El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 03b. Vers els municipis del Coneixement

– ¿Y qué? ¿Cómo ha ido el día del emprendedor?

Deixa un comentari

em pregunta arrufant el nas un emprenedor cosmopolita d’aquells que diuen que s’han fet a ells mateixos i sense l’ajuda de ningú.

Jo, emprenedor provincià com sóc, li dic que el dia de l’emprenedor em va anar de perles.

Ell em respon que no s’ho creu, que sóc molt jove, un “pardillo” és la paraula que utilitza. Diu que allà només hi havia gestors d’empreses i institucions públiques que parlen molt i no fan res de veritat pels emprenedors, i universitats que tenen un llenguatge que no és el dels emprenedors i que són lluny del món aquest i que… Bé, que va acabar dient-me que havia marxat avorrit i emprenyat com una mona perquè no havia trobat res. I que això, ja s’ho esperava.

Jo li dic que no deu ser tan emprenedor com diu o que li falta cintura per navegar pel mar de les oportunitats, potser si que farcit de taurons com insinua, però és que els taurons tampoc són tant dolents i tenen cosetes que podem aprofitar els més menuts.

Em diu del nom del porc en amunt. Que si sóc un hipòcrita, qui si sóc un venut, que si d’emprenedor no en tinc res, que a ell mai l’ha ajudat ningú i ni falta que li fa que, … Fins i tot, em treu els números de la seva petita empresa tecnològica per mostrar-me fins on ha arribat en tot aquest temps. Està a punt de soltar-me allò del “no sabes con quién estás hablando”, però suposo que el detura alguna cosa de la meva manera de ser o potser és la seva experiència que, finalment, el reté.

Li dic, en un rotllo “diálogo para besugos” que la pesca, ell ho hauria de saber, s’ha de preparar amb antel·lació. Pocs peixos pots pescar a mans nues i amb evidents problemes de flotació. Li dic que jo buscava diners, no pas coneixements i que, amb aquest objectiu em vaig construir una barca a mida i una canya especial per a tal fi. Abans d’anar-hi, afegeixo, havia estat donant voltes i més voltes al meu projecte, al meu somni, a la meva il·lusió. Ho havia fet per escrit, una mània que m’ajuda a fixar les idees i a recordar-les. La memòria dels humans és tant i tant dèbil …

Amb un esboç clar del que volia, li dic, vaig entrar al web de les jornades, havia repassat el programa, havia certificat que el què m’interessava eren les relacions i els contactes i no pas els continguts de les ponències, tot i que, la de finançament m’havia fet la gara gara, … però havia pensat que potser fóra millor abordar els ponents pels passadissos o a la sortida de la sessió.

Li dic que m’havia apuntat en una cosa que es diu BCN Techworking, tot i que no sé ben bé que és ni sí va amb el meu projecte que de Tech no en té res de res; que havia seleccionat de parlar amb un VIP d’una empresa que es mou per allà on jo em vull moure; que havia mirat qui tenia stands i m’havia apuntat en una cosa que feia una caixa d’aquestes que acaba d’aterrar a Barcelona i que potser té la mà lleugera per donar diners; i no m’havia atrevit a deixar un missatge en una mena de borsa de contactes, pensant que, si en les hores que tinc de visita, tinc oportunitat, m’hi aproparé.

Ell no s’està de mostrar-me la incredulitat davant una feina feta en una web que, segons ell, està feta amb tecnologia del segle XVI! Diu que és un estri infumable i totalment carrincló i passat de moda, com totes les que fa l’empresa organitzadora (ell té una empresa d’informàtica, vès que no els vulgui vendre alguna cosa).

Potser sí, l’hi dic jo, no ho sé, no sóc del sector ni vull entrar-hi. Però a mi, llec en la matèria, no m’ha anat pas malament del tot per preparar-me les hores de la visita i construir-me els estris de navegació i pesca durant les jornades.

Em mostra la seva incredulitat novament i torna a enrocar-se en el seu mantell de tecnòleg avançat i de cosmopolita en llengua castellana. És impacient, com tot bon emprenedor, però potser està massa pagat d’ell mateix i li grinyolen les habilitats alienes.

Jo he seguit dient-li que, a les nou del matí, ja era a les portes de Palau. Una xicota molt agradable m’havia acreditat, havia donat un cop d’ull als diaris del kiosk, però no n’havia agafat cap. Un conegut que hi va anar l’any passat es podia haver empaperat una habitació amb tota la premsa que va agafar! I havia baixat al pis de baix.

Després, he seguit dient-li, havia fet una primera volada pels estands i n’havia descartat algun que, m’havia semblat en un primer cop d’ull, que no em seria d’utilitat pel meu objectiu. Feta la tria, ja m’havia arremangat les mànigues i tret els dubtes per demanar informacions directes a la gent que hi havia. En alguns llocs no he acabat de trobar el què volia, però en d’altres m’han donat pistes per apropar-me a llocs on aconseguir els diners buscats. De fet, he après que el diner no el donen gratis i que, com diuen, a comarques: “qui no arrisca no pisca”, és a dir, que em donaran diners si els hi torno amb escreix a mesura que tingui els clients que em comprin. Els ha agradat que jo hi posi el poc que tinc i que, a casa, també ho facin.

Ell ha tornat a la càrrega amb paraules grandiloqüents i moviments de braços propis d’un d’aquells molins manxegs del Quixot.

Jo he seguit amb la meva i li he dit que, cansat per la volteta i la xerrera, m’havia assegut en un sofà blanc, ample, còmode com pocs. Aixecant els ulls, m’havia topat amb una pantalla gegant plena de gomets virtuals. Es veu que es podien enviar missatges de mòbil i, potser, hi havia respostes. N’hi havia deixat un: “No vull diners. Si ets inversor, truca’m”.

“Qué tonteria”, ha exclamat el meu emprenedor des de la seva talaia d’ivori senyorial.

Si, potser sí, però mira… pel cost del missatge no hi perdia res, tu! Després m’he aixecat, per anar a la cita amb el VIP que havia lligat per la web de la jornada. No se sap mai on pots trobar els “companys de viatge” de demà.

– “¿Y has sacado algo de esos gestoruchos?” – m’ha dit des del seu narcicisme un xic snob.

– Doncs una targeta, un somriure i un tou d’informació sobre el sector… Ah! Si! I un contacte amb un de la seva empresa que porta el tema de les compres. Diu que el vagi a veure, que és molt maco i potser em dóna un cop de mà.

– “No vas a sacar nada. Te lo digo yo que los conozco a la legua.”

– Jo ho provaré. Sóc nou en la cosa i m’agrada que em prenguin el pèl. Tinc la pell fina encara i no se sap mai. A més, quan he sortit he mirat el mòbil i tenia una resposta al meu gomet virtual!

– “No jodas.”

– “Jodo, jodo.” Per la tarda tenia una cita al Face to Face, aquella mena de borsa de contactes que et comentava al principi. L’interlocutor diu que és “inversor i no dóna diners”.

– “Anda. Así que lo de las pantallas no era un camelo para sacar pasta.”

– Doncs sembla que no. He mirat el rellotge i he vist que tenia temps per anar a fer unes compres que tenia pendents i un mos per dinar. Però això sí, a l’hora convinguda sóc com un clau a la cita concertada.

– “Ya me lo veo: El otro no se ha presentado.”

