El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Pel Twitter em piulen la referència a una noticia que cita un apunt que enllaça a una informació que em presenta la Generació Flux.

Si us hi heu fixat, l’origen de tot plegat es presenta en les pàgines de la fastcompany – companyia ràpida en la nostra llengua pàtria-, però l’apunt és llarg i feixuc, poc adaptat al nou mitjà i a les circumstàncies que l’esperonen.

En la societat del caos que anuncia, estructura la informació d’una manera poc adequada. De fet, els mateixos exemples generacionals, són un xic carrinclons i, segons com, semblen un bluf!, però bé, la conclusió de tot plegat té, si més no en el món de la biologia, uns cent cinquanta anys d’història:

“No és el més fort de l’espècie el que sobreviu, ni el més intel·ligent. És aquell que s’adapta millor al canvi.” – Paraula de Darwin, alabem al primer mico que ens ha parit a tots!

Fa pocs dies, va morir un d’aquests individus que podríem incloure en la generació flux més hispana. De qui parlem? Doncs de Don Manuel Fraga Iribarne, el catxalot de Villalba, un home capaç de passar d’una fervorosa adhesió a l’Espanya més centralista a ser el líder més galleguista d’una de les Comunitats Autònomes més històriques de la pell de brau.

Sí, ja sé que potser és la perversió de les intencions dels pares de la modernitat líquida i la generació flux, però és que tot plegat em recorda als camaleons del sempre polèmic Porta Perales i, si se’n fes una edició espanyola, el Lleó de Villalba hi tindria un lloc destacat. Una cadira al costat d’altres genis del transformisme pràctic, que no necessàriament ideològic, car les ideologies – en la generació flux – no tenen cap vàlua, són més aviat un bluf, resulten massa profundes pels navegadors que surfegen la caòtica mar embravida d’aquests temps de caòtics canvis.

Anava a dir que, en el camp dels negocis, en Pau Garcia-Milà, el d’eyeOS, seria un bon representant de la generació Flux en la vessant positiva de la cosa, però el fet de mantenir-se en el projecte eyeOS tant de temps en fa perillar, segons la definició que donen, la fluïdesa. No ho sé, però crec que, de tot plegat, desprèn una ferum dinàmica i perillosa. Si hem de ser fluids, si hem de canviar constantment de professió, de negoci, d’empresa, de pell, fins i tot i si t’ho prens a la valenta, de sexe … no ens estaran col·lant contractes escombraria, acomiadaments barats i tota la resta?

Perquè la curiositat de la idea és que no pots ser fluid dins d’un mateix projecte, dins d’una mateixa empresa. Segons els fluidificadors que esperonen aquesta idea, l’estabilitat d’un contracte, la fidelitat a una empresa, la curisoitat de la interemprenedoria, reclou a l’inidividu, entolla la possibilitat de parir noves idees.

Deixa’m doncs que qüestioni aquesta fluïdesa, car es pot ser fluid amb contracte indefinit, si t’estimes i valores la feina ben feta.

Apa!