El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si llegeixes aquest bloc, deu ser perquè navegues per Internet. I, si navegues per Internet, segur que has sentit a parlar del Twitter.

Potser només en saps el nom i que n’hi ha que no paren d’utilitzar-lo. Si tens un xic de cor, hauras llegit que és en la base de les revoltes als països àrabs. I, si ets un pèl agosarat, deus haver-hi obert un compte i, potser, hauràs començat a seguir els refilets (twitters) d’alguns dels usuaris més actius.

Si ha estat la teva primera incursió, i ets de mena pacífica, n’hauràs sortit amb el cap com un timbal i sense entendre-hi massa res. L’experiència t’haurà semblat com estar enmig d’aquests mercats que sovintegen a l’Àfrica on tot són veus sense sentit i en llengua estranya.

Ara bé, si hi tornes a entrar i comences a veure el format dels refilets de la gent que hi passa, et faràs a la idea de com funciona i, qui sap, si començaràs a refilar. Quan ho facis –tot utilitzant mencions (@) i referències (#), veuràs com anirà creixent el teu nombre de seguidors (eps! No et creguis el rei de Roma, eh! Que els seguidors simplement són gent que t’escolta com tu n’escoltes d’altres). I així, piulant i escoltant els refilets dels altres, aniràs generant una comunitat de gent amb qui tens alguna coseta en comú.

Jo, però, el que vull ara és fer un capmàs d’aquells que escolten els meus refilets d’oreneta discreta. I la primera sorpresa en fer-lo és que, tot i que la majoria refilen en català, en tinc que ho fan en castellà, anglès, italià i, fins i tot un que ho fa en hassanyia. Eps! Aquest té trampa perquè és un dels àngels que ens vam trobar per Mauritània. La resta són veritable nòmades mentals que, com em passa a mi, utilitzen qualsevol eina de traducció (el difusor del sistema operatiu que utilitzo el porta de sèrie) per a poder escoltar refilets d’arreu del món.

Seguint amb el capmàs, se m’ha ocorregut d’estabular-los i el resultat és que m’escolten 12 bons periodistes; 16 activistes socials, comunitaris, locals o com se’ls vulgui titllar; 33 emprenedors, algun d’ells compulsius, d’altres ferrenys al seu projecte i encara un altre grup de ben atrinxerat rere la imatge del seu negoci; 21 polítics, majoritàriament d’ajuntaments i àmbits locals, però també algun diputat i d’instàncies un xic més elevades; 6 barcelonins amb els que m’he creuat pel carrer i he anat a fer un cafè o coses molt més properes i entranyables; 11 taradellencs i taradallenques, que he volgut separar del grup anterior, però que crec que, d’alguna manera, puc considerar amics, coneguts o saludats;  i, finalment, en tinc 6 que no han sortit de l’ou, que no diuen ni piu i que, entre tu i jo, crec que em van prendre a mi com podien prendre qualsevol altre. 

Periodistes, activistes, emprenedors, polítics, barcelonins, taradallencs i que no han sortit de l’ou… Crec que, coneixent els que m’escolten, em conec un xic més a mi mateix.

El nom, potser no fa la cosa, però quan fa prop d’un any vaig fer una bona shisha en aquest concorregut cafè de la capital de Mauritània, em trobava rodejat d’individus com tu i com jo, com tu, com jo i com en Julian Assange (la icona). Com en Julian i com les bases d’aquesta Revolta que ens ha sorprès a través dels mitjans i que, entre d’altres efectes, sembla haver situat un blogger al govern nord-africà.

Fa uns dies, l’incombustible Jordi Casals, polític, blocaire i millor persona,  aprofitava l’anècdota d’en Slim, reconegut activista digital i membre de la família Pirata, per posar l’accent en la nova manera de fer d’un jovent aparentment passota i desmobilitzat.

Però ara resulta que el jovent ni és passota ni està desmobilitzat. No ho està a Tunísia – on la revolta dels Gessamins ha sorprès a propis i estranys -, però tampoc als Estats Units – on un jove soldat, si fem cas de les fonts oficials, és capaç de despullar les vergonyes de l’imperi; o, de manera menys radical, prop de casa, on la gent de Guifi.net va teixint xarxa d’una manera oberta, neutral i propietat dels seus usuaris.

Com diu en Genis Roca en les seves xerrades sobre comunicació, estem davant d’una revolució sociològica i no pas tecnològica. Es tracta d’una revolució de les lògiques socials, de les maneres de relacionar-nos; i no només d’un canvi en la lògica tècnica, d’un canvi d’aparells. I les lògiques socials necessiten de temps per canviar-se, per impregnar-se, per esdevenir. Nosaltres som dins del canvi i se’ns fa difícil d’aïllar-nos-en per analitzar-ho. No tenim prou perspectiva, tot i que intuïm els canvis i, massa sovint, reaccionem amb la por al desconegut, a allò que no sabem.

Qui, intuïtivament, sembla tenir-ho més clar és el jovent. Per ells, les eines informàtiques no són qüestió d’imatge, ni de màrqueting personal, ni eines de treball, és quelcom que els permet expressar-se i comunicar-se trencant les barres de l’espai i el temps, però també els corsés de les fronteres lingüístiques o estatals.

Com assenyala Gregor Luri en el seu imperdible cafe de Ocata:

“la acti-vidad es el acto de la vida”

I això, tot i no ser una novetat, si que pren velocitat en aquesta societat líquida en la que vivim. Una societat líquida que, allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora .

I és que la Revolució dels Gessamins no és la revolució de la lògica social global que vivim. Tant sols és una mostra d’uns canvis més profunds. D’uns canvis que, a Occident, també lideren els joves, però ho fan per la part de la butxaca (ja sia creant negocis – Google, Facebook o eyeOS, per posar-ne un de ben català –;  o cercant vies de produir i consumir cultura més enllà de les industries anquilosades i inadaptades a la nova realitat – descàrregues d’internet, creació de blocs personals, xarxes socials temàtiques, autoproducció de grups musicals, …) -.

