El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No s’escriu amb M de "Majoria-absoluta-i-obediència-cega-a-un líder-formal-i/o-carismàtic-contra-el-que-mai-aixecariem-la-paraula". I més encara en un país com el nostre on la divisió de poders liberal ha perdut la puritat clàssica que encara es manté en d’altres latituds com ara als Estats Units de Nord-Amèrica.

I això és una reflexió que val per tots els governs, inclosos els locals, eh! Que hi ha molt alcalde majoritari que va a la seva i molts xais que el segueixen sense preguntar-se cap on van ni què volen!

A veure si explico el que vull dir i sóc capaç de fer-ho de manera entenedora:

El sistema de presa de decisions a l’Estat espanyol neix, com a la majoria d’Estats anomenats avançats, de les revolucions liberals que es van produir a finals del segle XVIII a França -contra els borbons- i als Estats Units de Nord-Amèrica -contra el colonialisme britànic-. Dues revolucions burgeses que van fixar la divisió de poders com a màxima garantia dels drets fonamentals i les llibertats de les persones enfront de l’absolutisme propi dels anomenats Antics Règims. Una breu classe d’història per fixar les bases del sistema: La divisió dels poders executiu (o Govern), legislatiu i judicial s’origina en aquests temps, tot i que possiblement vingui de més lluny, eh!

Els anys, les persones, les èpoques, les idees, les desconfiances i els pensaments van anar matisant aquest concepte clàssic de la divisió de poders i van fer que en alguns sistemes, com són l’espanyol i el català, la divisió entre els poders legislatiu i executiu es veiés fortament reduïda. Així, a casa nostra, no hi pot haver Executiu sense ser escollit pel Legislatiu que, es vulgui o no, el controla i el fiscalitza.

En altres llocs això és d’una altra manera. Així, als Estats Units per exemple, el Legislatiu i l’Executiu són dos ens totalment separats i és directament l’elector, el ciutadà qui escull ambdós poders. No és el Congrés qui escull el President, tot i que n’exerceix alguns mecanismes de control. És la gent qui escull ambdós poders de manera separada. I són les agrupacions d’interessos les que juguen un paper fonamental en la vida política i social del país i no tant els partits polítics. Als Estats Units no és tant rellevant ser demòcrata o republicà com ser caçador, mestressa de casa o defensor de qualsevol causa, barri, poble o Estat.

Un avís abans de continuar: Això és un esbós dels sistemes d’elecció, control i exercici de les potestats públiques (de les coses que ens afecten a tots col·lectivament) i ja se sap que les caricatures no contenen tots els aspectes de la realitat, oi?. Seguim?

Seguim repetint el títol d’aquesta petjada: Democràcia s’escriu amb m minúscula. m de minoria o de majoria simple. Que vull dir amb això?

Doncs que, en un sistema com el nostre on l’elecció del president i, a través d’ell del govern, el fa un Parlament conformat per partits polítics, la minoria o la majoria simple demana de diàleg entre les parts per a prendre decisions. Donat que tothom coneix el seu àmbit de realitat concret, aquest diàleg fa més fructífer l’acord final. Segur que triga més en prendre’s, però quan s’hi arriba és un acord pres per força gent i, en conseqüència més democràtic i participatiu.

A què ve tot això, et deus preguntar?

Doncs té el seu origen en la manca de cultura democràtica d’un país aclaparat per més de 40 anys de dictadura i per gairebé 23 anys de poder absolut d’un líder carismàtic al qual molta gent va rendir devoció. Pica fort i segueix amunt!

Malauradament no vaig viure la República i, en conseqüència, desconec si l’Avi i el seu carisma van produir un efecte similar al del darrer president de la Generalitat abans d’en Pasqual, però el que si que tinc clar és que el seguidisme d’un líder absolut, la dependència total d’una persona, l’elevació d’un càrrec a la categoria de mite inqüestionable és quelcom antidemocràtic i que arrossega aquest fangar més enllà del què caldria.

Hi ha força gent que ha qüestionat la fortalesa d’un Govern per un intercanvi d’impressions entre les seves parts. Quina desgràcia! Em crea força neguit pensar en el desconeixement de la democràcia liberal que tenen alguns representants públics, alguns polítics (en el sentit econòmic del terme, perquè en el seu sentit real tots som polítics).

La democràcia, tal i com està pensada ara, és diàleg entre iguals, diàleg per arribar a acords, per prendre decisions de forma col·lectiva, raonada, … Quan algú creu que no ha de parlar per governar és que no anem bé. D’altres ho van fer. En alguns Ajuntaments n’hi ha que ho fan. Són aquells que tenen majories absolutes i una colla de xais a la darrere que si el líder els digués que es llencessin per un barranc si llençarien. Igual que ho feien per aquestes terres en d’altres èpoques o que ho fan en alguns règims polítics actuals d’altres latituds.

Una majoria absoluta és una dictadura, una dictadura de partit. Una dictadura de partit que esdevé dictadura pura si el partit segueix cegament a un líder carismàtic. I la democràcia no és això. La democràcia és diàleg obert.

Ah! I amb la Llei d’Hondt i el seu sistema de reforç de partits majoritaris, la majoria absoluta no es correspon ni de bon tros amb una majoria social. Per mostra un botó: A Catalunya un milió i escaig de vots et poden donar una majoria absoluta, però aquí hi vivim set milions de ciutadans. És democràtica la majoria del milió? Jo crec que no, no?

Uffff! No sé si m’he explicat prou bé. En qualsevol cas, mentre somniem amb la democràcia, la de debò, la democràcia participativa -que crec impossible a casa nostra perquè la gent prefereix endollar-se a la tele que participar en alguna cosa-, ens hem de conformar amb què la democràcia dels representants, la del parlament funcioni. I no ho pot fer si la distorsionem amb majories absolutes o si creiem cegament en líders que ostenten el poder de manera formal o informal.

Cal ser rebel i dir el que es pensa. I això no ha de ser criminalitzat. I qui mana ha de ser conscient que és un servidor públic i no el rei del món amb capacitat de fer el que vulgui sense tenir en compta qui parla des de l’altre cantó de la Sala de Plens o de la Cambra de Representants.