El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres de setmana postelectoral. Ciudadanos fa la feina que cal, és a dir, fa propostes que van eixamplant el seu espai electoral, mentre la majoría absoluta independentista es baralla i atrinxera en llurs posicions aparentment irreconciliables.

Ens centrem?
Quin és l’objectiu?
La independència?

Si és així, ens deixem d’històries i apliquem la senzillesa, no?

Dit això, entrem en l’ADN de les dues candidatures que han de cooperar per arribar a la independència:

1.- En l’ADN de la CUP, la Unitat Popular, hi nia el fet que ningú és imprescindible, però que tothom és necessari.

2 – En l’ADN de Junts pel Si, el Front Patriòtic, hi nia el fet que “els liders” són imprescindibles i que no tothom és necessari.

I ara, amb coneixement de causa, no ens deixem entebanar pels toreros que ens veuen com braus a torejar, aprenem de la transició (.pdf) i trobem les fòrmules que maridin les múltiples catalunyes o, quan ens n’adonem, el procés serà kafkià i damunt del capot ens apuntarà l’espasa per a l’estocada final.

La tarda de Sant Joan ens proposem fer l’estrena de la temporada de platja i ens conxorxem per a anar-hi, com a mínim, un cop a la setmana.

La idea inicial és apropar-nos a les platges del Poblenou. Coneguts i familiars espais que, a més a més, disposen d’amplies zones d’aparcament on, il·lusos de nosaltres, pensem trobar-hi lloc.

L’Eva fa un bot a la cadireta en veure el mar tan a prop després de tan de temps de no anar-hi. L’Alex comença a remugar, perquè amb el viatge fins aquí ja n’ha tingut prou. Però l’aparcament és curull de cotxes i la nostra idíl·lica imatge de platja resta enterrada per la gentada congregada.

La memòria ciclista d’els anyets d’amoretes ens allunya, amb concert de plors per companyia, del lloc col·lapsat i ens fa aturar en un nou descampat on podem aparcar a pleret.

La platja és ben condicionada. El passeig marítim sembla força nou. I les barques i els avions són distracció en l’horitzó.

No desvetllaré l’indret on, si tot va bé, repetirem jornades de mar i sol. Però si que el batejaré com la platja dels dalits, perquè no se m’ocorra un altre nom més descriptiu de la gent que ens envolta en aquest espai. Persones que resten totalment apartades de les taules socials i polítiques que, hores d’ara, s’autodefineixen com a constitucionalistes i independentistes i semblen marcar l’agenda del món mundial.

I és que més enllà de les elits de poder, de les classes mitjanes que voten i dels indecissos que s’ho miren, hi ha un gran gruix d’intocables, el marc mental dels quals és totalment aliè als discursos i missatges de qui diu treballar pel futur de tots els catalans.

Veure un cartell d’Ara és l’hora, amb el seu llenguatge propi, ben a prop d’aquest indret, m’ha resultat xocant. Emissor i receptor parlen idiomes diferents i, qui sigui capaç d’emetre missatges en el registre dels intocables, pot decantar la balança del 27S vers un costat o l’altre.

Sincerament crec que ni la CDC d’en Mas, ni el PP de la Camacho tenen entrada en un lloc on el mateix Antonio Baños, per a posar l’exemple de l’estrella més mediàtica de la Catalunya suburbial, tan sols toca vores.

El repte és llançat: Qui és capaç de mullar-se amb els dalits?

Desconcertat encara per l’esdevenir polític d’un país que cerca messies per a resoldre-ho tot – expulsant-se així la responsabilitat pròpia de fer i decidir -, arribo esgotat al primer i xafogós vespre de diumenge.

El poble és qui més ordena i per això hi ha urnes, a manca de sistemes de debat que permetin el diàleg en la diversitat de tothom qui es belluga.

Per assolir un objectiu, tan en democràcia com en dictadura, s’ha de convèncer, no de vèncer. I, per convèncer, cal parlar i parlar i cerca sinergies i sintonies amb qui, parlant en llenguatge bèl·lic, tens al davant.

Quan el MHP demana aplegar tots els independentistes en una única llista, està parlant pels convençuts, pels que ja sumen, però no pas per aquells que encara no sumen, però poden arribar a sumar.

Les entitats socials sobiranistes, amb l’ordre que les caracteritza, han entès el missatge i piquen l’ullet a qui encara no suma. Però just quan estenen la mà cap a capes de població que no són al procés, va el MHP i, com els mestres vells, els pica la mà amb el regle del “què feu? Anem plegats i deixeu-vos de ‘si se puedes’ i martingales anti-catalanistes”. I ho fa just després d’unes Municipals on s’han vist aplecs de ‘sisepuedes’ i ‘capgirems’ arreu del país i on, fins i tot a Barcelona, en Jordi Sanchez i l’Ada Colau han iniciat un tendre idil·li que, si hom vol seguir, pot fer-ho a la Meridiana l’11S.

