El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sé que el títol no fa la cosa, i suposo que tot és efecte de la primera jornada d’aquesta setmana. Una intensa jornada d’introducció de dades amb la única distracció del twitter per no parar boig. Però bé, el cas és que avui és dilluns i toca parlar del cap de setmana viscut. Un cap de setmana que… veus! Potser sí que fa el títol facebuquejat per la Rocio Pomeda fa 22 hores, segons m’informa el fòtil aquest que tinc al davant.

Podria haver-me extasiat amb l’increïble 3 de 9 o l’inèdit 7 de 8 dels verds vilafranquins per Fires de Maig o haver patit amb la caiguda del 2 de 7 de Barcelona a Sant Cugat o comprovar com funciona la connexió entre un suec i un duet de l’Azerbayan a Eurovisió, però no. No he viscut res de tot això.

Podria dir que sóc part de la  majoria silenciosa que no va anar a la mani del dissabte. Però que no estic gens d’acord amb les retallades que fan mantenir al pare d’un company de feina a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau – amb el què això suposa per a la seva recuperació – quan hauria de ser en un llit de la segona planta del mateix centre hospitalari.

Podria dir que, dins d’aquesta majoria silenciosa, sóc un indignat, un hereu de Tunísia i Egipte que, a través de les xarxes socials, s’assabenta que en som molts arreu de la pell de brau que n’estem fins als pebrots (paraula de moda) de què ens prenguin el pèl i decidim manifestar-nos per a què paguin la crisi els que l’han provocat i ens han fet combregar amb unes rodes de molí que avui s’han espatllat. Però el diumenge vaig triar, si més no de moment, de no manifestar-me, de restar en la majoria silenciosa.

I és que la vida d’aquest anònim membre de la majoria silenciosa ha passat per la llar d’un pagès de Santa Eulàlia de Ronçana. Un pagès amb quatre gallines, tres perdius, dos conills i un terreny de fruites, verdures i abelles. I és que era l’aniversari de la menuda de les seves filles i allà ens vam aplegar per dinar, xerrar, riure, divertir-nos un xic sense emprenyar a ningú i veient com un Bob el Manetes –de nom Arnau- intentava arreglar el tros a cops de martell i tornavís.

També ha passat pel niu de dues orenetes que s’estimen i s’amoixaien allà a la Font d’en Fargues. I és que la Sue i en Pep hi han portat una colla de forts esportistes i belles dames compromeses per a què siguin testimonis de la llar que han decidit compartir, tot remant en maridatge laic per un futur ple d’incerteses.

Però, sobretot, he viscut la propera il·lusió d’un poble que camina i es vol obert a tota la gent. A Taradell, m’hi ha portat l’aposta d’un equip de gentque, a més a més, de paraules en campanya – les d’en Lluís, la Marta, la Carme, en Salvador i, sobretot, en Jordi Freixas – el candidat més proper i sincer que hom es pot trobar- ha volgut mostrar allò que pot ser l’altre Taradell si els fan confiança –com deia aquell-: Quitxalla riallera, propostes sinceres i un monòleg teatralitzat per un d’aquests artistes que, com més va, més creixen: En Peyu, un bon paio que, com els companys d’aventura, només pot avançar, perquè la seva proposta és propera, sincera i independent.