El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest apunt l’hauria d’escriure en castellà. Ho hauria de fer en espanyol, ja que ve motivat per una repetitiva interpel·lació que em fan persones amb consciència social de les espanyes republicanes, compromeses i desobedients.

És gent que respecta i, fins i tot, es mostra ferma partidària de les aspiracions independentistes catalanes, però que dubta que el nou Estat no sigui un ‘Estat normal’, és a dir, un Estat amb les seves classes extractives, els seus corruptes, les seves despeses inútils, les seves portes giratòries, el seu sobredimensionament administratiu, la seva manca de sensibilitat social, etc.

És a dir, em manifesten la clàssica idea que les aspiracionals ‘nacionals’, en el sentit estatalitzant del terme, no poden anar de bracet amb les aspiracions socials.

Personalment crec que el procés mateix ajuda a esclarir aquests dubtes socials i republicans que tan preocupen als meus interlocutors ‘de baix’ estant.

La radicalitat política del 9N enfront de la radical resposta judicialista del Govern de l’Estat ja dilueix per se la ‘normalitat’ del nou Estat enfront de l’actual Estat.

Les lleis, migrades i insuficients passes del nostre Parlament, que el Govern de l’Estat ha portat al Tribunal Constitucional, com ara la d’horaris comercials, però sobretot, la de pobresa energètica i la del fraking, també indiquen un tarannà diferent dels representants que malden per la nova estructura estatal.

La oposició, més o menys publicitada, de les transnacionals catalanes i llurs lobbies principals, també estan en sintonia amb l’ànima social del nou Estat.

El recolzament, més o menys dirigit, d’associacions de nouvinguts al procés d’independència  també n’és un indicador.

Val a dir però que, com tot procés rEvolucionari – i aquí m’encabalco damunt les espatlles del professor Scott -, aquest també és conduit per les classes mitges, pels micropropietaris amb o sense hipoteques, que no són fóra del sistema, però que si que són en risc de ser-ne exclosos i, potser per això, desobeeixen de manera pacífica i ordenada.

Dit això, analitzem les tres catalunyes de l’endemà que, si no hi ha cap terrabastall, conformaran les bases constituents d’un futur amb possibilitats.

Coneixer-les pot ajudar també a respondre la interpel·lació feta per les esquerres amb sensibilitat que m’han plantejat el raonable dubte.

– La Catalunya dels “millors”, la presentada dimarts al Fòrum de Barcelona per un President que, arraconant els partits, s’espolsa la rèmora d’una UDC excessivament duran-lleidista. Però que segueix amb una component elitista que grinyola per a una part important dels independentistes d’aquest país.

La llista única que propugna, i la idea d’una clara majoria absoluta de la mateixa, oblida que la gestió del futur (la independència) no pot deixar de banda la gestió del present (el patiment i la pobresa). Oi més quan es recupera la vella sintonia del govern dels millors i quan els 18 mesos de coll són per fer els deures que el govern actual no ha fet: crear unes estructures d’Estat que governs anteriors ja havien iniciat.

L’aposta gaullista del president Mas és un pas més en la calculada desobediència institucionalista, aquella que va convertir els anels referendaris en un procés participatiu molt emootiu i mediàtic, però sense efectes vinculants reals i que, ara, es muta en unes eleccions que, rere un bon full de ruta, amaga 18 mesos més de sarificis populars a llaor d’un procés liderat per unes elits, els “millors”, en aquest cas, per a conduir un procés d’independència ‘des de dalt’ que, a molts, ens resulta dificil de pair:

¿després de ‘l’increïble referendum menguant’, la llista única és l’estret final de l’embut que, institucionalitzant la revolta popular, la difumina i la deixa en mans dels amos tradicionals del país?

– La Catalunya republicana, que és molt possible que acabi sumant-se a la “dels millors”, té l’accent dels seus setanta anys d’atzarosa història en defensa de la sobirania catalana.

La Catalunya republicana semblava cridada a esdevenir el pal de paller del procés independentista i, en aquest sentit, han estat recolzant, molts cop a contracor, un govern que no els agrada.
La Crida per a un nou país ha estat una aposta ferma i arriscada dels republicans, arriscada per les incerteses d’uns temps de canvis continuus, si més no en les formes. Ferma pels recolzaments de persones amb nom i cognoms populars que en donen força de cara al carrer i a la negociació amb un president que ha deixat el pesat llast del seu partit a millor servei de les elits del país.