No ho sé, tu, perquè entre la feina i la quitxalla em perdo entre tanta declaració pública abans de parlar amb els implicats: uns, volen fer una llista d’esquerres sobiranistes des de les pàgines d’un diari; els altres es divorcien just després d’unes eleccions i el seu lider se’n va al teatre del cavall de Troia per oferir, públicament, una llista amb les entitats sobiranistes, tensionant-ne les estructures de manera totalment innecessàries; i els tercers, els més petits de tots, van fent equilibrisme quàntic per atraure el ‘si se puede’ al independentisme, amb tots els perills que els carrers porten empeltats.

Per a mi, el plebiscit ja ha passat: Ho fou el 9N i ho ha tornat a ser un 24M on els partits ‘constitucionalistes’ han patit històriques davallades de vot (PP, PSC) o no han complert expectatives (C’s).

Per tant, el 27S serà directament constituent i la nostra tria ja no parla de sobirania, sinó de com la gent construeix un Parlament que ha de decidir cap on portem el nou Estat: cap a polítiques liberals i subordinades a poders fàctics internacionals, tot agenollant-se ‘els millors’ sense comentar-ho amb la gent a qui se suposa que representen (el TTIP n’és el cas més extrem) o vers polítiques llibertàries i coordinades amb la resta de poders internacionals, però sense genuflexions mancades de transparència i d’esquena al poble. Eps! I això són dues mostres del calidoscopi de possibilitats en dansa, eh!

El 27S va d’això, de saber qui representa al país que liderem tots nosaltres, el poble en tota llur pluralitat, diversitat i riquesa. La resta és xocolata del lloro per a desviar la nostra atenció i furtar-nos la capacitat de lideratge.

Ups! Ho acabo de llegir i veig que m’ha sortit un Errejón, tu! ;-/

En aquest apunt volat escriuré un bon gruix de reflexions que s’han anat sedimentat a partir de la lectura continua d’allò que ens transmeten els mitjans de comunicació, tan tradicionals com més moderns, i les xarxes socials, correu electrònic inclòs.

Em llegeixo el paràgraf suara escrit i crec que no hi he inclòs la temàtica. Una temàtica que, per cert, s’ofega en els xiulets d’un dissabte de glòria.

I anem pel tercer paràgraf sense desvetllar de què estic parlant. Posem que parlo de política i que, abstenció a banda, em centro en les passades eleccions municipals i en allò que, si tot acaba a dreta llei, ens donarà alcaldes, alcaldesses i directius de Comunitats Autònomes, més o menys a finals de la propera setmana.

Començaré per un avís a les noves plataformes d’unitat popular: Allò que la CUP lidera a Catalunya, Ciutadans / Ciudadanos s’està posicionant millor que ningú per liderar-ho a Espanya. Em refereixo a la denuncia i neteja de corruptes en les cúpules polítiques de les administracions públiques. No poso enllaços al què estan transmeten els mitjans, ho deixo en mans dels lectors. Però, mentre Podemos va ballant en reunions més o menys públiques amb el PSOE, Compromís i d’altres marques del què tradicionalment es coneix com a esquerra, els de Ciutadans envien un missatge molt clar: Nosaltres pactarem amb PSOE o PP sempre que es netegin de corruptes i imputats.

Dit això, seguiré per la comèdia dels caps visibles de les forces polítiques municipals i llurs escenificacions mediàtiques. Tothom, i ara em llenço a la piscina, sap que Barcelona en Comú governarà en solitari a la capital catalana, passant, com hauria de ser en tota democràcia un xic madura, el pes de la política de l’Executiu al Legislatiu o, per dir-ho en termes municipals, del Govern al Plenari de l’Ajuntament. És a dir, tocarà parlamentar i fer passadissos i places.

La gent d’ordre, amb en Mas i en Fernández Díaz petit al capdavant, es posa les mans al cap cada cop que no hi ha un govern fort i capaç d’imposar els seus criteris damunt del plenari municipal i la resta de grups representats. Però la ciutadania barcelonina – eps! la que ha anat a votar – crec que ha donat un missatge força clar i transparent: A Barcelona no volem un govern fort, volem que totes les sensibilitats parlin, s’entenguin i tirin la ciutat endavant. Això si, amb una lleugera càrrega social per damunt de l’econòmica. Eps! Considerant que la càrrega social és representada pels electes de BeC, ERC, PSC i les CUP (22 regidors) i la càrrega econòmica, altrament dita de la gent d’ordre, és representada pels electes de CiU, Cs i PP (18 regidors).

Abastament els mitjans, depenen de llur pelatge, han anat destriant i fent les seves càbales sobre aquests resultats. Jo, com en d’altres eleccions, insisteixo en un fet prou notori: tot i l’increment de la participació en 7 punts percentuals, el 40% dels ciutadans cridats a votar s’ha quedat a casa. Una abstenció prou notable encara, oi més quan es concentra en els barris més exclosos i invisibles de la ciutat: L’aire BeC no ha arribat a tot arreu i la polarització de la campanya entre l’Ada i en Xavier no ha estat prou motiu per a cridar tothom a les urnes.