Certament,i com diu l’amic torellonenc en el seu apunt:

“Sembla que estem en un moment de trencadissa entre el nou i el vell, de tant en tant ja passa.”

La mar de fons és que aquesta trencadissa suposa un canvi profund en les lògiques socials, una Revolució de llarg recorregut concebuda ja fa més de 40 anys i que es va revolucionant any rere any amb l’ajut d’una tecnologia que neix de la feina dels millor adaptats a la nova societat. Certament “no sabem què serà el nou”, però ens toca a nosaltres construir-ho, perquè ara tenim veu i podem seguir els fets en boca d’altres que són com nosaltres i, fins i tot, influir-hi sense adonar-nos-en.

Com que demà serà festiu, i no tinc ganes de penjar-me del núvol, us deixo un apunt de transició amb un vídeo prou explicatiu i sucós.

No m’agrada barrejar en Lluís Mauri i Sellés – professional, seriós, assenyat, treballador – amb en lluisdetaradell.net – artista, bohemi, arrauxat i un xic eixelebrat -.

Però, de tant en tant, un s’escola en el terreny de l’altre i l’altre, en el terreny de l’un. Aquest que tens a la pantalla, n’és un cas.

I és que, ahir al vespre, després d’uns anyets de posar-hi banyes i feina, es va presentar un projecte que, personalment, em fa molta il•lusió. L’han batejat com a biznetbarcelona.com i és una Xarxa Empresarial en què s’hi ha implicat força gent de la classe emprenedora de la ciutat i que demana encara –la tenim en fase Beta- de la implicació de molta més gent. Gent amb ganes i empenta per fer créixer un projecte que corre en LifeRay, una d’aquestes eines que viuen a les vores del programari lliure.

El BiznetBarcelona és una aposta agosaradora, oi més quan es presenta com un projecte local – la Barcelona emprenedora -, però amb visió global – els emprenedors d’arreu que somnien o pensen en Barcelona -.

El Biznet ha tingut d’obrir moltes portes i superar més pors. I encara li falta molt de camí per recórrer en aquesta direcció, però parteix de la certesa del diàleg global. D’aquest diàleg personal i humà en què el món es va convertint, malgrat que n’hi hagi que no s’ho cabin de creure.

En el seu origen hi ha la detecció d’una necessitat, la necessitat de tota la societat emprenedora de Barcelona, d’una eina que els permet-hi pujar al  Cluetrain Manifesto. I és que un organisme (persona, empresa, institució, …) que no dialoga és un organisme mort.

Ahir al CCIB del Fòrum, prop de casa els pares, es va presentar en públic i se’n va mostrar el potencial amb dues connexions per Skype (naltros no som exclusius, sinó inclusius) que van dimensionar el potencial de l’eina: En Xavier Verdaguer des de Frisco i en Marc Bonavia des de Sao Paulo van ser la millor mostra de la gent que fa efectiva la màxima d’Arquímedes del punt de suport:

“Doneu-me un punt de suport, i mouré el món”

El seu punt de suport és Barcelona i el món que han mogut s’explica per l’abast dels seus negocis i la potencialitat dels seus projectes.

Però deixem-los que treballin i tornem al Barcelona Networking Day, l’excusa –i deixeu-me ser egoista per una vegada- per presentar el Biznet de cara el mar, una de les xarxes socials més antigues de la humanitat.

I és que l’acte amb si va oferir una altra mostra de connexió global i de diàleg multicultural gràcies a una empresa que té nom de folklòrica de cabaret groller. La Heineken de España ha introduït la Cruzcampo, la cervesa dels pagesos andalusos, al cor de la Barcelona emprenedora. I això, vulguis o no vulguis, també és una mostra del potencial del Biznet, no en va, la folklòrica cervesera ha fet forrolla amb el seu lema de “L’origen de les xarxes socials”.

Doncs això que, si ens vols donar un cop demà i aprofitar-nos, tens un lloc on construir la teva xarxa: Biznetbarcelona.com. Hi seràs benvingut.

Ens ajudem?

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

Per aquells que somniem truites, trobar-te que n’hi ha que les cuinen i les transmeten, sempre ens fa il·lusió, gràcia i, a més a més, ens fa pensar que, encara que a vegades el dubte ens ennuvoli la vista, hi ha futur per corre, car la cantera es consolida.

Aquest és un apunt atípic. Viatjem a la UPC i assistim a la presentació d’un dels projectes més engrescadors en el món de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

M’hi acompanyes una estoneta?

Part teòrica:

Part pràctica:

Amb l’ego un xic inflat per la cita a aquest Cau com a refernt més antic de l’esfera blocaire osonenca, escric un breu relat sobre una agraÏda vesprada, d’aigüa i paraules carregada.

Una vesprada que, també va passar fe un any a Tavèrnoles, està condemnat a remullar-se. Quina metàfora més bella, la de la pluja i la líquida aigüa curulla d’electricitat!

I és que som en uns temps líquids, molt ben
representats pel grapat de nodes lliures de la complexa xarxa d’arrel osonenca que desplega les seves ales en mil-i-un fòtils socials.

El segon aplec, que serveix per trencar la barrera dels blocs, obrint-se a twittaires i facebuqueros, es caracteritza per:

>>> la caiguda de xarxa de Movistar -paraula de twittaire-. Una caiguda que fa enyorar una major interacció dels osonosfèrics amb Guifi.net i que, alguns, salven tirant de wi-fi de Biblioteques o, com és el meu cas, de bloc de paper i boli a la manera més tradicional.

>> un
parell de genials apunts de bloc parlats:
>>>> el d’en Saül Gordillo, farcit de saber fer periodístic, experiència blocaire i agullonades al respectable;
i

>>>> el de la Trina Milan, acarada a barraca, com saben fer els Stic.cat, per desplegar saviesa d’antropòloga emprenedora peixada en el
dinàmic sector del bon magisteri nostrat.