En cas d’acord, la Catalunya republicana pot garantir l’accent social dels divuit mesos de transició vers el nou Estat, així com el futur tarannà social del nou Estat.

– Finalment, la Catalunya Alternativa que sembla aplegar-se al voltant de la Crida Constituent, és una Catalunya mestissa, canalla, rumbera, de casal ocupat i barri urbà.

Una Catalunya jove i rebel, feta als carrers i en la desobediència ‘des de baix’.

Una Catalunya aliena a les institucions d’un regim que volen capgirar de totes totes.

Desestructurats des del punt de vista dels polítics tradicionals, la Catalunya Alternativa podria definir-se com una xarxa distribuïda i horitzontal, els lideratges de la qual són tan efimers com l’aleta d’un castell.

I aquest tarannà, la fa la principal garantia de construcció d’un Estat socialment diferent, radicalment democràtic i organitzativament innovador.

Més enllá d’aquestes tres catalunyes, n’hi ha d’altres que no pensen en l’endemà, sinó en l’avui vigent.

Es tracta del reformisme radical ruptursta de Podemos; del ‘socialisme’ d’un PSC que, dilapidat el llegat integrador d’en Reventós i companyia, resta reduit a Federació catalana del PSOE; del reformisme monarquic-liberal de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, que com més va més evident és llur faceta aglutinadora del vot espanyolista a Catalunya; del migrat i desdibuixat PP de l’Alicia, personatge que vol ser un nou Vidal-Quadras, sense aconseguir-ho, i que ha dilapidat el llegat de Milián Mestre; i, si es vol, de les tradicions democrata-cristianes d’una Unió Democràtica que s’ha reclos en el duran-lleidisme i eurocomunista d’una ICV i una EUiA que són, respectivament, a cavall del reformisme rupturista de Podemos i de la Catalunya Alternativa, i de llur tradició institucional on, tocant cuixa, s’han tacat d’un regim sorgit de la femta putrida d’una ‘democracia orgànica’, clientelar i elititzada.

Diuen que l’enemic d’Europa, de la Unió Europea com a conglomerat organitzatiu, són els partits d’extrema-dreta, entesos com aquells que defensen la supremacia absoluta del que consideren propi enfront de la diversitat integradora que, com més va bé, més representa l’Europa dels carrers.

No qüestiono pas que aquests partits siguin enemics declarats de l’Europa comunitària, però crec que focalitzar l’atenció en aquests grups és l’efecte d’ilusionista que fan els veritables prestidigitadors per amagar el truc que encalla el vaixell europeu des de llur original llavor.

I és que els enemics reals de la Unió Europea són els vells Estats-Nació. Els vells Estat-Nació que conserven llur sobirnaria vuitcentista, malgrat la lògica que ens indica que bona part d’aquesta sobirania seria més eficaç, eficient i econòmica si es concentres a Europa, per un costat, i es distribuis en unitats menors i més operatives per l’altra.

En aquest sentit, els grans enemics d’Europa són els cinc grans conglomerats nacionals que lluiten políticament i diplomàtica per les poltrones comunitàries, alhora que fan de ‘pinxos’ per a què els Estats més menuts els donin suport incondicional en els afers que els venen en gana.

Alemanya, Espanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya usen la Unió Europea en benefici de llurs mercats i empreses, i actuen com a veritables ludòpates en detriment dels interessos europeus.

Per què aquests Estats disposen d’exèrcits nacionals si, en l’escaquer bèlic actual, no té cap mena de sentit la duplicitat d’organitzacions militars que això comporta? Oi més, quan les polítiques de seguretat europees són comunes?

El mateix passa amb les forces de seguretat, amb les polítiques mediambientals a l’engrós (a la menuda haurien de ser descentralitzades, potser) o amb qualsevol altra geopolítica on aquests suposats “grans” Estats són secundaris còmics davant d’Estats com Rúsia, els Estats Units o la Xina. Si fins i tot Europa és petita, sinó és capaç de moure’s amb la flexibilitat que els Estats – Nació li neguen!

Deixo anotat el tema, sense penetrar-hi gaire, car aquest apunt és un esbós reflexiu sorgit d’una avinent lectura.

Una lectura que, a més a més, dóna desapasionada, nacionalistament parlant, validesa internacional a les aspiracions estatalistes catalanes.

Europa, per sobreviure, demana d’Estats més propers als ciutadans, com Dinamarca, Bèlgica, Holanda o Catalunya, i d’una confederació que jugui en nom de tots aquests Estats en l’escaquer geopolític mundial….

