
Aquesta presentació piulaire m’ha fet un xic més popular del que seria d’esperar. I tot pel fet d’utilitzar un concepte que crec manllevat d’algun indret, però que no recordo ben bé d’on és: Lliureculturador.
Em disposo doncs a definir-lo tal i com jo l’entenc.
La base de tot plegat és la pagesia i el pasturatge que, fins la generació del meu pare, va marcar el passat familiar des dels temps de la Maria Castanya. De fet, un lliureculturador, segons ho veu un servidor, no és altra cosa que un lliure agricultor de la cultura.
Ho deconstruïm amb l’Alcover-Moll?
LLIURE adj.: cast. libre.
|| 1. No subjecte al domini d’altri, a un poder extern; no constret per una obligació, disciplina, condició, etc. Donarà al senyor infant… la VII part liura y francha sens tota messió, Codi Lagostera 34. Ja lliures sou tots vosaltres, Picó Engl. 30. Comerç lliure: comerç sense traves o prohibicions. Ensenyament lliure: ensenyament donat per professors que no depenen de l’Estat. Lliure pensament: pensament que no es vol subjectar a autoritat dogmàtica. Amor lliure: amor sexual que no es subjecta a lleis religioses o morals. Proclama sa sustitució d’es matrimoni per s’amor lliure, Aurora 228. Vers lliure: vers que no es subjecta a consonància ni assonància.
|| 2. Que no presenta obstacles; que pot obrar sense obstacles, com vulgui. Camí lliure de tot llaç, Verdaguer Flors Maria 49. A fi que l’altra mà em pogués restar lliure per a obrir les portes, Ruyra Parada 17. Temps lliure: temps sobrer, no ocupat. «No tinc un minut lliure». Aire lliure: aire que circula sense obstacles, no reclòs, en lloc no cobert. Els blanqueigs y safretxos, mitj enteulats mitj al ayre lliure, Pons Auca 246. Lliure arbitri: facultat de la voluntat d’elegir i obrar d’una o altra manera. Òrgan lliure: en botànica, òrgan que no té adherències que el lliguin amb un altre. Llenguatge lliure, conducta lliure, maneres lliures, etc.: llenguatge, conducta, maneres massa desimbolts, mancats de fre moral.
Fon.: ?íw?? (or., bal.); ?íw?e (occ., val.).
Intens. superl.: libèrrim, -èrrima.
Etim.: del llatí l?b?ru, mat. sign.
I la meva llibertat s’alimenta d’ambdues menjadores: De la que no està subjecte ni al domini d’altri, ni a un poder extern i, per tant, no es troba encotillat per obligació, disciplina, condició o dogma de qualsevol natura o condició; i de la que no presenta obstacles, ni a l’hora d’actuar ni a la d’obligar ningú a seguir-li la rella.
Un agricultor, segons el periclit diccionari, és:
AGRICULTOR m.
|| 1. Qui es dedica a conrar la terra; cast. agricultor.
|| 2. Qui coneix científicament l’agricultura. Ets amos enviaràn es seus fiys a escola per ferlos agricultors, Ignor. 42.
Fon.: ???ikultó? (Barcelona); a??ikultó? (Val.); ???ikultó (Palma).
Intens.: agricultoret, agricultorot, agricultoretxo, agricultoràs.
Etim.: del llatí agricult?re, ‘conrador’.
Aclarint que conrar és
CONRAR v. tr.
|| 1. Cultivar (la terra, les plantes); cast. cultivar. Que los gorets que… de quí avant se faran e conraran en la dita illa sien sembrats, doc. a. 1404 (Hist. Sóller, i, 798). Necessaris per aviament de les aygues y que les terres se poguessen conrar, Rúbr. Bruniquer, v, 111. Dins l’alt jardí conra Maria flors de puresa, Orlandis Poes. 43.
|| 2. Cultivar (una ciència, art, amistat, etc.); cast. cultivar. Tots… conraren amorosidament la seua llengua nadiva, Obrador Arq. lit. 38.
|| 3. Conrar es forn: donar-li la calentor suficient per a coure el pa (Eiv.).
Refr.
—«Qui no conra, sempre té mal any» (Mall.).
Fon.: kunrá (Empordà, Men., Eiv.); konrá (Mall.).
Etim.: contracció de conrear.
I que cultivar significa
CULTIVAR (i ant. coltivar). v. tr.: cast. cultivar.
|| 1. Fer a la terra, a les plantes, les feines que pertoquen per a la producció dels fruits. Los habitadors de la ciutat…, les terres hermes poden cultivar e laurar, Cost. Tort. I, i, 6. Los sarrahins… als chrestians…, els lexauen cultiuar lurs terres, Boades Feyts 98.
|| 2. Freqüentar una amistat, una persona, per treure’n profit.
|| 3. Colre, practicar, dedicar-se a una activitat de l’esperit (a la virtut, a la ciència, etc.).
Fon.: ku?tiβá (Barc.); ku?tiβá? (Val.); ku?tivá (Palma). En la pronúncia vulgar hem sentit kawtivá? (Alacant).
