El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Llegir les memòries de Grouxo Marx no només és divertit, sinó que, a més a més, és instructiu i enriquidor. Sobretot quan al lector s’endinsa en els capítols 15 i 16 de qualsevol de les edicions que Tusquets Editores ha anat publicant des de l’any 1972.

El capítol 15 – De cómo fui protagonista de las locuras de 1929 – és un escruixidor relat de la crisi financera actual, però parlant de temps pre-keynessians, aquells que ara tornen amb els mateixos protagonistes, les mateixes maneres de fer, els mateixos resultats i les mateixes causes i conseqüències. I tot ben amanit amb el verb superb d’aquest futuròleg que, descrivint la seva vida, ens parla del futur que vivim sense despintar-se el bigoti.

De fet, la sentència que obra aquest apunt és una afirmació que, com diu el mateix Groucho, “ha de ser comparada favorablement amb qualsevol de les cites més memorables de la història americana” i jo afegiria que, en un món globalitzat, hauria de formar part del corpus universal de frases cèlebres.

El seu autor? Max Gordon, “el meu amic, d’antuvi assessor financer i astut comerciant”, l’home que dirigia les inversions en borsa d’una de les figures còmiques més venerades del star system mundial, alhora que inqüestionable fundador d’una de les ideologies amb més seguidors no reconeguts del món mundial: el grouxo-marxisme.

El capítol 16 – Noches blancas, ¿por qué sois azules? – parla d’una de les conseqüències menors de la broma de les accions i el diner fàcil:

“El ir al deshaucio financiero no constituyó una pérdida total. A cambio de mis 240.000 dólares obtuve un insomnio galopante, y en mi círculo social el desvelamiento empezó a sustituir al mercado de valores como principal tema de conversación.”

Atzagaiada del tercer dels cinc fills d’un de-sastre de Yorkville, New York, i d’una mare que treia diners de sota les pedres, mentre els fills maldaven per instruir-se a la universitat dels carrers i les places d’una barriada de classes miserables.

Groucho y yo és un llibre de lectura obligada per tot aquell que vulgui en riure-se’n de la suor d’un dels més grans còmics que hagi parit mare, mentre aprèn quatre dades bàsiques d’una crisi que només va poder ser parada per la regulació pública i el naixement de l’Estat del Benestar, tal i com l’hem conegut fins ara.