… o no!

Ara que ja han passat uns dies del 9N i hem viscut l’esperpèntic espectacle tàctic dels polítics de torn, vull posar l’accent en un col·lectiu que, elecció rere elecció, acaba essent apropiat per aquells que en demanen el màxim respecte.

Com no pot ser d’altra manera, em refereixo a la gent que no vota o, en el cas que ens ocupa, no participa en el procés participatiu organitzat.

Des que vaig ser pacient alumne del professor Font, de qui, per cert, en desconeixia tota evolució acadèmica posterior als temps en què feia d’escuder del professor Pallarés, em miro l’abstenció amb un respecte absolut i manifest.

En aquella pràctica i didàctica formació, vam analitzar les motivacions del vot i la complexa espina de peix de causes que porten a una persona a votar una o altra opció, així com a no participar en comteses electorals i manifestacions que, com la de diumenge, s’hi assemblen força.

El camí és prou complexe com per alegrament apropiar-se d’un món molt més divers que la de les persones que exerceixen el dret a sufragi.

Dit això, vàlid per a qualsevol sistema de participació el mecanisme del qual és introduir un sobre, amb papereta inclosa … o no, dins d’una urna, passem a analitzar, de manera menys teòrica, però no pas menys seriosa, el que se m’ha vingut la oportunitat d’anomenar la dissidència de la desobediència.

I és que l’acte públic de diumenge, va ser un massiu acte de desobediència a la voluntat del govern espanyol i el règim instaurat l’any 1978.

Un acte de desobediència orgànica – l’impuls de la Generalitat i del Parlament de Catalunya permet emprar aquest adjectiu – provocat per les prohibicions, de dubtosa legalitat jurídica i de plena i innegable voluntat política, engegades des del suara esmentat govern espanyol i la resta de forces que han viscut i encara viuen dels rèdits d’aquest sistema en crisi.

Parlem dels dissidents?

Si?

Doncs comencem per l’activisme compromès: Aquell que, a través dels mitjans digitals fa present i avinent l’abstenció conscient de tots aquells que, implicats en la lluita social a peu de carrer, han percebut el 9N com una eina d’estrategia política de Convergència i Unió per a salvar la dificil situació demoscòpica que n’indica una patacada electoral sense paliatius i, per tant, la pèrdua d’un poder que durant trenta anys llargs ha detentat, gairebé, en exclusiva.

La opció, hi estiguem d’acord o no, és tan vàlida com la dels desobedients participatius que no han valorat aquesta possibilitat, però dificilment pot ser capitalitzada pels partits i associacions favorables al manteniment del Regim del 78 i llur interpretació legislativa.

Seguim pel nacionalisme radical que no accepta que, per triar independència, haguem d’utulitzar un Documento Nacional de Identidad que és l’ensenya d’algunes de les opcions més radicals del nacionaisme espanyol o una doble pregunta que consideren tramposa i mal intencionada.

Seguidament podem incloure als constrenyits per la consulta, és a dir, aquella gent que s’ha vist afectada pel fet que, les repetides prohibicions i amenaces al que, irònicament, podriem anomenar l’increïble referendum menguant, ha derivat en un número molt inferior de punts de participació, una organització líquida i difusa, i unes garanties democràtiques tocades per la campanya de la por engegada pels contraris a la independència de Catalunya, i la manca d’un debat plural i divers entre totes les opcions en dansa.

Essent primoridal, en el darrer cas, el dessistiment de les opcions contràries a la independència per damunt de la tasca de radicalitat democràtica d’unes associacions i partits independentistes que, en lloc de tirar pel dret, és pleguen a fer un procés participatiu i no vinculant que, des del punt de vista de l’independentisme miltant, només difereix en el temps l’inevitable creació d’una nova eina de gestió dels problemes de la ciutadania, és a dir, un Estat.

No oblidem que, en la independència de Catalunya, no parlem d’essencialismes identitaris i nacionalismes tradicionalistes, sinó del fet innegable que l’Estat espanyol no funciona adequadament, que s’han fet molts intents per a què pugui atendre les necessitats ciutadanes i que, un cop menystinguts tots els intents de reformar-lo i adequar-lo al segle XXI, s’obta per la sortida final de crear un nou Estat des de zero.