Jo considero que, malgrat aquesta abstenció, la Barcelona, i per extensió la conurbació barcelonina, mestissa ha aflorat amb força i ha qüestionat els pactes entre partits que es consideren líders d’un procés constituent que els esclata a les mans: no hi ha vencill prou fort per lligar la garbera dels anhels dels catalans. El procés cap a la independència serà des de baix o no serà. Serà del carrer a les institucions o no serà. I, si algú veu en les municipals un pas enrere pels anhels estatalistes de Catalunya, va errat. Això sí, el 27S ja no són unes plebiscitàries sobre la independència de Catalunya. La meva hipòtesi, i als resultats del PP combinats amb l’increment més moderat del previst de Ciutadans, és que la independència és un fet socialment assumit i que el 27S les eleccions seran constituents. És a dir, destinades a configurar el panell de sensibilitats que definiran el nou país des del Parlament. Simplificant, serà entre el model del full de ruta signat per CiU i ERC, amb el recolzament de l’ANC, Omnium i l’AMI; o el model del procés constituent, que es basteix a peu de carrer i que, de manera tàcita, signen els rebels de la CUP i els seus diversos socis polítics i socials; i les candidatures en Comú, també amb els seus entorns associatius que, massa sovint, se superposen amb els cupaires.

La pregunta que ens faran el 27S no és si Catalunya ha de ser independent, és si la Catalunya independent ha de ser inclusiva o exclusiva, ha de comptar amb uns serveis públics potents i de qualitat o amb uns serveis privatitzats i a l’abast de qui se’ls pugui pagar.

Espanya ha virat lleugerament a l’esquerra i ha castigat els immobilismes del PP.
Catalunya ha virat clarament a l’esquerra i s’ha pronunciat amb força contundència per la independència.
Barcelona, en sentit ampli, ha virat clarament a les esquerres d’unitat popular i, encara que alguns en dubtin, a la màxima integració de sensibilitats vers aquest nou país que ja és un paradigma construït i que només cal dissenyar constitucionalment.

La lectura dels impulsors de Reinicia Catalunya i els missatges que llença la nova directiva de l’Assemblea Nacional Catalana sintonitzen amb aquesta Catalunya constituent que, de manera més moderada que al 1931, s’ha definit des dels Ajuntaments.

Apa! Tireu-me pedres, si us plau!

Han passat cinc dies de les eleccions municipals i autonòmiques a la pell de brau. Unes eleccions que, percepció de mitjans de comunicació i d’altres àmbits personals i professionals, han fet trontollar governs i administracions com no es veia des de les primeres eleccions dins d’aquest sistema democràtic constitucional.

Un servidor que viu a cavall entre Taradell i Barcelona, no es pot estar d’analitzar un xic l’estat de la qüestió amb una doble mirada.

Amb ulls de taradellenc, l’horror per la victòria de les candidatures de confluència a l’Àrea Metropolitana, se’m fa present. Cal tenir en compte que els meus ulls són acostumats a una realitat política pròpia on la independència és el pal de paller d’un municipi on CiU ha recuperat la majoria absoluta, Esquerra ha millorat el seu número de vots i, fins i tot, Solidaritat per la Independència (SI) ha assolit representació.

En aquest oasi de pau, no s’entén la dèria dels barcelonins per a seguir formant part d’Espanya i no tenir la visió evident de ser els ciutadans de la capital d’un Estat propi on lligarem els gossos amb llonganisses. I aquesta es la visió de la victòria electoral de Barcelona en Comú i d’altres llistes de confluència a la conurbació barcelonina que sembla que tenim per aquests verals.

No sé quina opinió tenen els meus convilatans, en canvi, sobre el fet que l’Alcalde sortint del veí municipi de Seva esdevingui Alcalde-President de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Sant Miquel de Balenyà, és a dir, que vulgui servir a la meitat dels habitants que servia en el vell càrrec municipal. Però en la voluntat de servei de l’Eric Vila  podria ser que, començo a posar-me les ulleres barcelonines, tinguem el desllorigador dels resultats de Barcelona i el seu efecte sobre la independència del país.

La EMD de Sant Miquel de Balenyà és una vella aspiració d’un poble que es volia independent dels quatre municipis on s’ubicava. El procés de segregació subsegüent va acabar pels temps olímpics, sinó em falla la memòria, amb la integració, per decret de govern de la Generalitat, al municipi de Seva i no pas amb una segregació que, en el referèndum celebrat, no va assolir els suports suficients a la Quadra de Miramberg o Torrellebreta, que encara avui pertany al municipi de Malla.

I encara que no ho sembli el cas de l’Estació de Balenyà pot ajudar-nos a entendre la conurbació barcelonina i el per què de tot plegat.