– Sí, sí. Si que ha vingut, sí. I en acabar la xerrera amb l’individu en qüestió, m’he trobat a les portes de Palau amb un tou de targetes, un parell de referències, un producte financer d’una entitat bancària per analitzar i un nou soci amb qui ens hem de veure la setmana vinent. Ell diu que té diners, però que no els dóna a canvi de res i que vol mirar-se amb més detall la meva idea. Potser ens farem socis i tot: “Ell posa els diners i jo… la feina”. Li he donat les quatre notes que havia fet per preparar-me la jornada. Se les mirarà i hem quedat per veure’ns la setmana vinent. No ho sé, crec que ens entendre’m. M’ha semblat que connectàvem.

– “Vaya. ¿Y eso dices que lo has hecho en el día este? Casi que el año que viene me lo mire con más calma y controle lo que me interesa. Por cierto, esa idea tuya… de que va.”


“Para aumentar la eficacia personal y aprovechar el tiempo hay que aprender a gestionar la propia energia” (Luís Huete durant la plenaria del dia de l’emprenedor de Barcelona – 28 de maig de 2008).

Periodisme digital de proximitat a Taradell i Balenyà

Deixa un comentari

És Divendres. Són quarts de vuit del matí i sóc a Barcelona. Sóc a la feina, tot i que encara falta una hora llarga perquè comenci la meva jornada laboral. No m’agrada arribar tard. Ni tant sols a la feina! Mira que n’arribo a ser de rarot.

Engego l’ordinador i obro el lector de notícies – la porta personalitzada per prendre la temperatura al món, a través del relat que en fan els altres-. Entre els mitjans caçats al vol, n’hi ha un parell que m’informen de com van les coses per casa: L’un és Taradell.com; l’altre, el Nou Diari de l’Estació.

Un gestor de blocs gratuït, un editor o redactor o picador o periodista o fotògraf o… i grans dosis de voluntarisme és el que s’amaga darrere d’ambdós mitjans de comunicació. Jo en dic nou periodisme digital de proximitat i, tot i que en desconec si els entesos en diuen així, el nom potser fa la cosa.

Taradell.com
Comencem per Taradell, municipi en progressiu creixement que voreja els 6.000 habitants i disposa d’una vida associativa que, si més no en aparença, és rica i variada. Can Costa i Font ha anat esdevenint l’espai on pivota la vida cultural d’un municipi de forta tradició literària, pictòrica i, també, escultòrica. La Biblioteca Antoni Pladevall i Font, que també està en plena estrena del seu  diari digital, és possiblement una de les biblioteques més dinàmiques d’Osona. Si més no aquesta és la impressió que en tenim la gent de Taradell. I és que l’equip de l’Eva no para d’enginyar-se maneres de captar l’atenció d’aquells que tenim el cuquet de la lectura i les arts derivades (els cicles de projeccions o de cinema en són mostra evident).

Un poble que batega, un poble viu, un poble amb empenta no deixa gaire dies lliures a qui s’ha marcat la fita de crear un diari per anotar allò que s’hi fa, allò que s’hi diu i allò que ens amoïna. En Toni és el sofert editor d’aquest mitjà i Taradell.com és el nom escollit per la seva obra. Tot un punt de trobada per saber com respira Taradell i què s’hi belluga.

El nou diari de l’Estació
Balenyà pels amics, l’Estació de Balenyà pels coneguts i Sant Miquel de Balenyà pels saludats és un territori d’Osona, la major part del qual està agregat al municipi de Seva, tot i que té alguns masos i ermites en terme de Malla i El Brull. El nucli principal d’aquest país ronda els 1.500 habitants i, com Taradell, també va creixent de manera constant.

Balenyà, com Taradell, també s’ha sumat al periodisme digital de proximitat i ho ha fet amb un mitjà de nom evocador: El nou diari de l’estació. I és que el nucli de població va nèixer a l’entorn de l’estació de Balenyà-Tona-Seva -antiga Balenyà-Tona-Seva-Taradell i punt principal d’accés ferroviari al nord del Montseny-. Una estació que, com passa amb la biblioteca de Taradell, té veu pròpia a Internet i un dinàmic gestor que hi ha posat punt d’accés a Internet i una “biblioteca” de llibres a disposició dels passavolants.

El nou diari de l’estació, com passa en el cas de Taradell.com, és fruit del voluntarisme individual d’algú amb sentit col·lectiu: en Jaume. En Jaume recull les informacions d’interès sobre un poble que ha tingut una variada i rica vida associativa, però que ara fa mans i mànigues per mantenir-la i recuperar-la amb la vitalitat d’altres temps.

Ambdós mitjans representen una manera callada, anònima i constant de fer periodisme, d’aplegar informacions tant objectives com la subjectivitat humana admet i portar-les a les llars d’aquells que tenen interès per saber com viu el seu poble.

Una manera molt digne, crec jo, d’esdevenir veritables mitjans de comunicació, de ser les noves places majors de dos indrets que es van fent el seu lloc en la Societat de la Informació des de la societat civil.


Paraules clau:
informació local comunicació pedagogia proximitat periodisme Internet digital llibertat opinió

Què és el municipal branding?

Deixa un comentari

Un municipi és com un vaixell en moviment enmig d’un estol de vaixells molt semblants els uns dels altres. Un municipi és la traducció jurídica d’un aplec de sentiments i tradicions sovint mil·lenàries.

Un municipi és quelcom més que una administració mercantilista al servei dels veïns i les veïnes que en ell s’apleguen per viure.

Tot això és el que hauria de tenir present qualsevol governant local a l’hora d’exercir les seves funcions directives i representatives. El càrrec públic local ha deixat de ser individu per esdevenir símbol d’un indret, d’una gent. I ha de ser capaç de tenir en compta el parer i la manera de ser dels ciutadans del municipi al que ha decidit servir per impulsar-lo i fer-lo rutllar amb suficiència i garanties.

Tot municipi té una ànima, una identitat, un atractiu que el diferencia dels municipis veïns. Aquest esperit ha de ser conegut pels càrrecs públics que ostenten responsabilitats de govern. Ja que el coneixement d’aquest cor, els ha de permetre mostrar-lo a l’entorn, oferir-lo al comú i, aplegat amb els cors dels municipis veïns, fer-se veure sense complexes i atraure la curiositat dels altres, una curiositat que, a la llarga, ajudarà a millorar el benestar de la seva ciutadania.

Aquest cor és l’empremta, és la marca que el municipi deixa per allà on va. Descobrir-lo, potenciar-lo i posar-lo en valorar és el que fa el municipal branding, la gestió de la identitat local, de l’empremta, de la marca, del municipi. Una gestió que, tornem a repetir, comença amb la detecció dels atractius, llur catalogació i la posada en comú amb els atractius dels pobles veïns, ja sigui per oferir un paquet d’identitats complementàries, ja sigui per diferenciar-se localment per esdevenir globalment atractiu.

Aquesta tasca no dóna resultats immediats als municipis que inicien el camí, però assegura èxits si la definició es fa amb el màxim consens possible, ja que permet una gestió a llarg termini. Casos com el de la "capital del Ter", la "ciutat de Fires i Mercats" o "la millor botiga del món" poden rebre crítiques, però mostren una capacitat de concentrar en una mínima frase el valor d’una localitat i, amb ell present, ajuden a atraure persones i, amb elles, diners. Uns diners que ajuden a posar en valor els municipis que s’han iniciat en el municipal branding i, d’aquesta manera, els permeten tenir més recursos per destinar a la millora del benestar dels seus habitants.