Una nova eina de gestió que respongui a la modernitat líquida on vivim, i que pugui obtar per no reproduir aquelles polítiques i formules organitzatives que no responen al present, sinó a una tradició estatal que, hores d’ara, té més de democràcia orgànica franquista que no pas de democràcia social oberta.

I acabem amb l’anònima pluralitat d’abstencionistes que han escollit llurs vides privades com a camí únic per assolir llur felicitat personal, sense obviar és clar tota aquella gent, els problemes vitals dels quals, n’impedeixen l’exercici de llurs drets polítics fonamentals.

En aquest sentit, un apunt personal: Jo vaig ser apunt de no participar per motius personals que ara no venen al cas, però això no m’hagués definit en aquest xoc de voluntats polítiques.

Però no som pas al final de la història. I és que, dins de la dissidència de la desobediència, encara hi ha un altre col·lectiu rellevant: el dels 70.000 individus que, per múltiples i diverses raons, vam obtar per incloure’ns dins del col·lectiu d’altres aportacions amb paperetes més o menys escatològiques o de contingut ideològic manifest com ara paperetes del Referendum Anticapitalista o vots de marcat caràcter autogestionari per al #NoSi.

Vot, aquest darrer, que, en el meu cas, és fruit de la idea que el procés participatiu, per llur caràcter no vinculant, anava més de desobediència que no pas d’independència i, per tant, permetia que els principis ideològics suressin per damunt dels possibilismes electorals i de gestió.

Vots que, en unes eleccions al Parlament de Catalunya, podrien anar, com en el meu cas, a  llistes alternatives favorables a una nova eina de gestió per al país, però demanant-ne un marcat accent social, un marcat respecte als debilitzats per un sistema econòmic curtplacista i endimoniat.

Hem permeteu acabar amb un xic d’humor científic?

Després de sentir les declaracions, imputacions i raons publicades durant aquesta setmana, he arribat a la conclusió que els catalans hem passat a la història de la ciència.

El procés participatiu del passat 9 de novembre va ser la primera consulta quàntica de la història de la humanitat, ja que, al igual que, en la cat paradox, la consulta es va fer i no es va fer a la vegada.

Això sí, a diferència de la paradoxa, potser nosaltres acabem essent com el gat de Chavdar Yordanov.

Per aquelles casualitats de la vida, darrerament he tingut la oportunitat d’endinsar-me per les prestatgeries de la Biblioteca Joan Fuster de Gràcia.

Emmenudit per tanta cultura, salto de lleixa en lleixa, m’enfilo als llibres que esperen pacients l’arribada d’un lletraferit que se’ls emporti a casa i en badi les fulles amb l’amor reverencial del trobador cortès.

Amb quatre manuals sota el braç, surto del temple del saber i assegut en un banc començo la lectura del primer de tots: A la recerca del benestar. Independentisme racional versus nacionalisme emocional. Llibre de rabiosa actualitat que fou parit per la ment d’un lliurepensador que va tenir imatge pública ara fa uns anyets, però que ara es mira el món des de l’hort d’un mas vell de Torrelles de Llobregat.

Penetrar en les seves lletres provoca el vertigen de la història de l’Univers sencer contada en quate pàgines i un seguit d’acurades reflexions sobre els instints més primaris, els sentiments més alçats i les raons més fonamentades de la persona humana, del Sapiens que martelleja l’obra per a construir una casa – el món – on l’Estat és, com indica el títol d’aquest apunt, una eina útil al servei dels ciutadans, una eina de dimensions humanes, un instrument allunyat d’ideologies emocionals i posat a l’abast d’aquells que el van construint amb el seu quefer diari.

Al segle XXI no valen ja els Estats-Nació nascuts fa dos segles, no tenen cabuda en un món de fronteres diluïdes on llur existència només provoca els malsons d’una valla que provoca dolor i patiment entre les ments més avançades dels Estats d’origen.

Ara, que som en plena tempesta de contradiccions manifestes entre polítics maldestres que barregen nacionalisme i independència, és l’hora de raonaments valents, per llur senzillesa.

Raonaments com els que proposa l’Ignasi. Tornar les propostes a llur mesura, escatir entre el nacionalisme sentimental i l’independentisme racional i conformador d’una nova eina sorgida de la percepció que l’actual està rovellada i segrestada per unes elits que ho tenen tot atado y bien atado, com digué el vell dictador.

La (r)evolució del segle XXI va de diluir fronteres i aprimar Estats-Nació a llaor del benestar i la llibertat de les persones que viuen en aquest remenut planeta perdut en la immensitat d’un Univers per descobrir.