>> les twitades d’en Comajoana, ara plantejant preguntes,
ara comentant osonosfèriques iniciatives, ara demanant participació “popular!

>> un conglomerat silenció que, com els facebucaires
corrents, escoltem i aixequem el polze (aplaudim, en aquest cas) les
idees dels convidats.

>> la remor dels smarts
que treuen fum als canals de l’Osonosfera (bloc, twitter, facebook) i els seus
nodes principals.

En sortir, em miro el rellotge i em sorprèn l’hora: Pensava que era molt més d’hora! El temps m’ha passat volant! Bona senyal per la trobada que segueix en un restaurant.

I és que marxen a sopar, però un
servidor, cansat i tou, potser per una llarga jornada, potser per
l’edat digital, potser per la pluja que raja, se’n va directe a casa
per mirar de postejar.

“Tot és relació. I qui s’ho mira amb ment oberta pot esdevenir un artista de la relació” [1]

En la dinàmica Xarxa de Biblioteques, el lector pacient, pot trobar-hi algunes joïes ciientífiques i literàries que ajuden a situar-se en el món d’avui.

Una d’aquestes joïes és “Xarxes complexes. Del genom a internet” de Ricard Solé. Una obra que posa a l’abast del lector agraït un corpus de coneixements que enllaça el genoma amb la neurona, i la natura amb internet. ¿Sabies que el cervell humà és tant complexe com l’univers i que el llenguatge és tant ric com la nostra galàxia?

Entendre el què som i el què ens envolta és la proposta condensada del manual d’en Ricard.

Aquest doctor en Física i professor d’Universitat, que, per la manera d’escriure, sembla no ser presoner del dialecte de les universitats, ha fet un titànic esforç de reflexió pedagògica per a servir-nos un conjunt de coneixements que, complexos per definició, s’apropen a la gent de peu pla, fent-nos partíceps d’uns descobriments que ens ajuden a entendre el món on som enxarxats.

Xarxes complexes ens mostra, amb un farciment d’exemples notables, com, superat el mecanicisme dirigit a satisfer un objectiu predeterminat, ens veiem abocats a seguir les ensenyances de la natura i el seu caos aparent. Un caos que esdevé complex i ordenat a base de còpia i la reutilització d’elements existents per a aconseguir un nivell d’eficiència i economia de recursos que sembla impossible de construir.

D’aquesta manera, la constatació empírica d’el doctor Solé desmenteix aquella afirmació cabreriana que diu que

“la Història, quan entra en detalls, perd volada èpica”

perquè la èpica de la Història rau en el fet que, encara que no ens ho sembli, tots estem connectats i ningú està sol. Aixó sí, la dinàmica fa que les connexions no siguin sempre les mateixes.

I és que, més enllà del 2.0 tant de moda aquests dies, ens trobem davant d’un teixit ric i viu que s’autoconstrueix dia rere dia i que, si segueix evolucionant, aprendrà a adaptar-se a qualsevol situació, això sí, sempre que pugui innovar a còpia de còpia i reutilització, tal com fan el nostre cervell o el propi llenguatge que utilitzem.

En parlar d’un teixit ric i viu, no em refereixo pas a Internet. Internet, o qualsevol altre xarxa digital, és només una peça de la malla que compartim. I és que, com diu Zygmunt Bauman,

“ara la societat és una xarxa enlloc d’una estructura: es percep i es tracta com una matriu de connexions i desconnexions”

i cadascun de nosaltres som un nus d’aquesta matriu dinàmica i ens connectem i desconnectem constantment d’altres nusos o nodes de la xarxa, en una societat líquida i veloç com no n’hi ha hagut mai cap abans…

… o potser si!

Surto de vila i m’endinso al Vivet. És dissabte i hi ha un xic de tràfec industrial.

Passat el Polígon, em trobo una Plana de la Madriguera endormiscada encara i, un xic enllà, la postal d’un mas, d’accés bell i senyorial, que és privilegiat mirador de la Plana. 

L’Osona que m’enamora és la que, avui, em permet baixar a Fira, tot xino-xano i sense presses. Baixar-hi tot olorant flors, aixecant papallones, mirant el Pirineu nevat i l’encimbellat Sant Sebastià just davant la serra d’Ensija, i ullant un cel clapejat de globus aerostàtics. I tot ben regat amb el brogit de la ciutat, i el cant proper dels ocells de la contrada.

Esgüells de porcs dins la granja d’un mas. Camps verds i ufanosos que fan de porta a la multicultural capital. Vic, quan hom hi entra per l’antic camí de Taradell, és capital de mil llengües, mil llengües de treballadors cridats per una ciutat d’arts i oficis, de fires i mercats, de feina i bona vida.

Arribat, doncs, a ciutat, Faig un cafè, sense gotes, i em deixo portar per les converses dels jaios que m’envolten, mentre fullejo un diari d’actualitat. Quanta saviesa en poc espai! I no ho dic pas pel diari, massa convencional, sinó per l’experiència destil·lada per les llengües dels meu veïns.

Passada la classe magistral, deixo el bar per entaforar-me al Recinte Firal. El Sucre acull avui la Fira de la Tecnologia de l’eWeek de Vic: el Play.

El PLay és un espai farcit d’stands d’empreses i associacions de la comarca, que tenen en la tecnologia i el seu ús, el futur més present. Bits i neurones circulen per un recinte curull de persones.

No fa massa llegia que les persones creatives són capaces de sentir sentiments contradictoris a la vegada: ser responsables i irresponsables, intel·ligents i ingenus, fantasiosos i realistes, …

Si això fos cert, i el llibre estava massa ben documentat per no creure-s’ho, i, si  transcendís les persones per atènyer les comarques, Osona seria creativitat en estat pur. No! Creativitat, no! Imaginació! Que és aquell estat que va més enllà de la creativitat per maridar mecatrònica amb robòtica i retroinformàtica amb electromúsica. Brins tots, d’un futur present en ple desenvolupament.