Qui no sigui capaç de fer-ho, qui copiï aquell camp de golf, aquell restaurant, aquell hotel que fa tanta patxoca en un altre poble, està abocat a esdevenir una còpia d’una identitat aliena o un mer poble dormitori sense cap mena d’ànima. I és que, com deia el poeta, qui perd els orígens, perd la identitat. I qui no és capaç de definir-los i mostrar-los esdevé un difunt de la memòria, un mort en vida, un fantasma.

N’estàs segur que el teu poble no està encegat en els èxits dels altres? N’estàs segur que no abandona el seu camí? Que defineix correctament la seva identitat?

Si tens dubtes comença a definir l’empremta, la marca del teu municipi. Allò que el fa diferent i fresc i no una còpia més de l’èxit del veí.


Mots de cerca:

Poble municipi municipalisme del coneixement municipal branding marca identitat

El municipi del coneixement davant la iniciativa empresarial a Osona

Deixa un comentari

“El secret està en intentar no resoldre el problema sense saber quin és”

Lyn Heward (2006) La Màgia

El 2007 es va cloure amb la presentació pública, a la seu de Caixa Manlleu, d’Ausa Futur, la societat de desenvolupament i dinamització empresarial liderada per les que, possiblement, siguin les cinc empreses senyera de la comarca d’Osona: Bon Preu, Casa Tarradellas, Fundició Dúctil Benito, Farga-LaCambra i Casa Riera Ordeig.

Aquesta iniciativa empresarial, però, no és una proposta aïllada de l’empresariat de la comarca. I és que, un any abans, Bon Preu i la Fundició Dúctil Benito van donar a llum a la primera empresa de capital risc allunyada de Barcelona: Ona Capital privat. Una iniciativa de finançament d’empreses gasela, empreses amb una certa dimensió i gran capacitat de creixement.

L’èxit empresarial dels fundadors d’ambdues societats i la complementarietat de les apostes d’Ona Capital i Ausa Futur permeten ser optimistes davant una aposta empresarial que, segons afirmen els seus fundadors, es vol allunyar del creixement irracional de la Regió Metropolitana de Barcelona amb una proposta que respecti la manera de ser d’una comarca que encara es pot permetre el luxe de planificar el seu futur sense hipoteques excessives.

En la vessant més humana del projecte, les informacions aparegudes en premsa diuen que Ausa Futur vol aprofitar el capital intel·lectual representat per la Universitat de Vic alhora que atrau el talent local que ha marxat de la comarca per a impulsar-se professionalment.

La planificació conscient, l’atracció de capital intel·lectual i el treball en xarxa semblen ser els tres impulsors d’una iniciativa on els gestors municipals hi tenen un paper rellevant.

Més enllà de la planificació urbanística dels territoris que conformen la comarca, representada per plans directors, com el de la Plana de Vic, o per plans d’ordenació urbanística municipal, com el polèmic POUM de Taradell, els gestors municipals han de començar a reflexionar sobre allò que volen ser quan siguin grans. I per fer-ho han de ser analítics i assenyats, però també agosarats i creatius.

El futur dels municipis d’Osona depèn de la capacitat d’ubicar-se en el mapa comarcal que s’està dibuixant des de l’empresariat actiu i des dels quatre "majors" de la comarca (Centelles, Vic, Manlleu i Torelló). Un municipi del coneixement ha de ser capaç de reflexionar sobre el seu passat, sobre el seu present i sobre el seu futur. Ha de fixar-se una estació d’arribada (què vull ser d’aquí a….) i ha de cercar aquells elements que el permetin diferenciar-se de la resta de municipis de la comarca, per a posicionar-se en llurs trets diferencials i complementar la oferta present a la resta del territori. En definitiva, cal treballar-se la marca per tenir una reputació que permeti atraure activitat i, d’aquesta manera, millorar l’estat de benestar local dels veïns i les veïnes.

Ah! Per si algun gestor municipal té temptacions d’aquesta mena: Els pobles residencials, els municipis – dormitori, no suposen una millora del benestar local, tot i que l’aparent tranquil·litat del lloc sembli indicar que és una bona alternativa. L’experiència de la Regió Metropolitana és la millor escola en aquest sentit.

 



Mots de cerca:

Ausa Futur Osona dinamització economia política local municipalisme municipi coneixement Bon Preu Farga-Lacambra Fundició Dúctil Benito Casa Tarradellas Casa Riera Ordeig Ona Capital privat

Aires d?enxarxament

Deixa un comentari

I és que els mitjans diuen que el 2007 ha estat l’any de les xarxes socials i van farcidets de noticies sobre aquestes plataformes web. El radar de navegació personal ha detectat bancs curulls d’informacions sobre aquesta temàtica coincidint amb l’acabament del present exercici tecnològic. Informacions que presenten una espinada com la d’aquesta noticia o la d’aquesta altra que, traduïda al català, transcric en aquest espai:

"2007 i les xarxes socials
Le Monde analitza la socialització de la xarxa i, en particular, el rellevant creixement que les xarxes socials han conegut aquest any 2007.

Es tracta de xarxes com MySpace i Facebook, encimbellades a la cresta d’un frenesí social, que, fins i tot, afecta a la vida íntima de les persones. Les paraules clau més buscades a Google aquest 2007 donen com a resultat que 7 d’elles tenen a veure amb xarxes socials: Badoo, Facebook, fins i tot la canadenca Webkinz, un espai on els nens juguen amb ninots de peluix virtuals i contacten amics de la seva edat.

Les xifres ja són impressionants, uns 110 milions d’usuaris per MySpace i 55 milions d’usuaris per Facebook. Segons Comscore en aquest 2007 els espais de socialització han rebut 500 milions de visitants. A Corea, el web social CyWorld compta amb 18 milions d’usuaris, el que representa una penetració del 85% en el mercat del país asiàtic.

Però hi ha preocupació a Europa i als EEUU pels fràgils límits de protecció de la intimitat que hi ha en aquests espais socials, on hi ha nombrosos casos que afecten seriosament aquesta intimitat i s’intenta reaccionar davant d’això, amb regles de protecció més apropiades. Però, malgrat tot, el creixement d’aquestes xarxes és espectacular, el que també es considera com una evolució natural de la web. És la època de les persones amb xarxa social, o la rellevància de les persones en funció de la influència de la xarxa social." Pist@s de LaviniaTC, traducció pròpia.

¿Què podem cuinar amb aquest peix informatiu? Quins altres ingredients cal aportar-hi per a fer-ne una lectura crítica? I, encara més, què tenen a veure les xarxes socials i professionals amb el municipalisme del coneixement?

La meva tafaneria acadèmica, vital i professional m’ha portat a treure el nas per bona part d’aquestes xarxes (Facebook, mySpace o Windows Live, entre d’altres, mostren la meva vessant més social i LinkedIn, Xing o Neurona la més professional).

D’aquesta incipient experiència, tant sols n’he tret, fins ara, uns quants missatges de correu amb informacions dels propietaris de les xarxes, una bona col·lecció d’ofertes de productes (publicitat) i, això sí, un nou canal de contacte amb persones que estimo, però que, per circumstàncies de la vida, em són llunyanes en aquests moments. Però això també ho tenia amb el carrincló correu electrònic o amb la telefonia per Internet (si estic en un lloc amb bon accés a la xarxa, és clar).

