El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors"
                                                                                           Francesc Pujols

Prop del cau, se senten moltes veus capficades amb "el tema" de debat actual al Parc de la Ciutadella. Cadascun hi diu la seva. Es fan agoserades apostes. La gent escriu, ara moguda pel seny, ara per la rauxa… Entaforat en la gestió de la formació virtual que oferim a la feina en aquesta temporada de tardor-hivern, capficat en la definició d’un treball de recerca que haig de tenir enllestit massa aviat, il·lusionat per la sortida del proper cap de setmana a la creu del Matagalls i animat pels tombs que prèn la vida política local i comarcal, m’he perdut una mica tot "el tema" aquest de tanta actualitat. Val a dir, també, que em miro les lleis i les normes com quelcom que fan les persones per servir-se’n i no a l’inrevès i que la millor norma és aquella que no cal escriure.

Bé, en qualsevol cas, que no em veig capacitat per opinar res entorn del tema de moda a Catalunya. En parla tanta gent de l’estatut! Ja se sap, la ignorància és atrevida i molta gent en parla sense coneixement. Jo no ho faré pas.

Això si, em dóna la sensació que aquesta norma pateix el mateix mal que el nostre sistema de convivència, la fòrmula de presa de decisions que coneixem com a democràcia occidental o liberal. A veure si em sé explicar prou bé amb l’ajut de les crosses que m’he buscat per fer-ho:

Fou un il·lustre pensador afincat en terres d’Osona qui, fa uns anys ja, va posar el dit a la nafra del nostre sistema de presa de decisions, tot ananat al moll de l’os de la política.

Aquest amant del coneixement i la saviesa -que no fa fàstics a la ciència, però que tampoc rebutja la religiositat per arribar a escatir l’esdevenir del món i els éssers que hi viuen- afirmava que no es pot parlar de democràcia en les societats occidentals avançades, ja que la veritable democràcia demana de gent totalment informada per tal de valorar totes les decisions amb la responsabilitat i coneixement de causa que aquestes es mereixen. L’autor en qüestió ens deia, en un riquíssim tractat d’humanitat del qual ara no en recordo el nom -però que miraré de cercar-, que els problemes actuals de la humanitat i de les societats han près una mesura inabastable per a la persona humana: Hom no té prou espai per posar l’atenció en tot el que l’afecta ni el temps suficient per a poder conéixer tot el que cal decidir en el seu entorn immediat.

Davant d’aquesta situació, diu aquest pensador encimbellat als Cingles del Collsacabra, qui realment governa són els tècnics, els experts en les matèries objecte de discusió. I aquests dicideixen en els seus camps específics de coneixement. I els seus arguments, les seves raons, tampoc ens arriben directament, sinó a través dels mitjans de comunicació entesos en un sentit ampli -aquell que inclou als amics que considerem més saberuts com a informadors privilegiats-. És aquí on l’angoixa de la persona resulta evident: no pot decidir sobre tot el què l’afecta i, quan decideix, ho ha de fer sense coneixement de causa i mancat de molta informació rellevant. Voler participar socialment, és una de les bases d’una vida rica i plena, però no pot, perquè tot el supera.

Doncs bé, arribem a l’objecte d’aquest article que no és altre que establir una greu mancança de l’Estatut i de les legislacions modernes: Són massa complexes i tenen massa articles. Per mostra, un botó: El texte que es discuteix al Parc de la Ciutadella té més de 200 articles. Pel capbaix no deuen ser pas menys que els que tenia o encara té la famosa Constitució Europea. Es poden amagar tantes coses en 200 articles! Es pot estar d’acord en tantes d’altres!

Amb això no vull dir que l’Estatut sigui més o menys bó (=útil per a definir i construir el nostre país), només dic que pel ciutadà de carrer més o menys interessat en política o, el que és el mateix, en la participació en la vida social de la comunitat on viu -que la política no és res més qua això-, l’Estatut cada cop està més lluny del seu dia a dia i feina hi haurà en canviar aquesta percepció ciutadana i en recuperar l’esperit que en altres temps teniem.

Res més, ho deixo aquí. Deixo el dubte, la pregunta sobre el veritable sentit democratic del nostre sistema, sobre l’esperit de la política i sobre la complexitat sobrehumana del món que hem construït, del qual el nou Estatut n’és una mostra més,  i m’en torno als boscos del Montseny i al cor de la meva pàtria, els Pirineus, la montanya del foc, del foc del coneixement que no és terra de frontera, sinó de germanor.

amb criteri català
que per a Francesc Pujols
vol dir
amb criteri senyat
Quan trobem el seny, ensenyem-nos i ensenyem
Aquesta és, segons Francesc Pujols, la missió de Catalunya
la Pàtria de la Veritat
                                                                            Amics de Francesc Pujols