El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És curiosa la manera en la que els llibres tenen la capacitat de cridar-te al só de la realitat. Uff! He escrit "realitat", n’hi hauria per fer un tractat de filosofia sobre la realitat, llur percepció i existència. Però no és el cas d’aquesta petjada.

En aquesta petjada vull parlar d’una troballa, d’una eclipsi i de la gent que es tapa ulls i orelles i només brama quan se li proposa la darrera solució de convivència peninsular. A què ve treure la Corona, l’Església i l’Exercit per titllar un document fruit de dos anys de treball i de consens dels representants legals d’una comunitat de decimonònic? Se’ls estira la mà i de sortida hi escupen! Seran capaços de prendre-la i encaixar-la fraternalment o seran incapaços de saber de què va la història i quin és el resultat últim del menyspreu felipista?

Alguns ja fa temps que ens vam cansar de regenerar la pell de brau, però hem tornat a transigir pel bon nom del nostre poble. Hem tornat a començar el poema del pare del republicanisme ibèric amb un dolç Escolta Espanya. Si aquesta vegada diuen que no, que volen seguir robant-nos les carteres, que volen seguir incrementant el volum de gent incapaç d’arribar a final de mes, que volen construir noves Ciutadelles, que… potser serà l’hora d’acabar la poesia d’una vegada i llançar-los els mots que els fan tanta por i fer-ho de la mà dels germans dels Pirineus. Defensar l’Estat-Nació al segle XXI és anacrònic i decimonònic de debò. Fer-ho de la mà de la Corona, de l’Església i de l’Exèrcit fins i tot li dóna una capa rància més pròpia del món fosc de la mantellina que de la realitat d’un Estat que ens diuen que és democràtic.

Les lleis estan al servei de les persones i no a l’inrevés. Si després de més de vint anys i de canvis socials i polítics a nivell internacional i local, la única resposta castellana és una norma caducada i el manteniment d’unes lleis que permeten la mort d’innocents afamats al Nord d’Àfrica, no anem bé. I quan no es va bé, quan hi ha problemes que no tenen solucions, cal modernitzar, evolucionar, proposar…. Catalunya ho ha fet. És capaç Espanya de fer-ho?

***

I ara anem pel llibre, per la descoberta literària, i mirem de lligar tot això amb l’eclipsi anular de sol d’aquest passat dilluns. Que sembla que no, però potser hi trobem paral·lelismes en el món dels somnis i la il·lusió.

Va ser a l’Estació de Balenyà on em vaig trobar una obra mestra de la literatura, un llibre de poesia -per cert, llegeixen poesia a Castella? Els aniria bé-. Un llibre de poesia versionat per un gran escriptor català. Xavier Benguerel és capaç de donar una vivor especial als versos de Charles Baudelaire. L’obra fou publicada pels Llibres del Mall l’any 1987 i com diuen a la part posterior del llibre: "El desenvolupament d’una societat industrial de masses, l’adveniment del proletariat i de les classes marginades, l’experiència del xoc amb les multituds a les grans ciutats, la "pèrdua d’aurèola" del poeta, totes són situacions a partir de les quals Baudelaire mesura el que significa en realitat la catàstrofe en què es troba l’home modern i el preu que aquest ha de pagar per les seves sensacions. D’entre totes, la més significativa, i la que Baudelaire elevarà a nivell de veritable experiència, serà el fet de tenir per destí viure "entre els cops de colze de les multituds".

Una veritable declaració de principis per part dels editors que recordem que escriuen l’obra en aquella època on el jovent del nostre país ens movíem a cops de rock radical i ens trobàvem davant de la policia, al cas antic, cada onze de setembre. Baudelaire, a ulls del Mall, d’en Benguerel i del jovent d’aquells anys era la resposta descarnada al clot on ens volia enterrar una mal anomenada Transició feta amb les pistoles de l’Estat damunt la taula. Nosaltres tornem a estirar la mà i volem que l’encaixin, però seran capaços de fer-ho?

I ara la poesia:

El sol s’ha recobert d’un crespó. Si és tot u,
oh Lluna de ma vida!, emmantella’t amb ombra;
dorm o fuma al teu gust; callant i en la penombra,
i dins l’antre del Tedi enfonsa’t tota tu;

t’amo així! Tanmateix, si vols avui, igual
que una estrella eclipsada que en l’entrellum sortia,
fatxendejar als indrets que obstrueix la Follia,
bé està! Surt de l’estoig, ullprenedor punyal!

Encén la teva nina a l’ostentosa flama!
En els esguards dels rústecs el teu desig inflama!
De tu tot m’és plaer, mòrbid o petulant;

sigues allò que vulgis, nit negra, roja aurora;
cada fibra al dolç llarg del meu cos tremolant
crida: Amat Belzebú, sóc aquell que t’adora!

Charles Baudeliare/Xavier Benguerel; El Posseït