El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Existeixen les utopies? A veure si els arbres no m’han tapat el bosc i m’en surto d’una de guardaboscos, jardiners i caçadors

Deixa un comentari

Com més avanço, menys m’agrada el concepte de democràcia líquida tal i com me’l proposen. Però encara em resta una etapa abans de llançar la meva opinió sobre una proposta que es fonamenta en la delegació del vot.

Aquesta etapa és la que conforma aquest apunt en què, de nou amb Baumann com a mestre, tinc la intenció de parlar d’utopies i realitats, de guardaboscos, jardiners i caçadors compulsius.

Per començar, i ho diré amb la boca petita, jo encara crec en les
utopies. Val a dir que la utopia és eutopia (bon lloc, en la llengua de
Plató) i outopia (enlloc, en la parla d’Aristòtil) i per tant dibuixa
sempre bons llocs que no són enlloc. Potser per això i crec, per això i
perquè m’agrada escriure i, per tant, crear bons llocs que no són
enlloc. Buf! Que difícil d’empassar, no?

Doncs bé, per explicar-vos-ho, versionaré una lectura que, potser, m’ajuda a explicar-ho més bé.

I és que diuen que un bon dia, hi havia un bosc esponerós que en
deien Realitat. El bosc era guardat per un guardabosc que el defensava
de qualsevol interferència. Per ell, calia mantenir l’equilibri
natural, primigeni, original d’aquella terra que tenia assignada. Al no
actuar amb el bosc, les roses desapareixien ofegades per un entorn
hostil, els arbres, cada cop més alts, acabaven amb un munt de plantes
i, el mateix guardabosc, veia com l’estat del bosc que ell volia
conservar, li canviava constantment sense poder-hi fer res, car la seva
intervenció li era, pels seus principis personals, prohibida. Fins que
va morir ofegat ell mateix en la obaga del bosc que no podia cuidar.

Al costat d’aquest bosc, n’hi havia un altre. El cuidava un
jardiner. Un individu que s’havia imaginat una rosa més bella i
esponerosa, una rosa que no es veiés ofegada per un entorn hostil, un
bosc on passejar i gaudir. I, dia rere dia, cuidava el seu bosc a
partir d’aquesta imatge. Un espai de flors esponeroses, d’arbres bells
i no gens torts, de senderes i racons idílics. I és que, el jardiner,
com diu Baumann, “dónava per fet que al món (o almenys a la petita part
del món confiada a la seva custòdia) no hi hauria cap mena d’ordre si
no fos per la seva atenció i el seu esforç constant”. Ell, creador de
la utopia d’un bosc més còmoda i arranjat on passejar-hi i extasiar-se,
anava construint utopies que, en aplicar-les al seu bosc, provocaven
efectes que acabaven generant una nova utopia a implementar.

Al bosc del guardabosc finat, van entrar-hi un grup de caçadors
furtius. Xafaven mates, obrien camins, no miraven si les plantes podien
ser belles o lletges, útils o inútils. Cridats per la fal·lera
d’obtenir un nou trofeu per a la seva col•lecció, una nova bèstia per
al seu sarró o, siguem clars i moderns, una nova peça de roba per
omplir el seu armari sense fons, anaven malmeten el bosc sense ordre ni
concert. Finalment, però, se’ls va acabar la cacera. I, alegres i
riallers, van seguir vers un altre bosc que els era proper. Si veiéssiu
l’estat del pobre bosc en marxar els eixelebrats furtius! Però és que,
als caçadors, tan se’ls en dóna si s’acaba la cacera en un lloc o no.
Ja hi ha d’altres boscos on anar a caçar. I així ho van fer, i la seva
primera peça en el nou bosc va ser l’utòpic jardiner que els volia
convèncer de caça amb visió de futur i en un espai on el bestiar no
s’acabaria mai.

Avui en dia, com en aquest relat, ja no resten ni guardaboscos ni
jardiners. Els que queden, s’amaguen on poden de la sorollosa mainada
dels trabucs. Els caçadors de clients, de diners, de… dominen la
realitat i van destrossant un bosc rere l’altre i sumant trofeus – cada
cop més escadussers – a la seva col•lecció particular. De fet, ja no
resten boscos on caçar. I els caçadors comencen a caçar-se entre ells.
Qui sap si, un cop morts, tornaran a néixer “bons llocs que no hi són”
i tornarem a ser un xic guardaboscos i un xic jardiners per a conservar
i crear un bosc habitable i molt més amigable que aquest frenètic ofec
imposat pel veloç caçador que ja no sap on anar a caçar.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.