El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quina pregunta més estúpida, no? Però la culpa la tenen el Centre George Pompidou de París i el diari Avui a parts iguals. El primer, per organitzar una exposició; i el segon, per publicar-ne una àmplia i documentada noticia amb la imatge d’un barbut admirant una pintura. Bé, això de que és una pintura és cosa meva, perquè al diari no es veu ben bé cap on mira i sembla que estigui ullant el nom del periodista que escriu la informació.

Si estàs una mica desinformat sobre el dadaisme, puc manllevar les paraules de l’Àlex Vicente, el periodista que signa la crònica del diari, per fer-te cinc cèntims d’aquest moviment: "En temps de la Primera Guerra Mundial, un grup d’artistes cosmopolites contraris al conflicte i refugiats a Zuric redacten un manifest que acabarà dinamitant la concepció tradicional de l’art. Aquests artistes rebutgen tots els valors preestablerts i donen l’esquena als principis de l’humanisme, que han deixat de tenir valor en temps d’una guerra que acabaria provocant vuit milions de morts a Europa. Amb aquest manifest es crea un moviment que anomenen dadà, una paraula pronunciable en totes les llengües i amb un significat que encara desperta interrogants."

Bé, amb això ja n’hi a prou per saber que, juntament amb la ciutat de París, el surrealisme de Joan Ponç, el situaciuonisme del 68 i les obres d’en Boris Vian, el moviment dadaista va tenir un cert influx en aquest ós revellit i ruralitzar que va viure els seus anys de somnis artístics durant la seva frenètica i nihilista adolescència. Una riquesa conceptual per un món prou animal que torna a mostrar-se amb braó aquests dies en mitjans de comunicació ponentins i en dues places colonials ubicades en territori africà.

Aquells anys, totes aquestes cose ja es veien a venir. De fet, ja hi eren. Sembla que tot canvia, però hi ha móns que no evolucionen. Llavors, jo em quedava amb en Joël, en Noël i la Citroën, els tres fills ultraprotegits de l’Arrancacors d’en Boris Vian, descarnada imatge d’una societat occidental que encara es troba palplantada al mateix lloc: En la cultura de la por i de la ultraprotecció davant dels fantasmes de l’exterior. Quin gran reflex de la nostra manera de ser en la darrera novel·la d’en Sánches Piñol! Quina manera més fina i brutal, alhora, de mostrar-nos tal com som!

Primer, disparar. Després, preguntar. I mai, mai, sobre tot mai, solucionar.

Jo ho podria haver fet ahir al vespre tornant de buscar bolets a les fosques també. I és que el conill havia quedat enlluernat per les meves llums i no podia sortir del canal que aquestes feien a la carretera, però suposo que són massa anys de fals artista i enlloc d’encalçar-lo amb el cotxe i matar-lo, vaig decidir conduir-lo amb els llums del cotxe fins un camí boscà.

No sé si aquesta serà la resposta serena i raonada que sabran donar els veïns de l’oest a la proposta de modernització de la pell de brau o si seguiran amb el casticisme anticervantí i deixaran passar una nova oportunitat de fer-se grans, deixar la mamella que els alimenta i començar a comprar-se el biveró i les primeres farinetes.

Nosaltres, la mare que els ha donat de mamà des de fa massa temps ja, comencem a tenir els pits ressecs, els mugrons ennegrits i massa queixalades al pit fetes per una boca maldestra i poc ensenyada. Seràn capaços de deixar la mamella i començar a treballar o faran cas a aquell vell aforisme que hi havia en algunes parets de Barcelona fa uns quans anys i que deia: "Viu dels pares fins que puguis viure dels fills"?