A les xarxes socials cal ser-hi, però. Cal ser-hi i, en els documents de presentació personal, posar-hi totes i cadascuna de les referències que t’identifiquen com a usuari de les mateixes. Perquè allà on et demanen ser innovador es valora més la imatge que dóna posar aquesta referència que no pas la capacitat creativa que demostri la teva manera de fer. Aquesta afirmació encara resulta més evident si la referència és al món virtual de Linden.

Ara com ara, les xarxes socials ofereixen al jove que es vol independent i alternatiu una llustrosa capa d’un dels conceptes transgressors més en boga des de la dècada dels 70: Do It Yourself (Fes-t’ho tu!). Ara bé, si es grata aquesta capa superficial d’autosuficiència, es descobreix una rovellada ànima real farcida d’elements publicitaris i amb un cor ben posicionat en l’economia real. Un joc de miralls força curiós en que el més radical en la seva virtualització acaba sent el més subjugat als interessos d’un món físic on, si se li demana a l’usuari implicat, n’intenta fugir.

Diuen les informacions pescades pel meu radar personal que, en aquestes plataformes, la intimitat dels usuaris està desprotegida. Però la primera pregunta és: desprotegida de què? I la segona és: està més protegida en el món físic?

I és que, si es valora tant la capacitat d’aquestes plataformes per a construir xarxes d’individus, per què es vol guardar la intimitat? Com carai contactes amb algú sense saber qui és ni què li agrada? Com es vol protegir la intimitat si es tracta d’establir relacions entre persones?

De la meva experiència de navegant, amb les reflexions tot just pinsades, en trec que la millor xarxa social és aquella que no depèn d’un proveïdor únic amb un grup de seguidors tancats en una única plataforma (ja es digui Facebook, MySpace, Live Space, Second Live o com se vulgui), sinó de la construcció individual, per part de cadascú, d’un aparador personal que ajudi a presentar-se, a dir "hola" al món i a generar xarxa a partir d’aquesta presència. I això no és nou, perquè és la manera en què han funcionat des de temps força reculats la majoria de comunitats d’afinitat i veïnatge i que, en el món tecnològic, van iniciar -possiblement- els radio-afeccionats, van continuar els geeks amb els seus BBS i hem anat seguint la resta a través dels primers canals de missatgeria instantània o de les diverses eines proveïdes per la principal xarxa comercial existent a dia d’avui: Internet.

En aquest entorn, la comunitat dels expressius (blocaires de tot pelatge i condició, així com d’altres creadors de continguts web i navegants amb criteri) segueix essent la millor xarxa social existent. Com al món real qui ofereix alguna cosa (un escrit, un vídeo, una cançó, una opinió, un criteri, …) en rep alguna a canvi (un comentari, un consell, un altre vídeo, un escrit, una cançó, un altre criteri, …, sempre que en vulgui rebre, és clar). I de l’intercanvi d’opinions en neixen, o es recuperen, diàlegs, coneixences, contactes i relacions.

Dins aquesta comunitat dels expressius cal destacar-ne les xarxes socials de proximitat. Espais diàfans que s’ubiquen en la frontera entre el món físic i el món virtual per diluir creativament el treball d’individus dispersos que aporten coneixements, il·lusions i recursos diversos per a construir canals propis i compartits de comunicació i relació. Dins d’aquest col·lectiu, les comunitats sense fils són una oportunitat al servei dels bons gestors municipals del coneixement. Saber-les potenciar i adaptar a la realitat concreta de cada municipi, millora el benestar del col·lectiu al qual aquests gestors han decidit servir.

 


Mots de cerca:

Política Municipi del Coneixement Xarxa social Networking sense fils fidelitat Administració Local Món virtual municipalisme

Polítiques de personal a l?Administració Local: una qüestió de confiança?

Deixa un comentari

En el Ple Municipal de Santa Llúcia a Taradell, l’Alcalde va justificar la cobertura "amb caràcter eventual" (per ell, sinònim de càrrec de confiança) de dues places de l’Ajuntament: Una, d’Auxiliar Tècnic d’Informàtica, justificant-la en què no és una plaça gaire atractiva perquè són poques hores i durant un temps no gaire llarg i la persona "que hem trobat" està estudiant i és un noi amb futur. L’altra, de Gestor Cultural i de Comunicació, perquè la comunicació és un tema sensible i l’ha de portar algú de confiança.

Es tracta d’un cas pràctic que, de ben segur, es reprodueix en d’altres corporacions locals del país i que val la pena analitzar.

De la plaça d’Auxiliar Tècnic en Informàtica, poc se’n pot dir més enllà de què es tracta d’una categoria laboral força allunyada del que haurien de ser els càrrecs de confiança i que la figura dels Auxiliars està pensada per a a persona que, amb poca experiència laboral, donen recolzament a un Tècnic experimentat que, a canvi del seu suport, li dóna consell, el roda laboralment parlant i li ensenya l’ofici. En aquest cas, no hi ha Tècnic en qui es recolzi i l’Ajuntament simplement s’aprofita del menor cost laboral de l’esmentada categoria professional per substituir els serveis de manteniment que ara té contractats amb un proveïdor extern.

El Gestor Cultural i de Comunicació és la persona que s’ha d’encarregar de la coordinació i la dinamització de les activitats del Centre Cultural del municipi -un espai públic i, per tant, obert a tota la gent del poble, no només a l’equip que el governa-. Al mateix temps, és la persona que gestionarà i dinamitzarà el nou web municipal – en fase de producció per part de la Diputació i que, a diferència del portal vigent, serà actualitzable des del mateix consistori per part d’una persona que tingui mínims coneixements en l’ús d’un processador de textos (esmentat per l’Alcalde amb el nom d’una marca comercial en concret) -.

Com assenyalava anteriorment, han decidit cobrir aquest lloc de treball com a "càrrec de confiança" perquè la comunicació és matèria sensible i s’ha de gestionar amb algú de la corda dels dirigents locals. A cap professional del sector, ni persona amb un mínim sentit comú, se li escapa l’error dels governants taradallencs en confondre la direcció amb la gestió.

La direcció, en aquest cas representada per la Regidora de Cultura i l’Alcalde -com a responsable de comunicació-, és la que marca les polítiques ha realitzar i ordena als gestors i tècnics municipals que, aplicant els seus coneixements, habilitats i aptituds, les portin a la pràctica. Al mateix temps, la direcció se serveix dels coneixements d’aquests tècnics i gestors per assessorar-se sobre els seus projectes i idees.

Els tècnics i els gestors han de tenir els recursos personals per a portar les línies directives fixades pels seus caps a bon port i per a fer les suara esmentades tasques d’informació i assessorament amb integritat professional i atenent-se als coneixements adquirits. El seu caràcter tècnic els obliga professionalment a fer allò que tenen assignat, més enllà d’altres consideracions que, tant sols, serveixen per emmascarar la seva professionalitat. D’aquesta manera, la "confiança" demanada tan sols serveix per a generar dubtes sobre les capacitats de la persona contractada. Més encara si tenim en compta que un càrrec d’aquesta mena s’inclou en la categoria C, la dels batxillers; i no en la dels diplomats o llicències universitaris que, formats en els àmbits de la cultura i la comunicació, disposen de més instrumental intel·lectual per a exercir aquestes funcions. L’Ajuntament de Taradell, amb el desacord de part del seu equip directiu -aquell que conformen els regidors d’Esquerra, a l’oposició en el Plenari municipal -, torna a pecar de gasiveria en restar un nivell socio-laboral a la plaça de Gestor Cultural i de Comunicació.

