El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Catalunya té la sort de ser cruïlla -i ens movem en l’espai físic més estricte- de tres maneres distintes de veure la vida, de tres civilitzacions complementàries que ens fan ser innovadors i creatius, malgrat tot. Aquestes tres maneres de veure la vida són: la ibèrica -amb una forta component àrab, jueva i cristiana i que compartim amb una munió de pobles i territoris d’arreu de la pell de brau-, la pirinenca -que alguns han reduït a l’occitanisme, veient en Occitània una mena de paradís perdut, d’Atlàntida cultural anorreada pels bàrbars, però que és una mica més que una llegenda i que veu directament de la font del coneixement i de la pau dels cims i de les valls d’aquestes contrades. Aquesta la compartim amb aragonesos, navarresos, bascos i, com no, occitans-, i, finalment, la mediterrània, la de l’aigua salada que ha esdevingut un espai d’interrelacions privilegiat i d’influxos culturals d’arreu del món i que compartim amb manta països com les Balears o el País Valencià.

Aquesta ubicació geogràfica és pròpia de Catalunya i de ningú més. La resta de terres poden compartir alguna d’aquestes influències, poden ser-ne hereves fins i tot, però la comunió dels tres espais només es produeix en el nostre país petit.

Aquesta reflexió tornava al meu caparró després de combinar tres interessants lectures de rabiosa actualitat: la Solució Cambó d’en Francesc Pujols; la Determinació de Catalunya de l’Imma Tubella i n’Eduard Vinyamata; i La posta de sol d’Espanya d’en Xavier Deulonder.

Certament, cal estar d’acord amb que la component física, territorial va perdent força enfront dels espais de les idees i del que Manuel Castells anomena l’espai dels fluxos i que, d’una manera molt reduccionista, es pot equiparar als espais àudio-visuals encapçalats per Internet. Però no és menys important tenir en comptar que tots aquests espais es creen entorn de la persona humana i que aquesta beu directament d’un territori i d’una manera de veure les coses.

La força de Catalunya -que fa uns dies em portava a assegurar que el problema que en diuen català no és tant català com ibèric- rau justament en la juxtaposició de tres espais, civilitzacions o cultures diferents. Espanya és purament ibèrica i es manté ancorada en una concepció ibèrica del món que la fa tornar dia si i dia també a la recuperació del passat i al manteniment d’una unitat estatal que, com es diu vulgarment, a cada bugada perd un llençol. Catalunya, però, té dos components més que, des d’Espanya, no saben valorar amb la força enriquidora que els és pròpia i que podria donar a la idea unicista de l’Estat.

Ai! Si fossin capaços d’entendre aquesta realitat! Com canviaren les tornes! Veuríem i viuríem una Espanya plural, respectuosa amb tota la gent que viu a la pell de brau i capaç de pensar en termes d’igualtat entre el que ells n’anomenen els espanyols (però on el seu magí només hi veu castellans). Una Espanya capaç de promocionar les llengües i les cultures peninsulars com a pròpies. Una Espanya capaç de treure les fronteres mentals que els separen d’aquests territoris i que els fan actuar amb la brutalitat dels conqueridors. Tant difícil és entendre la diferència? Tant difícil és abandonar els pensaments estatalistes i de frontera? A Catalunya hi ha gent que fa temps que treballa per superar -ho. Però a Espanya s’entesten a mantenir la unitat d’un territori nacional que, des del segle XVI, ha anat minvant. S’han preguntat si és justament la seva manca de cintura, el seu pensament únic, la seva incapacitat d’evolució és el que ha produït aquesta minva?

I potser estic parlant de la palla en l’ull aliè sense veure la biga en el propi, per utilitzar la saviesa popular castellana. Però aquí fa temps que es pensa en la superació dels marcs estatals i de les fronteres amb projectes comuns i de germanor com són el dels Països Catalans, les Germanies, el Camí dels Països Catalans, el Correllengua o l’Euroregió Mediterrània. Projectes comuns de futur entre països germans per a la millora cultural, econòmica i vital de les persones que en aquests espais hi fan llur vida.

Prop de casa hi ha el Gurri, un riu d’aigües vermelloses com el de la cançó aquella que ens van portar els cantautors nord-americans i que parlava d’algú que abandona una bella vall plena de records i remembrances. El nom d’aquest riu té les seves arrels en alguna llengua que es parlava per aquestes terres molt abans de l’arribada del llatí. És curiosa la similitud amb el mot que empren els bascos per referir-se al color vermell, oi?

No ho sé assegut en aquest roquissar, aquí prop del Pont d’en Gatus dono voltes a la facilitat de l’entesa, el diàleg i el reconeixement dels trets nacionals propis de cada poble i la dificultat que hom es troba quan algú tanca les orelles i el cervell en conceptes estrictes, immutables, perennes, tradicionals, carrinclons i ben poc evolutius. Com deia aquell cantautor galàctic: "Amb algú que no té ombra i té el cap sota la sorra. Amb aquells que no t’escolten si el que dius no és el que toca, no cal parlar".

No ho sé, em fa mal el cap i n’estic una mica tip de tot plegat, però me n’alegro que la raó s’imposi a la barbàrie en casos com el d’en Lluís Maria i només espero que l’influx constant de la barreja cultural que ens porten des dels Estats Units no acabi amb la singularitat i la riquesa d’aquesta Catalunya cruïlla de civilitzacions que l’ha fan un país privilegiat, ric i innovador com pocs.

Me’n torno a Taradell, però em sembla que passaré pel castell. Jo, com deia en Francesc Pujols, no tinc cap mena de pressa. Ni per anar a casa ni per assolir les independències. Per mostra, un botó: No vaig marxar de casa els pares fins als 34 anys i ara els tinc dia si i dia també a casa meva. Com carai haig de tenir pressa per les altres independències personals?