En aquest apunt volat escriuré un bon gruix de reflexions que s’han anat sedimentat a partir de la lectura continua d’allò que ens transmeten els mitjans de comunicació, tan tradicionals com més moderns, i les xarxes socials, correu electrònic inclòs.
Em llegeixo el paràgraf suara escrit i crec que no hi he inclòs la temàtica. Una temàtica que, per cert, s’ofega en els xiulets d’un dissabte de glòria.
I anem pel tercer paràgraf sense desvetllar de què estic parlant. Posem que parlo de política i que, abstenció a banda, em centro en les passades eleccions municipals i en allò que, si tot acaba a dreta llei, ens donarà alcaldes, alcaldesses i directius de Comunitats Autònomes, més o menys a finals de la propera setmana.
Començaré per un avís a les noves plataformes d’unitat popular: Allò que la CUP lidera a Catalunya, Ciutadans / Ciudadanos s’està posicionant millor que ningú per liderar-ho a Espanya. Em refereixo a la denuncia i neteja de corruptes en les cúpules polítiques de les administracions públiques. No poso enllaços al què estan transmeten els mitjans, ho deixo en mans dels lectors. Però, mentre Podemos va ballant en reunions més o menys públiques amb el PSOE, Compromís i d’altres marques del què tradicionalment es coneix com a esquerra, els de Ciutadans envien un missatge molt clar: Nosaltres pactarem amb PSOE o PP sempre que es netegin de corruptes i imputats.
Dit això, seguiré per la comèdia dels caps visibles de les forces polítiques municipals i llurs escenificacions mediàtiques. Tothom, i ara em llenço a la piscina, sap que Barcelona en Comú governarà en solitari a la capital catalana, passant, com hauria de ser en tota democràcia un xic madura, el pes de la política de l’Executiu al Legislatiu o, per dir-ho en termes municipals, del Govern al Plenari de l’Ajuntament. És a dir, tocarà parlamentar i fer passadissos i places.
La gent d’ordre, amb en Mas i en Fernández Díaz petit al capdavant, es posa les mans al cap cada cop que no hi ha un govern fort i capaç d’imposar els seus criteris damunt del plenari municipal i la resta de grups representats. Però la ciutadania barcelonina – eps! la que ha anat a votar – crec que ha donat un missatge força clar i transparent: A Barcelona no volem un govern fort, volem que totes les sensibilitats parlin, s’entenguin i tirin la ciutat endavant. Això si, amb una lleugera càrrega social per damunt de l’econòmica. Eps! Considerant que la càrrega social és representada pels electes de BeC, ERC, PSC i les CUP (22 regidors) i la càrrega econòmica, altrament dita de la gent d’ordre, és representada pels electes de CiU, Cs i PP (18 regidors).
Abastament els mitjans, depenen de llur pelatge, han anat destriant i fent les seves càbales sobre aquests resultats. Jo, com en d’altres eleccions, insisteixo en un fet prou notori: tot i l’increment de la participació en 7 punts percentuals, el 40% dels ciutadans cridats a votar s’ha quedat a casa. Una abstenció prou notable encara, oi més quan es concentra en els barris més exclosos i invisibles de la ciutat: L’aire BeC no ha arribat a tot arreu i la polarització de la campanya entre l’Ada i en Xavier no ha estat prou motiu per a cridar tothom a les urnes.
Jo considero que, malgrat aquesta abstenció, la Barcelona, i per extensió la conurbació barcelonina, mestissa ha aflorat amb força i ha qüestionat els pactes entre partits que es consideren líders d’un procés constituent que els esclata a les mans: no hi ha vencill prou fort per lligar la garbera dels anhels dels catalans. El procés cap a la independència serà des de baix o no serà. Serà del carrer a les institucions o no serà. I, si algú veu en les municipals un pas enrere pels anhels estatalistes de Catalunya, va errat. Això sí, el 27S ja no són unes plebiscitàries sobre la independència de Catalunya. La meva hipòtesi, i als resultats del PP combinats amb l’increment més moderat del previst de Ciutadans, és que la independència és un fet socialment assumit i que el 27S les eleccions seran constituents. És a dir, destinades a configurar el panell de sensibilitats que definiran el nou país des del Parlament. Simplificant, serà entre el model del full de ruta signat per CiU i ERC, amb el recolzament de l’ANC, Omnium i l’AMI; o el model del procés constituent, que es basteix a peu de carrer i que, de manera tàcita, signen els rebels de la CUP i els seus diversos socis polítics i socials; i les candidatures en Comú, també amb els seus entorns associatius que, massa sovint, se superposen amb els cupaires.
La pregunta que ens faran el 27S no és si Catalunya ha de ser independent, és si la Catalunya independent ha de ser inclusiva o exclusiva, ha de comptar amb uns serveis públics potents i de qualitat o amb uns serveis privatitzats i a l’abast de qui se’ls pugui pagar.
Espanya ha virat lleugerament a l’esquerra i ha castigat els immobilismes del PP.
Catalunya ha virat clarament a l’esquerra i s’ha pronunciat amb força contundència per la independència.
Barcelona, en sentit ampli, ha virat clarament a les esquerres d’unitat popular i, encara que alguns en dubtin, a la màxima integració de sensibilitats vers aquest nou país que ja és un paradigma construït i que només cal dissenyar constitucionalment.
La lectura dels impulsors de Reinicia Catalunya i els missatges que llença la nova directiva de l’Assemblea Nacional Catalana sintonitzen amb aquesta Catalunya constituent que, de manera més moderada que al 1931, s’ha definit des dels Ajuntaments.
Apa! Tireu-me pedres, si us plau!