Les preguntes davant una manera còmoda de cobrir places estructurals del consistori se succeeixen: Què costava haver esmerçat els mesos de recerca d’una persona per a fer les tasques culturals i comunicatives en oferir públicament la plaça? Que no hi ha bons gestors culturals i comunicatius arreu del país? Per quan quan la primera oferta pública de feina a Taradell?

No cal que sigui per cobrir places funcionarials! Ni tant sols indefinides! Tot i que la de Can Costa segurament ho seria, atenent a la centralitat que l’equipament té en la vida social del municipi, i la del manteniment de l’equipament informàtic podria ser-ho, si es fa una decidida política d’inclusió digital i d’obligat pas vers els "municipis del coneixement".

La legislació permet obrir processos de selecció públics per a cobrir places d’eventuals amb contracte laboral temporal o indefinit. HI ha tot un món de possibilitats de contractació a l’abast de les administracions locals que permeten assegurar la professionalitat i la continuïtat laboral dels treballadors públics. No cal convertir la contractació pública en una "qüestió de confiança" més enllà dels càrrecs directius que, en un municipi de 5.000 habitants, dubtosament han d’anar més enllà de l’equip de regidors amb responsabilitats de govern.

Vull acabar assenyalant, pels mal pensats que no em coneguin, que no hi ha cap mena d’interès professional en aquesta plaça o d’altres de caràcter tècnic a Taradell. Les meves habilitats i capacitats tècniques són a disposició d’un equip de Champions (per fer un símil futbolístic molt fàcil d’entendre). Per Taradell, si se’m vol buscar un interès propi, hi tinc el del bon veïnatge i el de la contribució econòmica que, com a vilatà, em veig obligat a fer-hi a través de taxes, impostos i d’altres figures similars.

Aquest és tan sols una argumentació sorgida d’anys d’exercici de la professió pública i de més anys encara de formació en els àmbits de la ciència política, l’administració local i la societat del coneixement.

 


Mots de cerca:

Taradell Política Municipi del Coneixement Personal Administració Local Funcionari Laboral

SAX2007-WSFII: -Dia de l’Administració Local-

Deixa un comentari

Dins la programació de la trobada internacional SAX2007&WSFII, divendres va ser el dia destinat a anal·litzar si les Administracions Locals han de participar activament en la construcció de xarxa oberta o no, i dels avantatges que els pot suposar l’ús d’aquesta com a suport de les seves activitats. L’esdeveniment va aplegat un centenar llarg d’assistents, molts dels quals estan vinculats a ajuntaments d’arreu de Catalunya. Malauradament, jo no hi vaig poder ser per motius laborals, però sempre va bé tenir-hi espies d’excepció i que sàpiguen explicar-ho de la manera com ho fa l’autor del el nou diari de l’estació.

Si us fa mandra anar al bloc amic, podeu trobar-ne una transcripció tot seguit:

La sessió va ser inaugurada per Miquel Colomer, Alcalde de l’Ajuntmanent de Sant Bartomeu del Grau, que va presentar l’experiència del seu consistori pel que fa a l’ús de la xarxa oberta.

Acte seguit, Malcom Matson, fundador de la fundació OPLAN [1], en una ponència magistral, va fer un repàs de l’evolució històrica dels models de negoci de les telecomunicacions a molts dels països desenvolupats, entre ells Espanya i Anglaterra, i com la titularitat de les seves infraestructures ha anat variant al llarg del temps d’acord amb aquests models, per acabar concloent que el model d’explotació actual ni és un model socialment just ni porta a un ús òptim de la infraestructura existent, i va presentar el model que, segons ell, portaria a un ús més just i eficient, tant econòmicament com tecnològicament d’aquesta infraestructura. En aquest model, la creació d’una xarxa oberta de titularitat municipal, construïda i explotada, a nivell d’infraestructura, per concurs públic, deslligaria a les operadores proveïdores de serveis, entre ells el d’accés a Internet, de la necessitat de creació i manteniment de la infraestructura, permetent, per una banda, l’especialització per part de les empreses, i per tant, l’augment de l’eficiència de la seva producció. I per l’altra, garantint la igualtat d’oportunitats tant a nivell d’usuari, a través de la titularitat municipal de la infraestructura, com a nivell d’oportunitats de negoci, ja que aquest model trencaria amb la situació de monopoli de facto actual de les telecomunicacions.

En una ponència especialment pensada per a membres dels consistoris municipals, Lluís Dalmau, membre fundador de gufi.net [2], va presentar què és guifi.net, quins avantatges aporta el desplegament de guifi.net als municipis, com els ajuntaments poden utilitzar aquesta xarxa per millorar l’eficiència de les seves activitats i com aquesta xarxa permet implementar noves iniciatives. Aquesta ponència va generar força interès entre els representants dels diversos ajuntaments assistents a la jornada.

En una ponència molt didàctica, Richard Makinnon va presentar l’experiència de l’Austin Wireless City Project [3], del qual és fundador, com a exemple de cooperació entre les operadores de telecomunicacions i els usuaris dels serveis de telecomunicacions per a crear infraestructura oberta i va aprofundir en els punts que ell considera que han estat fonamentals per a l’èxit d’aquest projecte. Richard Makinnon va manifestar força escepticisme pel que fa al paper que pot jugar l’administració i les entitats reguladores en la construcció de la xarxa oberta.

A l’última ponència del matí es van presentat dues experiències de desplegament de xarxa oberta a nivell municipal i una a nivell supramunicipal. Carles Soriano, regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu del Llobregat, va presentar el pla de desenvolupament tecnològic que el consistori de Sant Feliu del Llobregat ha dissenyat per aquest municipi. Un Pla on s’ha apostat decididament per a la construcció de xarxa oberta. Una aposta decidida i per a la que s’espera un ràpid creixement, tant pel que fa a nivell d’infraestructura com pel que fa a nombre d’usuaris.

Josep Paré, Regidor de l’Ajuntament de Centelles, va explicar el fracàs d’una experiència prèvia que van tenir amb el desplegament d’accés a la banda ampla amb una empresa que basava el seu model de negoci en la creació de xarxa privada, i la va comparar amb la resposta que els va donar l’adopció del model de xarxa oberta que va titllar d’impecable.

L’última intervenció va anat a càrrec de Josep Maria Freixanet, President del Consorci del Lluçanès. En Josep Maria va fer un resum molt breu del projecte de desplegament de xarxa oberta al Lluçanès. Un desplagament que va considerar com a totalment consolidat i del qual s’en va manifestar molt satisfet pel que fa als resultats obtinguts: tant pel nivell d’inclusió digital que ha comportat, com pels avantatges que comporta el fet de disposar d’una infraestructura d’aquest tipus per a la gestió intermunicipal.