Sinòn.: conrar, conreuar.
Etim.: derivat de cultiu, art. 1.
Crec que em tocat os, tu! Ja tenim força misteri a l’abast de la mà.
Un agricultor és una persona que es dedica a fer les feines que pertoquen per a què la terra i les plantes donin fruït, però també pot ser algú que faci el mateix amb una activitat de l’esperit, ja sigui la virtut, la ciència o, per què no, la cultura i tantes d’altres. En aquest sentit, doncs, jo he triat la cultura i, per tant, em defineixo com:
Una persona que es dedica a fer les feines que pertoquen per a què la cultura doni fruït.
Fem un pas més i entrem al bastíssim món d’allò que m’he proposat que doni fruit: la cultura. I, així d’entrada, descobrim, amb modèstia, que la cultura és el cultiu de la terra – #oletu!
CULTURA f.: cast. cultura.
|| 1. ant. Cultiu de la terra. Viu la terra… sens cultura, e d’abitants nua, Febrer Inf. xx, 84. Si la vostra heretat consisteix… en lloch incult, posau la terra a cultura y la tornareu bona, Agustí Secr. 146 vo. Damnejant las culturas dels dits territoris, Const. Cat. 138.
|| 2. ant. Ornament, treball d’adorn. Que en lo mig no y aya neguna cultura sinó de perles ho pedres precioses blanques, Flos medic. 111.
|| 3. Conjunt de coneixements literaris o científics adquirits per una persona, un poble, etc. La nova aristocràcia intelectual, prosaica i vulgar en mig de ses pretensions de refinament i cultura, Rosselló Many. 177.
|| 4. Conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d’esser. Aqueix Ateneu… un dels més prestigiosos temples y fogars de la cultura catalana, Obrador Arq. Lit. 10.
Fon.: ku?tú?? (Barc., Palma); ku?tú?a (Val.).
Etim.: pres del llatí cult?ra, ‘conreu’.
Com ja et deia, però, el món de la cultura és bastíssim, és més gran que totes les coses conegudes i desconegudes que se’ns puguin imaginar: ornaments, coneixements literaris i científics adquirits i produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries. Déu n’hi do!
La tasca de l’agricultor és ingent en aquest sentit, ja que ha de procurar fer les feines que pertoquen per a què la cultura doni fruït.
I… quin és el fruit de la cultura?
FRUIT m.: cast. fruto.
|| 1. Producte de la fertilització d’una planta, que conté les llavors dins un embolcall més o menys suculent, de dimensions i consistència variables segons les espècies. Hauia manat que del pomer que fruit leuaua hom pensàs bé, Llull Felix, pt. v, c. 2. Natura no comporta | que lo fruyt vert cayga sens que madure, Ausiàs March, cxv. Lo fruyt que ve primerench | corre perill de glaçades, Collell Flor. 60. Donar fruit: produir-ne Per ext.: a) Producte de la concepció; fill. Beneit fruit exí del vostro ventre, Serra Gèn. 166. Fruit de benedicció: fill de matrimoni llegítim.
|| 2. fig. Producte; profit, utilitat; allò que resulta, bo o dolent, d’una cosa. Farem fruit en paciència, Hom. Org. 3 vo. De qual sermó ix major fruyt?, Llull Blanq. 18. Lo fruyt d’amor de béns temporals són plaers, e lo fruyt d’amor de marit e muller són fills e filles, Tirant, c. 206. Ab gran fruyt que y feya la sua preycació, Boades Feyts 42. Per escampar als pobles los fruyts d’enteniment, Costa Poes. 61. «Treballar amb fruit» o «sense fruit»: treballar amb profit o sense profit. Els fruits d’una finca, d’una heretat, etc.: els productes, allò que se’n treu, els rèdits, a part de la propietat.
Fon.: f?ú?t (or., occ., val., bal.); f?wít (en part del dialecte valencià).
Etim.: del llatí fr?ctu, mat. sign.
Vist això, el fruit de la cultura és el producte de la seva fertilització, però també el resultat, bo o dolent, dels ornaments, dels coneixements literaris i científics adquirits i de les produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries esmentades en parlar de la cultura.
Per tant, un lliureculturador és algú que fa les feines que pertoquen per a què la cultura fertilitzi i doni algun resultat, sia bo o sia dolent, del corpus cultural de qui el cultiva.
I, i ara faig un gir inesperat, no hi ha cultura sense gent, ja que som els humans la base de la nostra cultura i, per tant, per a què la cultura doni fruits, tots hem de ser un xic lliureculturadors o, per dir-ho, en altres paraules: agricultors lliures de la cultura. I com es pot fer això, sense donar cultura al màxim de persones possibles?
Doncs això, que:
La feina del lliureculturador és com la llavor que s’emporta el vent i fructifica en una altra ment, tot disseminant coneixements, produccions i ornaments amb la paciència de l’home lliure i que es troba bé entre la gent.