I és que la independència de Catalunya, com la segregació de Balenyà en aquells temps, corre el risc d’entrebancar-se sinó és capaç d’il·lusionar a tothom fins al punt d’eliminar les pors de perdre els privilegis dels que en tenen. Uns privilegis que, tard o d’hora, s’acaben perdent, si la gent així ho decideix.

Balenyà, amb la seva recent creada EMD, n’és exemple: Un poble amb capacitat de governar-se enfront d’una Quadra que depèn d’un municipi menut i dispers, el nucli principal del qual és allunyat dels masos que la conformen.

O els independentistes deixem el llenguatge de favorables i contraris per als unionistes convençuts i comencem a obrir-nos a aquells que prioritzen d’altres qüestions al procés per se, però que no en són obertament contraris, o perdrem la batalla i seguirem essent la Quadra de Miramberg d’Espanya, encara que els proporcionem algun alcalde i, des de baix, des del carrer, es pugui tornar a remoure la necessitat d’un Estat propi o d’una Entitat Estatal Descentralitzada.

Afegit de divendres 29 de maig a les 14:33:
Exemple pràctic de visió taradellenca de la realitat metropolitana.

24 de maig. 06 am. Vell pis.
Potser els nervis, potser les restes del cansament d’ahir, potser… Porto una horeta despert i no és pas pel neguit o la il·lusió existencial de saber els resultats electorals. No pas. Tot és per aquest rellotge autoimposat que fa que, aquest cap de setmana, tot el nostre món s’hagi capgirat.

Com al gatopardo, canviar-ho tot per no canviar res. O si. Girem la nau del nord a llevant. A partir de dimarts ens llevarem veient com el sol trenca la mar i omple de colors la ciutat de Barcelona.

Trobaré a faltar la muntanya de l’Avi Bubú. La muntanya i el seu seductor joc amb nuvols i boires. Canviar-ho tot per no canviar res. O si.

Podrem assolir el repte de buidar el pis amb la celeritat necessària? Tindrem instal·lador d’Internet al nou habitatge? La #VagaDeLesEscales és la més icònica de les vagues que es fan i es desfan: una multinacional subcontracta empreses per a fer un servei a un preu “competitiu”. Per a complir contracye, aquestes empreses contracten persones a jornades de 10 i 12 hores per 500, 600, 700 euros al mes. Mentres el manobra defalleix, Telefonica (ara, Movistar) engreixa llur compta de resultats. Un èxit per a la macroeconomia, una sagnia per les vides dels tècnics contractats.

Et sona?
T’hi sens identificat?
Jo, que encara no estic precaritzat com ells, els entenc i els recolzo. Ho sento, potser hauria de fer com deia aquell petit gran home que va governar en temps dels meus pares:

“haz como yo: no te metas en política”

Però no en sé.
No en sé, ni tan sols en Jornada de Reflexió.
No en sé, ni en plena mudança a un nou pis. Un altre: el quart en cinc anys.
No en sé, ni tenin família al meu voltant.
No en sé, ànima rebel, cor de rauxa que, vivint en l’estat del benestar, no s’està de veure la injusticia del precaritzat i la necessitat de recuperar tot aquest talent per a millorar la nostra societat.

I, entre tant, la mudança, volguda, desitjada, il·lusionant, eternament confrontada a la vergonyant eixida d’una família de desnonats.

RT @celescolorado: Tos piensan y se mueven cuando les tocan sus intereses, ni antes ni después, por eso nos derrotan.
#Fraternidad

Aquest apunt neix d’una conversa feisbuquera amb un podemista valencià dels més convençuts i devots.

L’indret on ha tingut lloc, ha estat un grup de facebook de nom tan clàssic com Foro de Izquierdas i d’arrels i direcció, si no vaig errat, andaluses, tot i que s’hi encabeix gent d’arreu de la pell de brau i afins.

El passat 24 d’abril, un servidor hi publicava la imperdible entrevista que la gent de Jot Down feia a en David Fernández, periodista, cooperativista i, m’ensumo, millor persona.

I començava l’habitual tirallonga de comentaris tan pròpia d’aquesta ágora política de nom tan romà com membres tan enrucats en llurs posicions que sovint recorden la Barcelona assetjada de la Guerra Civil.

El cas és que els comentaris van acabar en un diàleg entre el susdit individu, il·lusionat amb l’artefacte polític al qual milita, i un servidor, allunyat del joc de partits i apropat al ‘nou cooperativisme’ que genera un nou món alternatiu al capitalisme depredador i, si es vol, tot i que sense militància, tastaolletes d’opcions que, com la CUP o l’anarquisme, defugen lideratges individuals i cerquen la direcció col·lectiva i el més propera possible a les persones. No se si m’explico.

El debat en qüestió ha girat sobre tres temes:

1.- La institucionalització i canalització de les lluites veïnals a través dels nous partits està buidant els carrers, de protestes?