A la tarda, en una taula rodona moderada per Leandre Navarro, professor de telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Catalunya, Carles Salvador, Cap del Servei de Telecomunicacions de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la informació de la Generalitat de Catalunya; Miquel Colomer, Alcalde de l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau; i Carles Lloveras, Cap de l’àrea jurídica del Consorci Localret, van discutir sobre el model de desplegament que ha adoptat la Generalitat de Catalunya per fer arribar l’accés a l’ampla de banda a tot el territori, el projecte Banda Ampla Rural [4]. En un to molt cordial i distès, els participants van mostrar posicions radicalment oposades pel que fa a la forma d’entendre com cal fer arribar la tecnologia a tota la ciutadania i quin paper han de jugar les administracions locals. Mentre des de la Generalitat s’aposta per un model de desplegament vertical i basat en el sistema de concessió de creació i gestió d’infraestructura, el representant municipal va explicar que ha tingut la sort de poder comparar en el seu municipi els resultats del model triat per la Generalitat (Sant Bartomeu del Grau va ser un dels municipis on es van fer les proves pilot per a l’acceptació de l’oferta de Flaix10) i el model de xarxa ciutadana (que és el que tenen ara), va afirmat categòricament que mai tornaria al primer i va fer una crida als ajuntaments a adoptar el segon. El representant de Localret si bé va manifestar que està totalment a favor de la xarxa ciutadana, també va dir que pensa que val més que aquesta es vagi desplegant sense fer massa soroll legal, i va recomanar als Consistoris que potenciïn la xarxa oberta que ho facin amb la corresponent notificació a la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (CMT). El debat va ser molt ben acollit entre el públic, que va manifestar, en general, un desencís pels resultats pràctics que s’estan obtenint del model de la Generalitat.

La clausura oficial de l’acte va anar a càrrec de Miquel Colomer, Alcalde de Sant Bartomeu del Grau, que va tenir unes paraules d’agraïment per la tasca feta per Laura Megías, responsable durant quatre anys del Telecentre de Sant Bartomeu del Grau, càrrec que ha deixat recentment. Les fortes ovacions del públic van posar de manifest el bon acolliment que ha tingut la jornada en particular i l’edició d’enguany del SAX&WSFII en general.

La taula rodona va generar tant debat que després de dues hores d’haver finalitzat oficialment la jornada davant del Telecentre encara hi havia força gent discutint acaloradament sobre tots els temes que havien anat sorgint en aquest acte.

[1] http://oplan.org/

[2] http://guifi.net/

[3] http://austinwirelesscity.org/

[4] http://www.gencat.net/societatdelainformacio/telecomunicacions2.htm

Una nova revolució silenciosa: Ens quedem de braços plegats?

Deixa un comentari

El titol és espectacular. Ho sé. Però és que crec que no és per menys. La humanitat s’ha bastit amb successius andamiatges de canvis i més canvis en frenètica evolució. Estrats de nous coneixements que han vingut a cobrir els antic i que, al seu moment, seran coberts per nous coneixements. Ara toca una nova i il·lusionant revolució, similar a aquella que va ensenyar als nostres avis i pares que, aprenent a llegir i a escriure, podien guanyar-se millor la vida.

Fent un repàs vertiginós a la història de la humanitat, parlariem dels primers que es van cremar els dits i van aprendre que la carn rostida era més bona que la carn crua. Mireu si en vaig de lluny! Però és que controlar el foc fou una de les primeres revolucions tecnològiques. Revolució que va anar acompanyada d’un assegurament del menjar: Ja no calia anar a caçar, s’estacava i es farcien les bèsties i la carn era a tocar de casa; ja no calia anar a buscar fruits pels llocs, només s’havia de treballar la terra amb carinyo i et proveïa del menjar. Aquests tres elements marquen la revolució agraria.

Van haver de passar molts anys, moltes guerres, molts patiments, molts vassallatges abans no es va fer un nou pas en el camí vers la pràctica dels coneixements adquirits. La segona gran revolució de la història de la humanitat vingué generada per les llums del renaixement i d’homes polifacètics i eclèctics com Leonardo Da Vinci. Ells van començar a lligar estris, a fer barrejes, a implementar nous somnis. Somnis que es troben en la base de la Revolució Industrial. Fabricar productes el·laborats es va estendre per Europa amb força i, fins i tot, va arribar a Taradell al tombant del segle XX, amb grans indústries com El Vapor, Can Benguerel, Can Sert o la Fàbrica Iglesias, per posar-ne tres exemples. I amb elles va arribar l’electricitat i l’aigua corrent.

Però aquella revolució ja portava la llavor d’una nova era. L’acceleració de les formes de vida demanava una extensió de les facilitats de transport i comunicacions de les classes més privilegiades (recomano la lectura de les memòries de l’Stefan Zweig per veure com s’ho feien aquells que van crear la Societat de Nacions) vers la resta de mortals. La revolució tecnològica o de les comunicacions, la revolució en els canals d’informació i comunicació, és un fet que s’estén i creix inevitablement: La impremta, la premsa diària, el telèfon, la ràdio, la tele, els ordinadors, xips i microxips, les xarxes de comunicacions avançades (encapçalades per Internet). Tot és producte d’aquesta tercera revolució que ens apreta i ens apropa.

Davant d’aquests canvis, la gent es mou amb por, amb incertesa i amb desconfiança. Les mateixes reaccions que van tenir els nostres avantpassats davant les indústries, l’electricitat o les màquines de vapor ens fan ser reacis a les noves tecnologies. Però, com llavors, cal actuar-hi, participar-hi, construir-hi. La nova revolució té, com tots els canvis, aspectes possitius i aspectes negatius. Cal aprendre a destriar-los. Cal racionalitzar, ordenar, coordinar actuacions, reunir-nos a la Plaça, com feien els nostres avantpassats, no deixar-nos enlluernar per paraules concretes i tecnologies específiques. Hem de saber el que volem i com ho volem per tal de no generar noves desigualtats entre veïns i acabar amuntegant munts de ferralla a les deixalleries. Hi ha perills, hi ha dubtes, hi ha incerteses però també hi ha avantatges que ens poden ajudar a viure millor.

L’ús de les tecnologies permet aprofitar coneixements, apropar persones, exposar idees, facilitar tasques de relació i coordinació. Però, alhora, demana d’un consum energètic més punyent i, si no s’utilitzen correctament, d’aïllaments individuals.

Pel primer problema, la solució es troba en l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables de proximitat i alienes als combustibles fossils tradicionals. Quan consum generaria una xarxa de plaques solars fotovoltaiques estratègicament ubicades damunt les vivendes de Taradell?

Pel segon problema, cal saber gaudir de les noves tecnologies i posar-les al servei del col·lectiu. Un bon mestre, que de tecnologies en sap un munt, un dia explicava com adopten els nous estris tecnològics les comunitats d’Ammish dels Estats Units. Es veu que ells tant sols es fan una pregunta: Aquest estri, ens uneix o ens separa? Si la resposta és possitiva, l’adopten; si és negativa, ho deixen pels seus veïns ultramoderns. Potser és una bona estrategia per començar a treballar, per restar pors, incerteses i dubtes i per deixar de discutir sobre el sexe del àngels.

Col·laborar més enllà d’Internet: L?assoliment d?un repte?

Deixa un comentari

Deu fer cosa d’un any, em vaig decidir a posar un repte a la finestra virtual del Cau. El repte, que tens al capdamunt d’aquest diari, diu: “Només es perd el que es guarda, només es guanya el que es dóna”.

