El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que, als irreductibles gals, només els feia por una cosa: que, el cel, se’ls caigués al damunt. Potser si que és de tèmer! Oi més quan, com avui a Taradell, dalt del cel estan de mudança per encabir-hi un gran escriptor que, aquest matí, hi ha anat, a fer-hi eterna estada.

Elogiats per la ceguesa, els àngels s’han escorregut i, amb el ventre tret de pena, damunt la plana hi deixen el suc.

Plou. Plou una tempesta d’aquelles de mitja tarda, una d’aquelles que, a l’estiu, a muntanya, et fan córrer i amagar-te de la mullena i la previsible pedregada.

Quan plou d’aquesta manera, el taradellenc novell s’espanta, però el que ho és de vell, recorda que, mal que costi tenir-ho present, més enllà del Congost, hom ja és en plena muntanya.

El cel és preciós, els núvols són entortolligats a llevant, al Matagalls, al Montseny, als cims que separen la plana del mar. Però a Ponent, el sol tenyeix d’argent unes nuvolades un xic més baixes.

Ai! Si un servidor fos pintor! Quin retrat que en deixaria! Però essent, com sóc escriptor, intento, amb paraules, descriure’l.

Descriure un paisatge sublim i de tètrica bellesa, la bellesa dels trons i les boires, de les boires i els núvols, dels núvols i el sol que, ara, treu el cap i m’il·lumina l’espatlla.

Sol i boires, boires i núvols, núvol i aigua, aigua i veïns corrent, perquè se’ls inunda l’hort o la casa.

I, de cop, surt aquell arc que planten les fades. Aquella meravellosa porta que, esguardant el més gran tresor que hom pugui imaginar-se, neix en l’horitzó per a perdre’s lluny de casa.

Taradell es neteja, els arbres dansen al vent i, els ocells, ben amagats, comencen a cridar al bon temps i, a les boires, espanten.

La tempesta ja s’escampa, el cel no ens ha caigut al damunt. I els cargols, amb la casa negada, ja surten a prendre el sol, el sol que m’il·lumina la cara.