2.- Podemos i Guanyem són un globus mediàtic sorgit de la fama d’en Pablo Iglesias i l’Ada Colau o, en canvi, són moviments sorgits del carrer?

3.- No hi ha massa opcions d’esquerres, o des de baix, disponibles per a l’electorat?

Lògicament, no ens hem posat d’acord en cap dels tres eixos de debat, però si que ens hi hem posat en el contingut de la següent aportació de l’implicat podemista del sud:

Para no pelearme tanto con el corrector, y porque pienso antes en castellano que en catalán, vuelvo al castellano. Cierto, político es quien se ocupa de la “polis”, lo público; y ahí quiero estar siempre porque, por contra, al que se ocupa solo del “idio”, de lo propio, se le conoce como idiota. A veces el lenguaje sale en nuestra defensa.

I aquí és on ens hem trobat, en el punt de destriar la fina línia que, avui per avui, diferencia els polítics dels idiotes, entenent que ambdós tipus de persones són dins i fóra de partits polítics i d’altres organitzacions que, si fosson com han de ser, maldarien per la felicitat de les persones humanes d’arreu, la pròpia inclosa.

I tu, què ets? Polític o idiota?

Avui hauria de parlar de L’Ortiga de Can Mumany, damunt Sant Cugat. Però, per a fer-ho com Déu mana, necessitaria un temps que se m’escola com granets de menuda sorra entre els dits.

Els 7 de L’Ortiga cugatenca porten sis anyets, recuperant la capçalera d’aquesta vall collcerolenca. Sis anys de neopagesia ecològica que, un cop adquirida la finca per l’Ajuntament vallesà, esdevé veritable projecte mediambiental, paisatgístic i d’integració social.

A nosaltres, a través de l’hortacasa.cat ens n’arriba la producció.

Diumenge, ahir, vam anar a la calçotada anual de la cooperativa. Vam anar-hi i vam conéixer la realitat d’un col·lectiu il·lusionat amb el seu present de rella i samarreta xopa. Il·lusionats i expectants davant d’un futur que, com la llavor tot just plantada, és incert i necessitat de feina, mans i inversions.

L’europeisme, de fondes arrels culturals, sempre m’ha semblat d’un desfermat snobisme burgès.

I és que les seves arrels sempre es fixen en l’alta cultura d’un continent pagat d’ell mateix, però farcit de sobrepujats egocentrismes estatals, empresarials i personals, si m’apures.

Els estats, aquest invent industrial que va substituir els antics reialmes, segueixen batallen pels seus interessos en el si d’un monstruós conglomerat institucional que es diu europeu, però el funcionament del qual respon més a  pressions interessades de qui remena diner que no pas a les necessitats comunes de la gent de peu pla.

Només cal passejar pel barri europeu de Brussel·les per veure que Europa és dels grups de pressió i que el dia a dia de la direcció continental és a les antípodes de les quotidianitats de les persones que vivim dins d’aquest mal-anomenat vell continent. O és que el continent europeu és més antic que els altres? Potser nosaltres som l’autèntica pangea i la resta parracs de terra navegant a la deriva?

Aquestes reflexions venen a tomb d’un parell d’informacions d’aquesta setmana:

La primera és l’arribada de Pegida a Catalunya, essencialmisme desbocat, el retorn de la caça de bruixes contra veïnes i veïns del continent, sota l’excusa d’un terrorisme global engreixat en les clavegueres de la diplomàcia internacional pels mateixos grups de pressió que alimenten aquesta Unió Europea feta des de dalt, des de les mateixes elits que l’alimenten culturalment des de fa segles.

La segona és el cicle de conferències que el Born Centre Cultural va iniciar aquesta setmana picant l’ullet a aquesta Alta Cultura Europea amb un títol que veu directament d’un d’aquests cosmopolites que, beneurats som els seus lectors, il·lumina la nostra Europa Unida al mateix nivell que els prohoms que serveixen d’excusa per reflexionar sobre la Catalunya actual i els seus reptes de present.

Europa ha de renéixer des de baix, abandonar el seu elitisme i construir-se a peu de carrer. D’altra manera, el discurs dels seus dirigents només servirà per atiar la por al diferent i, per aquesta via, alimentar la putrefacta Europa de pegides, plataformes i el més barroer dels sentiments nacionals: aquell que es creu ‘elegit’ d’entre els pobles de la terra com el millor i més excels de tots.

Dissabte al matí fou un dia especial per a força veïnes del què, avui per avui, s’anomena Sant Miquel de Balenyà.

Dissabte al matí, aquell indret que, de menut, en deiem Balenyà, trobava el seu espai de govern propi: esdevenia Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) dins del Municipi de Seva.

Jo, de lluny estant, seguia les piulades de parents, amics, coneguts i saludats de la que, per proximitat si més no, és la pàtria xica de mon pare.

