El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui, com dimecres, torno a pensar en la boira. Ho faig des de ciutat, en un dia un xic ennuvolat, però sense ni un bri d’aquesta màgia que m’encisa i m’enamora.

M’encisa el mantell fi que deforma els arbres, els camps i les persones.

M’enamora llevar-me el matí, i gaudir del plaer d’un poble que encara és dins d’un llit de blancs llençols i difuminades formes.

Després, en pujar un xic cap al Montseny, una mar flonja i blanca s’esten als meus peus. L’experiència em diu que, al seu dessota hi ha una plana de gent afable i riallera. Però els ulls només gaudeixen del plaer d’aquesta mar immensa.

És la mateixa boira, o potser una altra?, la que em fa perdre el camí i em puja fins a Rupit en les petites hores de la matinada.

Rupit és un remenut poble: petit, però eixerit. I pagat d’ell mateix, per la munió de visites que rep cap de setmana rere cap de setmana. Si hom el veu des del cel, segur que li sembla un d’aquests llogarrets on viuen els pastors del pessebre de Nadal.

És a Rupit on comença la Marxa que em té el cor robat i el magí extasiat pels paisatges que hom hi troba. El camí va de Rupit a Tavertet on, si fa una mica de fred, potser et donen un got de caldo.

Després baixa fins a La Riba, on la coca i la xocolata et fan passar la gana i guanyar les forces perdudes. Passat el pantà, toca pujar escales i enfilar el camí de Vilanova, de Vilanova a la Minyona, de la Minyona a Sant Llorenç, de Sant Llorenç a Sant Julià. Mare de Déu quin dinar!

I a la tarda cap a Taradell, que, per a mi, segueix essent el poble més bell.

Enguany, però, la Rupit será molt especial. Ho será per a mi, que, després d’uns anys de participar-hi com a organitzador, hi aniré com a simple caminant, com a marxaire i participant.

Enguany, no faré d’escombra –tot i que potser l’acompanyi en algún tram-, no destriaré els aliments i les begudes pels controls, ni tan sols m’escapoliré a comprar les darreres faltes al supermercat habitual. El que em sap més greu, però, és que no hauré triat el regal, el secret que més em costava de guardar quan era a la Junta del Centre.

Ai! Enyorança d’un dels períodes més bonics de la meva curta vida! Un periode que, creía jo, santa innocència!, no podía ser millor.

Però m’equivocava. M’equivocava i la royal crown, aixó si ben republicana, que m’ho ha fet veure, m’acompanyarà en aquesta edició farcida de records i d’enyorances.

Records i enyorances que anirem desgranant, mentre intentem ser a l’alçada d’un camí tan estimat. Esperem arribar a Taradell, amb la carn sota la pell, i un ample somriure als llavis.