Com futur present és el taller de blocs dels inquiets osonosfèrics o els cinc anys de desenvolupament d’una Guifi.net que no para de plantejar nous reptes de present. Nous reptes per anar teixint una xarxa a l’abast de tothom i amb voluntat de creixement econòmic, tecnològic i social. Per mostra, un botó: el tall de fibra òptica que fa ballar entre els seus dits en Ramon Roca . Glups! Quina por! Güiferos a la giga! (:-D)

En moments de crisi, és bo de veure com, a Osona, es practica la política del bon hortolà: vinclar l’esquena amb tarannà constant i pacient, anar-s’ho mirant amb la punta a flor de llavi i anar criant durícies en mans humils.

Sembla que, aquesta manera de fer, va donant fruit. Un fruit del qual en fruim tots. Perquè, a Osona, aquest fruit viu al ritme pausat del savi pagès que tan pot ser al mas, com al bar, com al Sucre, admirant un futur ben present. I que ho fa tot, amb l’enteniment del sentir modest, del sentir pagés, del sentir de peus a terra i ulls brillants. I és així, com es va teixint un futur sembrat pels veïns. Un futur que, paraula de Ramon i Jordi, començarem a filar, conjuntament, veïns i administracions, tot aprofitant un paraigüa força gegant.

Tota una fita! Si, senyor!

Tota una fita per a la inclusió! Una fita que és repte. Repte i ferm fonament per seguir creixent amb el magí d’una comarca que, aquí sí, està sabent encaixar les peces d’un futur ben present i força allunyat dels aires del cel.

Com deia aquell bon avi, “sapiguem fer-nos dignes” d’aquesta oportunitat que ens estem donant …

… amb la paciència del jazz de sabor vigatà!

Un dels col·legues més actius de GovLoop, la xarxa de civil servants on navego, i amb qui comparteixo una visió molt similar del món del govern i l’administració pública és Adriel Hampton.

L’Adriel té un bloc farcit de sentit comú i bons projectes. Aquest cap de setmana, ha publicat un  apunt titulat “Are You Activating Citizen 2.0? (Estàs activant Veïns 2.0?)” que, més o menys, fa així:

“Estic molt content d’anunciar que he tancat les dates per anar a entrenar Veïns 2.0 dins del projecte de les Tres Valls de San Francisco, a finals de març a Dublin, California.

Aquesta activitat és molt important per mi, perquè la principal raó per la que faig aquest bloc és mostrar com la gent hiperocupada en les seves coses pot utilitzar les modernes eines de comunicació per a prendre el control directe de la seva democràcia. Els mitjans socials i la cultura 2.0 tenen el poder de implicar els veïns actius en les seves comunitats locals i els seus governs d’una manera mai vista des de la fi de la vida en remenudes comunitats locals. Això, ho canvia tot, des del desenvolupament empresarial fins a l’administració dels afers públics.

Espero que estiguis promovent projectes similars a la teva comunitat. Si us plau, no t’estiguis de compartir-los en els comentaris d’aquest bloc.

Aquesta xerrada gratuïta va dirigida a gent que no coneix ni Twitter ni MySpace però que pot implicar als seus consumidors a través de llistes de distribució o als seus governants a través de comentaris públics. George Millington, Jonathan Fleming i un servidor prendrem part en aquest projecte conjuntament amb dos blocaires locals que gestionen Around Dublin (al voltant de Dublin), un esforç de promoció dels comerços de Dublin i d’implicació ciutadana amb el seu govern. Around Dublin té uns quants centenars de lectors diaris, i promourem l’esdeveniment amb cartells, anuncis de Craiglist, el boca orella i qualsevol altre tradicional o “nou” mitjà que se’ns posi a l’abast. Esperem poder aconseguir un o un parell de negocis locals que ofereixin preus especials per la gent que participi a l’esdeveniment i donarem de menjar, per què quin bon esdeveniment pot portar aquest nom sense menjar?

Però, què és i com es fa un Veí 2.0? Això és el que intentarem explicar en les dues hores que durarà la sessió:

La participació en el govern local és important. És la única manera d’influir les polítiques que ens afecten, controlar la gestió dels polítics, i prendre consciència que les decisions dels governs locals i els esforços de la gent per participar-hi són claus pel correcte desenvolupament dels afers locals.

Les barreres a la participació són significatives. És molt difícil tenir prou temps per estar al tanto de la política local o estar motivar per implicar-s’hi. Si ja hi has estat implicat, és desencoratjador no veure cap resultat dels teus esforç, fins i tot, pots tenir la sensació que no tens res a aportar.

Una manera de trencar les barreres és el Veí 2.0. Es tracta d’un veí que dedica el seu temps en una eina de comunicació en xarxa (un bloc, per exemple) on dóna a conèixer el què està passant al seu veïnat, de la manera més entenedora i ràpida possible. El Veí 2.0 és un activista dels temps moderns. És el bloc que construeixo per atraure les energies que permetran modificar el projecte d’una biblioteca local, i és el lloc on la gent pot parlar sobre el desenvolupament ecpnòmic i comunitari per camins no-tradicionals.

Els mitjans socials són l’eina cultural que utilitza el Veí 2.0. Parlem aquí de la cultura de la col·laboració, la transparència i la immediatesa de la Web 2.0, i donem quatre pinzellades al món dels blocs i una modesta introducció a eines com Facebook, Skype, Yelp, Twitter i Google Alerts. Aquí tenim plantejat d’obrir un debat sobre la manera de començar a treballar amb aquestes eines.

Tancàrem la sessió amb uns quants consells sobre com els veïns d’un indret poden fer diferents usos d’aquestes eines socials per crear comunitat, plantejar temes de debat, gestionar el desenvolupament d’empreses d’àmbit local, i participar en la generació de les polítiques públiques locals. També farem una volta pel bloc Around Dublin i la seva evolució. Durant la fase de preguntes final, anirem intercanviant els nostres contactes de Twitter.