El motiu d’utilitzar aquesta sentència no era altra que homenatjar tots aquells que no ens sentim més que el veí i que no ens estem de donar allò que creiem que pot ser d’utilitat pels altres i, a canvi, rebem allò que els altres creuen que pot ser d’utilitat per nosaltres. Amb aquesta filosofia, havia deixat el bloc com un recurs sota llicència CreativeCommons, m’apuntava, entre d’altres i en la mesura de les meves possibilitats intel·lectuals i temporals, a comunitats com la Wikipedia o Guifi.net i intento seguir iniciatives de creació oberta i col·laborativa (Linux i companyia). Fòtils comunicatius i col·laboratius creats a partir de comunitats d’usuaris que comparteixen coneixements i experiències per aprendre i construir en comú. Noves generacions de feinejadors minairons en constant tràfec més enllà de races, colors i ideologies.

Diumenge, La Vanguardia em donava un tou de referències sobre l’arribada d’aquest concepte al món de l’economia. Sota el títol de “La era de la Wikinomía”, l’article repassa experiències similars en molts i més camps empresarials. Al món d’ara, on els diners són la base de tot projecte, quan quelcom arriba a ser matèria d’economistes vol dir que ja té èxit i, per tant, que val més enretirar-se i deixar que siguin ells els que facin crèixer l’espai col·laboratiu.

Jo, de moment, mantindré el repte –sabent que la partida comença a estar guanyada-, però segurament a finals d’any, sinó abans, tocarà canviar-lo per un de nou…
Per quin?
Quin em fa més el pes?
Qui escullo: Stevenson? Bosch? Piasecki?
Quin trio: El més genèric “tenim tanta pressa per a fer coses que ens oblidem de viure“, el més íntimista “La meva gràcia radica en la meva insignificança” o el més agosserat “De por i de fred, com més s’en te més se n’admet“?

Deixo obertes les portes del Cau al col·laboratiu visitant que hi vulgui dir la seva.

El triangle de la política local

Deixa un comentari

Juguem amb energia la partida endegada
aprenguem la norma dura i precisa amb novella il·lusió.
Que el poble guïi el pensament i els fats benignes
otorguin justa força per un final de partida on
tots hi guanyem.
Als que embruteu els camps i la ment
cridarem amb severa energia
Visca la Terra i
Llibertat per la nostra gent.

Joan Reig i Arumí, alcalde democràtic de Taradell (1979 – 1987)

La política ha guanyat en complexitat i ha perdut en democràcia
(demo-acràcia, com m’agrada dir-ne, tot traient-ne el militarista component autoritari).

Cada cop més gent se sent perduda en un món que hauria de bascular entre la gestió –sense el seu alter ego, la corrupció- i la ideologia –sense el seu soci, la traïció-, però cada cop més es confon la política amb la gestió i, com li passa a un jove candidat de la dreta local, les campanyes electorals amb les oposicions. La política es torna una ocupació, un treball, una feina, com la de ser mestre o metge o funcionari, si es vol. La política perd així llur caràcter públic, llur naturalesa de govern del poble pel mateix poble i es converteix en quelcom de tècnics especialistes. Una gent que utilitza la Por, la Incertesa i el Dubte per apoltronar-se en el govern pels segles del segles i passar-se el relleu entre quatre autoescollits que ho saben tot.

Estem als inicis d’una precampanya municipal i en aquestes comtesses és on més es veu la pèrdua del component ideològic de la política. La política local és un dinàmic triangle en moviment on la fredor dels números, de les coses fetes, del dia a dia, de la gestió; i la persona, el lider, el candidat, el tarannà del messies local i les seves dots d’actuació dominen massa sovint la ideologia, pobre i desnodrida ideologia, desada ja en els plecs més foscos de les consciències humanes, rebutjada i acusada de generar mort i destrucció. De veritat és la ideologia la que està en les bases dels conflictes? De veritat que no és l’interès particular, aquest afany per gestionar-ho tot directament i enriquir-se o enriquir a l’amic? La ideologia, en temps actuals, és una empestada a qui tothom apedrega i que tothom defuig. La ideologia és dolenta, ens diuen aquells que fixen la lògica en el seu benestar personal, un benestar pel qual són capaços de xafar qui sigui, de fer-se amos del bé comú, de les coses de tots, del poble.

La poesia d’en Joan, l’home que va prendre les regnes del poble després de la dictadura, posa un punt d’ideologia en aquest món cada cop més professionalitzat de la política. És un document que marca un accent diferent en aquest joc d’interessos que, massa sovint, s’ha menjat el sentit més tradicional de la política. I és que la política és servei. Servei a la gent, sí. Però amb unes idees que fan de timó i de guiatge, que ajuden a governar la nau col·lectiva del benestar quotidià.

Haurem de saber no perdre la perspectiva de les idees en aquests empantanegats mars de la política local i no defugir el significat de les coses corruptes, aquelles que – pel pas del temps i la proximitat al poder – acaben descomponent-se, com l’aigua enclotada en un toll, com els gestors que fan de la política la seva ocupació i s’hi eternitzen.

La política és gestió i ideologia, defugim els gestors i fem política. Fem-la tots, perquè, com deia el gran mestre de Sueca, “la política, o la fas o te la fan” i ja fa massa temps que ens llancem la política a l’esquena i deixem que quatre espavilats visquin a la nostra, d’esquena.

Fent pedagogia en noves tecnologies: Internet i Xarxes ciutadanes

Deixa un comentari

L’altra dia tenia una petita conversa, massa breu, amb un bon jan de Taradell sobre el tema de les noves tecnologies. El meu interlocutor tenia la idea que les xarxes ciutadanes són il·legals perquè accedeixen a Internet a esquenes de les operadores de telecomunicacions. Vaig veure que havia mal entès el concepte bàsic i, per això, m’he decidit a respondre-li en obert i fent referència a la xarxa ciutadana que, originada a casa nostra, possiblement sigui la més gran del món: Guifi.net. Eps! Com a exemple, eh!

I ho faig de la següent manera

Internet és una xarxa d’abast global, és a dir, una xarxa que connecta exclusivament els servidors o ordinadors de les operadores de telecomunicacions d’arreu del món (Telefonica, BT, France Telecom, …). Els ordinadors personals dels usuaris estan connectats amb aquests servidors de les operadores de telecomunicacions i, depenent del volum d’usuaris que una operadora té penjant dels seus servidors, pot negociar en el mercat global de telecomunicacions per tenir més o menys espai de circulació (ampla de banda que en diuen) per les seves dades i, per tant, més espai d’accés disponible en servidors i xarxes d’altres companyies.

Guifi.net, en canvi, és una Xarxa d’Abast Local o Mitjà, és a dir, una xarxa que connecta directament ordinadors personals entre ells, permetèn d’aquesta manera l’accés a serveis, informacions i recursos que els usuaris de la xarxa decideixin compartir.

La naturalessa d’un i altre servei és, doncs, molt diferent. En el primer cas, parlem d’un servei tancat que és propietat d’unes empreses concretes (Telefonica, Google, BT, France Telecom, etc.). En el segon cas, parlem d’un servei obert que és propietat dels membres que formen part de la xarxa, d’aquí el seu nom de xarxa ciutadana.