I la proposta independentista catalana, en el fons, beu directament d’aquesta noble finalitat de l’esdevenir de la humanitat – si és que aital esdevenir existeix, és clar -, una finalitat arrelada en el passat llibertari i cooperativista d’un país petitburgès, d’una terra de classes mitjanes, de remenuts propietaris del no-res, d’una gent que respon al perfil gimnasta definit magistralment per James C. Scott, tot i la batalla que la lectura combinada d’ambdós pagesos pot produir entorn de les xifres i les matemàtiques com a instrument vàlid de gestió de la realitat que es fixa el benestar i les llibertats com a meta.

A la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia
Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909

“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.

Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.

En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.

Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.

La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.

El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.

Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.

Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.

El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.

El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.

Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.

Per què… ves que no siguin aquests, els que tenen alguna cosa a perdre, els que estiguin movent la Catalunya que marxa, tot i les opcions clarament independents.

Un dels principals arguments contra les independències de les nacions sense Estat d’Europa és la pertinença o no a la Unió Europea.

Un cop passat el procés escocès, conclòs el passat 18 de setembre amb un referèndum que, pel sol fet de fer-se, ja fou un èxit, i en plena batalla jurista en el procés català, llenço una opinió que, possiblement, sigui errada, però que neix de l’experiència professional acumulada en els darrers 15 anys:

Europa s’ha verticalitzat en excés i necessita més horitzontalitat per a conèixer i atendre millor als seus ciutadans.

Per aquest motiu, necessita un Parlament més potent i una estructura d’Estats més petits i propers, per tant, a les persones.

El discurs d’Estats grans -en territori i població – que emprèn les elits dominants de l’Estat espanyol no s’aguanta per enlloc. Grans Estats decimonònincs són caus de corrupció amb estructures massa complexes com per atendre les necessitats bàsiques dels seus administrats.

La burocràcia inherent al sistema actual fa que els empleats públics passin més temps fent papers que no pas servint als ciutadans. I això resta capacitat d’adaptació als canvis que, en el món interconnectat actual, es produeixen.

Necessitem estructures petites i àgils, governs transparents i de proximitat, allunyats dels sentiments de pertinença territorial actuals i amb una clara visió europea i universal.

La Unió Europea només pot avançar si es trenquen les disciplines nacionals (estatals) i s’inventen nous instruments de proximitat, aquells que ha plantejat Escòcia i que Catalunya està demanant: Estats petits per a gestionar les polítiques públiques, i un parlament que actui com a veritable veu dels europeus en general.

El lema que encapçala aquest apunt sorgeix de la creativitat que, nascuda amb l’avenir dels temps, va prendre volada èpica entre els situacionistes substrats d’una Diada plural i diversa.

Tot i el seu aparent to humorístic, tan propi dels moviments underground, VOTAR ÉS DE POBRES és d’un realisme superlatiu.

I és que els rics potser voten o potser no, però el seu vot és pura imatge, pura façana, tot i l’anonimat,  Ho és ja que llur influència es gestiona per d’altres vies: finançament de partits, grups de pressió, mecenatge social, inversions en comunicació, advocats de lujo, networking, informació privilegiada per a conduir els temps polítics (els que marquen les decisions electorals),  ,… pures influències, en definitiva.

Votar és de pobres. Ho és com a única via d’influència – legitimadora influència, val a dir- que tenim a l’abast aquells que no som casta.

Suposo que això a la city ho tenen molt clar i no els molesta una Escòcia independent, però sembla que al Madrid cortesano no ho tenen tan clar, tot i prostituir la democràcia continuament i violar les lleis cada dos per tres.

Dit això:

Si els resultats d’una votació fossin contraris als interessos dels privilegiats, què passaria?

Oi més, és possible que els pobres decidim alguna vegada?

O la democràcia sempre necessitarà del capital per existir i, per tant, sempre serem en un carreró pervers dins d’un joc de cartes marcades ?

Dijous passat es presentava en una escola de Ciutat Vella, Guanyem Barcelona amb tres rostres prou coneguts de la intelligenzia progressista, l’Adau Colau, en Jaume Asens i en Joan Subirats.

Divendres al matí vaig poder escoltar una part de l’entrevista que la Mònica Terribles va fer a la primera de les persones esmentades i em va sobtar que marque’s distància amb alguns dels possibles socis de Guanyem Barcelona. Parlo de la referència a la CUP o Procés Constituent com a partits polítics i a la seva proposta com una innovadora proposta que integri diversos col·lectius socials i veïnals.

Jo ja he donat el meu suport, signant el manifest de Guanyem Barcelona, al igual que vaig signar el de Procés Constituent o que, en la mesura de les meves possibilitats, intento participar en les sessions que la CUP fa a peu de carrer o a través de xarxes socials.

I em costa veure la diferència entre elles, ja que totes són plataformes obertes i innovadores que pretenen aglutinar la societat civil barcelonina i apropar les institucions a la ciutadania i la ciutadania a les institucions.

D’aquestes plataformes, la CUP és la que té un recorregut més llarg en el temps, però suposo que el seu declarat independentisme l’allunya de col·lectius llibertaris o que, si més no, són suspicaços amb l’Estat com a instrument de gestió de la realitat.

Procés Constituent i, si se’m permet, tot i que no ho tinc tan clar, Podem-Podemos, s’ubicarien, possiblement, en aquest espai. Un espai que ara s’enriquiria amb una opció marcadament municipalista i barcelonina com Guanyem Barcelona.

Em costa però d’entendre perquè no s’aglutina tothom sota un mateix paraigua, enlloc de generar-se una sopa d’opcions alternatives que són de difícil digestió per part del comú de la població, aquella que vota o no vota, però que és allunyada de l’activisme social que enriqueix aquests espais.

Segons com, aquesta bullidera d’ara em recorda, i força, al passat de l’Esquerra Independentista, aquell passat que ens feia dir allò que “l’MDT són 24 militants i 25 tendències”.

Esperem que aquest cop, l’aglutinació sigui real i l’alternativa política i social hagi après d’aquelles experiències.

Dissabte al matí, l’Assemblea de SomEnergia coincidia amb l’aplec de Mitjans en Lluita, l’inici dels actes per a reivindicar el Tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers i l’actuació que, Castellers de Barcelona i dues de les colles més joves del panorama casteller, regalaven al mariner i turístic barri de la Barceloneta.

Un món plural i divers que, en el meu esdevenir personal, vivia des de la distància d’una activitat familiar: la baldufona anava d’aniversari d’una nena molt especial.

Per la tarda d’aquest dissabte, Sant Joan s’omplia de grans i menuts i festa a favor d’un model escolar, el ‘català’, que es veu amenaçat per la voluntat ‘segregacionista’ dels nous legisladors espanyols.

Dins la mar verda, alguna samarreta groga posava l’accent però en les polítiques pròpies d’aquells que, reclamant un model educatiu propi, fan política en contra del mateix i retallen en allò que és la base del futur del poble que, diuen ells, volen lliute.

Un xic més enllà, però amb igual voluntat integradora, un grup de gent es manifesta per la fi d’una inhumana vergonya: la fi d’un model migratori on les tanques, les punxes i els camps de concentració ‘segreguen’ el món per poder adquisitiu i no per la humanitat que se suposa que ens diferencia de les bèsties.

Alenades sota una xardor potent i densa, alenades que, ja de matinada, desemboquen en una tempesta de llams i trons i aigua densa.

Una matinafa que dóna pas a un nou crit casteller, un crit de ràbia assenyada davant d’una flagrant injustícia que esperem acabi aviat.

Que la força de la gent, que la intensitat de la pkuja, reventin els murs de Brians 1 i que, en Sergi ‘Baggio’, aviat pugui gaudir de l’Aniversari casteller que ha estat treballant.

Els Reis, murris ells, em van regalar un d’aquells llibres que mai arribarà a ser un best seller, així… en llatí modern, que és el que posa més. I no ho serà, perquè despulla massa la realitat futura que ja ens absorbeix avui mateix.

D’aquest llibre, que m’han passat els Reis i que poca gent comprarà, en surt part del títol d’aquesta crònica: la crònica d’uns fets que no he trobat en cap diari, ni en cap televisió ni mitjà de gran tirada. Uns fets que toquen les vores d’aquest futur que cada cop és més present i que només la desobediència pot aturar.

Segur que ara vas més perdut que un euro a les butxaques de l’amo de Zara. Cap on anem? Cap a la NEM, la Nova Edat Mitjana, la Societat Deudal on estarem els endeutats i els sense-res, d’un costat; i els amos del deute i les seves bombolles, de l’altre.

Però deixem la filosofia i narrem la crua realitat: