El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest diumenge tots els ingredients es congriaven per ser a una plaça del Sol.

A Taradell, la 25à. Festa d’aquesta plaça feia les delícies dels veïns d’aquell barri que, en la meva infantesa, se’n deia Pequin, però que ara ja és un barri més de la vila osonenca.

A Gràcia, la colla local triava aquesta concorreguda plaça per a iniciar el seu 17è, aniversari. Un aniversari farcit de records i velles vivències. Una actuació, sota la Torratxa republicana, amb un cartell de luxe: Castellers de la Vila de Gràcia, Capgrossos de Mataró, Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i Castellers de Barcelona. Olé tu!

Jo, allunyat de la pràctica castellera per una vida intensa i plena, vaig baixar de Lesseps per a ser modest maó de les construccions vermelles i gaudir de la bona acollida de la gran família castellera que em va acollir aquell octubre de 1996 i que, malgrat les anades i vingudes, porto empeltada al moll de l’espinada.

Suposo que, per això, l’assistència a la Plaça del Sol era obligatòria. Oi més quan, ai! La intensa vida!, no podré participar en l’actuació que, ben aviat, commemorarà els 45 anys de la colla de la ciutat.

Anant cap a plaça, les camises sovintegen i un graller fa refilets amb la gralla. A plaça el blau gracienc i capgrós dominant el ponent i el vermell que m’estimo ocupa el llevant del rectangle.

Salutacions i converses per posar la memòria a to i cercar un company que m’estiri la faixa. Faixa posada, baixem pel carrer dels Xiquets de Valls, aquell on la Jove i la Vella acompanyen el nom de Barcelona per recordar-me els anys que porto a la colla.

Els castells, pels encamisats, no es veuen, es viuen. I això és el que trio gaudir en els pilars que, quan era habitual de les places, defugia, però que ara cerco amb el temperament d’un addicte a les drogues més dures.

A plaça em deixo portar per gralles, esquenes i mans i, mancat de pinyes, no m’estic d’aprofitar el dia, pivotant entre la meva colla, la del meu veïnat i la que, apropet dels castellers de Barcelona, no defuig unes mans per ajudar.

La torre de vuit folrada, que ens obra l’actuació, em retorna força anys enrere: era una altra torre, jo era casteller novell i una instantània rememora la fillola damunt meu. Avui, quan ma filla em pujava al damunt, no podia més que viure passat, present i futur en un etern instant. Aquell en què tot s’atura i el temps passa volant.

I com està Gràcia! Els blaus de Vila viuen un d’aquells moments on l’assaig i la feina donen fruits i obren portes. La d’avui, la del seu aniversari, ha estat una nova mostra de l’estat de gràcia en què es troben. Un estat de gràcia que crec que també vivim els vermells de la ciutat, fent actuacions com la d’avui on la torre ha estat de raça i ens permetem de fer debutar castellers en castells de vuit.

M’agrada veure cares velles i cares noves portant el color de l’amor i la sang. M’agrada viure la paciència d’una colla que, sabent-se gran, avança pas a pas cap a objectius que, ara fa disset anys eren tan impensables com la força que ha près la colla del carrer Alzina.

Avui he gaudit de la plaça, de la gent, dels castells i la família en una barreja vital on, les construccions assolides, han estat tan efímeres com el temps que hi he esmerçat.