El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A risc de ser titllat de ciberoptimista en grau extrem, m’arrisco novament amb un apunt sobre l’empodarament del ciutadà amb les eines que avui per avui tenim disponibles. Certament el canvi que s’està produint no depèn de les eines socials, sinó del comportament social dels individus amb aquestes eines socials. No som davant d’una ràpida revolució tecnològica, sinó d’una lenta revolució antropològica, d’una evolució del pensament humà vers una manera de pensar que transgredeix la individualitat egoista, tal i com l’hem entesa en el segle que, fa onze anys, ens va deixar, per una individualitat altruista i participativa més pròpia de la història de la humanitat fins fa pocs dies.

Però no cal que anem tant lluny per indicar la necessitat que tenen els governants actuals de reconèixer com, l’extensió de les tecnologies de la comunicació, està fent cada cop més evident la futilitat de la seva tasca directiva i jerarquitzant.

En el fons d’aquests pensaments, hi ha tres documents que hauria de repassar qualsevol governant que vulgui mantenir-se en el càrrec. El primer, és un documental; el segon, un número dels Quaderns de Comunicació EVOCA sobre la Comunicació Política 2.0; i el tercer, un llibre d’històriaescrit amb un enfoc interessant i desvetllable.

El documental, de fa un parell d’anys, presenta i exemplifica com gent d’arreu del món, desconeguts absoluts en iniciar-se en alguna xarxa, comparteix i col·labora en projectes que fan trontollar els esquemes de les organitzacions jerarquitzades: un equip de futbol gestionat pels seus aficionats, una immensa base de dades dels coneixements apresos per les mares, una enciclopèdia escrita per gent corrent i constantment actualitzada o un sistema d’amistat entre gent que viatja, són alguns dels exemples que il·lustren US NOW (nosaltres ara), una nova manera de gestionar interessos entre individus que, tot col·laborant i compartint, es van fent un anònim nom a la xarxa.

La base de tot plegat és que tothom és savi de les seves experiències i que és molt eficient compartir aquest coneixement amb els altres, perquè l’aportació que un fa, es cobra amb les aportacions dels altres. Compartint la teva experiència, reculls moltes experiències dels altres: Riquesa assegurada en un sistema dinàmic, horitzontal, sense jerarquies que l’emparin. Sens dubte, som davant d’una revolució mental, d’un canvi de conceptes que, tot i sembla nous, són tan antics com la persona humana.

El quadern de Comunicació Política 2.0 focalitza l’atenció en les informacions dels darrers dies (wikileaks, les revolucions africanes, però també la capacitat de viure un tsunami sense sortir de casa) per presentar les tendències que trenquen la distància entre governants, actius i savis, i governats, passius i cagadubtes. Les jerarquies perden força i la gent d’avui vol dir la seva sobre allò que l’afecta i li interessa.

A molts polítics en actiu, aquesta pressió els fa un xic de por, però per això és molt interessant l¡aportació de César Calderón en l’esmentat escrit.¿Qué es el gobierno abierto? és un interessant i estructurat repàs sobre els conceptes claus per obrir portes i finestres dels ajuntaments –la meva debilitat- i la resta d’organismes, per reconèixer modestament que la resposta la sol tenir abans en el veïnat que no pas les taules de la casa.

Acabo aquest amb una darrera ventada de l’aire compartidor. Aquesta ventada fou escrita l’any 2004 i és un llibre que ens presenta com ha evolucionat el món a partir de les xarxes de contactes. Sota el títol Las redes humanas. Una historia global del mundodescobrim con no és la tecnologia o les eines disponibles el que ens fa compartir sinó la nostra pròpia naturalesa humana i la voluntat de reproduir al nostre entorn la xarxa més perfecta que coneixem, la xarxa neuronal que mou les nostres accions, pensaments i sentiments d’éssers de dues cames.

Governant de casa gran o més xiqueta, sinó comences a obrir portes o finestres, algú del teu veïnat ho farà per tu i restaràs a les palpentes.