l’estrena d’un nou castell esdevé un esclat de joia a la plaça. Primer intent i el 4 de 8 amb el pilar de 6 enmig és una nova realitat vermella: