El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Llegir les memòries de Grouxo Marx no només és divertit, sinó que, a més a més, és instructiu i enriquidor. Sobretot quan al lector s’endinsa en els capítols 15 i 16 de qualsevol de les edicions que Tusquets Editores ha anat publicant des de l’any 1972.

El capítol 15 – De cómo fui protagonista de las locuras de 1929 – és un escruixidor relat de la crisi financera actual, però parlant de temps pre-keynessians, aquells que ara tornen amb els mateixos protagonistes, les mateixes maneres de fer, els mateixos resultats i les mateixes causes i conseqüències. I tot ben amanit amb el verb superb d’aquest futuròleg que, descrivint la seva vida, ens parla del futur que vivim sense despintar-se el bigoti.

De fet, la sentència que obra aquest apunt és una afirmació que, com diu el mateix Groucho, “ha de ser comparada favorablement amb qualsevol de les cites més memorables de la història americana” i jo afegiria que, en un món globalitzat, hauria de formar part del corpus universal de frases cèlebres.

El seu autor? Max Gordon, “el meu amic, d’antuvi assessor financer i astut comerciant”, l’home que dirigia les inversions en borsa d’una de les figures còmiques més venerades del star system mundial, alhora que inqüestionable fundador d’una de les ideologies amb més seguidors no reconeguts del món mundial: el grouxo-marxisme.

El capítol 16 – Noches blancas, ¿por qué sois azules? – parla d’una de les conseqüències menors de la broma de les accions i el diner fàcil:

“El ir al deshaucio financiero no constituyó una pérdida total. A cambio de mis 240.000 dólares obtuve un insomnio galopante, y en mi círculo social el desvelamiento empezó a sustituir al mercado de valores como principal tema de conversación.”

Atzagaiada del tercer dels cinc fills d’un de-sastre de Yorkville, New York, i d’una mare que treia diners de sota les pedres, mentre els fills maldaven per instruir-se a la universitat dels carrers i les places d’una barriada de classes miserables.

Groucho y yo és un llibre de lectura obligada per tot aquell que vulgui en riure-se’n de la suor d’un dels més grans còmics que hagi parit mare, mentre aprèn quatre dades bàsiques d’una crisi que només va poder ser parada per la regulació pública i el naixement de l’Estat del Benestar, tal i com l’hem conegut fins ara.

I jo no en tinc una, que en tinc moltes, però la pàtria de la meva infantesa, espigolada en racons i raconets del món, té a la vila de Taradell, i la plana ausetana; i a la vella Icària, amb el Besòs i els seus ravals, les dues cames espirituals que m’han afaiçonat la personalitat.

Una personalitat amanida per una vessant professional que, un bon dia es va començar a consolidar a partir de la gestió d’una eina de recent creació per al millor aprofitament de les ànimes emprenedores. Corria el 31 de desembre del 1999 i el Barcelonanetactiva.com esdevenia referent de viver virtual a Europa, si més no.

Hi ha d’haver un camí millor – Font: The Economist

Amb tot el respecte del món, però, en les argumentacions en torn d’aquest projecte, se me’n fumen els pagesos, se me’n fum el medi ambient, se me’n fumen les il·legalitats que es puguin cometre i, encara més, se me’n fumen els ideals d’aquest Mister Marshall modern.

En això, semblo posar-me del costat del Govern que, a través d’aquest projecte, vol anorrear les indecents i creixents xifres d’atur que sembla que tenim. Ara bé, el tall de les paraules del seu portaveu, un bon veí de Taradell, ofertes per TV3 diuen poc del projecte i del Govern del nostre país.

Benvolgut Quico, no és acusant de populisme als contraris al projecte com s’argumenten les raons que podríeu tenir a favor. Això no és més que desviar la llum reflectida en el mirall que us ha posat el milionari que us promet un oro i el moro que no funciona al seu tros de món.

Ans al contrari, els arguments s’han de formular tocant de peus a terra, amb dades fidedignes i el més reals possibles. Sinó, doneu la imatge d’anar a la deriva, d’haver perdut en nord i, el pitjor de tot, de no ser capaços d’adaptar-vos al moment, ni de tenir memòria d’uns fets que els vostres pares ja van patir en pròpia carn, tot seguint les llagoteres especulacions d’un tal De la Rosa, d’un tal Prenafeta i d’un tal Prado poc abans de ser engarjolats.

Però deixem-nos de recordatoris i centrem-nos en Las Vegas del Baix Llobregat.

Per mi, la gran pregunta que us hauríeu de fer, el gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

Dissabte de la setmana passada, el suplement ES de La Vanguardia era farcit de reportatges i reflexions imperdibles: Des de l’habilitat de fer la pilota fins el menys plató i més buda d’en Lluis Racionero, passant per Humor + Ciència = Premi, l’entusiasme d’en Marina, el cervell dels bilingües és diferent, el doble sentit sobre l’Snowdonia gal·lesa, el que passi l’aire, el mapa del tresor de l’e-book o l’amor compartit per la Lettera 32 d’en Gonzalo Suárez i d’un servidor que, com ell, subscriuria un mateix sentiment:

“Ha estat la màquina més promíscua de tots els escriptors que hi ha hagut al món i tots ens l’hem endut al llit”

Però, per damunt de tots ells, l’esclaridor Qui va inventar què? d’en Piergiorgio M. Sandri. Un esclaridor reportatge que, maridat amb el Valor Afegit del 24 d’abril i el Cultura/s dedicat a Nikola Tesla, l’inventor de la radio – si, si, no posis aquesta cara, la radio no és un invent d’en Marconi ni el telèfon ho és d’en Bell -, ajuden a qüestionar el món de les patents, dels drets privatius i de les entitats que, de la creació aliena, en fa negoci.

Aquesta successió de documents i arguments que demostren com la innovació constant és la única arma del creador davant d’uns sistemes de protecció que afavoreixen sempre a qui té més diners i menys escrúpols, em permet presentar el cas paradigmàtic que, seguint les polítiques privatives, no es podria donar mai. I ho explicaré, ja que ens hi va la vida.

T’imagines que, en dividir-se les dues primeres cèl·lules de la gestació, la primera acuses la segona de còpia?

En tindria tot el dret, segons els privatius, ja que aquesta copia exactament l’ADN generat per l’ovul fecundat. I ara que parlem d’ADN: sabies que la glòria de la descoberta de l’ADN fou registrada i reconeguda a dos homes, però qui la fèu realment fou una dona. Tornem però a l’origen.

Dirigit per misteriosos sentits, encara no descoberts, va la tropa d’espermatozous a l’encalç del seu destí.

Els més ràpids, diuen els savis, són els que porten el masculí cromosoma y i, si les barreres de l’òvul ja són dèbils, ells s’escolen per velocitat. Però, si les muralles són dures i cal cercar-ne l’entrada, són les més pausades femelles – els espermatozous que porten el cromosoma x -, els que s’hi escolen, més sibilins.

En qualsevol cas, les dues cadenes cromosòmiques es troben i s’enllacen en la meravellosa doble Hèlix. La dansa de la vida comença a rodar trompa avall i, en pocs dies, és multiplica i copa, copia, copia, copia l’ADN en cadascuna de les noves particions. I aquí ve la pregunta:

Què passaria si la primera de les cèl·lules – l’òvul fecundat – patentes o registres el seu invent? La resposta és força senzilla: no arribaríem a la vida, restaríem en els llimbs dels jutjats per sempre més. I és que les patents i tota la pesca són un invent recent. La màgia, l’espurna creativa, vital, les defuig car necessita llibertat per expandir-se i donar-nos, entre d’altres, un bon cervell.

[View the story ” ” on Storify]

“La ciudad (Barcelona) no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos”
– Javier Pérez Andújar (2011)  Paseos con mi madre. Editorial Tusquets, Barcelona. –

Aquell 4 de gener, jo era a Sevilla i, els edificis de Pedro Salvador, em transportaven al barri dels meus primers grisines, la primera guarde, les primeres experiències d’una vida que es va concebre als blocs de la veïna Maresma.

I és que, entre Alfons el Magnànim i el Mercat del Besòs hi ha una munió de casetes i edificis, racons i raconets, que sempre he trobat entranyables i propers. Foren el paisatge que van veure els meus ulls dalt del cotxet de nadó atent. I, el suara esmentat barri de la capital andalusa, m’ho ha fet recordar.

Jo vaig tenir la sort de ser fill d’immigrants de proximitat. Immigrants d’aquells que van desplaçar-se una seixantena de quilòmetres per anar a la ciutat de les oportunitats, tot fugint d’un entorn que, per les raons que fossin, no va acceptar-los del tot. De fet, si hi penso sincerament, va ser el mateix entorn, la mateixa comarca, la que va portar el pare a Barcelona. Digueu-me sinó perquè a ciutat havia d’estar treballant en l’empresa d’un amo osonenc? En qualsevol cas, a cavall entre el Sud-oest del Besòs i Balenyà-Tona-Taradell van passar els millors anys de qualsevol vida: els de la infantesa.

Recordo que, quan tenia un any… bé, de fet no ho recordo de quan tenia un any, sinó de quan vaig trobar-me el llibre, publicat quan jo tenia un any, que descansava en alguna de les prestatgeries del flamant pis de la Cooperativa on vaig aprendre a caminar. Deia que recordo encara la lectura d’un llibre que portava per nom Al Sudoeste Del Río Besós: Diez años de la vida de un barrio barcelonés i que havia escrit un bon veí del barri, n’Alfred Matas i Pericé i que era prologat per un d’aquests periodistes del Poblenou que, encara ara, se l’enyora per la seva feina de picapedrer social dels anys del tardofranquisme: en Josep Maria Huertas Claveria. Jo devia tenir uns deu anys – vaig néixer l’any 1970, el llibre és del 71- i ja havia estat protagonista d’alguna de les demandes d’una pinya de gent que sabia treballar amb les mans i que va haver de fer-se col·lectivament un barri abandonat pel corpus social de la ciutat benestant.

Jo, com deia, era a Sevilla i, per les noticies, vaig saber de la mort d’un veí del barri a les vores de Cristóbal de Moura. Un tret va acabar amb la seva vida i va portar un tou de periodistes al barri oblidat de la mà de Déu, que no pas de la parròquia obrera de Sant Paulí de Nola nascuda amb el barri i que en viu les maltempsades.

Si. Ja sé que em direu que si el Fòrum de les Cultures, que si els nous hotels, que si… però els espais de la meva infantesa perduren en un barri deixat de la mà de Déu: la pistola encanonada al cap del meu pare en una sucursal bancària de Rambla Prim, la bici del meu germà robada en el mateix indret, els cotxes robats i abandonats en un descampat del barri, les ulleres trencades dia sí i dia també per un que passava més gana que jo, els partits de futbol finiquitats per l’arribada d’un grupet de pobres i rudes sagals expulsats per les rates d’algun cau abandonat, … L’espai més cru de la meva infantesa de la meva infantesa dels setanta i els vuitanta a les vores del Besòs era això. I, ara, quan els fets del Besòs, m’han fet tornar als meus anys de calça curta, m’ha sabut molt de greu veure com es reproduïen els tòpics de sempre: que si la diversitat, que si els gitanos, que si els immigrants, que si…

I els partits de futbol? I les portes dels veïns sempre obertes? I les tardes creatives de la generació dels meus germans construint centre cívic? la solidaritat fraternal per demanar millores en les condicions de vida del barri? I…

Em miro els meus amics de llavors i en trobo molts amb estudis universitaris i exercint de funcionaris, empresaris (si, sí, ja sé que no són grans empresaris, sinó botiguers, autònoms i petits emprenedors en general, però viuen, carai!) o professionals liberals. Em miro els meus veïns i me’ls trobo jubilats i vivint en aquell barri o en un altre, però sempre cofois de la sort que la vida els ha donat. Ells, que van arribar amb una ma al davant i l’altra al darrera, han vist com els seus fills han arrelat i els han dat nets en aquesta ciutat. N’estan orgullosos de tot plegat. N’estic segur que n’hi ha que no van sortir de la marginalitat dels primers dies –una marginalitat on tots podem tornar a les primeres de canvi, és ben cert-, però la balança d’aquelles generacions és molt i més positiva.

Per això, quan un polític amb capacitat executiva diu, en declaracions oficials, que la diferència crea conflictes, jo només em puc preguntar: De quin coi de món ha baixat aquest paio? El que crea conflictes és no acceptar la diferència, no acceptar-la i, sobretot, no possibilitar la integració que nosaltres vam viure en aquell mateix entorn, venint també de fóra, i amb una diversitat cultural tan bèstia com la de la pell de brau amagada sota les capes d’acer dur de la unitat franquista.

Un tret de pistola ha impossibilitat que una persona seguís el camí dels de la meva generació, o la dels meus pares, però això no ens ha de fer tancar les portes d’un barri que, avui, com ahir, com demà, és port franc per aquells que, pels motius que siguin, cerquen una oportunitat de desenvolupar-se com a ésser humans. Ibrahim? Dieye? Xiaoyan? Pepe? Nazario? Alfonso? Lluís? Persones. Som persones i cal que ens tractin com a tal.

+ info sobre els Fets del Besòs:

@loNegredeTerrassa, el dijous 5 de gener, a Voleu dir que és racisme?

@desdelamina, el dimarts 10 de gener, a Ressaca del tsunami #fetsBesòs

Aquesta presentació piulaire m’ha fet un xic més popular del que seria d’esperar. I tot pel fet d’utilitzar un concepte que crec manllevat d’algun indret, però que no recordo ben bé d’on és: Lliureculturador.

Em disposo doncs a definir-lo tal i com jo l’entenc.

La base de tot plegat és la pagesia i el pasturatge que, fins la generació del meu pare, va marcar el passat familiar des dels temps de la Maria Castanya. De fet, un lliureculturador, segons ho veu un servidor, no és altra cosa que un lliure agricultor de la cultura.

Ho deconstruïm amb l’Alcover-Moll?

LLIURE adj.: cast. libre.
|| 1. No subjecte al domini d’altri, a un poder extern; no constret per una obligació, disciplina, condició, etc. Donarà al senyor infant… la VII part liura y francha sens tota messió, Codi Lagostera 34. Ja lliures sou tots vosaltres, Picó Engl. 30. Comerç lliure: comerç sense traves o prohibicions. Ensenyament lliure: ensenyament donat per professors que no depenen de l’Estat. Lliure pensament: pensament que no es vol subjectar a autoritat dogmàtica. Amor lliure: amor sexual que no es subjecta a lleis religioses o morals. Proclama sa sustitució d’es matrimoni per s’amor lliure, Aurora 228. Vers lliure: vers que no es subjecta a consonància ni assonància.
|| 2. Que no presenta obstacles; que pot obrar sense obstacles, com vulgui. Camí lliure de tot llaç, Verdaguer Flors Maria 49. A fi que l’altra mà em pogués restar lliure per a obrir les portes, Ruyra Parada 17. Temps lliure: temps sobrer, no ocupat. «No tinc un minut lliure». Aire lliure: aire que circula sense obstacles, no reclòs, en lloc no cobert. Els blanqueigs y safretxos, mitj enteulats mitj al ayre lliure, Pons Auca 246. Lliure arbitri: facultat de la voluntat d’elegir i obrar d’una o altra manera. Òrgan lliure: en botànica, òrgan que no té adherències que el lliguin amb un altre. Llenguatge lliure, conducta lliure, maneres lliures, etc.: llenguatge, conducta, maneres massa desimbolts, mancats de fre moral.
    Fon.: ?íw?? (or., bal.); ?íw?e (occ., val.).
    Intens. superl.: libèrrim, -èrrima.
    Etim.: del llatí l?b?ru, mat. sign.

I la meva llibertat s’alimenta d’ambdues menjadores: De la que no està subjecte ni al domini d’altri, ni a un poder extern i, per tant, no es troba encotillat per  obligació, disciplina, condició o dogma de qualsevol natura o condició; i de la que no presenta obstacles, ni a l’hora d’actuar ni a la d’obligar ningú a seguir-li la rella.

Un agricultor, segons el periclit diccionari, és:

AGRICULTOR m.
|| 1. Qui es dedica a conrar la terra; cast. agricultor.
|| 2. Qui coneix científicament l’agricultura. Ets amos enviaràn es seus fiys a escola per ferlos agricultors, Ignor. 42.
    Fon.: ???ikultó? (Barcelona); a??ikultó? (Val.); ???ikultó (Palma).
    Intens.: agricultoret, agricultorot, agricultoretxo, agricultoràs.
    Etim.: del llatí agricult?re, ‘conrador’.

Aclarint que conrar és

CONRAR v. tr.
|| 1. Cultivar (la terra, les plantes); cast. cultivar. Que los gorets que… de quí avant se faran e conraran en la dita illa sien sembrats, doc. a. 1404 (Hist. Sóller, i, 798). Necessaris per aviament de les aygues y que les terres se poguessen conrar, Rúbr. Bruniquer, v, 111. Dins l’alt jardí conra Maria flors de puresa, Orlandis Poes. 43.
|| 2. Cultivar (una ciència, art, amistat, etc.); cast. cultivar. Tots… conraren amorosidament la seua llengua nadiva, Obrador Arq. lit. 38.
|| 3. Conrar es forn: donar-li la calentor suficient per a coure el pa (Eiv.).
    Refr.
—«Qui no conra, sempre té mal any» (Mall.).
    Fon.: kunrá (Empordà, Men., Eiv.); konrá (Mall.).
    Etim.: contracció de conrear.

I que cultivar significa

CULTIVAR (i ant. coltivar). v. tr.: cast. cultivar.
|| 1. Fer a la terra, a les plantes, les feines que pertoquen per a la producció dels fruits. Los habitadors de la ciutat…, les terres hermes poden cultivar e laurar, Cost. Tort. I, i, 6. Los sarrahins… als chrestians…, els lexauen cultiuar lurs terres, Boades Feyts 98.
|| 2. Freqüentar una amistat, una persona, per treure’n profit.
|| 3. Colre, practicar, dedicar-se a una activitat de l’esperit (a la virtut, a la ciència, etc.).
    Fon.: ku?tiβá (Barc.); ku?tiβá? (Val.); ku?tivá (Palma). En la pronúncia vulgar hem sentit kawtivá? (Alacant).
    Sinòn.: conrar, conreuar.
    Etim.: derivat de cultiu, art. 1.

Crec que em tocat os, tu! Ja tenim força misteri a l’abast de la mà.

Un agricultor és una persona que es dedica a fer les feines que pertoquen per a què la terra i les plantes donin fruït, però també pot ser algú que faci el mateix amb una activitat de l’esperit, ja sigui la virtut, la ciència o, per què no, la cultura i tantes d’altres. En aquest sentit, doncs, jo he triat la cultura i, per tant, em defineixo com:

Una persona que es dedica a fer les feines que pertoquen per a què la cultura doni fruït.

Fem un pas més i entrem al bastíssim món d’allò que m’he proposat que doni fruit: la cultura. I, així d’entrada, descobrim, amb modèstia, que la cultura és el cultiu de la terra – #oletu!

CULTURA f.: cast. cultura.
|| 1. ant. Cultiu de la terra. Viu la terra… sens cultura, e d’abitants nua, Febrer Inf. xx, 84. Si la vostra heretat consisteix… en lloch incult, posau la terra a cultura y la tornareu bona, Agustí Secr. 146 vo. Damnejant las culturas dels dits territoris, Const. Cat. 138.
|| 2. ant. Ornament, treball d’adorn. Que en lo mig no y aya neguna cultura sinó de perles ho pedres precioses blanques, Flos medic. 111.
|| 3. Conjunt de coneixements literaris o científics adquirits per una persona, un poble, etc. La nova aristocràcia intelectual, prosaica i vulgar en mig de ses pretensions de refinament i cultura, Rosselló Many. 177.
|| 4. Conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d’esser. Aqueix Ateneu… un dels més prestigiosos temples y fogars de la cultura catalana, Obrador Arq. Lit. 10.
    Fon.: ku?tú?? (Barc., Palma); ku?tú?a (Val.).
    Etim.: pres del llatí cult?ra, ‘conreu’.

Com ja et deia, però, el món de la cultura és bastíssim, és més gran que totes les coses conegudes i desconegudes que se’ns puguin imaginar: ornaments, coneixements literaris i científics adquirits i produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries. Déu n’hi do!

La tasca de l’agricultor és ingent en aquest sentit, ja que ha de procurar fer les feines que pertoquen per a què la cultura doni fruït.

I… quin és el fruit de la cultura?

FRUIT m.: cast. fruto.
|| 1. Producte de la fertilització d’una planta, que conté les llavors dins un embolcall més o menys suculent, de dimensions i consistència variables segons les espècies. Hauia manat que del pomer que fruit leuaua hom pensàs bé, Llull Felix, pt. v, c. 2. Natura no comporta | que lo fruyt vert cayga sens que madure, Ausiàs March, cxv. Lo fruyt que ve primerench | corre perill de glaçades, Collell Flor. 60. Donar fruit: produir-ne Per ext.: a) Producte de la concepció; fill. Beneit fruit exí del vostro ventre, Serra Gèn. 166. Fruit de benedicció: fill de matrimoni llegítim.
|| 2. fig. Producte; profit, utilitat; allò que resulta, bo o dolent, d’una cosa. Farem fruit en paciència, Hom. Org. 3 vo. De qual sermó ix major fruyt?, Llull Blanq. 18. Lo fruyt d’amor de béns temporals són plaers, e lo fruyt d’amor de marit e muller són fills e filles, Tirant, c. 206. Ab gran fruyt que y feya la sua preycació, Boades Feyts 42. Per escampar als pobles los fruyts d’enteniment, Costa Poes. 61. «Treballar amb fruit» o «sense fruit»: treballar amb profit o sense profit. Els fruits d’una finca, d’una heretat, etc.: els productes, allò que se’n treu, els rèdits, a part de la propietat.
    Fon.: f?ú?t (or., occ., val., bal.); f?wít (en part del dialecte valencià).
    Etim.: del llatí fr?ctu, mat. sign.

Vist això, el fruit de la cultura és el producte de la seva fertilització, però també el resultat, bo o dolent, dels ornaments, dels coneixements literaris i científics adquirits i de les produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries esmentades en parlar de la cultura.

Per tant, un lliureculturador és algú que fa les feines que pertoquen per a què la cultura fertilitzi i doni algun resultat, sia bo o sia dolent, del corpus cultural de qui el cultiva.

I, i ara faig un gir inesperat, no hi ha cultura sense gent, ja que som els humans la base de la nostra cultura i, per tant, per a què la cultura doni fruits, tots hem de ser un xic lliureculturadors o, per dir-ho, en altres paraules: agricultors lliures de la cultura. I com es pot fer això, sense donar cultura al màxim de persones possibles?

Doncs això, que:

La feina del lliureculturador és com la llavor que s’emporta el vent i fructifica en una altra ment, tot disseminant coneixements, produccions i ornaments amb la paciència de l’home lliure i que es troba bé entre la gent.

Com més avanço, menys m’agrada el concepte de democràcia líquida tal i com me’l proposen. Però encara em resta una etapa abans de llançar la meva opinió sobre una proposta que es fonamenta en la delegació del vot.

Aquesta etapa és la que conforma aquest apunt en què, de nou amb Baumann com a mestre, tinc la intenció de parlar d’utopies i realitats, de guardaboscos, jardiners i caçadors compulsius.

Per començar, i ho diré amb la boca petita, jo encara crec en les
utopies. Val a dir que la utopia és eutopia (bon lloc, en la llengua de
Plató) i outopia (enlloc, en la parla d’Aristòtil) i per tant dibuixa
sempre bons llocs que no són enlloc. Potser per això i crec, per això i
perquè m’agrada escriure i, per tant, crear bons llocs que no són
enlloc. Buf! Que difícil d’empassar, no?

Doncs bé, per explicar-vos-ho, versionaré una lectura que, potser, m’ajuda a explicar-ho més bé.

I és que diuen que un bon dia, hi havia un bosc esponerós que en
deien Realitat. El bosc era guardat per un guardabosc que el defensava
de qualsevol interferència. Per ell, calia mantenir l’equilibri
natural, primigeni, original d’aquella terra que tenia assignada. Al no
actuar amb el bosc, les roses desapareixien ofegades per un entorn
hostil, els arbres, cada cop més alts, acabaven amb un munt de plantes
i, el mateix guardabosc, veia com l’estat del bosc que ell volia
conservar, li canviava constantment sense poder-hi fer res, car la seva
intervenció li era, pels seus principis personals, prohibida. Fins que
va morir ofegat ell mateix en la obaga del bosc que no podia cuidar.

Al costat d’aquest bosc, n’hi havia un altre. El cuidava un
jardiner. Un individu que s’havia imaginat una rosa més bella i
esponerosa, una rosa que no es veiés ofegada per un entorn hostil, un
bosc on passejar i gaudir. I, dia rere dia, cuidava el seu bosc a
partir d’aquesta imatge. Un espai de flors esponeroses, d’arbres bells
i no gens torts, de senderes i racons idílics. I és que, el jardiner,
com diu Baumann, “dónava per fet que al món (o almenys a la petita part
del món confiada a la seva custòdia) no hi hauria cap mena d’ordre si
no fos per la seva atenció i el seu esforç constant”. Ell, creador de
la utopia d’un bosc més còmoda i arranjat on passejar-hi i extasiar-se,
anava construint utopies que, en aplicar-les al seu bosc, provocaven
efectes que acabaven generant una nova utopia a implementar.

Al bosc del guardabosc finat, van entrar-hi un grup de caçadors
furtius. Xafaven mates, obrien camins, no miraven si les plantes podien
ser belles o lletges, útils o inútils. Cridats per la fal·lera
d’obtenir un nou trofeu per a la seva col•lecció, una nova bèstia per
al seu sarró o, siguem clars i moderns, una nova peça de roba per
omplir el seu armari sense fons, anaven malmeten el bosc sense ordre ni
concert. Finalment, però, se’ls va acabar la cacera. I, alegres i
riallers, van seguir vers un altre bosc que els era proper. Si veiéssiu
l’estat del pobre bosc en marxar els eixelebrats furtius! Però és que,
als caçadors, tan se’ls en dóna si s’acaba la cacera en un lloc o no.
Ja hi ha d’altres boscos on anar a caçar. I així ho van fer, i la seva
primera peça en el nou bosc va ser l’utòpic jardiner que els volia
convèncer de caça amb visió de futur i en un espai on el bestiar no
s’acabaria mai.

Avui en dia, com en aquest relat, ja no resten ni guardaboscos ni
jardiners. Els que queden, s’amaguen on poden de la sorollosa mainada
dels trabucs. Els caçadors de clients, de diners, de… dominen la
realitat i van destrossant un bosc rere l’altre i sumant trofeus – cada
cop més escadussers – a la seva col•lecció particular. De fet, ja no
resten boscos on caçar. I els caçadors comencen a caçar-se entre ells.
Qui sap si, un cop morts, tornaran a néixer “bons llocs que no hi són”
i tornarem a ser un xic guardaboscos i un xic jardiners per a conservar
i crear un bosc habitable i molt més amigable que aquest frenètic ofec
imposat pel veloç caçador que ja no sap on anar a caçar.

Han passat quatre anys i ens han tornat a cridar a les urnes per escollir els regidors que ens representaran al Ple de l’Ajuntament de Taradell. Els 13 regidors que, a mitjans de juny, escolliran al futur Alcalde del nostre benvolgut Consistori.

Com cada quatre anys, em poso el barret de politicòleg – o llicenciat en Ciències Polítiques- i em refermo en la voluntat de no fer extrapolacions de resultats a nivell nacional ni estatal. Això ja ho fan els mitjans amb abundància, demostrant un cop més la manca absoluta de pedagogia democràtica i alimentant la desencisada abstenció de la gent que cada cop es veu més lluny, fins i tot, del seu ajuntament.

Jo, com cada quatre anys, m’he esperat uns dies abans de fer la meva anàlisi dels fets. I, per fer-ho, torno a dir que les eleccions municipals, són això, municipals i, si tenen una repercussió o altre en nivells superiors és en consells comarcals i diputacions provincials, els càrrecs dels quals, són escollits indirectament pel vot a les municipals.

Feta aquesta necessària introducció, agafo les eines analítiques i em preparo per disseccionar les dades i plantejar els reptes dels elegits per la gent de Taradell.

La veu del poble
4835 veïns i veïnes de Taradell estaven cridats a les urnes. I un 42,92% d’aquests va decidir quedar-se a casa. Un rècord històric a Taradell, municipi tradicionalment molt participatiu.

El 24.32% ha votat Convergència i Unió.

El 14,23% ha optat per Esquerra + Independents.

El 7,61% ha escollit Solidaritat per la Independència.

El 4,22% ha fet regidor en Josep Ricart de la Plataforma

El 2.69% ha votat en blanc

L’1,47% ha votat el PSC-PM

I, finalment, un 0.64% van emetre vots nuls.

La ciència política tradicional no sol utilitzar els percentatges sobre el global d’electors. És normal, ja que aquesta disciplina es dedica a analitzar les relacions de poder i, per tant, només l’interessa allò que es tradueix en regidors i capacitat d’influència en els afers municipals. Però els mitjans d’informació haurien de reflectir la realitat, reflectir-la i explicar-la. I aquesta realitat és la que mostren aquests percentatges, uns percentatges que ens diuen que el partit amb major recolzament popular, no arriba ni a la tercera part del veïnat del municipi cridat a les urnes.

El poble ha parlat i, majoritàriament, ho ha fet en silenci, mut. I el seu silenci ha fet que el 5% -dels vots emesos, que no dels electors- per entrar a l’Ajuntament baixes el suficient com per a donar veu municipal a Plataforma per Catalunya. I és bo que Plataforma entri als Ajuntaments, perquè ja que hi són, ja que han nascut, ja que l’allunyament entre els governants i els ciutadans els ha deixat espai per crèixer, millor que s’expressin democràticament que no pas amb el jou i les fletxes de temps que voldríem oblidar.

La veu pels regidors
Feta la contra-anàlisi de resultats, entrem a la Sala de Plens de l’Ajuntament.

Hi entrem per certificar que, enguany – i això és una novetat a Taradell -, l’alcalde no tindrà majoria absoluta. I això no ha passat mai a la nostra vila, ja que tant en Joan Reig (1979-1987) com en Josep Munmany (1987-2007) i en Lluís Verdaguer (2007-2011) han pogut governar sense necessitat de parlar i sumar sensibilitats al seu projecte de Govern.

El primer resultat pràctic seran uns Plens i unes Comissions Informatives més llargues i plurals, ja que ja no hi ha dos veus, n’hi ha quatre i cadascuna parla amb el seu sensible accent.

Si es vol atendre a la veu de la gent – que ha emès el seu sufragi -, crec que fora bo que l’equip que ha assolit més regidors, governi en minoria. Una minoria que l’obligui a consensuar les coses amb la majoria més sòlida possible de regidors d’altres sensibilitats.

I és que, si les urnes han volgut pluralitat, caldrà exercir pluralitat: Com més sumem, més plural, i ajustada a la voluntat de la gent, serà l’acció de Govern. Difícil? És clar. La realitat és complexa i, fins ara, els Governs majoritaris l’han simplificat fins a l’extrem d’allunyar-la de la gent i permetre l’aparició d’una opció que, a molts els ha agafat per sorpresa, però que es produeix quan es deixa espai per al seu creixement.

Avui, el xec per l’Alcalde, ja no és un xec en blanc. Avui, les minories – les tres minories amb veu a l’Ajuntament – han de ser escoltades per l’equip de Govern. Fins i tot, en Ricart té la clau per obrir polítiques municipals que no agradin a la gent d’Esquerra o de la Soli de Taradell. En un 6 a 6, en Josep té la clau per a obrir les polítiques que es vulguin fer

El què no s’ha de caure és en l’error vigatà: Fer un front comú contra la Plataforma d’en Ricart, només pot afavorir a aquest darrer, ja que, com ha passat a la Ciutat dels Sants, esdevindria la única alternativa a la política tradicional que, allà, s’aplegava al voltant d’en Vila d’Abadal. Ara se les veuen magres per desmuntar el monstre que, entre tots, han acabat creant. Això si, cal màxima transparència per desmuntar les mentides i és que, com deia en Carles Capdevila a l’Ara d’ahir, “ens havíem acostumat a mitges veritats i a promeses ambigües, però els partits xenòfobs ho han superat i han aportat a la política un invent revolucionari: la promesa que pots complir sense fer res“ i posa l’exemple del candidat de Plataforma a Mollet del Vallès.

Avui, doncs, toca Sumar – mai un lema havia estat tan encertat per governar Taradell –. Sumar i escoltar el batec del poble. Escoltar el batec del poble i fer pedagogia: Educar en democràcia, en alternança, en participació, en transparència, en anar tots a una sense perdre les identitats pròpies. Només aquesta via, permetrà tornar a apropar-se a una ciutadania que ha preferit el silenci a la veu de les urnes.

La participació i la transparència de l’Ajuntament ja no són paraules de programa electoral. Ara són una necessitat bàsica per recuperar un veïnat que s’ha allunyat de la política i dels polítics – o millor dir-ho a l’inrevés? -. En les mans dels regidors, i d’aquells que ens estimem la democràcia per damunt del poder, està tornar l’Ajuntament als nostres veïns.

Bonus track: Un repàs a les coses importants que no surten als mitjans a Les altres mirades del 22M

Ahir va ser un d’aquells dies on hom espera que el món hagi avançat a més velocitat del què ho fa ara. Si més no, fins al punt de permetre que un mateix corpus molecular –jo- pogués ser a dos llocs al mateix temps o, encara millor, que la teletransportació fos un vehicle tan comú com la bicicleta o el tren.

Aquestes ratlles venen a tomb de les dues activitats presencials que es van produir a Barcelona i a Taradell: A Barcelona, es presentava Comunitats.org, un banc de coneixements amb una moneda de canvi temporal que, si el nas no m’està constipat, donarà molt que parlar en un futur no gaire llunyà. A Taradell, la gent de Canya que no és conya, companyia de teatre jove, imaginativa i potent realitzava una lectura musicada dels poemes que, un grapat de lletraferides del poble (la majoria de fèmines en aquest cas m’animen a utilitzar el femení), hem exposat a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

La distància entre un i altre esdeveniment: 60 quilòmetres.
L’hora d’inici del primer: les 7 del vespre.
L’hora d’inici del segon: les 8 del vespre.

Per motius dimensionals, vaig haver d’anar al primer dels esdeveniments. I ara et faré cinc cèntims de l’experiència personal d’una jornada de pluja animal.

Arribo d’hora al Centre Internacional de Negocis de Catalunya, CINC per als amics. I ho faig tot passejant Diagonal avall. Encara em sorprèn i m’inquieta la nova fesomia del meu barri nadiu. I, ara, en aquest edifici que ocupa l’espai on, de menut, hi havia vist la Schweppes – amb les seves caixes, camions i xemeneies metàl·liques – encara no sóc ben bé jo. Em sento torbat pel progrès i pel gavadal de diners abocats en el meu món. La gent del UOC Alumni (@uoc_alumni) repassa la presentació, mentre la Teresa Cristobal (@tcristobalr) parla amb un senyor d’ulleres vermelles i cabell blanquinós. La gent va arribant i sembla que hi haurà una bona entrada. A la taula de ponents, tres noms: Teresa Cristobal, La Mala Rodríguez i Álvaro Solache.

Arriba l’Álvaro (@asolache) i es posa a xerrar amb els de la UOC, comprovar el funcionament dels fòtils tecnològics i… els nervis de la cosa, es palpen en l’ambient. La presentació del projecte a Barcelona s’ho val, S’apaguen els llums i comencem:

“el pas d’una societat d’economia i comunicació descentralitzada -el món de les nacions- a un món de xarxes distribuïdes fill d’Internet i la globalització, fa cada cop més difícil identificar-se en termes nacionals. Per aquest motiu, apareixen noves identitats i nous valors que, a llarg termini, acabaran superant i incloent la visió nacional i estatalista del món” – David de Ugarte

Quan, de ben menut, creava els meus Estats i els ubicava en un Atlas imaginat, no em pensava pas que la cosa vingués de temps tan antics com la pròpia humanitat.

Quan, ja de gran, vaig crear la República Independent de Can Pepitu i en vaig establir una zona agrícola, una d’industrial, una de residencial i, entre d’altres espais, una plaça cívica per encabir-hi les manifestacions de protesta i les festes populars, ja coneixia alguns dels Estats que d’altres s’havien inventat.

Ara, llegint un llibre de contingut tan suggerent com De las naciones a las redes he descobert part d’una història on la llibertat individual hi és ben present. La història d’una gent imaginativa, però amb ganes de portar la seva imaginació a la realitat. Un trànsit que s’ha traduït en mil maneres de burlar les fronteres dels Estats i que, amb l’adveniment de les xarxes, ha trobat les eines per construir un demà que, de les velles nacions, es va allunyant.

Si m’has seguit en aquest bloc, o en algun altre dels meus espais de lletra i idees, ja deus haver descobert que tinc certa tendència a qüestionar-me l’estat de les coses, tot cercant raonaments que validin la fortalesa de les relacions humanes i de proximitat. Aquesta manera de ser em va portar als estudis avançats que la UOC ofereix sota el nom de Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement. I, el llibre objecte d’aquest apunt, aprofundeix en les matèries d’aquells estudis i en pren alguns dels referents.

I és que, hores d’ara, els Estats malden per conservar el seu poder, però la crisi del seu món és ben evident i afecta a les butxaques de la gent – crisi financera, rescat d’economies estatals, descrèdit de polítics i governants, … -. Certament, no desapareix la figura. Un Estat és ferreny i tossut i, qui en té un, no el vol abandonar, com ho demostra el fet que no s’arriïn banderes a les Nacions Unides, ni es perdin les bases simbòliques – exèrcits, banderes i himnes- dins de la Unió Europea, ans al contrari, les veus que s’hi aixequen amb més força són les dels Estats. Els Estats que conformen una Unió tan elevada que s’allunya dels ciutadans. Però, com assenyalen els autors de l’obra esmentada, cada cop hi ha més nòmades voluntaris o repúbliques transnacionals. Repúbliques que naveguen pels mars de l’economia, grans empreses que esdevenen veritables corpus estatals en el sector privat. Ells parlen de grans bancs i empreses que, com Telefònica, el BBVA o Repsol, esdevenen nous estats amb capacitat per establir relacions diplomàtiques amb les velles estructures estatals.

Per ells, però, hi ha una barrera que les xarxes no han doblegat, és la barrera de l’idioma, la de la comunitat idiomàtica i cultural que fa que Telèfonica triomfi a l’Amèrica Llatina i no pas en el gran nord angloparlant. Però crec que, fins i tot, aquesta barrera s’ha trencat i hi ha moltes repúbliques d’altres cultures que tenim ben a l’abast.

Cal, doncs, estar atents a l’evolució d’aquestes repúbliques i d’altres que, per afinitat, s’han anat creant. Les innovacions responen a necessitats socials i culturals, unes necessitats que provoquen innovacions i així les coses van interactuant, tot generant noves comunitats d’afinitat que transcendeixen els límits nacionals.

Per mostra, la batalla de la Cultura: una qüestió d’estat que és en la base de les disputes pels drets de còpia i distribució dels productes culturals. Les societats d’autors i els drets de còpia privatius serveixen per promoure la Cultura dels quatre grans artistes que construeixen la Cultura que necessita un Estat, mentre que la munió de petits creadors que ens allunyem dels drets massa privats i volem que ens copiïn per a disseminar el nostre producte en qualsevol indret de l’espai, transcendim la Cultura per construir una nova cultura més pròxima, menys controlable i molt més transnacional.

Per això, cal generar noves propostes que defugin els Estats, crear marques que funcionin i no demanin territorialitat. Aquesta és la feina de Biznetbarcelona, una xarxa pels emprenedors catalans que vol traslladar un concepte de Barcelona més enllà dels límits que, el món físic, li ha imposat.

Per això, em defineixo netòcrata, perquè el món que ens salvarà, com deia en Torres i Bages, serà virtual o no serà, serà transnacional o ens veurem depassats, depassats per una realitat que ens supera i que ens fa anar un xic més enllà, més enllà en la proximitat amb persones que, no per ser llunyanes, poden ser subjecte de la nostra amistat.

Per això el neocatalà triomfa, perquè en el nostre ADN de poble sense Estat, portem la substància que ens permet assumir quotes de major llibertat. La llibertat creativa que ens pot permetre transcendir les barreres que ens volen imposar. I és que, si sabem que el Pirineu no es frontera, i ho sabem des de temps molt reculats, perquè ho ha de ser l’espai o el temps o aquesta carrinclona territorialitat?

Transcendim-nos i siguem lliures, lliures, fins i tot, per crear el nostre propi Estat, si això ens fa feliços. O una gran xarxa de la qual tots en siguem amos i que ens permeti jugar a ser ambaixadors de la nostra universalitat.

Títol: De las naciones a las redes
Autors: David de Ugarte, Pere Quintana, Enrique Gómez i Arnau Fuentes. Pròleg de Josu Jon Imaz. Portada de Leticia Bonetti
Editorial: Ediciones El Cobre
Enllaç: http://deugarte.com/de-las-naciones-a-las-redes

Seguint allò de què la “vida és una immensa vall entre dues cingleres inabastables” que diu Mossèn Cruells, impagable protagonista de la millor novel·la mai escrita en llengua catalana – l’Incerta Glòria d’en Joan Sales -, la gent de MapGènia ha col·locat un dels seus productes en les xarxes socials, els mitjans de comunicació i la ment d’un tou de gent d’arreu del món que els ha descobert amb aquesta campanya.