I ho feia sense angoixes ni emocions afegides, ho feia amb el convenciment de veure bona gent feliç i ungida d’una responsabilitat derivada d’una vella i inacabada història.

Balenyà tindrà qui se l’escolti.
Balenyà seguirà estant més a prop de Tona que de Seva.
Balenyà seguirà trobant a faltar la Quadra de Torrellebreta, la pàtria dels senyors que, en aquell llunyà referendum, van rebutjar una segregació necessària per a un nucli de població partit entre quatre termes municipals diferents.

Aquella jugada va cloure amb una modificació de límits municipals que va deixar el poble esquinçat per maldestres jugades polítiques entre homes que, a ulls innocents, formàven part d’una mateixa força política.

Encara recordo aquell treball del Màster en Administració Local on analitzava la documentació d’aquell procés i en feia un informe que, els mateixos tècnics de governació, valoraven amb la màxima nota.

També recordo què va passar quan els vaig preguntar com podia ser que el resultat d’aquell treball fos la segregació de Balenyà i, havent tret tan bona nota, no fos igual al resultat del procés viscut en la realitat no-acadèmica.

La política, el joc d’interessos entre governants, em vingueren a dir, és un factor cabdal a l’hora de decidir.

Quan jo vaig fer el treball, la derrota de l’autogovern ja era feta i, fins i tot el dubte d’haver-los annexionat a Seva i no pas a la propera Tona, hi era present.

Ara, amb l’EMD, Seva retorna part del botí aconseguit a les veïnes de Balenyà. Això si un retorn que no ha estat gens fàcil, que ha estat ple de paranys i entrebancs. Un retorn on, curiosament, l’expedient debia pesar massa o estava enamorat de la taula dels tècnics encarregats de gestionar-lo.

Eps! I parlo de lluny estant i per experiència i oides. Unes oides que riuen amb un tronat article a l’ABC. Un article però que em costa creure que sigui gratuït. El passat, quan resta emboirat, pesa molt i es manifesta de maneres curioses. Em costa creure que, de les dues EMDs consolidades dissabte, un diari n’accentui una i no parli de l’altre. Oi més quan l’altra ha tingut via més ràpida i correspon a un indret més conegut i, per tant, apropiat per a acarnissar-s’hi. Per què l’ABC tria Balenyà i no l’Estartit? El passat mana: un passat potent i punyent que resta emboirat hores d’ara.

El futur de Balenyà, en qualsevol cas, ara és del seu veïnat, un veïnat espectant amb la nova situació, un veïnat que va deixar petita la sala on es formalitzava la constitució d’un ens que, vistes les ganes posades en llur constitució, promet molta feina i bons resultats.

Felicitats a totes aquelles persones que han batallat per l’Entitat: pioners, revifadors i consolidadors d’un somni que, si bé administratiu i de gestió, també serveix per a millorar la felicitat dels seus ‘administrats’.

Terminado el festin, me visto de resonancia acústica
– Patricia H

Dimecres passat, i coincidint amb el novè ‘aniversari’ del #4F, els luctuosos fets que han près volada mediàtica gràcies a l’emissió de Ciutat Morta pel Canal 33, es va alliberar el llibre Poeta muerta, un recull dels escrits de la malaguanyada Patricia Heras, àngel caigut dels braços d’aquesta nostra celestial societat generadora d’inadaptàncies.

Ja de nit, mentres la família dorm, m’endinso en les pàgines de la publicació i, com més llegeixo, més fort i pregon és l’esglai de comprovar com la seva lletra s’assembla a la que, aplegant vells escrits de joventut, vaig reunir a Paraula de Vàndal, artefacte literari que havia d’obrir un enginy creatiu força complexe i, com és de suposar, inacabat, però que resulta un mirall de l’obra de la Patri.

Una suor freda em llisca front avall. És la certesa que jo, dècades abans de la poeta morta podria haver seguit la seva via.

Suposo que tot plegat és pura percepció malaltissa d’aquesta ciutat podrida, corcada, morta, on un batlle parla de moda urbana el mateix dia que es commemora l’abus manifest, per estètica, de l’Imperi de la Llei i l’Apropiació de la Força.

Jo em vaig redimir i ja no sóc un ‘inadaptat crònic’, tot i que la mort m’és present i amiga per ser vital i estimada la vida en bogeria.
A la Patri no li van donar ni temps ni confiança per a fer-se un lloc en aquesta malaltissa ciutat farcida de barcelonautes.

Ja està. Ja s’ha acabat. Una nova lectura saborejada en els privilegiats trajectes suburbans que em porten de la vila a la feina i de lja fena a la vila.

Ser un nouvingut a Lesseps et permet descobrir, en veu transcrita, com es va refer una plaça, cruïlla de camins, que torna a reformar-se polèmicament, tot enterrant al desota les il·lusions d’una linea, la 9, ben maleïda.

