El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Arrel d’un article en algun diari que ara no recordo, però que parlava d’uns nadius digitals, he descobert la sopa d’all.

Hi ha gent, força gent, que se li ha de reconèixer la capacitat de fer diners explicant obvietats d’una manera molt ben explicada… I ara?! Per què carai dic això?

Bé. No ho sé. Però rebobino o agafo l’agulla del tocadiscos i la torno a posar a la primera cançó:

Deia que arrel d’un article en algun diari que ara no recordo, però que parlava d’uns nadius digitals, he descobert la sopa d’all. I quina és aquesta sopa? Doncs que sóc un immigrant.

Sí.

He arribat a la conclusió que sóc un immigrant a perpetuïtat. Un immigrant que, a més a més, quan arriba en un lloc aquest ja ha desaparegut. Complexe?

No ho crec pas.

Vaig néixer l’any 1970 a Barcelona, però els meus records són a la Nacional 152, a Taradell i a l’escola amb les bronques dels professors de llengua castellana cada vegada que començava un nou curs i havia rovellat la llengua dels veïns a base de seguir granotes, corre fonts i camins i pescar crancs de riu a la Riera Major. Encara em fa mal el dit de la pinçada de la primera vegada que vaig cardar la mà sota una roca! Després ja vaig descobrir que amb un tronquet, les pinces es clavaven igual i no rebia el meu dit.

Els anys 70 encara eren anys analògics i de rellotges d’agulles. Jo vaig néixer doncs en una ciutat que conllevaba -com diuen els veïns-, en un barri on el català era llengua minoritària i on parlar d’ordinadors o telèfons mòbils podia haver estat font d’un aprofundit estudi sociològic. Allà, la llegenda era el Camarón de la Isla (a qui jo considero un monstre destrossat per qui sap fer diners) i els herois eren els de Perros Callejeros.

Sóc un immigrant. I no ho sóc només pel retorn a un Taradell que no és, ni de bon tros, el de la meva infantesa; sinó per aquest cau, per la feina que faig dia a dia rera un ordinador, pel doctorat que intento treure amb esforç, ganes i il·lusió i per la Societat del Coneixement on em toca viure.

Cadascú és de la seva infantesa. Cadascú és nadiu dels seus records de criatura i després un és immigrant tota la vida. Quan algú parla de nadius digitals em fa riure. Em fa riure perquè penso que els nadius digitals d’avui (el meu nebot de 8 anys sembla que porti la tecnologia incorporada!) són els immigrants del que els toqui viure demà.

La meva infantesa fou en la societat de consum i el país de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i ara sóc un immigrant en la mediàtica societat del coneixement en un país on vés a saber on és la llibertat, l’amnistia és veure la tele cada dia i l’Estatut d’Autonomia… Veus això sembla que encara queda..

La meva infantesa fou en un suburbi de Barcelona i en un petit poble de 2.000 ànimes i ara sóc un immigrant en un dels barris més in de Barcelona i en un poble de més de 5.000 persones.

La meva infantesa fou de Tatrebill en contes uns, del Vibora) del Sepp Maier i del Jueves. Sort en tinc del Jueves que sinó ja seria un immigrant del tot!

Això si, un immigrant amb papers. Uns papers que em permeten menjar (els calers que em dóna la feina), comunicar-me amb desconeguts (a través de les petjades que deixo al Cau i la cara B del cau que és Can Pepitu en Xarxa) i fer el tafaner de forma més o menys professional (la recerca universitària per veure com d’altres immigrants són capaços de saltar la filferrada que separa el nou món del vell.

Això sí, escric això tot escoltant un bon vinil al tocadiscos de tota la vida. Com? Que no saps el que és un vinil? Doncs, si no ho saps, potser ets un nadiu digital. Encara que si ho fossis de debó no hagués pas arribat fins aquí.

En qualsevol cas, jo prefereixo ser un immigrat perpetu que s’ho mira tot des del terrat i amb la pipa penjada dels llavis:

Sóc la pipa d’un escriptor;
i delata, a bell, ull, ma línia
de Cafreria o d’Abissínia,
que el meu amo és gran fumador.

Quan el veig vençut pel dolor,
fumo com la modesta estança
on es prepara la pitança
per quan arribi el llaurador.

Li enllaço i gronxo l’existència
dins el blavís i mòbil joc
que puja de ma boca en foc,

i treno un dictamen fort d’essència
que l’encanta i deixa guarit
de ses fatigues l’esperit.

Charles Baudelaire (1987) Les flors del mal. Barcelona: Llibres del mall.