El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Venen anys de vaques tan flaques que fins i tots els bandolers es tornen amables. Tan amables que, enlloc de robar pels camins, ofereixen espectacles com el que dissabte 7 de juliol va congregar un bon grapat de veïns i veïnes de Taradell a la Sala Gran de Can Costa i Font.

Com no podia ser d’altra manera, l’acte va començar amb un record per tres col·laboradors que no van poder assistir-hi – en Joan, en Lluís i en Xevi -, tot deixant ben aviat la pesantor del luctuós record per una parodia de l’habitual judici d’en Toca-son que va fer riure a balquena a amics, coneguts, saludats, col·laboradors i parodiats per la penya de Canya que no és Conya.

Tot ben regat per un dream team del periodisme local: l’Alba Om, neboda d’un tal Albert i millor presentadora; i en Marc Güell, incombustible veu que tan apareix per Radio Taradell com per RAC1, i que van defensar la Festa amb la mestria pròpia del seu ofici comunicatiu.

Davant seu, i com a fiscal, un Santi “que és la conya de la canya” representant tots els agutzils de Taradell i, com a jutge de la Festa, una Anna “que és la canya de la conya” i que, si més no a mi, em va fer tèmer un judici tan amanyat com, ho confesso, alguns dels que he guionitzat.

Els Toca-sons, els sometents, els bandolers, alguna parella d’incombustibles actrius, la junta representada pels seus presidents i, fins i tot, la Protecció Civil, no es van salvar d’una paròdia que, inflant moments i records, va fer plorar de riure a incombustibles de la Festa, com l’hereu de Can Vilu, o a adormits sometents com el que escriu aquestes ratlles.

Enmig de tot plegat, la professionalitat de SuperGreep, va superar la fredor de la sala en puntejar les notes de la cançó d’en Toca-sons.

Una cançó que va comptar amb un guitarrista convidat que s’assemblava, i molt, al primer Toca-sons canalla. Ves que no ho fos i tot!

Al final, un cop el públic – tot dempeus- va indultar la Festa, va començar el reconeixement, als juntaires que pleguen, als que es mantenen i als que entren de bell nou per a revitalitzar una Festa que, amb les aixetes públiques closes i les privades tremolant, haurà de reinventar-se per a seguir rotllant.

També es van recordar els 19 toca-sons -qui serà el vintè? – i al grup que, incansables, s’anava mudant la pell per a treure tot el suc dels 20 anys de festa parodiats en poc més d’una hora d’agraït i fructífer homenatge.

Per molts anys, Toca-sons i que segueixi la Gresca!