Com ja t’he dit, estic molt content d’aquesta sessió. I espero que et resulti d’interès a tu també i que seguim intercanviant informacions i experiències per anar fent creixer la ciutadania 2.0 en els nostres espais.

Seguim!

Recordo que, fa uns dies, em vaig fixar l’objectiu de fer tres apunts a la setmana:

> a principis de setmana (diumenge o dilluns): muntanya, castells, … temes de cap de setmana a la manera catalana;
> a mitja setmana (dimecres o dijous): política, administració
pública, gestió local, govern local, … municipis del coneixement i
qüestions d’aquesta mena;
> a finals de setmana (divendres o dissabte): literatura desvagada,
reposada, antipostmoderna, d’aquesta manera d’escriure lenta i reposada
que volta les coses per treure’n un entrellat que es fa esquiu.

I és que avui és dimecres i tocaria parlar de temes “serios”, però el malestar de veure com, qui s’ha de mantenir ferm, s’aboca al glitteratisme més irracional, em va fer allunyar del merescut descans del cap de setmana. Engorronit per la batalla contra el glitteratisme més anti-governamental, vaig mirar-me al mirall a la recerca del meu jo digital i la seva trepa de connexions.

I foren les connexions, les que em van facilitar l’article del Goverati. Un bri d’esperança en un clot de verinoses serps!

Traduir-lo, distribuir-lo i mirar què en deien els meus iguals va ser
com obrir les portes d’un món resclosit i pre-modern. I és que, si prop de casa, es va fer el silenci.
Lluny de casa, les respostes crítiques amb el “flavour of elitism” (flaire d’elitisme) del goverati obamista no es van fer esperar.

Veus crítiques allà on està prenent cos l’exèrcit d’intel·lectuals
tecnològics del líder perfecte. Més enllà dels lideratges i les èlites,
un país que respira, que respira i es manifesta en comunitats de
col·legues, col·legues més partidaris del wikigovernment que del goverati.

Wikigov,
concepte nou per una bella qumera. Superant les fronteres administratives actuals,
es generen espais socials de comunicació entre iguals. Espais que
aprofiten l’àgora digital per trencar l’espai-temps i compartir sense pors, compartir per millorar, millorar continuament a llaor del ciutadà. Amb el cap
fora l’aigua, torno a pensar en reprendre la tesi i centrar-la en
aquest tema, però tot just pensar-hi, pam!, m’agafa un atac literari i
em pregunto: Tesi o novel·la?

Com l’ase de les dues piles de fenc, resto enmig, mirant ara una pila
ara l’altre, veient-les a la mateixa distància, però sense moure un
dit. Sé que, com l’ase de les dues piles de fenc, acabaré morint de
gana.

Però, que carai! Potser la felicitat rau justament en ser un mort de gana en un món farcit de glitterati!

Quatre conceptes guia:
GLITTERATI (origen: 1935–40; glitter + literati): Dit de les persones
que de manera ostentosa assisteixen a esdeveniments de moda.
               GLITTER (1300-1350): Fer un espectacle brillant.
               LITERATI (1615-1625): És un sinònim superlatiu d’intel·lectual.

WIKIGOVERNMENT (2009): Concepte tributari de wikinomics (wiki-economia) que fa referència al potencial que les noves tecnologies ofereixen a les administracions públiques per:
    * Fer publica la informació. (Openness)
    * Treballar entre iguals (Peering), és a dir, sense jerarquies.
    * Compartir (Sharing)
    * I actuar globalment (Acting Globally).

Font:
Escrit a ReadWriteWeb.com el dia 5 de febrer de 2009.

L’Autor:
Mark Drapeau – biòleg, consultor governamental i escriptor.
És doctor en comportament animal, i ha dedicat la seva carrera investigadora postdoctoral a la genòmica i als sistemes neuronals complexos. Ha publicat articles en revistes científiques com Science, Nature o American Scientist, i en mitjans de comunicació com The New York Times o The Washington Times.

El traductor:
Lluís Mauri Sellés – politòleg, servidor públic i furoner social.
– http://www.lluismauri.net –

Resum:
Mark Drapeau, protagonista privilegiat dels fets que tracta, argumenta una tendència que està prenent alta volada als Estats Units amb l’adveniment de l’Administració Obama. L’entrada d’aire fresc a la Casa Blanca està impregnant la societat nord-americana d’una manera molt més radical del què en un principi podria semblar. Una tendència que té com a protagonistes a gent relacionada amb el Departament de Defensa dels Estats Units, del qual Drapeau n’ha estat conseller, o amb el Departament de Seguretat Interior dels Estats Units. Una tendència, doncs, que estava oculta en el cor mateix de les agències que van donar peu a ARPAnet, una de les xarxes originals de la Internet actual. Un espai del qual a nosaltres ens pot semblar impossible que sorgeixin propostes d’obertura, transparència i intercanvi en peu d’igualtat. L’autor posa un nom a aquesta tendència i als seus artífex: Goverati.

Un servidor, des de la modèstia del furoner social, que ha fet de l’estudi de la societat del coneixement una de les branques de la seva existència, prefereix anomenar-ho Wikigov o governança neuronal –perquè els principis que impregnen aquesta revolta liberalitzant són els que va raonar Don Tapscott a Wikinomics-. A saber, obertura entre iguals per a compartir i actuar globalment.

Possiblement, la manca de visió universal és el que porta Marc Drapeau a parlar de Goverati, concepte molt americà d’altra banda. I és que, com ell mateix assenyala en un comentari de resposta:

“Jo penso que “goverati” inclou gent dels nivells federal, estatal i local, fins i tot a gent d’altres països (jo em centro en els Estats Units perquè és on visc i treballo). La comunicació entre diferents nivells, usant qualsevol de les tecnologies disponibles que hi hagi en cada moment, és un fenòmen creixent”.

Certament, l’article de Marc Drapeau presenta una visió molt centrada en el cas nord-americà, sense tenir en compte que, en algunes de les iniciatives disponibles a Internet, hi participem persones d’arreu del món.

Justament aquest punt americanocèntric, és el que he utilitzat per qüestionar, des de la modèstia d’un malalt del servei públic, el nom de la cosa com a participant a GovLoop, una de les iniciatives més interessants d’aquesta revolta: L’eina oberta on “malalts de la cosa pública” d’arreu del món hem començat a compartir raonaments i experiències per a la millora de l’atenció ciutadana en peu d’igualtat.

Paraules clau:
barak obama, govern, administració, government 2.0 club, govloop, intelink, macon philips, social media, transparency camp, web 2.0, whitehouse.gov, transparència, wikigov, xarxes neuronals, governança neuronal
Govern 2.0: El sorgiment del Goverati

Tothom reconeix
l’exit de l’ús dels nous mitjans de
comunicació per aconseguir diners i accedir a l’electorat en la
campanya presidencial de Barak Obama. També hem estat espectadors
privilegiats del paper que han jugat les tecnologies socials durant la setmana posterior
a la nominació del candidat a la Casa Blanca: comentaris als canals de
YouTube i missatges al Twitter van sovintejar en un
marasme informatiu
sense precedents. Després de la presa de possessió d’Obama, la
blogosfera va ser el camp de batalla del debat sobre si el renovellat
web de la Casa Blanca és o no és web 2.0 i sobre el rol a jugar per
part del nou Cap de Tecnologies de la Informació de l’Administració
Obama. Cal parar atenció, però, a una sorprenent tendència que va més
enllà de l’actuació governamental en aquests afers: l’increment del
goverati.

Què és el goverati? El goverati està format per persones amb
coneixements de primera mà sobre el funcionament de l’administració.
Gent que sap com utilitzar el programari social per aconseguir una
varietat de missions governamentals, i que volen utilitzar aquests
coneixements pel benefici col·lectiu, més enllà de les fronteres de
l’administració on realitzen la seva feina.

El Goverati inclou no només als empleats dels diferents nivells de
l’administració, sinó que també està format per gent dels think tanks
–ideòlegs-, de les publicacions comercials i d’organitzacions sense
afany de lucre. A més a més, inclou també a pensadors d’alt perfil que
no treballen al sector públic, però que tenen interès en un estil de
govern més obert, transparent i eficient. Persones com Joe Trippi, Craig Newmark o Tim O’Reilly. Utilitzant
xarxes socials formals i informals, la goverati està creant malla,
intercanviant informació i canviant la manera d’interactuar dels
governs entre ells i amb els ciutadans.

Fa cosa d’una setmana, el President Obama va emetre una nota sobre aquest tema. La nota, que afecta tots els empleats del Poder
Executiu, té tres pilars principals: el govern ha de ser més
transparent, més participatiu i més col·laboratiu. El programari social
és part d’una estratègia global per fer que això passi. Una estratègia
encapçalada per la Oficina de Tecnologies de la Comunicació (CTO),
l’Oficina de Gerència i Pressupost (OMB) i l’Administració de Serveis
Generals (GSA). El nomenament del tzar
dels “Nous Mitjans”, Macon Phillips, impulsa, sense cap mena de dubte,
el procés i assegura la connexió de totes les branques de l’Executiu en
aquesta direcció.

Hi ha molts obstacles per implementar aquests canvis. Aquests obstacles
fan que molts dels servidors públics implicats se sentin aclaparats i
porucs per prendre aquesta direcció. Però els canvis que s’estan
succeïn són seguits de ben a prop per la premsa, i
estan sent promulgats directament per aquest conglomerat que es coneix
com a goverati.

Posem-ne un cas: els webmasters. Nombroses normatives polítiques i
costums restringeixen l’ús governamental d’eines com l’allotjament de
videos o les galetes per a realitzar un seguiment dels visitants.
Executius de totes les àrees de l’administració han escrit una sèrie de
llibres blancs que expliquen els problemes (sense utilitzar l’argot) i
resumeixen solucions raonables per tal de fer-ho possible (aquí hi ha
un exemple d’aquests documents).

L’antic Cap del Departament de Defensa, el Dr. Linton Wells II, em deia
que les batalles en el govern són guanyades pels més persistents. I,
sense cap mena de dubte, el goverati és persistent. Sap que està en el
moment i l’hora justa i està llençant l’atac definitiu per a ser en
l’Agenda de Washington.

Però canviar el govern no és com  canviar Apple Computer. Una ordre del
President Obama no té la mateixa força que una ordre d’Steve Jobs.
L’empresa pública no funciona com la privada per un munt de raons. Per
canviar el govern cal ser persistent, tenir ganxo i saber quan i com
aprofitar les connexions i el poder per a fer-ho possible. A més a més,
cal estar a l’aguait de les faccions en competència, dels interessos
externs, dels periodes polítics, etc. És una tasca molt delicada.

De fet, en un dels comentaris un col·lega de Mark Drapeau diu que, a
més de persistència, cal flexibilitat per a fer-ho possible.>


Però curiosament, la lluita de goverati per una administració més
transparent, participativa i col·laborativa està mobilitzant eines
socials alienes al projecte i que estant creant un organisme més
poderós que la suma de les seves parts. Un exemple, és la informal
xarxa social de govern 2.0 GovLoop.

GovLoop ha estat desenvolupada per un empleat del Departament de
Seguretat Interior (DHS)  en el seu temps lliure i, en pocs mesos, ha
arribat a acollir a una comunitat de més de 5.000 membres. Dins seu,
s’està desenvolupant una comunitat d’intel·ligència i un centre
d’informació en intercanvi constant i que està inundant els blogs i
d’altres mitjans de comunicació amb les aportacions que se n’extreuen.
El projecte està superant les espectatives del seu creador i s’està
extenen pel tradicional mètode del boca a orella.

Un altre cas és el de la Sunlight
Fundation. Una Fundació que utilitza el poder d’Internet per donar a
coneixer les relacions del joc polític (diners, grups de pressió,
govern) i que està organitzant un aplec a finals del mes de febrer, el Transparency Camp, on tots els
actors compromesos amb l’administració oberta es trobaran en un entorn
informal per a parlar sobre les noves estratègies per a la
transparència del govern. Aquí ho tenim! Aquest és exactament el tipus
d’acte que es pot esperar que munti el goverati a Washington i en
altres llocs per celebrar el primer any de mandat del President Obama.

Més a prop de casa, tres socis i jo hem creat recentment el Club del Govern 2.0, seguint el model
del Club de Mitjans Socials. El Club del
Govern 2.0 vol reunir a líders governamentals, acadèmics i indústrials
d’arreu dels Estats Units per explorar com els mitjans de comunicació
social i les tecnologies Web 2.0 poden crear un sistema de govern més
transparent, participatiu i col·laboratiu. S’espera que, arrel
d’aquesta iniciativa, sorgeixin Clubs Locals que discuteixin el mateix
tipus de qüestions, però en el seu entorn més immediat. El
Primer Aplec del Govern 2.0 està previst per finals del mes de març a
Washington.

L’entusiasme per les noves tecnologies socials no ha disminuït a
Washington. El canvi és en camí. El més interessant de tot, però, és la
manera com s’està produïnt. El que dóna força a la idea és la manera
com s’utilitzen aquestes eines socials de la xarxa per compartir
informació entre persones de tots els nivells de l’administració. El
goverati està ajudant a difondre’n l’ús, però la feina té un tou
d’anònims fautors.

Si has llegit les meves incursions en el bast territori del 2.0, ja hauràs copsat la incomoditat que em produeix una etiqueta com aquesta. De fet, sóc contrari a les etiquetes que fan referència a coses que existeixen des dels principis dels temps, però a les que aquestes etiquetes semblen fer més atractives.

La web 2.0 no és altra cosa que la web en ella mateixa, és a dir, participació, participació i participació. O, per dir-ho d’una altra manera, llibertat. De fet, la base de la xarxa és justament aquesta llibertat absoluta de fer i desfer, contactar i descontactar, enllaçar i desenllaçar amb total autonomia. Tot allò que vol establir-hi limitacions és contrari a l’esperit de la xarxa.

Malgrat tot, l’etiqueta 2.0 sembla tenir un mercat i un tou d’escrits que en parlen. Aquest apunt justament és una traducció més o menys resumida d’un dels posts destacats de l’any 2008 a ReadWriteWeb, un d’aquests espais que fan bullir l’olla de la “saviesa digital”.

Els temes que s’hi tracten: economia, emprenedoria, comerç local i, com no, 2.0. O per a dir-ho en paraules resumides: “La proximitat triomfa i qui vol arribar als clients finals, només té una via possible: els comerços locals”.

Si vols llegir-lo, passa.. passa al Cau. La porta és oberta:

Després
de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van construir les
infraestructures necessàries per a distribuïr productes massius,
mitjançant transports massius a mercats massius. El consum es
concentrava en grans supermercats, cadenes de menjar ràpid i àrees
comercials d’aeroports. Ara, però, ja hem superat la cultura de
masses i la tendència gira vers la “re-localització”. Un terreny on la
persona és menys dependent de les dues grans xarxes del segle XX – la
xarxa elèctrica i la d’autopistes interestatals –, però és més
dependent de la xarxa/nevulosa digital.

La gent cada vegada busca més raons per limitar els seus desplaçaments
quotidians, car és conscient dels problemes de congestió, de seguretat
i mediambientals que aquests desplaçaments comporten. Quan el viatge es
fa per diversió, es busca “sortir de l’espai habitual”, se cerquen
indrets que siguin diferents, llocs genuïnament locals.

Viure de manera autònoma i autosuficient va ser un dels somnis dels
hippies més autèntics, aquells que van establir-se al desert de Mojave.
Avui en dia podem copsar tres “senyals” que indiquen que aquells vells
somnis estan tornant:

1. Els Venture Capitalists de Silicon Valley estan finançant
productes d’energia solar que permeten a qualsevol persona de fugir de
la dependència de la xarxa elèctrica i ser autosuficients.

2. La generació que treballa des de casa s’està consolidant com una
alternativa real i viable als oficinistes “estil Dilbert”, reduint
d’aquesta manera la seva dependència de les autopistes i els
desplaçaments massius. En el món més local, aquesta gent es desplaça a
peu, en bicicleta o, fins i tot, utilitzant cotxes elèctrics; i van a
comprar a botigues i proveïdors locals.

3. Els consumidors cada cop valoren més la producció local i,
especialment, els treballs artesans, pels quals estan disposats a pagar
un xic més. Els consumidors valoren allò que és oposat als productes
massius. Cada vegada més desconfien del menjar industrial i un llibre
sobre agricultura sostenible pot ocupar els primers llocs de les
llistes dels més venuts. El menjar local està de moda… és, fins i
tot, “millor que l’orgànic”.

La combinació d’aquestes tres tendències és el que es coneix com a
Re-localització. També les podem agrupar sota el nom de Local 2.0. La
diferència entre ambdós noms potser és subtil, però val la pena de ser
feta. I és que Local 2.0 segueix la idea que s’amaga darrera del
concepte de Web 2.0. El focus de la qual s’ubica en la proximitat.

La Re-localització va de gent a la que li agrada ser en un lloc i
interactuar amb els seus veïns. Això no converteix el lloc en un món
tancat. Els botiguers/restaurants/cafès no fan fàstics a
l’estranger/viatger/turista que porta la seva tarja de crèdit a la mà.
Els mecànics, els lampistes i tot tipus de petits empresaris locals no
tanquen les portes als nouvinguts, a la gent que pot arrelar a la
localitat i esdevenir clients habituals del negoci.

En la Web 1.0 aquests negocis locals eren vistos com a marginals. Tot
havia de ser demanat a través d’Internet i servit per avió o amb
camions que sortien de grans magatzems automatitzats. Un sistema que
incrementava la distància entre proveïdor i consumidor. Per això, en la
Web 2.0 les empreses amb un alt potencial de creixement (start-ups)
volen associar-se amb els negocis locals, els negocis de proximitat,
els botiguers de confiança.

Però, per aconseguir-ho, les start-up han de tenir en compta alguns fets bàsics que sovint s’obliden:

   1. La gent no viu en línia. La relocalització és fonamenta en la
interacció humana convencional, cara a cara. Si l’empresari que vol
apropar-se als negocis locals pensa que comunitat = online…ahem,
doncs millor que torni al món real! MeetUp (http://www.meetup.com) és
un exemple de gran vencedor en aquest àmbit.
   2. Els propietaris de petites empreses són comerciants. Comerciï-hi!
Compri’ls o vengui’ls alguna cosa que puguin vendre als seus clients.
Sembla quelcom de bàsic, però sovint s’oblida en els àmbits tecnològics
i dels mitjans de comunicació. Ebay és un mestre en aquest camp.
   3. Quan el negoci local vol mirar una alternativa en línia a les
Pàgines Grogues o al diari local, la opció de Craigslist sembla la més
adient.

En aquests tres conceptes rau el secret de l’èxit en el món local. La
gent que té negocis de proximitat és molt avançada (fins i tot sense
saber què és Drupal) i el web només els fa més avançats encara. Es
poden reunir amb unes altres empreses petites per competir més
eficaçment en contra dels mamuts que ocupen la llista de les 500
empreses de la Revista Fortune, aquelles que han convertit els Estats
Units en la seva gran àrea comercial. I per a fer-ho, comencen a
utilitzar la Xarxa amb la intel·ligència del comerç entre iguals.

A més a més d’aquest ús social de la Xarxa, Internet també és crític en
la Re-localització perquè permet el treball del “treballador digital
independent”. Una raça que confia en la banda ampla i en eines
avançades per comunicar-se amb col·legues/sòcis/clientes a nivell
global des del seu domicili personal. Aquest col·lectiu aporta
ingressos nous a l’economia local.

¿Què en pensa? ¿Li agrada més la seva llibreria local o sou fans
d’Amazon o la FNAC? ¿Si dirigiu una petita empresa local, quin servei
basat en Internet trobeu més útil?

I jo encara hi afegiria una pregunta més: ¿Aquesta tendència Local 2.0
que l’autor del post detecta pels Estats Units, també s’està produïnt a
casa nostra?

La web 2.0 és la referència que s’utilitza per parlar de la web participativa, és a dir, de la capacitat que qualsevol persona té per crear i compartir continguts digitals a través de plataformes tecnològiques de diversa forma, color i pelatge.

A la web 2.0 han fet fortuna les xarxes socials que permeten compartir històries (blocs), comentaris i converses (Twitter), noticies (Bloglines), perfils (Facebook, WindowsLive, MySpace, …), música (Last.fm) o vídeos (YouTube), però sobretot la embeded revolution, és a dir, la capacitat de compartir codi font perquè allò que has escrit al bloc aparegui al facebook o la música que tens a Last.fm soni al teu bloc o al lloc on sigui.

L’espectaclaritat comunicativa i viral d’aquestes eines és impactant, però totes tenen un taló d’Aquiles que les manté en un entorn l’accés al qual no respon a l’esperit participatiu que alimenta el concepte de web 2.0.

No sé exactament qui va utilitzar el concepte d’infraestructura 2.0 per referir-se
a Guifi.net, però arran del seu reconeixement europeu com a Living Lab que  s’ha conegut avui mateix, val la pena fer-hi esment.

Guifi.net és una malla
d’infraestructures de telecomunicacions que es construeix des de la
societat civil –qui vol entrar-hi és compra els fòtils per conectar-se
i s’espavila per a cercar els troncals de la xarxa que són finançats
mitjançant aportacions col·lectives de la gent que els necessita- i que, si no em falla la memòria, va sorgir de la manca de resposta de les ofertes privades de telecomunicacions per abastar municipis de petit abast en l’accés a Internet.

Més enllà d’Internet i de la web 2.0 és, però, on cal ubicar el projecte de Guifi.net que, per tal de créixer amb més empenta ja ha constituït, o està a punt de fer-ho, una Fundació
que ajudi a optar a un seguit de fons de finançament que no reconeixien
aquest projecte de creació d’una xarxa de comunicació participativa i paral·lela a la xarxa d’accés mediatitzat que és Internet. I no ho feien justament pel seu caràcter de producte orgànic, d’autocreixement aparentment desestructurat i de voluntariat pur i dur.

Guifi.net
ha hagut de batallar des dels seus inicis contra, jo vull creure que la
desinformació, d’alguns càrrecs electes locals i gestors públics amb respostes adeqüades que demostren la seva idoneïtat com a veritable xarxa social al servei del territori i paral·lela a la Internet comercial.

Aquesta anotació simplement és per
assenyalar que més enllà de la web 2.0 també hi ha el concepte
d’infraestructura 2.0 o, en paraules d’abans, més enllà de la web participativa hi ha la possibilitat real i testejada de disposar d’una infraestructura, d’una malla tecnològica autoconstruida pels usuaris i que permet compartir continguts i serveis més enllà d’Internet.

El projecte té futur, un futur esplèndid, un futur que anirà
consolidant-se a mesura que tingui nous nodes, noves llars conectades,
nous creadors de continguts i, sí, també empreses que vulguin
comercialitzar productes a través d’aquesta xarxa o, com passa ara, que
proveeixin d’assessorament i fòtils per connectar-s’hi.