El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest matí, mentre el bestiar era beneït tres tombs a les portes de l’església de Taradell, nosaltres ens deixàvem gronxar en els braços de la son. D’aquell dolç estat que succeeix una nit de sopar i llarga sobretaula. A quarts de cinc de la matinada, en aquelles hores on el gris de l’asfalt es vesteix d’un blanc criminal i feréstec, empreníem el retorn a casa. Sopar lleuger, conversa sana. L’obscè i el macabre. La vida, estripada i agredolça, de qui deixa família en altres terres i que, trobant-la a faltar, se sent en la cruïlla de l’enyorança i la felicitat. L’enyoraça pels que són en el record de la distància i la felicitat d’una família que aquí també li ha brotat del pit com una tendra flor en començar la primavera. Penúries del quotidià, baixeses del dia a dia que s’entortolliguen amb la puresa de les ànimes perbocades gola amunt i que batallen per a fer-se visibles i maridar-se entre elles, tot teixint llaços de renovellada amistat.

Ara, en aquesta tarda de diumenge, mentre els Tonis segueixen el seu èxit amb una cantada d’havaneres a Can Costa, veig el rostre rialler i de mirada desperta del menut que ahir no volia dormir. És normal que la quitxalla, pura i innocent, senti atracció pels nouvinguts que l’hi envaeeixen pares i casa. Me’l miro amb els ulls ocults del record, i em venen ganes de tenir-ne un de semblant. Saba nova que creixi i pateixi i rigui i plori i em maldigui o em faci confidències. L’obscè i el macabra, l’amor i l’odi.

Les notes alegres dels Lisboa Zentral Cafè em tornen als cireres adormits i a la frondositat dels avets que, des de lluny, em miren curiosos i es pregunten què carai estic fent. Ella dorm i jo, a la galeria, gaudeixo de la pacífica tranquil·litat d’una tarda de diumenge, d’una tarda al sol d’una llar que és una finestra al ponent de la vida, el mateix ponent que s’enrosca en aquesta tarda eterna on la realitat s’atura als sostres de la meva estimada vila muntanyenca. S’hi atura per mostrar-me de nou la màgia de l’obscè i del macabre, de la vida i de la mort, de l’entortolligat secret que viu dins de cadascuna de les ànimes empresonades en una terra d’oblit, en un mantell passatger que els dóna fesomia i que, imperceptiblement, modela aquest reu, potser inexistent, que coneixem com a esperit.

En acabat, quan el sol, rabiant de ràbia, s’enfonsa a l’horitzó i ho tenyeix tot de colors rogencs, les paraules se m’acaben, els mots se’m perden i resto badoc davant d’un misteri que no sé si mai seré capaç d’atrapar. Corprès, callo.