Revoltes és un passeig per mil espais d’un nou punt que es va construïnt sobre les runes i les deixalles d’un món, l’actual, en descomposició.

El llibre, el diàleg entre la Itziar i el Iago, dóna voltes i revoltes que van trenant les cordes que, estirant els uns per aquí i els altres per allà, fan trontolla l’estaca  que un poeta ens va mostrar.

Revoltes és saviesa, experiències, humilitat i sentit comú. Revoltes fa més preguntes que respostes, però apunta les bases d’un postcapitalisme que, havent de ser global, només pot ser la resultant d’acords, ajuda i suport mutu en la proximitat.

Revoltes ho escaneja tot, desde les arrels socials i familiars dels dos xerraires fins llurs apostes de futur, passant pels seus èxits i fracassos.

Se’m fa dificil recomanar-lo, car qui està d’acord amb tu, et reforça els arguments, però no et miralla en el teu oposat intel·lectual. Això si, es tracta d’un bon i fonamentat aprenentatge que dificilment hagues vist la llum sense l’existència d’editors amb valors i ganes d’obrir debat sobre el món on vivim i el demà que ens espera si tots hi posem el coll amb intel·ligent i valenta paciència.

La mort es fa present de bell nou, i com cada dia, al món. Aquest cop però no és pas una mort natural i tranquiła, sinó una brutalitat sense srntit d’aquelles que ens retornen la infausta sentència de l’home és el llop de l’home.

Com sempre que la mala mort s’apropa a casa, els mitjans de comunicació alimenten llur ona expansiva i el terror paralitza la raó.

Ahir, Paris va viure una gran jornada de catarsi col·lectiva encapçalada per un bon gruix de manaies arribats d’arreu d’Europa.

Hipocresia pura per part d’aquells que inciten l’odi al diferent amb valles artificials i guerres llunyanes que ens volen fer creure que es fan per la nostra seguretat i l’interès de les nostres nacions..

Acabades les guerres són empreses multinacionals finançades per “rics occidentals” les que reconstrueixen cases, ponts i camins per als supervivents de la massacre i no ho fan pas gratuïtament i desinteresadament.

Els dos francesos que van entrar al setmanari satíric de París, i llurs còmplices d’igual nacionalitat, són mers soldats d’una guerra injustificable, són veïns nostres, veïns de barris segregats i exclosos, veïns que han trobat sortida a llur precaria situació esdevenint herois -creuen ells- gràcies a algú que se’ls va escoltar, els va atendre i els va treure de l’avorrit pou de la miseria diària d’alimentar l’odi i la ràbia a una França hermètica i mancada de llibertat, igualtat, fraternitat.

El fanatisme és un sentiment sectari, és l’àcid que penetra en cors debilitats per la nostra inòpia social. Encegats per viure amb el nostre cotxe, la nostra casa, la nostra feina, ..  oblidem que hi ha molta gent que no viu en vida, que malviu en barris depauperats i en condicions infrahumanes.

Ells són les primeres víctines potencials dels fanatismes, ja es diguin Estat Islàmic, Front Nacionel o Frente Atlético.

Aquí és on nosaltres hem de ser capaços d’arribar. Aquí, en la proximitat, és on tenim la batalla de la mutua integració entre veinatges. Aquí és on hem de començar a construir la vacuna contra els fonamentalismes de tota mena. Aquí és on hem de viure el dificil art de conviure.

Fet aixó, la victòria sobre el terror és assegurada i, la política migratòria d’Europa, molt més fàcil. Perquè és en el reconeixement sincer i la mescla de realitats on nia la llavor del respecte mutu de les persones i llurs circumstàncies. Un fet que, de ben segur, farà més fluïdes les interaccions i menys densa la pressió sobre les fronteres d’Europa, tallant de soca-rel les temptacons sectaries i fonamentalistes.

Aquesta setmana ha tornat a viure un d’aquells ‘focus mediàtics’ que em provoquen més vergonya col·lectiva, a l’hora que incrementen la meva, ja de per si ufanosa, desafecció envers les institucions públiques i les estructures d’Estat, premsa inclosa.

Ja et deus imaginar, oi més amb el títol que encapçala aquest apunt, que parlo de la Operación Pandora, engegada novament per les escorrialles del Tribunal de Orden Público, o, en neoparla constirucional, Audiencia Nacional. I executada per un ingent contingent de la Brigada Mòbil dels Mossos de l’Esquadra (BRIMO).

Tots els mitjans s’han fet ressó directament del concepte ‘terrorisme anarquista’ emprat en el comunicat dels Mossos, sense contrastar fonts, ni tan sols hemeroteques, per veure’n la legitimitat del seu ús.

Terrorisme suposa atemptats, bombes, morts, atacs a bancs per a finançar accions armades i, sobretot, percepció social de perill extrem, de terror a ser victima colateral d’atemptat.

És el cas? Vivim sota aquest estat de terror a ser assassinats pels anarquistes?

