El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 06a. Castellers de Barcelona

Agramunt sempre amunt

Deixa un comentari

Terres aspres, seques, abrusadores. Paissatges esgrogeits i distants. Una mar de camps de secà, tot just puntajada pels campanars d’espadanya de les ermites romàniques i pels casals emmurellats de temps molt reculats, anuncien la fí de la Catalunya Vella, més enllà del Bages, i l’entrada a la Catalunya Nova, la d’Agramunt. I és que Agramunt, vila nascuda per combatre els sarraïns al tombant del primer mil·leni, està de Festa Major.

La Plaça de l’Esglèsia d’Agramunt és buida encara. A l’Ajuntament de la capital de la Ribera del Sió hi oneja l’estendard de la vila i l’ensenya catalana, mentre als porxos de la plaça comencen a arribar els primers castellers barcelonins. Davant per davant del pòrtic, la impressionant portalada romànica de l’esglèsia de Santa Maria esguarda encara el pas dels anys i de les gents. Les campanes criden la gent a Festa Major igual com ho porten fent des del segle XIII. Repiquen i tornen a repicar. És diumenge. I encara es fa missa. La plaça comença a omplir-se de gent, alguna camisa bordeus dels veïns lleidetans, alguna més de vermell barceloní, veïnes i algun veí que van cap a ofici. A la porta de l’Ajuntament un grup de jovincells de tot just 18 anys pèten la xerrada vestits amb vestits tradicionals. Semblen nerviosos. Potser la seua primera dança?

És la una del migdia quan el batlle de la vila surt al balcó per fer un petit pregó i presentar els actes a desenvolupar. És tant dolça la parla de les terres de ponent! I la tranquilitat reposada, tant poc urbana que es respira en una vila que, com Taradell, tot just depasa les 5.000 ànimes. Un ballet tradicional a la manera del Sió i els castellers enfaixant-se de nou. Ho trobava a faltar després de més de 30 dies sense posar-me l’escalfa-ronyons. El 3 de 8 inicial m’agafa amb les mans adormides encara. No puc arrapar el pantaló del segon amb l’habilitat habitual. Les espardenyes -que porto per primera vegada en actuació castellera- em permeten gaudir amb més força de la sensació de la terra sota els peus i de la invocació màgica de l’alçament de les construccions. El castell branda lleugerament, però les meves mans han recuperat la seguretat d’antany. Torno a sentir l’agradable sensació de participar en un projecte comú de reverència a la terra i als infants que coronen el castell. Passat mil·lenari, primigeni, sota els peus; futur esperançat, il·lusionat, al capdamunt.

Després d’una matinal esllangida i xafogosa, emprenem la darrera de les construccions de la jornada, el 5 de 7. Estructura composta i desvirtuada en el món dels castells amb l’aparició de les grans construccions més recents. Aquesta vegada, peró, el visc d’una manera diferent. Per primera vegada entraré d’agulla en aquesta cosntrucció. D’entrada em sorprèn la lleugeresa del castell i la comoditat de la posició. És clar! Jo només entrava en castells de 9 i aixó em feia aguantar els genolls del segon -com ara- peró amb un peu de cada crossa sobre les espatlles. Sense crosses la feina es viu relaxada i permet donar alguna ullada a la forma cònica de l’estructura on m’allotjo per veure com els dosos s’agafen els braços i s’aixequen sobre els quarts, com l’acotxador s’acomoda agombolat sobre els barbamecs de sota i com l’anxaneta posa un peu a un cantó, encavalca l’acotxador, es dona un petó a la mà i saluda al públic tot fent la primera aleta abans de creuar cap al segon pom, el que encimbella la torre ben agafada al 3 que l’acompanya. De nou amb la colla del cap i casal, de nou la camisa vermella, de nou vells companys retrobats, de nou la faixa i el cap que ja s’envola cap a la plaça de Sant Jaume, la nostra. Hi haurà, potser, el 5 de 8 a la nostra festa?

De vegades les coses es torcen, però cal avançar.