Reforcem-ho amb un exemple:

A casa tinc un router (=un aparatet molt mono amb dues antenes i llums que s’encenen i s’apaguen) connectat a la línia de telèfon. Ambdós són propietat de Telefonica i jo, per navegar per Internet, em connecto als seus servidors (els ordinadors que tenen en algun lloc indefinit del món) a través de la xarxa de comunicacions que és propietat de Telefonica. Donat que tinc tarifa plana, pago uns 70 euros al mes per utilitzar la seva infrastructura i connectar-me als seus servidors. Recordem que són aquests servidors els ordinadors que estan connectats a Internet, no pas el meu.

Quan jo vull accedir a Internet no hi accedeixo directament, sinó que accedeixo als servidors de Telefonica i punt. De fet, allà és on està allotjada la meva pàgina web personal. Si la tingués a casa no la veuria ningú perquè jo sóc fora d’Internet. Mira tu quines coses que passen!

A l’hora, però, el meu ordinador pot connectar-se a una altra xarxa, una xarxa ciutadana que es diu Guifi.net a Osona. A través d’aquesta altra xarxa, accedeixo directament a la informació que m’ofereixen la resta de membres de la xarxa:

– emissores de ràdio locals,
– grups de música d’a prop de casa que saben prou bé quin és el seu públic i presenten la seva música per aquesta via oberta i propera,
– fòrums de discussió municipals, comarcals o supracomarcals sobre temes que afecten directament als veïns del territori on està estesa aquesta xarxa,
– recursos i serveis oferts pels Ajuntaments que participen en aquesta iniciativa,
– informació de les escoles on poden anar els meus fills i que saben on són els seus usuaris potencials (en l’àmbit local),
– propostes comercials de les botigues del meu poble –que, de fet, són en les que puc anar a comprar a peu pla-, o, perquè no,
– serveis de telefonia gratuïta amb els meus veïns i veïnes.

Tenint en compte que l’àmbit de la xarxa abasta bona part de Catalunya i que pot arribar a acords de col·laboració amb d’altres xarxes d’arreu del país, la península i el món sencer, em trobo que, no tant sols puc arribar a parents, amics, coneguts i saludats, sinó que amb el temps i una canya, podré connectar-me amb la meva gent de les espanyes, de l’Equador, de la Gran Bretanya, Alemanya, Corea o els Estats Units. Això sí, amb el temps i una canya. De moment, per arribar-hi em toca invertir en l’altra xarxa, la privatitzada.

I què passa si vull connectar Guifi.net a Internet? Doncs que, el caràcter privat de l’accés a Internet, ens obliga a comptar amb els serveis d’una operadora de telecomunicacions (la Telefonica de torn) que ens faciliti aquesta connexió a través dels seus servidors, ja que, en cas contrari, actuaríem de manera ilegal i fraudulenta i els senyors que vigilen tot això em farien pam pam al culet, ens emmanillarien com a delinqüents i ens cardarien a la garjola. Bé. No sé si va ben bé així, però això és el que n’extrec del meu contracte personal amb la operadora de torn i de les resolucions d’un ens que hauria de vetllar pel lliure accés a la xarxa -que paguem entre tots- però que defensa els interessos de les operadores en exclusiva. Crec que en diuen CMT i és un organisme depenent de l’Estat espanyol.

Ufff! Val més no enfrontar-s’hi, oi? No paga la pena.

Com ho faig això, doncs? Com em connecto a Internet? Doncs de la mateixa manera que ho fa una persona del carrer o una empresa, però amb un punt a favor. I és que ja no sóc sol. Compto amb tota la resta de gent que ha decidit comunicar-se amb els seus veïns i que, a ulls d’una operadora, són una part important del mercat, del pastís per engreixar el seu negoci.

Ja heu vist abans com una persona individual paga uns 70 euros per connectar-se a Internet les 24 hores del dia (qui digui que en paga menos menteix o no compta tots els diners que paga per la seva connexió). Ara bé, poca gent utilitza les 24 hores de connexió o tot l’ampla de banda disponible en la seva connexió. I, per tant, regala diners a l’operador de telecomunicacions de torn.

Com deia abans, una xarxa ciutadana té els seus membres com a base de negociació. No és 1 individu sol sinó que són 100.000 usuaris! (eps. No crec que sigui tanta gent, però una associació de xarxes ciutadanes d’arreu del país segur que hi arribaria i més i tot).

I és aquí on rau la força de la xarxa, la seva capacitat d’actuar com una “cooperativa de consum” i fer una compra conjunta per accedir als serveis de l’operadora.

Qui té més poder de negociació amb un operador de telecomunicacions?
¿L’usuari individual que utilitza poc ampla de banda i no engreixa el volum de negoci de la operadora o un col·lectiu de 100.000 usuaris que formen part de les xarxes ciutadanes del país i que si que aporten un increment significatiu del volum de negoci de la operadora?

Com s’optimitza millor el recurs o servei d’accés a Internet en un territori?
Amb accessos individuals infrautilitzats o amb un accés conjunt com Déu mana?
Com s’apropa la gent a les noves tecnologies? Amb autopistes de peatge plenes de policies i desconeguts o amb autopistes obertes on tothom es coneix i comparteix allò que vol compartir o que veu què interessa en el seu entorn?

Resumint, podriem dir que les xarxes ciutadanes:
1.- Ofereixen serveis i comunicacions de proximitat entre els seus membres.
2.- Abarateixen els costos d’accés a Internet, utilitzant estratègies de mercat com ara l’actauació col·lectiva com a consumidors i d’altres de similars.
3.- Optimitzen les connexions a Internet, aprofitant els amples de banda disponibles. I
4.- ho fan sense privatitzar l’espai radioelèctric com fan serveis purament privats que, per ignorància o mala llet, s’estenen per ciutats i pobles, robant recursos de tothom i fen un mal ús del nom “xarxa ciutadana” (Lleida, Màlaga, ….).

Si en els fòrums sectorials, els senyors d’Internet reconeixen que el poder és en la gent (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2356429 i http://www.elpais.com/articulo/internet/empresas/Web/busca/identidad/elpeputec/20070416elpepunet_5/Tes) i que l’usuari com a productor és el futur de la xarxa, perquè no se’n facilita l’accés universal i s’obra Internet a la iniciativa ciutadana?

Per què un veí d’un poble per fer tràmits amb el seu ajuntament ha de pagar els serveis d’un operador privat de telecomunicacions?

La fractura digital, que creix al nostre Estat (http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=28883&sec=2&tipo=g), depèn de la capacitat que les administracions públiques tinguin per recolzar les xarxes ciutadanes, s’allunyin de les privatitzacions de recursos públics i actuïn de bracet amb aquells que esmercen temps, esforços i voluntarisme en extendre els beneficis de les noves tecnologies al conjunt de la ciutadania.

Més informació sobre Xarxes Ciutadanes:
http://people.ac.upc.edu/artur/xarxesciudadanes.html – una bona definició de les xarxes ciutadanes d’un col·lectiu de xarxes locals del país.
http://es.wikipedia.org/wiki/Comunidad_wireless – un article d’enciclopedia sobre el tema
http://www.redlibre.net – els coordinadors de grups i xarxes lliures de l’Estat espanyol.
http://guifi.net/ca/node/371 – què és Guifi.net?

Més informació sobre xarxes privatitzadores:
http://es.wikipedia.org/wiki/FON