Si fem cas a les enquestes, no és pas aquest un tema que ocupi les preocupacions de la ciutadania, com si que ho són l’atur o la corrupció i el frau fiscal, per a posar dos exemples ben notoris i que, ara com ara, no han rebut el tractament que es mereixen per part de les institucions de l’Estat, Generalitat inclosa.

Per què, de fet, què ha transcendit dels escorcolls? Doncs que la policia s’ha enportat llibres, llibretes, smartphones, ordinadors i poca cosa més.

I tot, com sempre, amb l’excusa d’uns lligams més que difusos amb l’autoanomenat anarquisme insurreccionalista italià i la percepció que els naciinalismes neoliberals tenen del mateix.

Aquella mateixa excusa que, ara fa sis mesos, portava a presó preventiva a en Sergi Rubia, Baggio com a malnom casteller, i a un noi afincat a Sants, però malauradament amb cognoms italians.

Una excusa que, aquesta mateixa setmana, ha fet que la BRIMO posi en estat de setge el barri de La Salut i que la premsa ho amplifiqui seguint tan sols les versions policials sense contrastar-ne continguts i amb els consegüents efectes criminalitzadors que aquest fet comporta.

Veí com sóc de Lesseps, vaig poder veure la desproporció d’un dispositiu que va col·lapsar Travessera de Dalt i va impedir el correcte desenvolupament d’un veïnat que, tant al CAP Larrard com en un bar de la zona, criticaven indignats el desproporcionat desplegament policial que va arrbar de matinada per entrar a matadegolla a la Kasa de la Muntanya.

De tot plegat, tinc més preguntes que respostes, però el què em queda clar és la impossibilitat conceptual del calificatiu de ‘terrorisme anarquista‘.

I és que el terrorisme suposa imposició violenta, ús del poder, obligar a fes coses per collons. I l’anarquisme justament és la negació de les relacions de poder i de l’ús de la força que, sempre i en tot cas, suposa l’ús del poder i la imposició en les relacions humanes.

Ves que no sia justament aquest component no-violent, aquesta propaganda pel fet que treballa per convèncer amb l’exemple que va fent forat dins del sistema el què fa mal a les elits governants.

Ells són els que necessiten donar la imatge d’un anarquisme violent, insolidari, aliè als seus veinats.

Crec que això és el què fa mal a qui empra la violència per a generar terror, a qui usa les estructures d’Estat en benefici propi, a qui deixa Espanya amb un deute inassumible i, per tant, incapaç de gestionar pobreses i desigualtats.

Darrera la operació de matinada, en definitiva, hi ha la pura i desmesurada violència financera, el veritable terrorisme del segle XXI, aquell que feu passar quatre mesos de pressó a la ‘absolta’ Nuria Portulas, com tants d’altres anònims constructors d’un món més lliure, just i humà.

Demà veure’m si tot ha estat l’aplicaciò pràctica de la sindrome de Sherwood.

Aquest apunt es dedicat a la memòria del vendrellenc Yassir, l’última victima coneguda del racisme xenòfob institucionslitzat., així com a tots els ‘allotjats’ en Centres d’Internament d’Estrangers, entre més.

Darrerament he tingut l’immens plaer d’encadenar tres lectures sobre els catalans invisibilitzats i llur esdevenir vital per aquestes terres que compartim.

La primera lectura, tot un clàssic revisitat, s’ubica en el llindar dels nouvinguts que participen dels serveis i associacions que malden per integrar-nos a tots en la plural i diversa Catalunya d’avui.

Parlo dels Altres catalans del segle XXI. Un llibre escrit al tombant de segle que esdevé una denuncia contra les polítiques migratòries del govern, alhora que mostra la implicació desacomplexada d’un voluntariat compromès i tossut en fer-nos a tots un xic més propers i entranyables.

La segona lectura és el contrapunt al bonisme dels altres catalans.

Mudanzas esbudella el Barcelonès Nord i la realitat d’unes comunitats rebutjades per aquells catalans que van arribar amb El sevillano i que, manta vegades, conviuen guetitzats, tot esperant que, en un futur, se’ls consideri catalans amb arrels en altres latituds del món mundial.

Finalment, Sense papers ens mostra la variada casuística dels nouvinguts i llur injusta ubicació en un llimb que no els deixa ser ni d’aquí ni d’allà, una situació que, vorejant la normalitat dels documentats mostra amb tota llur força la perversió d’un país d’acollida com el nostre amb la gent que, com tots nosaltres, cerca maximitzar llur felicitat i benestar, aportant el seu riquíssim bagatge existencial per a la millora col·lectiva dels nostres veïnats.

En resum, tres visions complementàries de la Catalunya invisibilitzada, la Catalunya sense drets i amb molts deures que, massa sovint, desconeixen, perquè, en arribar al nou món, es topen amb indiferència i rebuig, quan haurien de rebre unes orelles gegants i un cálid somriure.