– Però què han fet? –et deus preguntar, ara.

Doncs jo et responc que t’esperis, perquè primer et vull dir qui són els pares de la cosa, abans de rematar-la.

MapGènia és una empresa que té la seva seu al mateix edifici on passo la majoria de les meves jornades laborals. És una menuda S.L. que, per dir-ho en paraules planes, es dedica a fer mapes amb mitjans moderns per aflorar informació inabastable. Curiosa activitat que, lliguem-ho bé, també feien els de la generació d’en Sales. I, lliguem encara més fort, el seu capitost es diu Carles Mauri, un veritable flagell per un servidor que, portant el seu mateix cognom, ja ha rebut unes quantes trucades i correus que anaven destinats a l’emprenedor amb qui compartim una mateixa casa.

Però deixem-nos de lligar i anem al gra:

TargetMap és una aplicació, en fase de proves –i carai si n’han fet de proves!- que permet presentar dades en un mapa i compartir els mapes dins d’una comunitat d’usuaris.

Doncs bé, l’empresa d’en Carles ha aconseguit més de 2 milions de visitants únics en una sola setmana, després de presentar dos mapes sobre dos dels rocs més notables de les dues cingleres abans esmentades.

Pels que no heu llegit l’obra d’en Sales, us parlo de la cinglera de l’obscè i de la cinglera del macabre.

Pels que no estigueu informats de les aventures de la colla de l’altre Mauri, us parlo de la comparativa de la llargada del penis (mitjana estatal, benvolgut xaval!) i del mapa de radiacions de Fukishima (en relació a la població que viu al voltant). Dos rocs ben alçats en les cingleres de l’acte primigeni – l’obscè de Mossèn Cruells -, aquell que ens llança a la val de la vida; i de l’acte final – el macabre de Mossèn Cruells -, aquell que ens llança ben lluny d’aquesta mateixa vall on hem passat moments notables

A risc de ser titllat de ciberoptimista en grau extrem, m’arrisco novament amb un apunt sobre l’empodarament del ciutadà amb les eines que avui per avui tenim disponibles. Certament el canvi que s’està produint no depèn de les eines socials, sinó del comportament social dels individus amb aquestes eines socials. No som davant d’una ràpida revolució tecnològica, sinó d’una lenta revolució antropològica, d’una evolució del pensament humà vers una manera de pensar que transgredeix la individualitat egoista, tal i com l’hem entesa en el segle que, fa onze anys, ens va deixar, per una individualitat altruista i participativa més pròpia de la història de la humanitat fins fa pocs dies.

Però no cal que anem tant lluny per indicar la necessitat que tenen els governants actuals de reconèixer com, l’extensió de les tecnologies de la comunicació, està fent cada cop més evident la futilitat de la seva tasca directiva i jerarquitzant.

En el fons d’aquests pensaments, hi ha tres documents que hauria de repassar qualsevol governant que vulgui mantenir-se en el càrrec. El primer, és un documental; el segon, un número dels Quaderns de Comunicació EVOCA sobre la Comunicació Política 2.0; i el tercer, un llibre d’històriaescrit amb un enfoc interessant i desvetllable.

El documental, de fa un parell d’anys, presenta i exemplifica com gent d’arreu del món, desconeguts absoluts en iniciar-se en alguna xarxa, comparteix i col·labora en projectes que fan trontollar els esquemes de les organitzacions jerarquitzades: un equip de futbol gestionat pels seus aficionats, una immensa base de dades dels coneixements apresos per les mares, una enciclopèdia escrita per gent corrent i constantment actualitzada o un sistema d’amistat entre gent que viatja, són alguns dels exemples que il·lustren US NOW (nosaltres ara), una nova manera de gestionar interessos entre individus que, tot col·laborant i compartint, es van fent un anònim nom a la xarxa.

La base de tot plegat és que tothom és savi de les seves experiències i que és molt eficient compartir aquest coneixement amb els altres, perquè l’aportació que un fa, es cobra amb les aportacions dels altres. Compartint la teva experiència, reculls moltes experiències dels altres: Riquesa assegurada en un sistema dinàmic, horitzontal, sense jerarquies que l’emparin. Sens dubte, som davant d’una revolució mental, d’un canvi de conceptes que, tot i sembla nous, són tan antics com la persona humana.

El quadern de Comunicació Política 2.0 focalitza l’atenció en les informacions dels darrers dies (wikileaks, les revolucions africanes, però també la capacitat de viure un tsunami sense sortir de casa) per presentar les tendències que trenquen la distància entre governants, actius i savis, i governats, passius i cagadubtes. Les jerarquies perden força i la gent d’avui vol dir la seva sobre allò que l’afecta i li interessa.

A molts polítics en actiu, aquesta pressió els fa un xic de por, però per això és molt interessant l¡aportació de César Calderón en l’esmentat escrit.¿Qué es el gobierno abierto? és un interessant i estructurat repàs sobre els conceptes claus per obrir portes i finestres dels ajuntaments –la meva debilitat- i la resta d’organismes, per reconèixer modestament que la resposta la sol tenir abans en el veïnat que no pas les taules de la casa.

Acabo aquest amb una darrera ventada de l’aire compartidor. Aquesta ventada fou escrita l’any 2004 i és un llibre que ens presenta com ha evolucionat el món a partir de les xarxes de contactes. Sota el títol Las redes humanas. Una historia global del mundodescobrim con no és la tecnologia o les eines disponibles el que ens fa compartir sinó la nostra pròpia naturalesa humana i la voluntat de reproduir al nostre entorn la xarxa més perfecta que coneixem, la xarxa neuronal que mou les nostres accions, pensaments i sentiments d’éssers de dues cames.

Governant de casa gran o més xiqueta, sinó comences a obrir portes o finestres, algú del teu veïnat ho farà per tu i restaràs a les palpentes.